Full de càlcul

Primer hi ha les trenta cel·les on has enumerat la clau de l’èxit de la vostra relació. Hi ha pros i contres, uns al costat dels altres, i al final la suma i resta. Resultat. Després vindrà l’amor, i les nits d’enyor, i els t’estimo i els missatges amagats rere missatges, i sospirs entretallats de tan feliç com ets.

Després, a l’altre full, vaig jo. Aquell record d’un llit tan tou i tendre, que no li cal cap llista per vèncer el primer combat de l’enyorança. I hi ha el meu cos, i el teu embat salvatge a dintre meu, lluitant contra la ràbia amb la llengua, furgant tots els racons fins a prendre’m el crit, i moure’t sobre meu com un cavall veloç en plena cursa, el cos a cos, la pell, suor, la teva olor, preludi càlid de la penetració. I finalment, la meva boca, que és on van a parar tots els records, i tu volent-la mentre jo te la volia, i el meu sexe delirant prop de la teva carn.

Hi ha tots els pensaments de cada dia, les nits en el teu llit contant les vostres cel·les quan realment penses en mi, fregant-me en tu. Cridant.

Simplement, anar fent

Hi ha dies que no puc sortir de casa, perquè les arrels em premen endins de la terra i em requereixen sencera, atenta als plançons de futur, que, de manera una mica racional, una mica desordenada, he anat sembrant pel camí i que ara que m’adono que hi són, sento que he de cuidar-los, regar-los, fer-ne un jardí digne de veure, per no haver de lamentar, més que res, al final, haver dedicat tanta energia, tanta emoció, tan poca raó i alhora tanta preocupació a éssers poc dignes de tant dispendi de vida.

Mentre escric això ara, ells són a dalt, dormint als seus llits petits plens d’infantesa, de joguines, de somnis, de vides possibles, i jo sóc aquí, ben real i pel que sembla impossible, improbable diria, escrivint mentre escolto Pearl Jam i penso que no sóc gens perfecta i per què costa tant.

Els ho he dit tot sopant: que sóc imperfecta, que no en sé gaire, de ser mare, perquè de ser mare, no se n’aprèn. Ni se n’ensenya, tot i que molts volen saber-ne el secret. I ells m’han mirat despreocupats, amb el pa amb tomàquet a la boca, que és el millor que els sé preparar, i m’han dit que igualment ells m’estimaven perquè els havia comprat unes bambes. I que l’entrepà de tonyina en llauna era el seu menjar preferit, i que què passa si no sé fer pastissos, perquè ells ja n’aprendran i me n’ensenyaran. Que a ells els agraden els meus poemes. M’han dit que el meu volcà té quatre fases, i que fins la tercera sóc bona, i a la quarta sóc igualment bona, però aleshores es trenquen els plats. Per això compro la vaixella al Carrefour, els he dit (i bé que faig). I m’han dit que els agrada que sigui la seva mare. I que era molt diferent.

I he begut un altre glop de cervesa i he vist davant meu la seva vida i la meva, totes encara per fer. I llavors no m’ha sabut cap greu no poder sortir, avui, dissabte, de casa, perquè tinc tres vides que rego mentre escric aquestes paraules. No m’ha semblat tan mal pla de dissabte escriure un post al blog, beure un gintònic, llegir dos poemes. Ser com jo sóc i, simplement, anar fent.