“Totes les coses s’uneixen en el més íntim uníson,
arreu del món, per místics filaments.
La flor i l’amor, brisa i somni,
natura i home, i les coses, vives i mortes,
són totes elles semblants, unides en harmonia
arreu del món, per místics filaments.”

Artxak Txopanian (1872-1954)

Es buiden, una a una, les butaques. Les ombres que les habitaven fan ombra de l’ombra, i els cactus que hi ha a la finestra sobreviuen les ombres, i tots caminem endavant, desfilant a pas lent però constant els dèbils filaments d’ombra que ens sostenien, obligats a pertànyer a un dolor que ens havien llegat en secret aquelles ombres, amagades als vorals de les carreteres, sota les arrels dels pins que hem anat tallant un a un per fer-hi unes cases que ara abandonem per pujar les escales de pisos buits de records i plens d’esperança.

I mentre les ombres es van fonent sota el sol, a les mans d’aquells néts que hem volgut oblidar tota aquella foscor, la llum que un dia van ser ens enlluerna, i anem constatant, a mesura que passen els anys, que ja mai no serem a temps de filar la buidor de les seves vides, la incomprensió del silenci tallant. I que cada fil que hem perdut pel camí, que ells van desfilar i que hem anat escampant, és un tros de teixit de nosaltres que hem llençat a la brossa o hem donat a algú altre, perquè trobi, entre la filagarsa de les ombres, la pau.