Sleeping is like death

Llits de mort i desmemòria, llits d’oblit, on fer-hi fills i cridar orgasmes, llits que s’obren com un cofre i que escampen la buidor sense crits de la tenebra, la por d’allò que ve i que ja perceps, i tanmateix no dius. No dius. No dius. Llits que encomanen històries, llits que fan olor de ploma, que contenen taques negres als llençols dels teus escrits i encongeixen l’esperit de les muntanyes fins a fer-ne volcans buits. Fetus que mai no has parit. Llits d’amors que no coneixes, llits d’horrors que et fan pensar en una magrana que s’obre i que s’obre i que t’aboca tot el fruit a sobre el cos, nu com l’ànima, la fe cega d’aquells pobres d’esperit. Llits de fades retorçades, de crits, de nits, de somnis on la respiració s’atura i calla, i calla, dins d’un mar espès, i verd, i fosc, i trist, i llits on et sents tan sola que voldries deixar anar la pedra, que t’empeny cap a l’abisme sota l’aigua, amb les algues entre cames, amb les algues al teu sexe, llits xisclant en negror hostil, en la crida del carnatge, de la ràbia que t’enfonsa, del voler enfonsar-te més i a la vegada sortir. Llits-presó de la princesa, llits-presagis de dolor, llits vermells com la segona menstruació, llits que eren, que no són, però recordes, i recordes, i que expliques, com el conte que les mares mai no expliquen a les filles. Llits d’odi, llits de veritats ocultes, llits de penes per la vida, llits d’estima’m o suïcida’m. Llits on néixer i on morir.

Anuncis

Íntim uníson

“Totes les coses s’uneixen en el més íntim uníson,
arreu del món, per místics filaments.
La flor i l’amor, brisa i somni,
natura i home, i les coses, vives i mortes,
són totes elles semblants, unides en harmonia
arreu del món, per místics filaments.”

Artxak Txopanian (1872-1954)

Es buiden, una a una, les butaques. Les ombres que les habitaven fan ombra de l’ombra, i els cactus que hi ha a la finestra sobreviuen les ombres, i tots caminem endavant, desfilant a pas lent però constant els dèbils filaments d’ombra que ens sostenien, obligats a pertànyer a un dolor que ens havien llegat en secret aquelles ombres, amagades als vorals de les carreteres, sota les arrels dels pins que hem anat tallant un a un per fer-hi unes cases que ara abandonem per pujar les escales de pisos buits de records i plens d’esperança.

I mentre les ombres es van fonent sota el sol, a les mans d’aquells néts que hem volgut oblidar tota aquella foscor, la llum que un dia van ser ens enlluerna, i anem constatant, a mesura que passen els anys, que ja mai no serem a temps de filar la buidor de les seves vides, la incomprensió del silenci tallant. I que cada fil que hem perdut pel camí, que ells van desfilar i que hem anat escampant, és un tros de teixit de nosaltres que hem llençat a la brossa o hem donat a algú altre, perquè trobi, entre la filagarsa de les ombres, la pau.

Tota soleta, una estoneta

Si et passeges massa estona prop de l’abisme, sense deixar de mirar avall, tard o d’hora arriba el dia que et dius que o t’hi llences finalment o t’asseus una estoneta, amb els peus penjant, només una estoneta, només una estoneta, només per descansar. T’han dit que si t’hi llences, surten ales, que pots saber volar, que veure el cel, damunt dels núvols, no té igual. I veus gent anant avall, esfumant-se en la distància, desafiant la teva angoixa i la por de respirar. Tothom sap que ho vas provar. I recordes la caiguda: un cop sec, ossos trencats, fetge espatllat, la sang sortint del nas. Ningú al teu voltant per curar-te les ferides. Caminar coixa pel desert, arrossegant-te per les pedres fins a tornar a pujar.

Recordes tot això, encara que no ho vulguis, quan tornes a ser a dalt i t’asseus a descansar, una estoneta, respirant suau, una estoneta, només una estoneta, percebent amb ulls tancats, ara un ocell, ara una fulla. Se t’asseuen al costat, i et diuen que t’estimen, et conviden a llençar-te i dius que sí, mirant avall, mirant avall, però no, no ho fas. I a la fi es cansen, de tu, de tu, de l’estoneta, una estoneta, només una estoneta, de veure’t descansar. O cauen de sobte, d’una revolada, es llencen daltabaix, empesos pel teu dubte, esperant, amb dits creuats, que els vagis al darrere. Però és clar, no hi vas.

Et diràs que el que et passa és que deus tenir molta, molta por, de no saber, de fet, saber volar. Et diràs que prefereixes seguir a dalt, tota soleta, una estoneta, només una estoneta, tota soleta, prop de l’abisme, una estoneta, mirant avall.

Cada dia és diumenge


Everyday is like Sunday
everyday is silent and grey
Trudging back over pebbles and sand
and a strange dust lands on your hands

Morrissey, “Every day is like Sunday

Avui que tot és trist, fins i tot la tristor d’estar trista, caldria que fes memòria dels moments de tristesa pitjors, els moments de l’angoixa absoluta, la visita a l’infern, aquell monstre de nit i de dia olorant-me la por. Però no. Em recreo pensant en la tristor plàcida, inconcreta, la de l’arbre que cau, la de la dona gran que s’apaga, la d’aquell amor tendre que no et va arribar a trencar el cor però que enyores. La d’infants que juguen aliens a la mare que plora, la de les vides tristes d’aquells que no saben ser humans i que enganyen. La d’amics que no estimes però que vols conservar. La d’amants que t’estimen i no pots estimar. La tristor d’aquell sexe roent sense vida, la del sexe amb amor, la del cor congelat, incapaç de trobar una sortida.

I potser sí que ploro i dic que estic trista perquè tot em sembla, de fet, molt trist. Però ric tot seguit i m’incorporo i demà ja serà un altre dia, i ballo pel passadís i quedo al final amb el noi que m’estima i que no he d’estimar perquè si ho faig, serà tot molt trist. I anem al llit i tinc un orgasme majúscul que faci impossible tornar a respirar fins al cap d’una estona. Somric. Sí, potser demà seré molt, molt feliç, tan feliç que esclafiré per les cantonades, llegiré Sylvia Plath sense el cor avançant per la tràquea, pintarem la paret de l’entrada i sentiré un xiuxiueig (és ben boja la mare). Potser algú em dirà que val la pena tot plegat. I, convençuda, li donaré la raó. I esmorzaré amb un amic despullada, i escoltaré aquella cançó. I mirant el Montseny que m’espia de dia i de nit, ompliré fins al fons un pulmó, després l’altre, i quin mal que farà, ser tan, tan feliç!

I demà, quan tot sigui feliç, fins i tot la felicitat de sentir-me feliç, voldré fer memòria dels moments de joia millors, sentiré un cop més la fiblada, i així tornaré a estar trista de sobte, sentir-me molt trista, que tot sigui molt trist, fins i tot la tristor d’estar trista.

Serà com si cada dia fos diumenge. Com tornar a la ciutat de la costa que es van oblidar de bombardejar

Gelat de maduixa amb trossets de pastís


Hi ha les penes que, amb el temps, prenen aquell regust de gelat de maduixa amb trossets de pastís. Que amb les hores, els dies, els anys, esdevenen records dolços per combatre l’enyorança de les nostres nits. Són penes alegres, boniques, que van buidar-te una mica, no massa, que van fer-te patir, però que vas tornar a omplir amb altres sabors, altres riures, o altres moltes maneres subtils d’existir.

I hi ha les penes que per molt temps que passi et segueixen cremant, que van deixar-te, com a únic llegat, una copa ben buida, una cullera llepada i un paisatge arrasat al voltant. Impossible pensar en la natura poblant aquells boscos previs a la devastació, ni en res que hagués pogut tenir un mínim gust de fruita hores abans del dolor. Són les penes que et deixen mig morta, mig viva, i que arrossegues com el condemnat arrossega un grilló. Condemnada a viure, a llevar-te cada dia, pels segles dels segles, fent veure que no passa res, perquè fa tant, tant de temps, que ningú no entendria com és possible que encara no t’hagis desprès d’un record que, en distància, hauries d’haver fet florir.

I el que passa realment és que el que voldries dir, enrogida de ràbia i de ganes viure, és que desitjaries amb força aquella altra pena, la bona, la que et fa tancar els ulls i somriure, i no aquest horror que et rosega de nits una matriu inerta. Que el fel i que el gel que t’empasses, soferta, amb aquell posat de fàstic imprecís, és l’única forma que saps de mudar aquesta pena teva, tan morta i tan viva, en un deliciós gelat de maduixa amb trossets de pastís.

Hello I love you


Sidewalk crouches at her feet
Like a dog that begs for something sweet

The Doors, “Hello I love you

Tic-tac. Eco de talons en un passadís de rajoles polides amb tuf d’hospital. Escarnint-te amb els ulls, el teu tu més suïcida t’avança lliscant, i el teu tu més covard sent atònit com l’altre obre els llavis a càmera lenta, proferint, com qui no vol la cosa, les paraules prohibides.

Ja està fet. Esperes que caiguin planetes. Que es buidi l’espai de matèria palpable, que l’òrbita d’algun satèl·lit s’aturi de cop. El silenci embolcalla de sobte el repic de talons que fins aquell punt exacte emparava el teu dubte i el feia callar. Es transforma, després, en dos sons dissonants: un alè inspirant i expirant sense ritme constant, i el batec del teu cor que accelera el seu tempo. La vacuïtat del moment impregna la cambra d’onomatopeies, sortint-te de dins com globus de còmic amb formes diverses: bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum.

Et mira. Als ulls, i després als mugrons encara erectes despuntant pel llençol de floretes, amarat de suor post-coital. Et mira, de nou, i agafant-te la barbeta et fa un petó tendre als llavis. Bum-bum. No saps què vol dir-te però ho tems, i tot al voltant ja és un caos de globus de còmic donant cops de colze per fer-se el seu lloc bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum, entremig dels dos cossos, del coixí, la paret, el lavabo, del llit.

Xxxt! Prou! Deixeu que em concentri, que està a punt de dir-ho! Silenci!

Procures centrar-te en els llavis i aguantes l’alè, preveient l’explosió d’aquell magma, o potser desitjant més del compte que aquell terror fred abraci l’escalf dels mots apropiats. La sentència, si us plau. Bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum.

I és curiós com, en aquell mil·lisegon d’angoixa, tens temps de veure, encara, la pel·lícula sencera de la teva vida, escena a escena, tal com seria en aquell món ideal que existeix perquè l’has creat tu o te l’han fet crear: t’estimo, bum, anell, bum, lluna de mel, uh, t’estimo, ah, platja, ah, fills, bum, Nadal, uh, t’estimo, ah, noces de plata, bum, vacances a Mallorca, ah, néts, bum.  Bum-bum, uh, ah, ah, ah, uh, bum, uh, bum.

I llavors va i diu… “gràcies”.

BUM!

Implosió de la terra. El silenci del buit de l’espai. Un somriure forçat. Vinga, som-hi, noieta. Recomença el repic de talons. Tic-tac.

El so del silenci

Fa temps que no planxa camises. I això que ho havia fet amb els ulls mig tancats, sense cremar-se ni mica, vigilant la canalla, bullint l’escudella, parada la taula per vint convidats. Ara la vista li falla molts cops. Tanca els ulls i es relaxa, i li sembla que passa el moment. No ho fa gaire, això: tancar els ulls li fa mal. No hi sent bé, i sense veure la tele, podria pensar. En els seus vuitanta anys. En la vida que passa i que no para mai. En un únic home auster, miserable, que la va tocar poc. I en els fills que li resten, que van fent el camí que ella haurà fet abans. 

Després de la lluita constant, de fer de minyona barata, de parir, de cuidar criatures, de sotmetre’s als avis, de patir, simplement d’existir, està sola amb la tele, al final. L’acompanya una figura humana que, per primer cop a la vida, no li diu què ha de fer. S’aixeca de la butaca, el bastó la trasllada a la cuina, i es prepara mongetes, sardines, la taula per un, omple el vas amb un vi tebi, barat. Dina mirant la novel·la, i es pren un cafè carregat, que sap que no lliga amb la pastilla del cor, i la de l’estómac, i dues pastilles més que no sap ni què fan. 

Els fills venen sovint i li donen conversa. No parlen de res important. Es queden en la superfície, no li pregunten què pensa, què sent ara que tot és passat, i present. No sabria respondre’ls: a aquestes alçades, res no és rellevant, realment. Li expliquen anècdotes dels seus propis néts. Els besnéts que ella veu de vegades, de qui confon tots els noms. Aquells éssers petits que la miren, estranya, no sabent que ella va ser, fa molt temps, el que ara són ells. I ara ella és el que un dia ells seran.  

De vegades, als vespres, amb la tele tancada, escolta el silenci de la seva vida. És gran. Camina amb bastó fins al llit. Estirada, respira molt suau. Ha passat un altre dia, encara, i es pregunta fins quan. Res destorba la calma amb què sent passar els anys.

L’hoste (un home ha arribat)

Tot és igual: contra les finestres del menjador
Repica la neu compacta fent zigzag.
Sóc exactament la que era,    
Però ara, un home ha arribat.

 Anna Akhmàtova (1888-1966), “L’hoste”

Si viure fos fàcil com un matí de diumenge.

Si la lluna fos sempre plena, i les estrelles, perfectes, brillessin al cel sense cap núvol que les ombregés. Si les flors del jardí no perdessin els colors brillants per poc que jo les regués. Si la pluja fos sempre suau i agradable, asseguda al sofà amb un llibre a les mans. Si l’aire entrés als pulmons sense cap entrebanc, cada dia. Si no hagués d’escriure poemes que parlen de buits que em feriren.

Si cada música que escoltés es fes lloc al meu cor i l’obrís de bat a bat, com una magrana madura. Si cada cop que corro pel bosc sentís aquella inequívoca olor de pins i d’alzines que m’eixampla els narius. Si els petons dels meus fills tinguessin sempre l’olor de les nines, i no em fessin memòria d’uns dies que, encara ara, obren la cicatriu que em vigila.

Si fos robusta, i altiva, com un roure fort que es manté ferm al seu lloc i mai no es desvia. Si no fos un jonc tendre, que es vincla amb la força del vent i se sent impotent i té por de la vida. Si el joc consistís a enganxar en una cartolina, gomets vermells i rodons. Si l’aire entrés als pulmons sense cap entrebanc, cada dia. Si caminar pel fangar fos tan fàcil com una cançó d’Antònia Font.

Si no portés ales de plom, i em sentís orgullosa de mi, tenint la certesa que sóc com hauria de ser. Si l’única resposta a “t’estimo” fos sempre “jo també.”

La dona que fa la truita de patates més bona del món

La dona que, de vegades, fa la truita de patates més bona del món porta un davantal amb gira-sols grocs i verds, aquesta tarda d’estiu. Viu en una masia perduda, al mig del no res. Té quaranta anys de fa poc i en fa vint que dorm, cada nit, amb un home que, havent pesat vuitanta quilos, avui en pesa cent vint. Ella pesa el mateix que sempre, però ara, a la cara, hi té algunes arrugues. Cada nit, abans de dormir, s’aplica amb parsimònia i paciència la crema, tocant una pell ja madura però tènue, volàtil, bonica encara. S’agrada. Mira l’home gras i sorrut que ni la intueix, entretingut com està amb la tele. Veu l’ombra d’aquell que, de nit, l’havia tocada.
La dona que veu l’ombra d’aquell que, de nit, l’havia tocada, té ganes de riure sovint. I quan se’n recorda, esbossa un somriure i deixa anar un sorollet, com un crit, i així va practicant, per quan li faci falta. Cuida gallines, vaques i porcs. Els parla de llaços de seda i cançons de bressol mentre els alimenta, i ells li parlen d’ous, de llet, de garrins cridaners. El seu home té les ungles molt brutes i les renta amb lleixiu abans d’asseure’s a taula. Mentre sopen, ella explica orgullosa que amb retalls que li ha deixat la Maria de Can Manelet s’ha fet un vestit de papallones roses per anar al bateig de la Cinta, a l’agost.
La dona que s’ha fet un vestit amb papallones roses per anar al bateig de la Cinta aprofita que està tota sola avui per espiar per la finestra l’estiu fugisser. Els ocellets la criden pel nom. Deixa el davantal de gira-sols sobre la taula de la cuina, i amb un vestit fresc molt lleuger, d’estrelles turquesa, s’endinsa als camps de blat, seguint els piulets. I camina tranquil∙la, l’aire càlid tocant les arrugues boniques, els tirabuixons negres fent-li pessigolles a les espatlles. Al mig del camp, verd encara, veu una clapa aixafada, com si algú s’hi hagués estirat. Decideix fer el mateix. Es treu el vestit i s’hi estira al damunt.
La dona que ha decidit estirar-se al mig del camp verd queda amagada per l’alçada del blat del voltant. Mira enlaire, al cel, núvols amb formes gracioses movent-se serenament, sense rumb clar però feliços, seguint amb joia el dictat del vent. Gira el cap a la dreta i allà, ben erectes, distingeix, entre el blat, tres margarides de colors diferents. Nota el sol tocant-li la pell. S’abaixa les calces. S’estima amb passió, alegrement. Les margarides li fan companyia i l’observen rient.
La dona feliç torna a casa, vestida. Quan es corda el davantal sent que l’atura l’ofec, molt pregon. Respira endins, fins al fons. Bat sis ous amb tota la ràbia. Avui farà, un altre cop, la truita de patates més bona del món.

La màscara (tu ets com sóc jo)

Fa tant de temps que la portes que t’has cregut que és com ets. Una mica sí que ets tu, però no tota. Parles, i rius, i fas gràcia, ets el bufó de la cort. I caus molt bé i tens màgia tractant les dones (i els homes!). Te’n surts amb nota als llocs d’ombra i saps fer llum on no n’hi ha. Caus bé a tothom i t’estimen.
Però jo tinc raigs X a la pell, i volo més amunt que altres. Veig el que ets a través. Expert vorejant l’aparença, sense nedar mar endins. Sent com ets tu, sí, sense ser-ho, no mirant mai cap al fons. Accelerant la marxa a tot drap per no haver mai de pensar-hi. Cercant profunditats vàcues en paradisos artificials i buits. Sentint de fons, a les entranyes, el trist pes que et limita. La veritat que et fereix: estàs sol, i fa mal. Voldries una abraçada, un petó a la matinada. I després sí, després sí, sexe animal.
Saps? La deessa castiga aquells que no s’accepten com són, de bon grat. I ara estàs orfe, al teu llit ple de vida. Veient-te a tu, emmirallat. La màscara estreny, et fustiga. Perquè a tu sol, ja no et cal. El que tu ets, s’obre pas. I tu no el deixes sortir i et castigues. Tens por de tu, és ben normal.
Deixa’m que et digui el que penso, perquè a hores d’ara, entre nosaltres, la confiança és total: tu ets com sóc jo. Així t’estimo.
Fa tant de temps que portes la màscara que t’has cregut que és com ets. Un passerell que fa riure. Un pornostaren dejú. Jo veig què hi tens al darrere: un home bo, tendre i lliure. Aquell que mostres als altres, creu-me, my dear, no ets tu.

Supervivent

 

The ocean’s heart too smooth, too blue,
To break for you.”


Emily Dickinson (1830-1886)  

D’un naufragi simbòlic tothom sobreviu. Els que n’hem viscut un covem aquesta certesa com un secret molt preuat, ignorat per la resta. La cicatriu perdurable de la nafra infligida per l’implacable destí ens fa agosarats, temeraris. Bressolats pel record del mar gèlid que aterra la resta d’humans. L’instant just en què el cos va tocar les onades, l’angoixa desesperada de no poder respirar, la certitud calmosa de saber que la mort t’agafava la mà. Deixar-se engolir per l’onada. 
 
Ningú mor d’un naufragi simbòlic, ho he dit abans. Sobrevius. Els ulls que vols clucs s’entreobren tossudament cada dia, a l’albada, i amb desesper observes que respires encara. Si no et resisteixes, si et deixes portar, el cos flota, lleuger. Amb el temps, fins i tot, alguns, venturosos, aprenem a nedar. I després, si practiques, aprens a volar.  
 
I ara que faig cabrioles damunt les onades amb la gràcia d’una sirena, i volo alegre pel cel amb ales de fada, sovint sento el neguit de provar-ho de nou. Això de morir-me sense morir-me. Molt perillosa, sóc jo, una inconscient. Només una cosa em fa por: viure per sempre tement, com abans, el naufragi. Viure creient que és millor estar tancat al vaixell tenebrós que llançar-se al mar fred. I nedar. I volar. 
 
I ara, sovint, quan voleio pel cel, per l’aire, enlaire, indulgents mirades encalcen els meus moviments, desitjant, semblaria, amb fervor, la caiguda, per dir-me amb saviesa imposada “ja et vam avisar, que cauries.” Bracejo per l’èter brillant com si nedés, ben amunt, somrient. Amb la certitud, que ells no tenen, que si caic altre cop dins l’aigua gelada, nedaré. Com haurien fet ells, suposo, d’haver estat, com jo, supervivents.

Freedom (You know what I mean)


Kate: Why did you take the job, Jack?
Jack: I took it because the island’s all I’ve got left. It’s the only thing in my life I haven’t managed to ruin.
Kate: You haven’t ruined anything. Nothing is irreversible. 


Sabeu quan us agrada molt molt una sèrie i no podeu deixar de mirar-la i arriba l’últim capítol de l’última temporada i no podeu creure que no tornareu mai més a sentir aquella emoció d’asseure-us a veure un capítol més, disfrutar d’un episodi més, de veure una vegada més aquells personatges que són com familiars vostres, de viure aquell món imaginari que algú s’ha inventat per vosaltres? Sabeu de què parlo, oi? Doncs això. S’acaba l’últim capítol i saps que mai més tornarà aquella sensació que vas tenir quan vas arribar a aquell punt en què la sèrie era indispensable per tu, quan l’esperaves amb emoció, quan només de pensar que aquell dia al vespre la veuries, ja t’alegrava tot el dia. I et quedes com orfe, i t’hi aferres amb totes les teves forces, i intentes tornar-ne a veure els primers capítols per no perdre-la del tot, però res ja no té l’emoció que tenia, ja saps què vindrà després, ja saps com s’acaba. Mai res serà el mateix. T’enrabies moltíssim amb els productors, que han decidit acabar la sèrie aquí, els culpes, perquè et sents defraudat, trist, fins i tot desgraciat, vols que continui, vols que no s’acabi mai, sabent, com saps, que cada temporada serà pitjor, que aniran desapareixent personatges i que, finalment, tu et cansaràs de mirar-la.

És millor alliberar-te. És millor deixar anar, acceptar que la sèrie ha arribat al final, mantenir-ne el record dels millors capítols, oblidar-ne els dolents. I continuar vivint, i esperar que hi hagi una altra sèrie que t’enganxi tant com aquella. Potser, fins i tot, amb els mateixos personatges, amb el mateix director. Potser, fins i tot, un spin offde la mateixa sèrie. Potser sí, el millor és alliberar-se i esperar el millor. Que el director en sàpiga molt molt i faci bé la seva feina, que els actors siguin encara millors en aquesta nova sèrie o que siguin els mateixos, amb una interpretació més madura i creïble, i que, una vegada més, creguis que mai més hi haurà cap altra sèrie com aquella. Que, amb l’experiència de la primera, la segona sigui millor, més llarga, més interessant i que t’ompli més que l’anterior. Saps que serà així, tard o d’hora ho serà. I quan arribes a aquesta conclusió, i ho acceptes, et sents completament alliberat.

Condicional perfet


Ara pensava que en un diumenge d’estiu com aquest, si no hagués fet massa calor, ens hauríem descobert abraçats a la matinada, feliços del dia que ens esperava, sense cap cita més ineludible que gaudir d’un diumenge en família. A les nou o a les deu, hauríem sentit la porta de la gran, com feia un pipí i es feia lloc entre nosaltres, i tu l’hauries abraçada, i jo li hauria fet un petó, i no hauríem insistit més, perquè no es desvetllés. Però després, hauria començat a rondinar i a dir que volia anar a baix, i nosaltres hauríem resistit el temps just de sentir la petita, que tampoc volia dormir més. Jo m’hauria aixecat i l’hauria portada al llit, i les dues nenes haurien acabat juntes a l’habitació de la gran disfressant-se, mentre tu i jo ens tornàvem a abraçar i fèiem mandra. Llavors totes dues haurien despertat el nen, i haurien acabat tots tres omplint el nostre llit de ninos, i finalment ja no hauríem pogut dormir més, amb el llit ple de nens i de ninos. 

Hauríem canviat els bolquers i hauríem baixat a baix, on jo hauria preparat unes tortitas amb mantega i melmelada, i hauríem esmorzat tots cinc, decidint què faríem avui. Hauríem acordat passar el matí a la piscina, i després d’esmorzar, mentre tu miraves l’ordinador, jo hauria arreglat la cuina i els nens mirat els dibuixos, ens hauríem posat la crema, i ens hauríem encabit tots cinc a la piscina, amb el xip-xap i els crits propis d’una família feliç. Hauríem encarregat canelons i pollastre, i a l’hora indicada hauries anat a buscar-ho, mentre jo parava la taula i els nens miraven dibuixos altra vegada, fent la pipa molt cansats. Hauríem dinat tots plegats, sentint anècdotes divertides sobre dracs i princeses, i després hauríem rentat cara-mans-dents i hauríem posat els nens a fer la migdiada, esperant que s’adormissin ràpid, per poder-la fer nosaltres. Hauríem arreglat la cuina i hauríem pujat a dalt, despullats hauríem disfrutat del silenci de la casa, de la fresca del llit, de l’escalfor dels nostres cossos i de la felicitat d’un diumenge.  

I a la tarda potser, després de berenar, una estona de parc per fer-los córrer i cansar, una banyera i el seu sopar, i quan, finalment, els tinguessim al llit, ens hauríem assegut davant d’una bona sèrie, amb un pa amb tomàquet i una clara, i hauríem descansat del dia. I al vespre, abans d’anar a dormir, hauries regat una estona la gespa, i jo t’hauria observat asseguda al pedrís, i hauria pensat com n’ets de fantàstic, i hauria pensat que la vida m’havia fet un regal. I hauríem pujat junts a l’habitació, ens hauríem rentat les dents i tu t’hauries estirat al llit abraçant el coixí mentre jo m’acabava de posar la crema, i t’hauria dit “no t’adormis encara”, i hauria entrat ràpid al llit, t’hauria abraçat i ens hauríem dit “t’estimo”, com si res, com si no fos important, com si estimar algú fos tan fàcil com un diumenge d’estiu: sense cap contratemps, avorrit de tan simple, meravellós de tan senzill.

L’aire, entrant als pulmons

Fa una mica més de dos dies que vaig tornar a respirar, després de dos mesos i mig de no fer-ho, potser més, no n’estic segura. M’havia aguantat la respiració tant de temps que pensava que era normal, anar obrint la boca, fent petites respiracions acompassades, fins que els pulmons semblaven plens. Però es veu que no, es veu que el normal és aspirar ben fort amb el nas, que els pulmons s’omplin del tot, i llavors anar traient l’aire a poc a poc, expirar, que en diuen. I jo ni me n’havia adonat, que feia tant de temps, que no ho feia. I quan ho vaig tornar a fer altra vegada, fa dos dies, em va semblar meravellós. Aire, entrant als pulmons, omplint-los. Fins i tot em vaig marejar. I amb l’aire que entrant pels narius omplia els pulmons també va entrar-hi l’olor de la menta i la de l’espígol del jardí. I em vaig asseure a l’esglaó ple de pedretes que havien deixat allà els meus fills, i vaig mirar endavant, cap al Montseny. I em va semblar entreveure, amagada allà a la llunyania, la meva felicitat futura. I em vaig saber, per fi, en pau.