L’última roca de l’espigó no és…

L’última roca de l’espigó no és
la primera que toca el mar.
Però es dreça ferma, amb l’altivesa
d’un bot escardalenc
supervivent de mil naufragis.
De galta a galta, com mana,
d’origen, la carn contractual,
somriu.

Núria Busquet Molist (estiu 2014)

Anuncis

Le rouge après le noir

L’esforç rotund de canviar el rumb:
timó tronat i l’àncora clavada entre rocalles.
L’esforç pacífic de la barca desafia
el pes ja mort d’un transatlàntic.
A una distància prudencial d’on mor la platja
filen filoses amb el peu palpant la plata.
Resta l’oblit cosit amb cura en llenç de seda
per dones fosques, de cabells negres
i de mans blanques.

Núria Busquet Molist (Abril 2014)

Columna Trajana

Si l’estàtua de Giordano Bruno, vista de costat,
no s’hagués fos com la birra rossa
i  le patatine de la teva boca dins el meu paladar.
Si de camí a Piazza Navona no haguéssim parat
a cada racó prou humit, prou opac
scusi, prego,
perquè tu em magregessis el cul amb la mà tota plana,
i a l’estany impacient, congelat d’ànsia pura des del Colisseu
un bacio, un bacio,
les nostres llengües, com peixos calents, no s’haguessin buscat.
Si el baccala arrebossat no s’hagués hagut de menjar
dempeus, a la romana,
amb l’olor de pixum i els crits de turistes amb llavis i dents expirats
i els dels romans escalfats
Che bella, bella ragazza!
Si no hagués estat tan real, tan possible, la realitat.

 

Podríem ser ara, encara,
Encore et encore,
en aquella plaça prop de Campo de Fiori
a una taula petita, tovalles vermelles de quadres.
Fent sexe amb langue de bois,
un Chianti ben fresc a la copa, un aclucar d’ulls pretensiós,
eles i ges geminades,
la guitarra de fons, camuflada
Oh c’est beau! C’est si beau!
bestretes nervioses d’un foc misteriós.
Sí.
Tu, tan atent al calfred dels dits, en tocar-me la mà.
Mais oui, oui!
Jo, de les pessigolles, amunt de les cuixes, amb llavis febrils, inflamats.
Je t’en prie, baise-moi!

Però vam morrejar-nos com nanos al 64, al 87, al 132,
a cada fermata del metro, a piazza Venezia,
calents fins a l’os, mirant la tomba brillant del soldat.
Per conduir cinquanta quilòmetres de silenci caldós,
per després, en ple deliri furiós,
amb el gos passejat,
trigar cinc segons a treure’ns la roba,
i devorar, amb urgència d’ofec,
les boques, orelles, les cames, l’esquena,
el ventre i el pit despullat.
La flamant columna trajana, la cúpula del costat.
Xiscles, gemecs, escomeses d’un mar embravit
de suor. El clamor d’un orgasme imperial.
Imperial no, imperiós.
I l’al·lèrgia al teu gos.
I l’asma.
I la tos! I la tos! I la tos!

Caro mio, caro mio, mon cher. Estimat.
Tindrà sempre, la teva ciutat, gust de Ventolín i de gotes al nas.

Núria Busquet Molist (maig de 2014)

Encore et encore

És aquest suïcidi mut que la distància fa palpable,
un arbre sec que floriria si no fos pel seu orgull.
I la buidor, esgratinyada per les ungles,
una carícia sàdica, tendra, ofegada en el plaer,
com peixos morts, escatats en cada glop
de fàstic brut.
És com brindar per l’aigua amb vodka,
com ofegar el neguit sota la sorra,
com cercar el camí correcte en nit tancada.
Demanar auxili a una ombra blava,
cosir amb agulla i fil una ferida balba,
gangrenada,
d’orgasme en orgasme.
En orgasme. Encara.

Prendre un bocí de vida a cada despertar,
jugar amb la mort sabent que venç
tots els combats.
Buidar, buidar i buidar el dolor
i fer que s’ompli de més dolor. Llavors pregar, pregar!
Més fosc, més verinós, més amarg, sí.
Més terrible. Més fàcil d’empassar.
Com saber que no existeix ja
la inexistència de l’altre.
Que ja no pots tornar a ser mai res més
que aquest ser tu de nou. Encore et encore.

Núria Busquet Molist (07/06/2014) 

Aquell llindar imprecís

Aquell llindar imprecís
entre el goig del domini del meu goig
i l’enyor implacable de la teva pell
són els vespres quan ets lluny de mi
al final de la terra,
on el mar embravit t’agombola.
Passo les pàgines del temps comptat
amb dentegades a la tràquea.
Penso la nit. Ofego el nervi d’endemà,
fujo aterrida d’empassar-te.
El matalàs té encara un buit que desconeix,
fet a palades amb la conca del teu tacte.

Núria Busquet Molist (22/05/2014) 

Depredació

Ja no fa fred quan finalitza
la cerimònia atàvica
de la possessió carnal.
Res no em fa mal quan estic nua.
La carn de dona és massa tendra
per aquells acostumats a la carn crua.

No he plorat. No he dit res.
No m’he mostrat, tal com digueren
els corifeus de bona fe.
No.

Però tampoc he proferit cap so
que suposés un bri de negació.
M’he entregat, com sempre, nua.
Tal com em clama la natura:
ser presa fàcil de la depredació.

Núria Busquet Molist (28/04/2014)

Reconstrucció

Mires fixament la paret de baix a dalt, de dalt a baix.
Penses que cada totxana que veus fou un camp erm.
I molt més tard, trossos de runa refulgent
salvada in extremis d’entre records descartats,
com l’objecte polit i perillós que rematés la feina.
Una pedra punxeguda. Un ganivet golut de sang.
Cada respir del teu botxí li val el sí d’aquells creients
amb afilades dents brillants, mancades de genives.

Si la nafra hagués estat al dit seria fàcil d’aturar-ne l’hemorràgia.
N’hi hauria prou amb mossegar la carn fins a aixecar la pell.
Però quan es tracta de totxanes cal ciment,
regirar terra, posar-hi aigua. Mesellament, salvar les bigues,
saber on tornar a aixecar cada paret. No equivocar-te.

Hauries pogut resar i suplicar clemència a aquell
que en la fugida s’emportà la fe en la bondat humana.
Remoure cada centímetre de fang fins a pescar raons,
o una resposta fugissera valedora d’un perdó.
Voler molt més: el dit sagrat, l’absolució.
Penses que potser algun dia un infant de quatre anys
tornarà a sembrar llavors de gira-sol
en aquest erm turmentador on has deixat reposar en pau,
per sempre més, les cendres compactades d’una vida.

Núria Busquet Molist (06/04/2014)

Posta de sol amb penya segat de fons

Cada bocí d’aquell t’estimo que no vam dir-nos
ha acabat mort en les pesades baules ossudes
del teu cos nu, sol i míser en un matalàs inflable
i en el tacte trist del meu nom cosit a l’extrem
esquerre del coixí. Ara ja saps que no vindré.

No podria, amb lleus esquitxos dels meus cabells,
fer-te enyorar un buit sencer omplert sense carícies,
insinuar la pau transitòria que el meu jou et suggerí.
Viuràs d’engrunes de fam de dona i de rumors del llogarret
bescanviat pel mar sense onades que volguérem nostre.

No fórem pell del temps etern, i ara som l’aire de l’instant.
Ploren petxines a la platja solitària on em colpegen les tempestes
i tu t’enfonses al teu cos unit per sempre a un mar de roques.

Núria Busquet Molist (29/03/14)

Recompte

Dos-cents trenta mil quilòmetres
i cinc metres.
Un concert,
un aniversari,
una menstruació.
Dues sessions de sexe salvatge.
Cap emoció.
Mil hores nuant incerteses.
Una corda invisible que em tiba,
a contrallum de les branques,
cap al niu de plomes negres
on vaig abdicar-te
quan eres, encara,
un home,
i no pas un projecte
de la desmemòria.

Núria Busquet Molist (18/03/2014)

Records

Tots dos ulls es rebel·len
contra la fam de llevantada estulta
que et buida les conques dels ulls.
Esbufeguen els camps maldant
per desprendre’s d’un blat ja segat,
garbellat, malvenut.
Les mans que no abasten
a separar el tentacle lliscós
que t’envolta la tràquea.
Un os ple de calç t’aixecava l’esquena,
quan t’espantaves, ingènua,
amb l’esbufec d’un gat.
I les urpes clavades al pit
eren àncora errant
arrelada a la terra dels avis.
Gessamí i molsa tendra buscant créixer
en un bosc incendiat.
Dreçaves el cos orgullosa
amb la flegma a riuades escalant-te el pubis.
No vas ser, aleshores, més forta.
La boca, cosida pels nans entranyables 
del jardí d’esbarzers estossegava bilis.
Hi havia un botxí
bavejant pel teu cap
i el seu penis dòcil et feia de pare.
El glaç et prenia amb la fúria d’un boc.
De nit suplicaves clemència.
Cap mare abraçant-te al llit tebi,
quan els monstres vermells et prenien
enfonsant-te el polze a la gola.
No vas ser, aleshores, més forta.
I els teus ulls, amb posat temorós,
buidaven el cel gris del capvespre.
La muntanya verd-blava al davant,
les fulles puntualment caduques,
les neus eternes dels cims borrascosos
i el dol de la pluja del mes de novembre.
Vestits de comunió amb ferum de grogor
i la paret de paper estripat per les dones
que esgaripen al seu interior (deixeu-me sortir!).
L’habitació a la cantonada,
calaixos amb la fosca esmicolada,
una illa de penya segats després d’un naufragi,
l’armari de l’esquerra, i al terra, coixins.
Sola, la nena. La dona, sola.
Sols també tots nosaltres,
nedant en el brou del nostre
coratge líquid i trobant de sobte un bri d’amargor
que ens transporta de nou a l’edat en què els somnis
foren pous negres on emmirallar malsons.

Núria Busquet Molist (05/03/2014) 

Full de ruta

Demà farà fred a l’albada
I el meu abric roig tindrà bocins de gel
pels racons de les butxaques.
Amb la mà dreta, impassible, sostindré el teu cor blau congelat,
somrient en percebre els meus ulls de vidre.

I em diràs tan tranquil que has pensat que és agost,
que aquest és el teu full de ruta i que la calor
de l’estiu, quan fa fred i és hivern, vivifica.
Miraré un altre cop dins la teva cuirassa
amb aquells meus ulls tendres de xai degollat
que tan bé coneixes i estimes.

Però creu-me, aquest cop em posaré guants
i m’escalfaré els dits abans de prendre’t el cor.
Des de la finestra, xopa de blau ,
veuré emblanquinar-se la gespa.
I percebré trista el teu cos sense cor, despullat i immòbil,
amb el full de ruta a les mans, cobrint-se de gebre.

Núria Busquet Molist (13/11/2013)

Cicatriu

Els pits a pes sobre un cos suau i llis.
Omple d’empremtes la cintura,
pèls negres, ombres i plecs profunds.
Furga racons a un ritme plàcid,
ressonant, al dit del mig, la cadència del cos.
Buit i matèria, claror i foscor, i precisió de rellotge.
Alliberar l’altre jo amb tènue olor de civada,
i alterada s’alça del llit, refà el camí del lavabo.
Sempre evitant el seu rostre abatut,
s’observa el cos, que és ben seu, d’ella i ningú.
I aleshores, com qui no sap el que es fa, la veu allà.
Transparent, amagada. La mà palpant-la, impotent.
Potser direm que angoixada.
Vol dir per sempre, però sempre calla.
En lloc de mots, es posa el cos de gairell
i somrient es tranquil·litza, perquè té un cul que fa molt goig.

Núria Busquet Molist (26/01/2014)

Xacra

Entre les cames,
amb sospirs d’urgència,
llisca el llangardaix
que ja havia parit
i alletat, xardorosa,
amb xarop de maduixa.
Fou una bèstia verdenca,
un nou-nat xisclador,
eixordant-me les nits,
i forats, i aiguadeix
dels meus dies
fins a fer-ne xavalla.
I ara vol tornar, eixut,
perdonant-me la vida,
després de xuclar-me
els mugrons, més eixorcs
que els crits previs
al seu naixement.
Entreteixint dubtes m’entrego.
Dins el ventre feixuc,
la llengua aspra.
No puc defugir
un bleix d’orgasme poruc.

Núria Busquet Molist (17/01/2013) 

El fugitiu

T’has esvanit, de matinada,
esquitllant-te per la finestra rodona
del vaixell dels malsons d’un infant,
dansant de puntetes la gespa
que mena a l’oblit
d’un cor fet de glaç.
Fugint del meu cos fet de flama,
del meu llit tan urgent,
emparat pel silenci
has cercat,
en la remor de la calma,
la fredor familiar i més fosca:
la dels monstres que t’acompanyen.
Hi ha un eco congelat dins les tènues cuirasses
en què el meu tu i el teu jo es resguarden.

Núria Busquet Molist (06/01/2014)

Mal menor

 

Si haguessis fingit,
l’estiu que vam viure podria haver estat la postal d’una cala
amb velers i banyistes surant en jocs d’aigües tornassolades.
El sol a la cara, la sorra enganxada als peus molls del futur
no farien aquell mal tan amable, que és el frec del teu tacte.
Podries haver-me jurat, com fan d’altres, que m’estimes de cor.
Que el meu cos, dessota del teu, és de sucre i de melmelada.
M’hauria esborrat afanyosa tot rastre de mascle aliè
esbandit els pors de la pell amb lleixiu, raspat les entranyes,
per poder ser més teva, si no ho era prou, ja m’entens.

Si haguessis fingit molt de temps, t’adverteixo,
hauries sentit, escruixit, l’udol de dolor del meu pit,
en alguna ocasió. I jo hauria fet meu, aleshores,
més d’hora que tard, com caldria, aquell adagi impossible
que diu sou iguals tots els homes, incapaços humans de capir
la meva natura corrupta. Que l’amor que tu sents no era pas
com l’amor que jo sento. Que sí, tens raó, érem molt diferents.
Podries haver sentit, de bon grat, el batec entremig de les cames,
amb la llengua roent de plaer, i cridar-me amb un sol moviment
dels teus dits, oberta al davant, davant teu, disposada.

Si haguessis fingit finalment,
un amor que senties a mitges, com hauria fet qualsevol,
t’odiaria a hores d’ara per haver fingit ser qui no eres
i tu m’odiaries també, per haver estat estúpida, toixa,
i no haver-me adonat que fingies l’estrofa que corejaves.
I la tendra i remota postal que ara veig de tots dos a la cala
d’un poble de costa amb estiu de velers i aigua tornassolada,
seria sòrdida, obscena i basardosament trista, com qui evoca l’estiu
i l’amor i la joia de viure quan el fred té ja olor definida
i el sàdic hivern es respira, expectant, des del llit d’un suïcida.

 

Núria Busquet Molist (22/10/2013)

Troncs

 

 

Potser és la por que sento quan penso en els troncs.

En els trossos dels arbres que dius que hem de cremar,

un a un, per no cremar el bosc, d’un plegat.

Em fa por no ser un tronc prou a punt per cremar-se.

Em fa por cremar el bosc, de tant foc que sento a les branques.

Em fa por, finalment, no ser un tronc ni una branca,

ni un arbre tan sols. Ser una dona, només, i tu un home, només.

I tots dos, un miratge.

I que això que veiem com un bosc sigui un dia, només, clariana.

Potser és por, penso jo, o és potser que vull tant la calor d’aquest arbre

que cremar tot el bosc se m’antulla un destí inevitable.

Núria Busquet Molist (10/12/2013)

Sordesa selectiva (na-ni-no)

Home-home que llunyeges les nits:

irrisoris tres versos em menen a tu
i em fan entonar la cançó de bressol per a adults
que em força a emetre (proferir?) un somriure indolent
fent veure que et sento. No. Que t’escolto.  
Na-ni-no na-ni-no, amb la guitarra que toques.
Canto jo, jo canto, però no escolto,
la guitarra no és teva, és de l’altre, la sents?
Na-ni-no. 

El teu son misterieja, home-món, barret-home,
abocat des de mai, des d’ara-ara i per sempre
al meu desig, presonera. De tu, home-fal·lus,
i de la cançó que va tocant la guitarra, taciturna, com jo.
Covarda? Exacte.
Humiliada.
Pròdigament, la sents?
Na-ni-no na-ni-no.  

Home-déu, desgastat.
Un atzar insolent escolat pel forat de l’aigüera
et portà cap a mi, embriaga. De vi? No. D’orgasmes.
Amb gust de maduixa, olor de cirera. De llima.
Lliscant sense xarxa, com sempre, és clar, directa.
Al fons del barranc. Allà on bruela (no, clama) el mar ardit.
Per què busques aquella guitarra que sona al bell mig d’un mar plàcid?
No hi és. No hi sóc. La sents?
Na-ni-no na-ni-no.

Home-penis, home-cicatriu, home-cuirassa (esventrada).
El primer misteri és la copa buida.
El segon misteri és la porta oberta.
El tercer misteri sóc tota jo, sencera, plena de tu, buida de mi, oberta.
Tic-tac esperant. El què? La guitarra.
Home-no, home-sí. Home.
Tu i el barret. Desgastat.
Na-ni-no na-ni-no.
La sento, la sento. I tu? 
No.

Núria Busquet Molist (28/11/2013)

La mamma morta

La mare que et va parir no existeix.
Era un joc de la ment,
una ombra de peix,
un instint insolent
que m’havia raptat.
L’ombra havia pres cos,
i el cos fou averany.
L’ombra-peix bressolava
el teu son, respirant
l’aire dolç de l’engany,
l’aire plàcid i clar
del seu ventre.
L’urgència d’amor
i el neguit d’aquell cor
van definir-te el centre. 

Impostora, rendeix-te, li deia,
enfonsant el ganivet.
I al costat de l’avet

vaig deixar el seu cadàver.

Va sorgir un cos de l’ombra,
i la carn va ser carn,
i el tros mort va brillar en la penombra.
I els pulmons plens d’oxigen
foren brànquies de peix
i avançaren nedant. 

D’una ànima errant
jo sóc, filla meva,
culpable assassina.
Urgida de dubtes, sadolla de por
submisa i poruga,
mai prou plena d’amor.
Inoculant-te a gotes petites,
tènues com l’ombra que era,
l’enyor plàcid que escampes arreu. 

Perdona’m
pel buit de la pèrdua,
pel pit que no raja,
per l’absència, pel plor.
Agraeix-me
l’exemple, el dolor
del camí que no vaig fer per ella,
ombra-peix, ni per mi,
que ja tinc apamada l’estella. 

El sender que vaig prendre un bon dia
va canviar-te per sempre el destí.
 
Núria Busquet Molist (27/11/2013)

Per poder ser com sóc ara

Per poder ser com sóc ara,

amb la cara maquillada,
he hagut de matar mil dones.
Ser jo sense ser-ho massa,
o ser massa sense ser jo.
Buscar entre la foscor
els fonaments d’una casa.

Sentir els crits en la distància.

Flotar, nedar.
Hivernar durant cent llunes,
desaprendre a respirar.

Per poder ser com sóc ara
amb tota la carn desbocada,
he hagut de prendre mil cossos
i resseguir-los l’espatlla.
I jugar a contrallum
a ser jo, però no massa.
Per poder ser com sóc ara
he estripat en mil bocins

aquella llista gastada

que deia esposa i mare.
I escriure una llista nova
amb una sola paraula.
 
Núria Busquet Molist (19/11/2013)