Soc la que soc.
Casualitat inconcebible
com totes les casualitats.

Wislawa Szymborska

No sé massa com soc, només sé què soc en relació amb la resta d’humans, la resta de coses i la resta de mi que potser no seria si no fos que hi ha les casualitats inconcebibles. Soc en el mirall. Sense mirall, diria que m’evito.

No hi ha res decidit i m’ho recordo sovint, quan estic més delicada i el pes de la sensibilitat juntament amb els entrebancs vitals em fan perdre la perspectiva. La vida juga amb mi però l’esquivo. Vull ser jo qui jugui amb ella. Pateixo. Gaudeixo. M’agraden els extrems. El terme mig m’avorreix. No soc convencional però tampoc em considero massa especial. Soc. O això em sembla.

No lamento res del que he viscut, lamento, en canvi, moltes coses que no he viscut. Però encara soc viva. O això sembla. La meva emoció és intransigent. No coneix límits. Arruïna, ajorna, tanca i si no la vigiles, anorrea tot el que troba al seu pas. La meva humanitat és irrefutable. Sento, profunda, l’altra que soc i procuro estimar-la. Em temo que és un procés que durarà una vida.

Escriure és per a mi un descobriment que havia aplaçat i que he reprès a la maduresa per tal de poder arribar fins al final amb una dignitat que parteix del mig del pit i s’escampa pels músculs. Escrivint, per una banda, m’analitzo i m’entenc i això m’ajuda a caminar més segura, però també és una manera d’expulsar els gripaus que m’empasso. En sé molt d’empassar-me’ls, però els escupo molt bé. Dic per ser. Ser a seques em seria impossible.

Anàlisi morfològica: 

SOC DONA:  Sóc biològicament una dona. Una persona d’òrgans sexuals femenins, membre de l’espècie humana. La meva anatomia em permet gestar, donar a llum i alletar.

Em considero una dona també més enllà del cos que gasto, però dubto si aquest paper me l’han assignat o me l’he assignat jo tota soleta. Opino havent-hi reflexionat, que sí, dec ser dona si ser dona vol dir sentir que aquest cos està d’acord amb la percepció que en tens. Cervell i cos femení doncs, tot alhora. És una sort perquè m’estalvio haver de donar explicacions, per la resta, tot m’hauria estat bé.

TINC QUARANTA-VUIT ANYS: Oficialment, tinc aquesta edat, perquè vaig néixer el 1974. He fet tot allò que se suposa que un ha d’haver fet als quaranta-vuit anys, repetint i tot, per assegurar-me que ho feia, la qual cosa no vol dir fer-ho bé. Vull dir matrimoni/s i fill/s i feina/es suposadament estable/s. Com que ja ho he fet (i desfet) tot (no tot, és clar), em falta fer tota la resta. Estic molt ocupada vivint.

SOC TRADUCTORA, ESCRIPTORA, POETA: Faig totes aquestes coses i no forçosament totes em donen de menjar. Això no és una condició per ser una cosa, només ho fa més fàcil tot plegat (o no).

M’AGRADA: la literatura (en concret i molt la poesia), la música, l’alcohol en general i les sabates de taló (tot i que ara ja fa temps que camino plana).

NO M’AGRADA: mirar la televisió, les matemàtiques i les feines de manteniment de la casa en general.

EM SENTO: angoixada sovint i per resoldre-ho corro o escric.

VOLDRIA: no dubtar tant de tot (en especial de mi mateixa), poder sentir-me més lliure i no tenir por de fer les coses malament. Que el meu cervell deixés d’anar tant a la seva i aprengués a viure i deixar viure (en concret a mi) i somriure més i sovint amb el cor.

EM SENTO ORGULLOSA: de saber nedar quan s’escau, i de saber flotar quan no hi ha més remei. En tot cas, de no ofegar-me.