El so del silenci

Fa temps que no planxa camises. I això que ho havia fet amb els ulls mig tancats, sense cremar-se ni mica, vigilant la canalla, bullint l’escudella, parada la taula per vint convidats. Ara la vista li falla molts cops. Tanca els ulls i es relaxa, i li sembla que passa el moment. No ho fa gaire, això: tancar els ulls li fa mal. No hi sent bé, i sense veure la tele, podria pensar. En els seus vuitanta anys. En la vida que passa i que no para mai. En un únic home auster, miserable, que la va tocar poc. I en els fills que li resten, que van fent el camí que ella haurà fet abans. 

Després de la lluita constant, de fer de minyona barata, de parir, de cuidar criatures, de sotmetre’s als avis, de patir, simplement d’existir, està sola amb la tele, al final. L’acompanya una figura humana que, per primer cop a la vida, no li diu què ha de fer. S’aixeca de la butaca, el bastó la trasllada a la cuina, i es prepara mongetes, sardines, la taula per un, omple el vas amb un vi tebi, barat. Dina mirant la novel·la, i es pren un cafè carregat, que sap que no lliga amb la pastilla del cor, i la de l’estómac, i dues pastilles més que no sap ni què fan. 

Els fills venen sovint i li donen conversa. No parlen de res important. Es queden en la superfície, no li pregunten què pensa, què sent ara que tot és passat, i present. No sabria respondre’ls: a aquestes alçades, res no és rellevant, realment. Li expliquen anècdotes dels seus propis néts. Els besnéts que ella veu de vegades, de qui confon tots els noms. Aquells éssers petits que la miren, estranya, no sabent que ella va ser, fa molt temps, el que ara són ells. I ara ella és el que un dia ells seran.  

De vegades, als vespres, amb la tele tancada, escolta el silenci de la seva vida. És gran. Camina amb bastó fins al llit. Estirada, respira molt suau. Ha passat un altre dia, encara, i es pregunta fins quan. Res destorba la calma amb què sent passar els anys.

Advertisements

Un pensament sobre “El so del silenci

  1. Bonic. M'ha fet pensar en ma mare(que no té néts)

    Primícia! Et passo el pòrtic del meu llibre (està registrat petita o sigui que compte!)i veuràs certa similitud amb aquesta idea de les vides paral·leles entre generacions. Espero que t'agradi!

    ——————-

    Pòrtic

    Probablement hi hagi més fantasmes que no pas humans vius.

    Fins no fa gaire sempre havia cregut que l'època encertada i fins i tot l'edat òptima de viure la realitat era la que m'havia tocat a mi i als meus contemporanis. Els altres iniciaven desubicats una nova realitat o anaven camí d’una vellesa prematura, i els 'altres altres' ja eren morts i enllaçaven amb un passat farcit d'històries anònimes d'esperances, frustracions, lluita i amor que malgrat ser mimètiques a les nostres, estaven sentenciades a ser oblidades.

    I a hores d’ara, havent investigat sobre una època que mai no hauré viscut, la que coincideix amb les actuacions esportives de les primeres atletes catalanes, hauria donat molt per poder veure el color de les fotos en blanc i negre que m'han caigut a les mans, escoltar els panteixos d’esforç i les rialles d’il•lusió, perquè després a l’Estadi de Montjuïc, ja només van romandre les petjades a la cendra i l’olor de la gespa tallada.

    La voluntat a l'hora de redactar aquest llibre no ha estat només la de donar rellevància a unes dones totalment desconegudes pel gran públic i remotament recordades, tot i que reconegudes, per uns pocs especialistes; sinó alhora la de forjar una tasca de prospecció personal en dos sentits, el de la vida i la mort i el dels encontres no produïts.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s