És aquest suïcidi mut que la distància fa palpable,

un arbre sec que floriria si no fos pel seu orgull.
I la buidor, esgratinyada per les ungles,
una carícia sàdica, tendra, ofegada en el plaer,
com peixos morts, escatats en cada glop
de fàstic brut.

És com brindar per l’aigua amb vodka,

com ofegar el neguit sota la sorra,
com cercar el camí correcte en nit tancada.
Demanar auxili a una ombra blava,
cosir amb agulla i fil una ferida balba,

gangrenada,

d’orgasme en orgasme.

En orgasme. Encara.

Prendre un bocí de vida a cada despertar,
jugar amb la mort sabent que venç
tots els combats.
Buidar, buidar i buidar el dolor
i fer que s’ompli de més dolor. Llavors pregar, pregar!
Més fosc, més verinós, més amarg, sí.
Més terrible. Més fàcil d’empassar.

Com saber que no existeix ja
la inexistència de l’altre.
Que ja no pots tornar a ser mai res més

que aquest ser tu de nou. Encore et encore.

Núria Busquet Molist (07/06/2014)