Abito sempre qui da me,
fra chi c’è sempre stato e chi non sai se c’è
al mondo sono andato
e al mondo son tornato sempre vivo.

Ligabue, “Ho ancora la forza”

Encara em queda força per flotar, per caure per enèsima vegada dins l’aigua congelada, empesa per la mà que m’enganyava. Tinc força per nedar, per agafar-me a un rai de fusta i  aguantar, sentir contra el meu cos la força de l’onada i dir-li no. Hi he anat i hi he tornat tantes vegades que ja ens diem pel nom.

Tinc força per anar tancant les portes al darrere de les meves passes i somriure en sentir els cops d’aquells que s’han quedat allà, dubtant del meu coratge. Posar el peu endavant, tan esgotada que em costa respirar i malgrat tot avançar pel pedregar i arribar al capdamunt de la muntanya. Sí, encara em queda força per mirar la vida cara a cara i escopir, i llevar-me cada dia amb nova saba i fer veure que sé bé què és ser feliç.

La força per combatre la tempesta, la força que fa tòrcer el meu destí. Encara tinc la força per fer fora allò que em crema, la força que em caldrà per no morir. La força de sentir, la força de patir, la força de pensar, de tancar-me en el meu niu per hivernar. La força de curar-me amb la saliva.

La força de sortir a navegar i de tornar-ne sempre viva.