Dorothea Tanning, “Maternity”

Fura jo sóc però no era, que era conilla.
De dos en dos vaig parir i de dos en dos els criava
amb el pit ple de llet furiosa i badívol ventre desconillat.
Era una fura criant conills,
fills de conill, fill de mare conilla.
Però era fura també, en disfressa d’orelles
musells, dents i pastanagues ratades.

Com jaqueta amb dos costats de diversa sanefa
m’enfuro i m’enconillo segons l’ocasió.
Què era? Fura.
Què semblava? Conilla.
Però què sóc, no què semblo?
Sóc fura, fura sóc, furiosa,
enconillada fura enfurada,
pel fet de ser mare de conills,
fills de conill, fill de mare conilla.

Núria Busquet Molist (2014)

(Projecte “Inujima Art House”, de Haruka Kojin, Kazuyo Sejima i Yuko Hasegawa)

PRIMER TRASLLAT:

NO VOLS VOLAR

Sinó que pretens ser triada
per un mite de tornada de l’abisme.
No et cal una casa, et dius:
només un aixopluc.

I malgrat tot les sents.
Arrels.
A cada graó
a cada passa.
Enlaire.
En l’aire.

SEGON TRASLLAT:

FAS EL CAMÍ DE TORNADA

Amb les mans buides
el cor aspre
i et dius que recomences
però comences
però comences
cada cop
altra vegada.

TERCER TRASLLAT:

NOMÉS HI HAURÀ PARETS

Mal pintades, de dibuixos
infantils
totes les ànimes quedaran
per sempre retratades
amb somriures verds de glaç
que enterrarem
amb l’arbre
i les llàgrimes.

QUART TRASLLAT:

CABELLS VERMELLS

Lliscant per l’aigua transparent i tènue
del meu temps
i el marbre blanc
d’aquesta aigüera
hi ha els meus cabells
vermells,
en el paisatge trist i mesurat
que ja no és meu
on feia nit mentre dormia
amb ulls oberts
una altra vida
que ja no és meva.

I ara que em llevo del meu somni
en un matí daurat
de la persiana vella
hauré de netejar
altra vegada
ja de nou
una altra aigüera
on hi he de perdre més i més cabells
vermells
lliscant per l’aigua transparent i tènue
del meu temps.

CINQUÈ I DARRER TRASLLAT:

L’ÚLTIM BRINDIS

Brindo per la casa devastada
(Anna Akhmàtova)

Ploraré per última vegada.

Que ressonin les paraules
a la meva casa buida
a la meva ànima blana.
El dolor que he desertat
serà ciment
per construir-me
la cuirassa.

AFTER THE RAIN (Pas de deux coreografiat per Christopher Wheeldon, amb els ballarins del San Francisco Ballet Yuan Yuan Tan i Damian Smith, i amb música d’Arvo Pärt)

L’amor que no és ferida.
El cop de cada nit que
ve descalç i veu del finestró
estant una ala grisa acolorida,
un recambró de l’esperit
que té una llum que dignifica.

L’amor que no fa mal.
La salabror que xucles amb delit
des de la punta de la llengua
amb una exacta curvatura.
El frec de pell que t’omple, com si res,
de sentit el buit del vers
que ja no escrius.

Mandra d’escriure perquè vius.
L’amor feliç
és l’enemic mortal de la literatura.

Núria Busquet Molist (2015)

(Kathryn Greenbaum, projecte fotogràfic Odds & Ends)

Beguem, diguem,
un tu esquiu
xiuxiuegem entre coixins
covards
un sí solemne equivoquem
la desraó punyent
la proporció del vent
per fer un sentit
del vers que escric,
falange-dubte
por o plor.

Jo dic que fem.
I si no escau
que sigui ella qui decreti.

Núria Busquet Molist (2015)

Dins de l’obscur volar
—amant en fuga—
de l’univers, la vida
—arca mínima—
deriva com la comprensió.
Univers partícula àtom
desperten rima i ronda
l’organisme viu
és mar i guerra
ocell i cendra
origen plàcid de tots els vents
imprecació de carn i dubte
despietada devoració tenaç
escala, arpegi i harmonia.

Núria Busquet Molist (2014)

(Projecte “Misunderstanding focus” de Nerhol Collective)

Ens vam asseure a taula i em vas dir “tu i jo què som?” i jo vaig sentir “serem el que tu vulguis”. “Serem el que tu vulguis”, jo vaig dir-te, i vas sentir “no cal ser res”.

Tant que semblava que en sabíem, de nuar les paraules…

Hi ha aquesta nit ofesa
que s’escola de matinada
a través del vidre fred
de la teva finestra,
amb els porticons oberts.

El ressò de l’hospital
a trenta passes de distància
assegura que no som,
i no sé bé què fer per desmentir-lo.
Distrets tu i jo, som un llaç fugaç de vida
freda —o adormida—
que s’ha olorat el cos
per un instant i restem
esmaperduts per l’escalfor
enyorada i rebutjada a parts iguals
escampada entre els fluids
que ara decoren la cambra.

No voldria adormir-me,
a casa teva.
Voldria esperar goludament
l’arribada de la llum i no pas
apagar-me en aquesta
soledat posterior a la unitat.
Però un magma espès
—potser sigui l’existència—
em pren,
s’arrapa al pit com una paparra,
i em doblega cap endins,
mentre l’instint —o potser la covardia—
es resisteix a allò que el tacte,
de no ser marbre, sentiria.

Plourà segur, al carrer. Plourà.
I les ungles et prendran els tons blavencs
que et prenen als cantells quan em fan
pessigolles als mugrons.
Quan em mires fixament en el desig,
quan em sembles vulnerable.

I s’entela la finestra
en percebre les tentines dels teus dits
entremig de les cames, que t’acullen
la carícia ofegadora.
S’atura la respiració de pedra,
els cants d’ocells ressonen
impassibles,
entremig dels pèls del pit,
acostant-se, emperesit.

L’autobús obre i tanca portes
i somric i tu, feliç també,
entre el son i la vigília, prens altre cop
rabiosament, salvatgement,
el coixí tendre i calent on ploraries
—si en sabessis—
tots els plors d’aquest planeta.

I és aleshores, en ser presa
—com jo sé—
que em ve la son,
per fi la son, la son de tota la galàxia,
i dormiria,
si no fos que no tinc ulls per veure més
que aquest fil de llum tibant
que m’afiguro
al llindar dels porticons
que has tancat mentre dormíem.

Núria Busquet Molist (Tardor 2014)

Ser per no ser, no ser per ser,
i finituds a crits histèrics
amb cares de colors i formes.
Esquerp, el meu poema, sobre la superfície.
Les paraules que t’empasses
el desmenteixen,
i jo sóc jóc de riu, en lloc de barca,
per poder dir des del lliscar subtil
dels versos obligats, de l’esperança,
que és a tu, que vull escriure’t, a tu,
sense esmentar-te
versos de tal forma que s’adiguin
a la teva invocació
en el mode, i en el fons.
 
Beu ara, beu, persona.
Empassa cada vers ara que
de la llum ja veus paraules.
Tot allò que el teu estómac regurgita
és també art,
rendeix-te a l’evidència:
la poesia no té cel i tu
pel cel dels homes no tens ales,
i ara que cada mot ja és acceptable
beu-te els teus versos amb l’alcohol,
obre el poema, beu dels altres,
és hora ja que descansin
les teves ales pesades.
 

Núria Busquet Molist (23/11/2014)