Sleeping is like death

Llits de mort i desmemòria, llits d’oblit, on fer-hi fills i cridar orgasmes, llits que s’obren com un cofre i que escampen la buidor sense crits de la tenebra, la por d’allò que ve i que ja perceps, i tanmateix no dius. No dius. No dius. Llits que encomanen històries, llits que fan olor de ploma, que contenen taques negres als llençols dels teus escrits i encongeixen l’esperit de les muntanyes fins a fer-ne volcans buits. Fetus que mai no has parit. Llits d’amors que no coneixes, llits d’horrors que et fan pensar en una magrana que s’obre i que s’obre i que t’aboca tot el fruit a sobre el cos, nu com l’ànima, la fe cega d’aquells pobres d’esperit. Llits de fades retorçades, de crits, de nits, de somnis on la respiració s’atura i calla, i calla, dins d’un mar espès, i verd, i fosc, i trist, i llits on et sents tan sola que voldries deixar anar la pedra, que t’empeny cap a l’abisme sota l’aigua, amb les algues entre cames, amb les algues al teu sexe, llits xisclant en negror hostil, en la crida del carnatge, de la ràbia que t’enfonsa, del voler enfonsar-te més i a la vegada sortir. Llits-presó de la princesa, llits-presagis de dolor, llits vermells com la segona menstruació, llits que eren, que no són, però recordes, i recordes, i que expliques, com el conte que les mares mai no expliquen a les filles. Llits d’odi, llits de veritats ocultes, llits de penes per la vida, llits d’estima’m o suïcida’m. Llits on néixer i on morir.

Anuncis

Coses que faria si no estigués bevent-un-gintònic-i-escoltant-música-a-les-tres-de-la-matinada

Coses que faria si no estigués bevent-un-gintònic-i-escoltant-música-a-les-tres-de-la-matinada: dormir. Somiar.

L’onada que s’emportarà els meus fills i jo nedant per rescatar-los de l’onada. Rescà tar-los. Res catar-los. Anar fins al país que hi ha a l’altra banda, laltrabanda, sobre un monopatí i dir t’estimo a aquell-home-de-la-barba. Aquellhomedelabarba. Passar els dits sobre el piano i fer sonar un do-re-mi que t’hi cagues. Un dorremí. Que t’hi cagues. Un-dorremí-caticagues. I la gent que m’aplaudeix, que-la-sents-ara? Em diuen, vinga, que ho fas bé. I cantar. I posar-me de puntetes i fer un plié i agafar distància per saltar un dirty-dancing-com-déu-mana, com hauríem de fer tots els que contem, que volem més enllà del mésenllà, i somiem una botiga-de-decoració-infantil-amb-una-sala-de-concerts dissenyada pel fuster que et trencarà el llit on vas fer tres fills, vasfertresfills, i et marcarà el camí per anar on no va ningú, només en-martí-sales –enmartísales– i potser en-kerouac, després d’haver begut dos gots de whisky i jo, que m’ho llegeixo i que diria que llegint podria anar fins allà dalt, on els tobogans no són de fusta, sinó de glaç i de metall, i els avions volen més enllà i et diuen que no cal que diguis res, que hi ha un piano –quehihaunpiano– , ja he parlat dels dits sobre el piano, del dorremí-caticagues? Sí. Somiar que no sóc jo i que tanmateix hi ha un jo que em diu que em llevi, que escrigui 4.707 paraules en un dia a zero-coma-zero-quaranta-cinc-euros-la-paraula i que digui que sí, sobre la lluna viu, sobre la lluna hi ha mil dades, hi ha mildades, que et diuen que la lluna se’ns allunya dos centímetres cada any. Dos-centímetres-de-lluna que perdem. Cada any. Cada-any. Cadany. Doscentímetresdellunacadany.

Dormiria aquesta nit, com cada nit però he de viure –perdoneu-me– perquè per això se m’ha convocat –perdoneu-me–. Perdó-neu-me. Perdoneume. Escriure com-déu-mana, ballar, saltar, somiar. Perdoneume per no escriurecomdéumana.

I pensar en totes les cosesquefaria si no estigués bevent-un-gintònic-i-escoltant-música-a-les-tres-de-la-matinada.

El mar flueix en mi

Hi ha una llum estranya a l’hivern, de vegades. El cel gris pren de sobte, si tens la paciència de fixar-t’hi, una mena de mescla de rojos, de roses, de fúcsies, només que t’entestis, un dissabte a la tarda, amb tothom de rebaixes, a anar fins a l’espigó, travessant la muntanya, i esperis, entre trista i calmada, totalment congelada, que la bola de foc esclatant s’endinsi en el mar, amb un brogit suau que afigura que només el sents tu, bullint l’aigua llunyana, tan lluny com l’estiu, ara que és gener i que res et sembla feliç. I llavors aprofites per fer dues fotos, filtrades, i escrius un poema ratllat mil vegades però que sents molt profund. I sents també aquella bola negra que t’empasses, que odies i estimes perquè ets tu, i et dius què series sense el plor que tanmateix sempre et salva. I és clar, et sents masoquista, perquè veus l’altra gent somrient caminant mà en mà, a la posta de sol d’un hivern que sembla que per tu mai s’acaba. I tens ganes d’aturar-los i preguntar-los “no us passa a vosaltres?” però no. No ho fas, no. En lloc d’això, mires el mar, una i altra vegada.

Penses i sents i sents més i més fort i fa mal, fa més mal, però mires el mar, una i altra vegada, perquè et sembla que mai no s’acaba, i que et parla, i que et pren com un cos, pla, et dius, és pla, però el moviment n’és la forma, l’esperit, el so de les onades. La soledat, aleshores, es fa tan palpable que ja no la sents, perquè ets tu. I finalment hi ha el piano que toca totes les notes, quan ja has escrit totes les lletres, respirat tots els aires, ha fluït en tu el mar, i amb ell tota la calma.

Enllà, més enllà, et dius, sí, hi ha encara totes les cúpules del món escoltant les pregàries, enllà, més enllà, hi haurà algú. Sentint el piano, pensant poemes en silenci, emmirallant-se en l’aigua, tal com fas ara tu.

En el fons, animals

 

De debò que voldria fer-te un poema, però escriure un poema reclama actitud, una mena de calma abans del clamor de les bales, i no serà el cas. He de dir que fa bo de saber que aprenc, poc a poc, a entendre el que ella em reclama, a crits, desengolfada de tant eco en el buit. Però jugo a tapar-me les orelles i li faig pam i pipa, només per notar-la dins meu, clavant bufetades, enfellonida d’enuig. Pel simple plaer de veure-la desesperada.

Ella guanya sempre al final. Perquè ella, que és jo, té l’instint d’una gasela avesada a les queixalades, crescuda fugint del lleó, rei de la sabana. L’olora de lluny, l’incita, degusta el plaer torbador d’afigurar-li els ullals penetrant-li la tràquea. De cop s’alça, recordant el passat, fuig enllà dels matolls, on el pèl de la bèstia prescriu,  ja no mana, on els narius remots ja no acullen luxúria, fortor. A recer de la crida del depredador.

D’aquí que ara entendràs que després de permetre’m saltironejar, somrient-te pels marges, mostrant-te el coll i de pas, les entranyes, no podria fer-te cap poema. Perquè cal xopar la ploma amb la sang de l’aorta, poder descriure el teu cos sobre el meu, la llei de la selva impel•lint-nos a un canibalisme ancestral. Perquè som una dona i un home. Per molt que ella ens mostri que som, en el fons, animals.

Le vent l’emportera


Infinité de destins
On en pose un et qu’est-ce qu’on en retient?
Le vent l’emportera.

Noir Désir, “Le vent nous portera

Ha localitzat les calces sota el llit. Botes, pantalons, la samarreta, sostenidors. Restes de condons. Aquell desordre, ben enquadrat, és una foto d’Instagram.

En apujar-se la cremallera de les botes veu el rellotge a la tauleta. Les nou. Haurà de córrer i no vol córrer. Ha de portar a reparar els frens. No serà a temps d’arribar al súper i ahir es va quedar sense bolquers. Ell s’entreté amb el cinturó i ella s’espera impacient, però no diu res. Es posa dos clips al cabell, amb parsimònia s’endreça els rínxols, es mira amb calma al mirall. Aquest granet que té a la galta de fa dies no marxa amb res. Caldrà que mengi més verdura. Hauria de menjar més peix. Demà en farà. A la planxa.

Ell es treu la cartera, finalment. Tira el bitllet a sobre el llit. Ella l’agafa i se’l posa a la butxaca. Baixen junts per l’escala. Li fa un petó davant la porta i ella l’abraça, càlidament. “Torna quan vulguis, m’ha agradat”, i ell s’allunya creuant el pati, i ella l’observa, somrient. “Aviat”, diu ell. Diu ella, “sí.”

Tanca la porta, agafa la bossa, surt corrent. En tornar del supermercat, ha de pensar a posar benzina.

Tornarà l’estiu


I com qui no vol sentir a parlar de la pluja, haurà marxat un nou hivern. Seràs fèrria defensora de les bondats primaverenques, faràs  debats interessants sobre com n’és d’empipador el fred, com costa tot: sortir de casa, estar al carrer, que si anoracs, que si sabates.

Et queixaràs que tot s’acaba, què fer amb els nens fora d’escola, què fer-ne dels mitxelins nous, la roba et sobra, la pell es crema, cabells destenyits amb el sol. Farà calor, serem feliços. Ja somiaràs en les vacances, prendre cervesa a les terrasses, què fer per la Festa Major, se’t colrarà la pell d’un to d’oliva que lluiràs amb les faldilles curtes i els braços lliures, i el cos, el cos tan nu, tan breu. Sentiràs, de nou, l’olor de platja. Mescla de sorra i bronzejador. Veuràs el mar amb esperança, combat d’onades, el llibre de vuit-centes planes davant teu.

Odiaràs, sí, odiaràs, tornar a entrar al cotxe, volant rostit, complex de forn. Odiaràs no tenir ningú per anar a Menorca, odiaràs les taques fosques a la cara, al coll. I llavors un dia, com qui no ho vol, enyoraràs la calma de l’octubre, aquell fred tou de bon matí.

Vindrà l’agost, després, setembre. I tornarà la pluja. Tornarà l’hivern, tornarà l’estiu.

Sempre viva


Abito sempre qui da me,
fra chi c’è sempre stato e chi non sai se c’è
al mondo sono andato
e al mondo son tornato sempre vivo.

Ligabue, “Ho ancora la forza

Encara em queda força per flotar, per caure per enèsima vegada dins l’aigua congelada, empesa per la mà que m’enganyava. Tinc força per nedar, per agafar-me a un rai de fusta i  aguantar, sentir contra el meu cos la força de l’onada i dir-li no. Hi he anat i hi he tornat tantes vegades que ja ens diem pel nom.

Tinc força per anar tancant les portes al darrere de les meves passes i somriure en sentir els cops d’aquells que s’han quedat allà, dubtant del meu coratge. Posar el peu endavant, tan esgotada que em costa respirar i malgrat tot avançar pel pedregar i arribar al capdamunt de la muntanya. Sí, encara em queda força per mirar la vida cara a cara i escopir, i llevar-me cada dia amb nova saba i fer veure que sé bé què és ser feliç.

La força per combatre la tempesta, la força que fa tòrcer el meu destí. Encara tinc la força per fer fora allò que em crema, la força que em caldrà per no morir. La força de sentir, la força de patir, la força de pensar, de tancar-me en el meu niu per hivernar. La força de curar-me amb la saliva.

La força de sortir a navegar i de tornar-ne sempre viva.

Un setrill de nitroglicerina


i duia als seus braços la Vida 
com qui duu un nen de bolquers, 
com qui duu un setrill de nitroglicerina…

Vicent Andrés Estellés (1924-1993), “La vida contada a un nen del veïnat”

La vida és cabrona i sovint apareix del no-res per fer-te memòria que és ella qui mana, que és un frau aquella ombra que vas dibuixar alineada amb l’angle de la paret (perquè faci de tu quan les ganes de viure no acaben de ser-hi). Que la vida és el cos, i que el cos és el cor i sovint et fa falta ser cos i menys cap i que visquis, que et cal.

Et permet, perquè li dóna la gana, passar-te setmanes immòbil, hivernant, el cervell fent xup-xup en un bany maria, absent, gaudint d’una borratxera petita, feta a mida, d’aigua del carme amb una goteta d’anís, resistint-te a sentir, anar fent la viu-viu. Però de sobte ve ella i obre el tap rabiós, i com un sortidor destructor tot allò que temies esclata i escampes per fi, en l’aire net d’una incipient primavera la sang, el fel, els líquids pudents amb què havies allisat les parets del teu buit persistent.

Primer et ve la regla. Menstrues. Et desfàs en trossets de cos teu i et rebota a la cara la pretesa racionalitat que et van tatuar amb precisa (i preciosa) lletra lligada a la pell. Et vols neta, polida, sense rastre de cap impuresa? Ets un simple animal a mercè de l’instint, et recorda, cabrona, i no ho deixes de ser ni quan dorms, ni quan cagues, ni quan sents a dins teu l’escomesa del mascle.

I després arriba una altra vida, inesperada, prevista per maig, amb la creu ja marcada amb un llacet blau en el dia exacte del calendari. En ple mes de març, decideix que en té ganes. I empeny fins a néixer perquè sí, li cal. La vida li cal. Li cal tot: primer alè, primer raig de sol, primer tacte de la seva mare.

I avui, que t’havies llevat un cop més, com tots els cops últims que t’havies llevat, amb els ulls enganxats de lleganyes, amb aquella mena de melangia inconcreta que no saps frenar i que sovint t’acompanya, apareix la versió menys cabrona de la vida, escolant-se entre dits, entre cames, en el fil d’un missatge feliç al whatsapp. I de sobte, la vida. Poèticament, explosivament estranya.

Coses de mares

 
L’altra tarda, en anar a buscar els nens a l’escola, vaig veure el teu cotxe. No et diré pas que m’afectés gaire, no va ser pas tan greu, no passa res. Però sí, era el teu cotxe. El color que tu havies triat. Les cinc o sis marxes, ja no me’n recordo. Aquell GPS que ignoraves sovint. El connector pel mòbil sempre connectat. I les quatre rodes, oh sí, i aquell xassís frontal que em tornava boja, i aquell maleter tan i tan gran. I em sap molt de greu no haver mirat més sovint la part de darrera, diguem-ne la part dels nens, però és clar, no m’ho vaig plantejar. Ni els pilots laterals, ni l’avís dels radars.  
 
Recordo, això sí, la teva mà a la meva cama, abans del peatge, els teus dits furgant entre les cuixes, un cop abonat l’ import. Recordo la llum del pilot tan xula i moderna, i a tu conduint, cercant un indret prou fosc. Els seients que s’abaixen, fàcilment, com les calces. I el teu glop consternat, desitjós, prenent el meu cos. El canvi de marxes que fa molta nosa, la pell del seient, que, quan sues, s’enganxa a l’esquena. Els teus crits i els meus xiscles, el meravellós fre de mà. Riallades estúpides, després d’un orgasme. Tot això ho recordo, segur: tu i jo, vestint-nos de pressa per si un conill dòcil ens descobrís. Descarregats de la urgència, servits.
 
Feia memòria d’això l’altra tarda, quan vaig veure el teu cotxe aparcat davant de casa teva.   Carregada de bosses, de carpetes, de bates, de nens.
 
—De què rius mama?
—De coses de mares. 
 
 I ho vaig dir com si res, somrient.

Arracades rodones i calcetes vermelles

Un dia serà vell. Serem vells. Tindrà anys, bastants quilos i mala llet, l’amargor de la senectut li furgarà les venes per dins. Recordant aquells cabells llargs que tenia als trenta anys, escabellats amb cura perquè semblés que li eren igual, li haurà passat el temps, ben de pressa. Es farà evident als seus dits de les mans, amb les corbes exactes que jo coneixia, ara amb guants fets a la mida del propi trajecte: arrugues, i taques, i pèls destenyits.

 
La seva companya, una iaia preciosa i perfecta, l’haurà acompanyat la darrera part del camí.  Es prendran les mans amb aquella certesa dels que saben que estimen encara perquè s’hi han esforçat. Li farà petó al front i agafarà la guitarra. Ella aclucarà els ulls, com fa sempre, i l’escoltarà. 

Aquell dia, però, una fiblada del cor, un record incorrecte, el farà equivocar-se. Serà un flaix pretèrit, que no vol, que no pot, però que fa companyia i omple el cor de felicitat. Amb els dits recorrent la guitarra em veurà, estimant-li els cabells de trenta anys, sobre seu, al seu llit, arracades rodones i calcetes vermelles, un vespre, un migdia. Percebrà el meu rostre de dona, amorós, invocant-lo en moments que el desig era fort i els cossos, tan vius, tan urgents, espurnejaven la vida amb llampecs de plaer i de tendresa infinits. Ignorant la posteritat, impassibles.  

Un dia serem vells i llunyans, totalment inaudibles. Ens passaran les vides com el somni fugaç d’una nit. Seguirà viu dins nostre el record del passat compartit.

El so del silenci

Fa temps que no planxa camises. I això que ho havia fet amb els ulls mig tancats, sense cremar-se ni mica, vigilant la canalla, bullint l’escudella, parada la taula per vint convidats. Ara la vista li falla molts cops. Tanca els ulls i es relaxa, i li sembla que passa el moment. No ho fa gaire, això: tancar els ulls li fa mal. No hi sent bé, i sense veure la tele, podria pensar. En els seus vuitanta anys. En la vida que passa i que no para mai. En un únic home auster, miserable, que la va tocar poc. I en els fills que li resten, que van fent el camí que ella haurà fet abans. 

Després de la lluita constant, de fer de minyona barata, de parir, de cuidar criatures, de sotmetre’s als avis, de patir, simplement d’existir, està sola amb la tele, al final. L’acompanya una figura humana que, per primer cop a la vida, no li diu què ha de fer. S’aixeca de la butaca, el bastó la trasllada a la cuina, i es prepara mongetes, sardines, la taula per un, omple el vas amb un vi tebi, barat. Dina mirant la novel·la, i es pren un cafè carregat, que sap que no lliga amb la pastilla del cor, i la de l’estómac, i dues pastilles més que no sap ni què fan. 

Els fills venen sovint i li donen conversa. No parlen de res important. Es queden en la superfície, no li pregunten què pensa, què sent ara que tot és passat, i present. No sabria respondre’ls: a aquestes alçades, res no és rellevant, realment. Li expliquen anècdotes dels seus propis néts. Els besnéts que ella veu de vegades, de qui confon tots els noms. Aquells éssers petits que la miren, estranya, no sabent que ella va ser, fa molt temps, el que ara són ells. I ara ella és el que un dia ells seran.  

De vegades, als vespres, amb la tele tancada, escolta el silenci de la seva vida. És gran. Camina amb bastó fins al llit. Estirada, respira molt suau. Ha passat un altre dia, encara, i es pregunta fins quan. Res destorba la calma amb què sent passar els anys.

Set de setembre

Plou amb una força inaudita, com si tota l’aigua del cel tingués un límit de temps per descarregar. La tardor ja s’olora. Davant meu, la finestra. La gespa. La piscina de plàstic on tres nens han viscut un de tants estius de la infantesa, amb la certesa innocent que l’any que ve tornarà. La porta de ferro, la tanca. La torre elèctrica del davant, i els arbres perennes que tapen la paret del cementiri. Avui ja és set de setembre, i s’acaba un estiu adult que tots sabem que no es repetirà. 

Està bé, estic preparada. Per començar un altre any, un curs nou. He fet un tros més del camí i he anat triant rutes, fent marrades. Algunes han estat equivocades, i he hagut de tornar al camí principal. D’altres m’han portat a llocs impensats. He dormit, moltes nits, a la clariana. He dubtat. He pres decisions, finalment, i he encertat, de vegades. He fallat uns quants cops, no ho nego pas. M’he culpat dels errors, però no massa. M’ha tocat el sol a la cara. He nedat en l’aigua salada, m’he mullat els peus i he escrit poemes d’amor. He escrit també poemes amb ràbia, i poemes alegres. He sentit, molt profund, el dolor. He plorat. La cicatriu m’ha fiblat, a batzegades. Però també he fet l’amor amb el cor. I he estimat.   

He rigut molt. He patit. He viscut fins al fons, m’adono, ara. Avui ja és set de setembre. I de debò espero, impacient, el capítol següent que la vida m’ha preparat.

Coses que succeeixen abans de succeir

“Como começar pelo início, se as coisas acontecem antes de acontecer?” 

Clarice Lispector (1920-1977), “A hora da estrela” 

Estimada amiga, escolta atentament el que et dic: de vegades, el cel és d’un rosa bonic que fa mal al cor, per estrany i especial. Això no passa sovint, però aquell dia, ho sé del cert, el cel era rosa. I això és un senyal del destí. 

El dia que el cel va ser rosa feia encara aquell fred d’abril, i jo portava un jersei negre de coll cigne, que em marcava bé els pits, els pantalons que em fan el cul bonic, i l’anell de la sort. Tot per casualitat, tot poc premeditat. Vam prendre cervesa, vam riure, vaig dir bajanades per caure-li bé. I després, molt més tard, vaig sopar amb tu, estimada amiga, i t’ho vaig explicar. Que havia begut cervesa, que havia rigut. Que havia dit bajanades per caure-li bé.  

Que estava molt guapo. Que, ja llavors, era meu, perquè, en mirar-lo, el vaig veure: vaig veure el fil invisible, refulgint davant seu. Vas somriure aleshores, estimada amiga: no em vas creure, ja ho sé.  

Tens raó. La sort podria, efectivament, no existir. La màgia, tampoc. Estimada amiga, ho admeto: és possible que, en realitat, els reis siguin els pares. Que no es pugui anar a peu a la lluna per un raig de llum. I que jo no veiés cap fil invisible brillant, tenint, com tenia, aquell dia, al davant, aquell home amb el cor ben obert, per raó d’un atzar, que podríem titllar d’intestí. 

El que és innegable, i això no admet dubtes, és que aquell dia, el primer que el vaig veure, per fi, el cel era rosa. I això, no m’ho neguis: és o no és, estimada amiga, un senyal del destí?

L’escletxa de llum


Imagina no haver estimat mai ningú realment. Haver caminat poc a poc, al mig del camí, sense arrambar-se massa a la vora del camp. Haver vist els prats verds transformar-se en or, i les bales de palla que ocupen, un dia, el seu lloc. Sense haver-hi posat mai els peus. Sense haver-se estirat mai a la clariana, i baixar-se les calces, i mirar-se les flors. Imagina la vida tranquil∙la d’aquell que mai ha patit per amor, fins a treure les entranyes per la boca, amb el dolor del punyal clavant-se al bell mig, entre les costelles. Imagina que no sap què és aquella bola d’angoixa, de goma ben negra, ben grossa, oprimint-li els pulmons. 

Imagina no haver anat a dormir mirant el coixí del costat, ablanit, preguntant-se per què jo, i tancant el llum i suposant que una forma humana n’ocupa el buit. Imagina no haver cregut que moria, un bon dia. No haver tancat els ulls una nit, i llevar-se al matí desitjant seguir adormida. Una vida de dies i nits tèbies, plàcides. Tranquil.la. Una insulsa seqüència de felicitats petites, precises, a l’abast de la mà. Un cor que batega a un ritme constant. Imagina no haver sentit aquella necessitat tan humana de no respirar. Imagina no haver hagut d’acceptar la derrota, de saber que res era com li havia semblat. 

Però quan la llum de les escletxes la desperta, imagina, amb esglai, que tot el que la va fer patir podria no haver passat mai.

Una dona, decent

“I disregard the proportions, the measures, the tempo of the ordinary world. I refuse to live in the ordinary world as ordinary women. To enter ordinary relationships. I want ecstasy. I am a neurotic — in the sense that I live in my world. I will not adjust myself to the world. I am adjusted to myself.” 

Anaïs Nin (1903-1977) 

Em diuen que pensi amb el cap, no amb el cor, com si això fos possible.

Que el cor està boig, que no li he de fer cas, que m’enganya. Em diuen que estic esverada, que la metxa que tinc és petita, que cremo massa fàcilment. Que puc caure de ben amunt, que em puc fer molt mal, que mira la vida que has tingut, observa bé el teu patiment. Em diuen que m’assegui i que pensi, abans d’actuar, que sóc la natura salvatge, que tinc l’instint desbocat. Que viure amb el cor a la vista és dolor assegurat. 

Em diuen que reflexioni, que em calmi, que no cal dir el que penso, que pretengui que sóc diferent. Em diuen que expliqui només el que els altres volen sentir, que els faci contents. Que conti fins a tres abans d’enfadar-me. Que sigui seriosa, i que pensi en el futur. Que n’aprengui, abans d’escriure res més. Que vagi pel món ben arreglada però decent, sobretot, ben decent, res d’escots, res de cames, i molt poc maquillada.

Em proposen, de molt bona fe, que sigui un maniquí que camini ben recte, centrada. Que no digui res, que no senti res, que vegi la vida passar i jo, somrient, em quedi a l’andana. 

Em diuen que estimi amb el cap, no amb el cor, com si això fos possible.  

Pobres ingenus! Gent inconscient! Tossuderia obstinada! Pretendre que sóc una dona, decent, en lloc d’una fada!

La lluna la pruna vestida de dol

ACTE PRIMER

Mare i tres nens petits que un dia seran adults, estirats a la gespa del jardí mirant la lluna. Edat dels nens: 5, 3, 3. Edat de la mare a la Terra: 38. Edat de la mare a la Lluna: 12. Edat de la mare a K-PAX: 15

ESCENA PRIMERA 

MARE:   Silenci tothom! La sentiu?
M.:   Qui?
MARE:   La lluna.
M. (sorpresa):   La lluna parla?
MARE:   És clar, jo sóc bruixa, jo parlo amb la lluna i les estrelles, els arbres i les flors.
O. (Interessat):   I què et diu, la lluna?
MARE:   Diu que té ganes de veure-us.
E. (traient-se el xumet de la boca, emocionada):   A nosaltres?
MARE:   Sí, diu que com que la vostra mare és bruixa, vosaltres sou fills de bruixa, uns nens molt especials. I que els fills de bruixes poden anar a veure la lluna.
M. (nerviosa):   I com hi anirem?
O.:   Amb coet!
MARE:   No… Diu la lluna que el dia que hi hagi lluna plena intentarà acostar-se a la terra al màxim, i que quan estigui molt a prop, tirarà un raig de llum perquè puguem pujar-hi.
M.:   I com hi pujarem, al raig de llum?
MARE:   Serà un raig de llum de lluna. Anirà a parar al nostre jardí, i nosaltres estarem esperant. Pujarem sobre el raig de llum i anirem caminant fins la lluna.
E.:   Al raig de llum no hi ha baranes?
MARE:   No, haurem de caminar en filera.
E. (abraça la mare):   Jo tinc por.
O. (agafant-li la mà):   No tinguis por, E., jo et donaré la mà.
M.:   Haurem de portar sabates especials per anar a la lluna?
MARE.:   No caldrà, podrem anar descalços.
O.:   I si ens cremem els peus?
MARE:   És impossible, el raig de lluna és fred, no crema.
M. (s’incorpora):   I què hi haurà a la lluna?
O. (gesticula amb els braços, com si estigués recitant un poema):   Coses meravelloses!
E. (s’incorpora també, mirant la mare):   Quines coses meravelloses?
MARE:  Cràters gegants plens de petons i abraçades de sucre que es poden beure amb un got. Llaminadures. Tobogans i gronxadors. Persones que caminen somrient com ximples. Poemes i versos. Cançons amb guitarra. Mallots de ballet. Pilotes de platja. Iogurts de fruites del bosc. Gespa acabada de tallar. Follets, papallones i fades.
O. (amb cara de dolent):   I pirates!
E. (poc convençuda):   I pintallavis?
O. (deixa de fer cara de dolent per tranquil▪litzar-la):   Claaar! I arbres de tots els colors. I albercocs.
E.:   Hi ha arbres lila? Jo vull arbres lila.
O.:   Sí. I de color groc també, seguríssim.
M. (es torna a estirar i mira meravellada el cel):   I la lluna, també hi és? Jo vull veure la lluna. Podrem parlar amb ella?
MARE:   És clar! La lluna és la que fa que tot sigui meravellós.
E. (s’estira de nou a la gespa, emocionada):   Ai, no sé si li agradaré a la lluna. S’enfadarà amb mi si em veu amb la pipa?
O.:   Què dius? La lluna és bona. Estima els fills de les bruixes. Ho ha dit la mama.
M.:   Quan hi anirem, quan hi anirem? En tinc moltíssimes ganes! Li puc dir a les meves amigues de l’escola que vinguin?
MARE:   Aviat. La lluna m’ha dit que m’avisarà. Però només poden venir els fills de les bruixes.
O. (es torna a estirar, preocupat):   I si quan t’avisa estem amb el papa?
MARE:   Tranquils, la lluna ja ho sap. Ens avisarà un dia que estigueu amb mi.
E. (mira el seu germà):   Tinc molta por de caure del raig de lluna.
O. (li agafa la mà):   Jo t’agafaré de la mà, ja t’ho he dit, no pateixis!
M.:   Hem de portar vestits especials? Jo vull portar el vestit de papallones.
MARE:   Els més bonics que tinguem.
O.:   Puc portar la samarreta de pirata?
MARE:   Perfecte! Segur que a la lluna li encanta.
E.:   Podré portar el nino de dormir?
M. (mira la seva germana horroritzada):   I si et cau pel raig de llum què? Millor que no el portis.
E.:   D’acord… Mama, i podràs fer-me una trena i pintar-me les ungles?
MARE:   Anirem més guapos que mai. 

(Tots quatre estirats a la gespa, altra vegada, mirant la lluna. Deu segons de silenci total.) 

E. (sospira):   M’encanta la lluna…
O.:   I a mi…
M.:   I a mi…
O. (impacient, es posa dret):   Quan anirem a la lluna, quan?
E. (es posa dreta, també):   Sí, quan?
M. (s’aixeca de terra i estira el braç de la mare):   Mama, quan, digues quan?
MARE (amb el cor encongit de tendresa, i una tristesa infinita per la nena que ja no és i que, d’altra banda, mai va ser, agafa els nens de la mà i els acompanya a dins de casa):   Aviat, molt aviat. Ara, anem a dormir. 

(Tres nens que un dia seran adults s’adormen somrient, i somien que van, caminant per un raig de llum, cap a la lluna, agafats de la mà de la mare.)

Souvenirs de la vida

Bec per la casa devastada
pel dolor de la meva vida 

Anna Akhmàtova (1889-1966), “L’últim brindis” 

Si tingués més llàgrimes, ploraria. El problema és que ja no me’n queden, i les poques que resten me les guardo per mi, de record. Si em permets. Si en tingués més, però, per tu, ploraria. Suposo que és que t’estimo, ja ho saps. També sé que m’estimes, ja ho sé. T’ho dic per si ho dubtes, algun dia.  

Però la pena. La pena que tens no és la meva, la que tu bé coneixes, que va i ve com marea de lluna, i em permet avançar amb alegria. 

La teva és més singular. Protegida entre cotó fluix en un potet tot de vidre, com una mongeta. Mulles i tanques el tap, l’alimentes fidel mentre proves, en va, d’oblidar-la. I ara vinc i obro el tap, ben podrit, ben pudent. La mongeta no hi és, ho has vist ara? Sents l’aroma de vida que penetra pels porus? Potser et sembla un miracle, somia! Recorda bé el que et dic: farà mal, algun dia, quan entri, aquest aire tan pur. T’ho anuncio. L’has de fer circular per dins teu, a la sang, ha de ser part de tu, sense ser-ne l’essència.  

La pena meva ja és sang aclarida. Un racó, al llagrimall, el mantinc, souvenir de la vida. Ja en tinc poques, de llàgrimes, ara. Però si en tingués més, per tu, per tu sí, ploraria.

La pàgina en blanc que parla d’amor

Avui m’he begut una ampolla (sencera) de vi. I aquí, asseguda, amb els ulls pesant figues, la pàgina blanca, immaculada, només podria parlar sobre gent que jo sé, i que ells saben. Amics, coneguts, i aquell home que vaig estimar i que n’estima una altra, i aquell home que no estimo i m’estima, i aquell altre que estimo, que voldria estimar-me i no pot, i aquell que jo sé que m’estima i no ho diu. I aquell que començo a estimar i desitjo, anhelo, desespero, perquè sigui el que sembla i ell també m’estimi a mi. I sí, d’aquells tants per qui sóc especial, com ells diuen, i que em tenen allà, en un racó. Gairebé invisible. Quan la vida els fa mal, em convoquen a la festa. I la resta del temps sóc un fons d’armari més que rodó.
Fes-me teva, t’ho prego. I quines ganes que en tinc, demà vine. I com trigues a contestar els meus missatges i quina barra que tens, amb tant de temps que no trines. I va home va, no fotis, que no m’has dit res en tres mesos. Que t’enyoro, que em fascines. Què m’estàs explicant, que porto temps esperant-te. I què fas avui? Nens. I avui? Un amic. Un amic? Que s’aguanti. Que no. Que sí. Que no cola. T’esperes. Cinema. L’amiga. L’amic. És un nou. I t’agrada? És clar. I fes-me teva. Fes-te meva. No et fa il∙lusió? Però jo estic a l’armari i espero que aquell que començo a estimar em converteixi, per fi, en vestit de primera comunió.
Una pàgina en blanc, amb una ampolla sencera, t’inspira. Et convida a l’acció. Però en definitiva, és ben fàcil. La pàgina en blanc, si us hi fixeu, parlaria, i parla, del que parlem tots. De lligams invisibles, de sexe. D’éssers fràgils intentant superar el dolor. De soledat. De persones. D’amor.

Une prison d’amour

Et je t’ai trahie pour
Une prison d’amour
Et sa belle geôlière
 
Georges Moustaki, “Ma liberté”
 
Espereu que m’adormi. En silenci, entreu. Tapeu-me el cos nu abans de portar-me a la gàbia on em tancareu. I allà, turmenteu-me amb l’idea que no el veuré més. Que m’ignora, m’evita, que existia, fa poc, una vida sense ell.
 
He triat ser captiva. Ratllaré les parets de la cel▪la, si m’obligueu, perquè cregueu que el que vull és ser lliure. Però us revelo que, de grat, accepto el flagel. Em rendeixo. Cedeixo. Si ningú ho impedeix, ja no lluito, ni un pèl. M’abandono a la corrent riscosa dels meus sentiments. Esdevinc una esclava fidel. Castigueu-me, tortureu-me! Vergonya! Em disposo a tornar a plantar les arrels.
 

Testimonis atònits del vol de la fada: no reclamo favors, ja ho sabeu. Però us ho prego, salveu-me! Heu fet tard a impedir la ignomínia: m’he deixat seduir pel cant del corifeu. Tinc les cames xopes i estèrils, atrapades en l’enganxosa mel. Sufoqueu aquest foc que ara crema, em fa por que no pugui apagar-lo ni el gel.

Em tallo les ales. Aterro. Dic adéu a la fada! La terra és dura i polsosa, però creieu-me: amb amor, brilla tant com el cel.

Un lloc tou on aterrar

As I’m crashing through the clouds I used to walk on
Reaching out for unfamiliar hands.

Mary Gauthier, “Soft place to land.”
He volat tant de temps! Tant de temps i tan lluny que ja no recordo què feia, on era, quan vaig alçar el vol. Aleshores, segur, la llum tota ella era blanca, lluent, però el vol era fràgil, dubtós, principiant que jo era. Les ales, polsoses, pesaven, i el cos era lleu, quasi líquid. Els ulls només veien la meva foscor, la que s’allunyava però encara em llastava.
He volat molt de temps i potser crec encara, que és el destí que em pertoca. La veritat és aquesta: les ales ja no em pesen gens, la pols ha marxat i tothom les admira. I el cos, el cos tendre, llueix una pàtina opaca, impregnada d’un ferro lleuger que em fa d’escut i m’amaga les ales quan el vent bufa fort. Els ulls tot ho veuen, llum i foscor, i els colors de les ales que em fan de plomatge i espurnegen quan creuen reconèixer-ne un altre com jo, volador que sacseja les ales. Diguem, en resum, que ja en sé, i que m’agrada.
Temo no saber ja reposar amb calma una estona, amb les ales plegades. Tinc por de sentir, d’immediat, el desig burxador de tornar-me a envolar.  Però he volat massa temps i em sento cansada. I seria agradable trobar un lloc tou on aterrar.