Enconillada fura enfurada

76.2.02Maternity

Dorothea Tanning, “Maternity”

Fura jo sóc però no era, que era conilla.
De dos en dos vaig parir i de dos en dos els criava
amb el pit ple de llet furiosa i badívol ventre desconillat.
Era una fura criant conills,
fills de conill, fill de mare conilla.
Però era fura també, en disfressa d’orelles
musells, dents i pastanagues ratades.

Com jaqueta amb dos costats de diversa sanefa
m’enfuro i m’enconillo segons l’ocasió.
Què era? Fura.
Què semblava? Conilla.
Però què sóc, no què semblo?
Sóc fura, fura sóc, furiosa,
enconillada fura enfurada,
pel fet de ser mare de conills,
fills de conill, fill de mare conilla.

Núria Busquet Molist (2014)

Anuncis

Cinc trasllats

Inujima art House Project
(Projecte “Inujima Art House”, de Haruka Kojin, Kazuyo Sejima i Yuko Hasegawa)

PRIMER TRASLLAT:

NO VOLS VOLAR

Sinó que pretens ser triada
per un mite de tornada de l’abisme.
No et cal una casa, et dius:
només un aixopluc.

I malgrat tot les sents.
Arrels.
A cada graó
a cada passa.
Enlaire.
En l’aire.

SEGON TRASLLAT:

FAS EL CAMÍ DE TORNADA

Amb les mans buides
el cor aspre
i et dius que recomences
però comences
però comences
cada cop
altra vegada.

TERCER TRASLLAT:

NOMÉS HI HAURÀ PARETS

Mal pintades, de dibuixos
infantils
totes les ànimes quedaran
per sempre retratades
amb somriures verds de glaç
que enterrarem
amb l’arbre
i les llàgrimes.

QUART TRASLLAT:

CABELLS VERMELLS

Lliscant per l’aigua transparent i tènue
del meu temps
i el marbre blanc
d’aquesta aigüera
hi ha els meus cabells
vermells,
en el paisatge trist i mesurat
que ja no és meu
on feia nit mentre dormia
amb ulls oberts
una altra vida
que ja no és meva.

I ara que em llevo del meu somni
en un matí daurat
de la persiana vella
hauré de netejar
altra vegada
ja de nou
una altra aigüera
on hi he de perdre més i més cabells
vermells
lliscant per l’aigua transparent i tènue
del meu temps.

CINQUÈ I DARRER TRASLLAT:

L’ÚLTIM BRINDIS

Brindo per la casa devastada
(Anna Akhmàtova)

Ploraré per última vegada.

Que ressonin les paraules
a la meva casa buida
a la meva ànima blana.
El dolor que he desertat
serà ciment
per construir-me
la cuirassa.

L’amor feliç

AFTER THE RAIN (Pas de deux coreografiat per Christopher Wheeldon, amb els ballarins del San Francisco Ballet Yuan Yuan Tan i Damian Smith, i amb música d’Arvo Pärt)

L’amor que no és ferida.
El cop de cada nit que
ve descalç i veu del finestró
estant una ala grisa acolorida,
un recambró de l’esperit
que té una llum que dignifica.

L’amor que no fa mal.
La salabror que xucles amb delit
des de la punta de la llengua
amb una exacta curvatura.
El frec de pell que t’omple, com si res,
de sentit el buit del vers
que ja no escrius.

Mandra d’escriure perquè vius.
L’amor feliç
és l’enemic mortal de la literatura.

Núria Busquet Molist (2015)

Arca mínima

bombetes

Dins de l’obscur volar
—amant en fuga—
de l’univers, la vida
—arca mínima—
deriva com la comprensió.
Univers partícula àtom
desperten rima i ronda
l’organisme viu
és mar i guerra
ocell i cendra
origen plàcid de tots els vents
imprecació de carn i dubte
despietada devoració tenaç
escala, arpegi i harmonia.

Núria Busquet Molist (2014)

Porticons

porticons

Hi ha aquesta nit ofesa
que s’escola de matinada
a través del vidre fred
de la teva finestra,
amb els porticons oberts.

El ressò de l’hospital
a trenta passes de distància
assegura que no som,
i no sé bé què fer per desmentir-lo.
Distrets tu i jo, som un llaç fugaç de vida
freda —o adormida—
que s’ha olorat el cos
per un instant i restem
esmaperduts per l’escalfor
enyorada i rebutjada a parts iguals
escampada entre els fluids
que ara decoren la cambra.

No voldria adormir-me,
a casa teva.
Voldria esperar goludament
l’arribada de la llum i no pas
apagar-me en aquesta
soledat posterior a la unitat.
Però un magma espès
—potser sigui l’existència—
em pren,
s’arrapa al pit com una paparra,
i em doblega cap endins,
mentre l’instint —o potser la covardia—
es resisteix a allò que el tacte,
de no ser marbre, sentiria.

Plourà segur, al carrer. Plourà.
I les ungles et prendran els tons blavencs
que et prenen als cantells quan em fan
pessigolles als mugrons.
Quan em mires fixament en el desig,
quan em sembles vulnerable.

I s’entela la finestra
en percebre les tentines dels teus dits
entremig de les cames, que t’acullen
la carícia ofegadora.
S’atura la respiració de pedra,
els cants d’ocells ressonen
impassibles,
entremig dels pèls del pit,
acostant-se, emperesit.

L’autobús obre i tanca portes
i somric i tu, feliç també,
entre el son i la vigília, prens altre cop
rabiosament, salvatgement,
el coixí tendre i calent on ploraries
—si en sabessis—
tots els plors d’aquest planeta.

I és aleshores, en ser presa
—com jo sé—
que em ve la son,
per fi la son, la son de tota la galàxia,
i dormiria,
si no fos que no tinc ulls per veure més
que aquest fil de llum tibant
que m’afiguro
al llindar dels porticons
que has tancat mentre dormíem.

Núria Busquet Molist (Tardor 2014)

Beu, persona

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ser per no ser, no ser per ser,
i finituds a crits histèrics
amb cares de colors i formes.
Esquerp, el meu poema, sobre la superfície.
Les paraules que t’empasses
el desmenteixen,
i jo sóc jóc de riu, en lloc de barca,
per poder dir des del lliscar subtil
dels versos obligats, de l’esperança,
que és a tu, que vull escriure’t, a tu,
sense esmentar-te
versos de tal forma que s’adiguin
a la teva invocació
en el mode, i en el fons.
 
Beu ara, beu, persona.
Empassa cada vers ara que
de la llum ja veus paraules.
Tot allò que el teu estómac regurgita
és també art,
rendeix-te a l’evidència:
la poesia no té cel i tu
pel cel dels homes no tens ales,
i ara que cada mot ja és acceptable
beu-te els teus versos amb l’alcohol,
obre el poema, beu dels altres,
és hora ja que descansin
les teves ales pesades.
 

Núria Busquet Molist (23/11/2014)

Un clot entre muntanyes

 
Un clot entre muntanyes em vesteix
blanc-blaus de fulles roges
-versos geomètrics del paisatge-
ja tota nua en la foscor d’aquesta tarda.
 
Un verd-groc d’olor de bosc esbossarà per tu
clarobscurs rebels
batecs de glaç en el missatge.
 
La nit i el fred -l’alcohol i la distància-
pronuncien per nosaltres
els mots sabuts de cor
que ja s’han dit deu mil vegades
els mots de foc -vermells-
que no ens hem dit encara.

Núria Busquet Molist (Novembre 2014)

Sabates de taló

Si un dia, de sobte, desapareguessin,
de la faç de la terra,
les sabates de taló,
hauria de caminar
amb els peus tocant el terra,
totalment alineada
amb la curvatura del planeta.

Aquesta sensació
terrible
de caminar d’acord amb la naturalesa
de la meva condició bípeda
i de la realitat  de la nostra espècie
em seria
(n’estic convençuda)
absolutament insuportable.

Núria Busquet Molist (Novembre 2014)

Llibertat

La nostra llibertat,
proclamada als quatre vents,
té, en realitat (ho sabem tots)
un preu massa difícil de pagar.

Per això l’anem prenent
de revolada,
a mossecs minúsculs,
desplaents,
un a un, no fos cas
que presa tota alhora,
fos buidada d’importància.
O potser temem (em fa l’efecte)
que se’ns mengi a queixalades.
O que ens prengui finalment
de nord a sud
morir aleshores, esclafats
d’empenta inusitada.

Anem llagotejant-ne  les vocals.
De l’última a, en fem  cercle perfecte:
t’omple la boca. LlibertAt.
Dita així, ens fa l’efecte
que amb el mot
donem sentit a la paraula.

Núria Busquet Molist (octubre 2014)

La deu que riu

Vam fer dels homenatges a la subordinada
la fórmula perfecta per cosir amb fil de plata
les boques, els fulgors, i cloure així
els úters temorosos de les mares,
convèncer que el subjecte
no és apte per a reus imaginaris.
La fi és a prop.
I tot allò que els versos no diran:
la rebel·lió de les entranyes,
el ja n’hi ha prou que ens pren,
de revolada, el seny i la raó.
Sabem que som
l’angoixa de deu generacions en fúria,
en un silenci dens, com de cotó.
Serem, malgrat la fam de les espines,
i perquè ens vol la salabror d’un mar
que és fet de carn, i de coratge,
i de temença al buit etern
que trem la nostra pell esquiva
i ens ha impregnat del gust de l’abordatge.

Caminarem tots junts, un cop encara,
i un cop més,
i fins que el fred d’aquest camí
esdevingui orgasme.
Som hereus
d’un poble que ha excavat
amb sang de dits i mans,
la roca agrest de la muntanya,
engolit flonges casulles
de sants estranys
i llibertats silents, covardes,
callant sota de vànoves quadribarrades.
Caminarem tots junts, altra vegada,
i en un instant fugaç, paper de seda
entre les flames
serem un mar immens que riu
quan rememora el riu.

 

Serem la deu que ens és l’origen.

Le rouge après le noir

L’esforç rotund de canviar el rumb:
timó tronat i l’àncora clavada entre rocalles.
L’esforç pacífic de la barca desafia
el pes ja mort d’un transatlàntic.
A una distància prudencial d’on mor la platja
filen filoses amb el peu palpant la plata.
Resta l’oblit cosit amb cura en llenç de seda
per dones fosques, de cabells negres
i de mans blanques.

Núria Busquet Molist (Abril 2014)

Columna Trajana

Si l’estàtua de Giordano Bruno, vista de costat,
no s’hagués fos com la birra rossa
i  le patatine de la teva boca dins el meu paladar.
Si de camí a Piazza Navona no haguéssim parat
a cada racó prou humit, prou opac
scusi, prego,
perquè tu em magregessis el cul amb la mà tota plana,
i a l’estany impacient, congelat d’ànsia pura des del Colisseu
un bacio, un bacio,
les nostres llengües, com peixos calents, no s’haguessin buscat.
Si el baccala arrebossat no s’hagués hagut de menjar
dempeus, a la romana,
amb l’olor de pixum i els crits de turistes amb llavis i dents expirats
i els dels romans escalfats
Che bella, bella ragazza!
Si no hagués estat tan real, tan possible, la realitat.

 

Podríem ser ara, encara,
Encore et encore,
en aquella plaça prop de Campo de Fiori
a una taula petita, tovalles vermelles de quadres.
Fent sexe amb langue de bois,
un Chianti ben fresc a la copa, un aclucar d’ulls pretensiós,
eles i ges geminades,
la guitarra de fons, camuflada
Oh c’est beau! C’est si beau!
bestretes nervioses d’un foc misteriós.
Sí.
Tu, tan atent al calfred dels dits, en tocar-me la mà.
Mais oui, oui!
Jo, de les pessigolles, amunt de les cuixes, amb llavis febrils, inflamats.
Je t’en prie, baise-moi!

Però vam morrejar-nos com nanos al 64, al 87, al 132,
a cada fermata del metro, a piazza Venezia,
calents fins a l’os, mirant la tomba brillant del soldat.
Per conduir cinquanta quilòmetres de silenci caldós,
per després, en ple deliri furiós,
amb el gos passejat,
trigar cinc segons a treure’ns la roba,
i devorar, amb urgència d’ofec,
les boques, orelles, les cames, l’esquena,
el ventre i el pit despullat.
La flamant columna trajana, la cúpula del costat.
Xiscles, gemecs, escomeses d’un mar embravit
de suor. El clamor d’un orgasme imperial.
Imperial no, imperiós.
I l’al·lèrgia al teu gos.
I l’asma.
I la tos! I la tos! I la tos!

Caro mio, caro mio, mon cher. Estimat.
Tindrà sempre, la teva ciutat, gust de Ventolín i de gotes al nas.

Núria Busquet Molist (maig de 2014)

Encore et encore

És aquest suïcidi mut que la distància fa palpable,
un arbre sec que floriria si no fos pel seu orgull.
I la buidor, esgratinyada per les ungles,
una carícia sàdica, tendra, ofegada en el plaer,
com peixos morts, escatats en cada glop
de fàstic brut.
És com brindar per l’aigua amb vodka,
com ofegar el neguit sota la sorra,
com cercar el camí correcte en nit tancada.
Demanar auxili a una ombra blava,
cosir amb agulla i fil una ferida balba,
gangrenada,
d’orgasme en orgasme.
En orgasme. Encara.

Prendre un bocí de vida a cada despertar,
jugar amb la mort sabent que venç
tots els combats.
Buidar, buidar i buidar el dolor
i fer que s’ompli de més dolor. Llavors pregar, pregar!
Més fosc, més verinós, més amarg, sí.
Més terrible. Més fàcil d’empassar.
Com saber que no existeix ja
la inexistència de l’altre.
Que ja no pots tornar a ser mai res més
que aquest ser tu de nou. Encore et encore.

Núria Busquet Molist (07/06/2014) 

Aquell llindar imprecís

Aquell llindar imprecís
entre el goig del domini del meu goig
i l’enyor implacable de la teva pell
són els vespres quan ets lluny de mi
al final de la terra,
on el mar embravit t’agombola.
Passo les pàgines del temps comptat
amb dentegades a la tràquea.
Penso la nit. Ofego el nervi d’endemà,
fujo aterrida d’empassar-te.
El matalàs té encara un buit que desconeix,
fet a palades amb la conca del teu tacte.

Núria Busquet Molist (22/05/2014) 

Depredació

Ja no fa fred quan finalitza
la cerimònia atàvica
de la possessió carnal.
Res no em fa mal quan estic nua.
La carn de dona és massa tendra
per aquells acostumats a la carn crua.

No he plorat. No he dit res.
No m’he mostrat, tal com digueren
els corifeus de bona fe.
No.

Però tampoc he proferit cap so
que suposés un bri de negació.
M’he entregat, com sempre, nua.
Tal com em clama la natura:
ser presa fàcil de la depredació.

Núria Busquet Molist (28/04/2014)

Reconstrucció

Mires fixament la paret de baix a dalt, de dalt a baix.
Penses que cada totxana que veus fou un camp erm.
I molt més tard, trossos de runa refulgent
salvada in extremis d’entre records descartats,
com l’objecte polit i perillós que rematés la feina.
Una pedra punxeguda. Un ganivet golut de sang.
Cada respir del teu botxí li val el sí d’aquells creients
amb afilades dents brillants, mancades de genives.

Si la nafra hagués estat al dit seria fàcil d’aturar-ne l’hemorràgia.
N’hi hauria prou amb mossegar la carn fins a aixecar la pell.
Però quan es tracta de totxanes cal ciment,
regirar terra, posar-hi aigua. Mesellament, salvar les bigues,
saber on tornar a aixecar cada paret. No equivocar-te.

Hauries pogut resar i suplicar clemència a aquell
que en la fugida s’emportà la fe en la bondat humana.
Remoure cada centímetre de fang fins a pescar raons,
o una resposta fugissera valedora d’un perdó.
Voler molt més: el dit sagrat, l’absolució.
Penses que potser algun dia un infant de quatre anys
tornarà a sembrar llavors de gira-sol
en aquest erm turmentador on has deixat reposar en pau,
per sempre més, les cendres compactades d’una vida.

Núria Busquet Molist (06/04/2014)

Posta de sol amb penya segat de fons

Cada bocí d’aquell t’estimo que no vam dir-nos
ha acabat mort en les pesades baules ossudes
del teu cos nu, sol i míser en un matalàs inflable
i en el tacte trist del meu nom cosit a l’extrem
esquerre del coixí. Ara ja saps que no vindré.

No podria, amb lleus esquitxos dels meus cabells,
fer-te enyorar un buit sencer omplert sense carícies,
insinuar la pau transitòria que el meu jou et suggerí.
Viuràs d’engrunes de fam de dona i de rumors del llogarret
bescanviat pel mar sense onades que volguérem nostre.

No fórem pell del temps etern, i ara som l’aire de l’instant.
Ploren petxines a la platja solitària on em colpegen les tempestes
i tu t’enfonses al teu cos unit per sempre a un mar de roques.

Núria Busquet Molist (29/03/14)