Aquell llindar imprecís
entre el goig del domini del meu goig
i l’enyor implacable de la teva pell
són els vespres quan ets lluny de mi
al final de la terra,
on el mar embravit t’agombola.
Passo les pàgines del temps comptat
amb dentegades a la tràquea.
Penso la nit. Ofego el nervi d’endemà,
fujo aterrida d’empassar-te.
El matalàs té encara un buit que desconeix,
fet a palades amb la conca del teu tacte.
Núria Busquet Molist (22/05/2014)
Núria Busquet Molist 