Democràcia

302301-democracy

Quan tens fred —novembre, els carrers congelats i només et trobes
vagabunds, abrics de segona mà, i bosses de la brossa fent de ponxosㅡ
sempre hi ha algú a la cabina, recolzat sobre l’auricular

escampant gèrmens d’hivern, llavis inflats, cara tallada, fent la darrera
i esgotada connexió de la jornada. Segueixes caminant per mantenir el fred
a ratlla, tens massa fred per esperar l’autobús, és massa depriment pensar

a entrar en aquella llum blava, ulls glaçats mirant com decideixes
en quin seient t’asseus: l’home amb una cama, picant amb les crosses
el vidre brut de la finestra, la dona amb la bossa arrapada

contra el pit com un nen mort, el noi, granellut, malhumorat, amb el cap
rapat, i una esvàstica afaitada, mirant-te fixament.
Camines doncs per entre el fred que ja coneixes: el vent, tallant indiferent,

familiars fulles daurades apilades a les clavegueres. Tens
una casa, una casa amb calefacció, una cadena de vàter que funciona. Tens
una targeta de crèdit, diners. Podries agafar un taxi si n’aparegués algun.

Ara és quan pots sentir-ho: per què la gent es fa republicana: Traieu aquest gos
del carrer. Netegeu escopinades i grafits. Deteniu aquesta gent arraulida
a les escales de l’església. Si no fos per ells podries creure en Déu,

en la llibertat, l’autobús arribaria i obriria les portes, el conductor vestit
amb un uniforme fosc, camals arrugats, barret polit: Hola, senyora
vagi amb compte
de no caure. Però no ets republicana. Només estàs cansada, tens gana,

vols fugir del fred. Abandones, fas marxa enrere, et col•loques a la fila darrere
del veterà greixós que amaga el vi sota l’abric de l’exèrcit, agafa
85 centaus bruts, puja les escales lentament al seu bon ritme, deixa anar les monedes

a la màquina i s’espera fins que sent el soroll que fan en caure, tria un seient
cap al final i es recolza en el vinil galdós per somiar
mentre els trossets de metralla del genoll se li escalfen i la seva cama bona
es desploma al passadís. També tu dormitaràs, d’aquí a no res, al costat de la noia
que no sap estar-se quieta, que escolta el walkman i va fent copets amb les botes
seguint un ritme que no sents, però que pots veureㅡquan mou

el cap i les mans ballen en l’aire— pots sentir-ho
mentre l’autobús circula, aturant-se en els semàfors amb un esbufec molt llarg,
sacsejant-se amb molta mandra, aturant-se i engegant una i una altra vegada.

Dorianne Laux (1952)

(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)

Anuncis

Darrere d’un vidre

Darrere d’un vidre somriu algú amb precaució

A migdia la primavera és més sonora que un gaig

I l’amor surt amb brusa blanca

Tot el carrer és un esfondrament d’atzur

No tenim història i fa més bo que mai.

 

Marie Uguay (1955-1981)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)

Allò que he après fins ara

IMG_20150814_170230

La meditació és ancestral i honorable, aleshores per què
no hauria d’asseure’m, cada matí de la vida, a la vessant,
observant com el món brilla? Perquè si hi pareu
atenció, el goig, així com el caos, és suggestió.
Pot algú apassionar-se amb el que és just, el que és
ideal, el sublim, i el sagrat, i tanmateix no comprometre’s
a treballar per la causa? Jo no ho crec.

Totes les sumes tenen un principi, tot efecte té una
història, tota bondat comença plantant una llavor.
Brots pensats per què resplendeixin. La crida de la
llum és el punt en què s’encreuen la indolència i l’acció.

O t’encens, o te’n vas.

Mary Oliver (1935)

(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)

On sóc jo?

african art

Edosa Ogiugo, “Dancer series”

On sóc jo ara ubicada
en el vostre món d’ismes i d’itzars
on sóc jo quan vosaltres
modernitzeu, polititzeu, democratitzeu
i radicalitzeu?

Xoca potser la meva vida amb la vostra
justícia social, amb la cohesió social,
l’estabilitat política i el rendiment econòmic?
On són aquests fonaments
sobre els quals barbotegeu sense parar?
Quin és aquest camí que porta als vostres debats d’alt nivell?
Qui són aquells que serveixen la llibertat d’expressió?

On sóc jo ara,
malnodrida, embarassada amb tretze anys,
ubicada en aquesta vostra història?
Quin racó del mapa polític és el que
ocupo jo?

Susan N Kiguli

(Traducció de l’anglès: Núria Busquet i Molist)

El sexe de vacances

home

Hi hem estat tot l’estiu, des de la frontera canadenca
a l’extrem de Mèxic, intentant seguir semblant americans
sense massa escarafalls, en hotels sota de passos elevats
o cambres al costat de màquines de gel, sofàs llit d’amics,
habitacions de convidats de cunyats —paper de paret i cobrellits amb
motius marítims, salvavides diminuts i nusos de mariner—

fins i tot una nit al cotxe, el seient apelfat no prou
de pelfa, la maneta de la porta fent-me un sobtat
ajustament quiropràctic sacre cranial, la part inferior
del seient de davant metrallant els arcs perfectes dels seus peus.
I una llarga nit gloriosa en una cabana enmig del bosc
els nostres cants i crits van fer cantar

els coiots. Però el millor va ser arribar a casa, l’equipatge
apilonat en el vestíbul —realment és només un passadís
però en ser a casa ens va semblar ben bé un vestíbul—
i ens van desempallegar de les vestidures, que realment
eren només la nostra roba però semblaven vestits de gala, abillaments,
hàbits perquè ens vam sentir tan religiosos, desprenent-nos-en

un per un per les escales: samarretes blanques, sostenidor negre, texans,
mitjons vermells, aleshores vam quedar-nos a l’habitació, el nostre llit
de cobrellit fosc, els coixins amb la nostra olor:
una mica de xampú, potser un toc de mirra, l’espelma
de grosella que solem encendre quan tenim ganes de tenir-ne ganes,
la nostra música i els llibres i el tap de la pasta de dents i el gat

a l’ampit de la finestra. La nostra finestra mira a un aparcament—
a una clínica dental— i a la nit sentim com els cotxes van passant
per davant de la botiga que obre tota la nit on la parella de vagabunds
compra el seu cartró de vi abans de travessar el carrer
per anar a seure al banc de davant del dentista sota un arbre i se’l passen
i se l’empassen i es barallen a crits fins que tots ens adormim.

Dorianne Laux (1952)

(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)

Les orenetes s’envolen

orenetes

Les orenetes s’envolen, lentament passen arran d’onada, i remunten en espiral en la tebior de l’atmosfera. No parlen als humans, perquè els humans viuen fixats a la Terra.
Les orenetes no són lliures. Estan condicionades per la repetició dels seus cercles geomètrics. Modifiquen lleument l’angle d’atac de les ales per tal de descriure espirals cada cop més separades respecte del pla de la superfície terrestre. En resum, no es pot extreure cap ensenyament de les orenetes.

De vegades, tornàvem junts en cotxe. Sobre la planura immensa, el sol ponent-se era enorme i roig. De sobte, un ràpid vol d’orenetes ratllava la superfície. T’estremies, aleshores. Les mans se’t crispaven sobre el volant folrat de pell. Quantes coses, en aquells temps, podien separar-nos.

Michel Houellebecq (1956-)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)

Ensenyament

mattress-9

 Eric Ogden ( projecte fotogràfic In Between)

La meva mare creia que estudiar
era la millor cosa del món.
No ho és.
La millor cosa del món és el sentiment.
Aquell vespre que el pare feia el torn de nit
em va dir:
“Pobre, haver de treballar fins tan tard”.
Va preparar pa i cafè, va deixar un cassó al foc amb aigua calenta.
No em va parlar d’amor.
Aquella paraula de luxe.

Adélia Prado (1935-)
(Traducció del portuguès: Núria Busquet Molist)

La poesia

Poesia, jo et juraré
i ja acabo, estic sense veu:
tu no ets la parla dolça
tu ets l’estiu en tercera classe
tu ets el suburbi i no la tornada.
Tu ets sufocant com el mes de maig, Iàmskaia,
reducte nocturn de Xevardino,
on els núvols exhalen gemecs
i s’escampen més tard per camins dispersos.
I, cargolant-se després com espirals les vies,—
no en la tornada, sinó en el suburbi,—
s’arrosseguen de les estacions cap a casa
no cantant, sinó muts.
Les restes de pluja taquen els raïms
i llargament, fins a l’aurora,
desgranen acròstics a les teulades
deixant anar rítmiques bombolles.
Poesia, quan sota l’aixeta
ets buida, com un cubell de zenc, un clixé,
que segueixi brollant el teu raig
tens a sota el quadern, — flueix!
1922
Borís Leonídovitx Pasternak (1890-1960)
(Traducció del rus: Núria Busquet Molist)

Per descomptat

 
Què és el desig
si no l’argument immutable donat
a la boca incontenible de la ment.
Dins del crani, és el Jo
vull que omple cada espai. I després la mà
pretén abastar el plaer
ofert per la serp de plàstic. Algú diu, Sí,
tot anirà bé en un futur proper.
Per descomptat. He convocat un cos
a la cadira davant meu. Sigues tu mateix, li dic.
Aquí la memòria et fa
inalterable: la camisa, els pantalons d’estiu.
La cara bonica.
La bonica ment tràgica.
La boca voraç de la ment
que et va dir, això no és verí
no, només allò que la màquina necessita. I després
la ment es tanca en la seva fam.
El cor s’atura.
 
 
Mary Jo Bang (1946)
(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)

Paràbola

Primer desposseint-nos de béns materials, com ens ensenya Sant Francesc,
per tal que les nostres ànimes no es distraguessin
per guany o pèrdua, i per tal també
que els nostres cossos es moguessin lliurement
fàcilment en els ports de muntanya, vam haver doncs de debatre
cap a on o on havíem d’anar, amb una segona qüestió que era
si calia que tinguéssim un propòsit, contra la qual cosa
molts de nosaltres vam argumentar ferotgement que aquest propòsit
corresponia a un bé material, que implicava una limitació o constricció,
mentre que altres van dir que era per causa d’aquest mot que érem pelegrins
consagrats més que no pas éssers errants: en les nostres ments, el mot es traduïa per
somni, quelcom buscat, de manera que només concentrant-nos poguéssim veure’l
brillant entre les pedres, i no
passar-hi cegament pel costat; tota
qüestió posterior va ser debatuda també llargament, amb arguments amunt i avall,
de manera que vam esdevenir, digueren alguns, menys flexibles i més resignats,
una mena de soldats en una guerra inútil. I la neu caigué sobre nosaltres, i el vent bufà,
i al cap d’un temps cessà —on hi havia neu, aparegueren flors,
i on havien brillat els estels, sortí el sol sobre la línia d’arbres
i així vàrem tornar a tenir ombres; això succeí diverses vegades.
També la pluja, també alguns cops la inundació, també allaus, en els quals
es perderen alguns de nosaltres, i periòdicament va semblar
que havíem arribat a un acord, les motxilles
s’alçaren damunt les espatlles; però aquest moment sempre passà, de manera que
(molts anys després) érem encara a la primera fase, encara
preparant-nos per a començar el viatge, però no obstant havíem canviat;
podíem veure-ho els uns en els altres; havíem canviat malgrat
no haver-nos mogut, i un va dir, ah, mireu com hem envellit, viatjant
només des del dia a la nit, no cap endavant o de costat, i això semblà
d’una estranya manera un miracle. I aquells que havien sentit que era necessari tenir un propòsit
cregueren que era aquest el propòsit, i aquells que havien sentit que havíem de seguir sent lliures
per tal de trobar la veritat sentiren que aquesta els havia estat rebel·lada.
Louise Glück (1943-)
(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)

So long

Hi ha sempre una ciutat, rastres de poetes
que han creuat llurs destins entre els murs
l’aigua degota una mica pertot, la memòria em murmura
noms de ciutat, noms de persones, forats al cap
i és sempre la mateixa història que recomença,
horitzons esfondrats i salons de massatge
solitud assumida, respecte pel veïnatge,
hi ha gent, no obstant, que existeix i que dansa.
És la gent d’una altra espècie, una altra raça,
dansem nosaltres vivents una dansa cruel
tenim pocs amics però tenim el cel,
i l’infinita solitud dels espais;
el temps, el temps tan vell que prepara venjança,
l’incert murmurar de la vida que passa
el xiular del vent, gotes d’aigua vibrants
i la cambra groga on la nostra cambra avança.

Michel Houellebecq (1958-)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)

Existeixen, no obstant, pomes i taronges

 
 
Existeixen, no obstant, pomes i taronges
Cézanne prenent d’una sola mà
tota la fecunda amplitud de la terra
la bella vigor dels fruits
Jo no conec pas tots els fruits de memòria
ni la calor saludable dels fruits sobre un blanc llençol
Però els hospitals mai no s’acaben
les fàbriques mai no s’acaben
les cues de gent esperant-se en el gel mai no s’acaben
les platges transformades en pantans mai no s’acaben
N’he conegut que patien fins a perdre l’alè
i que mai no acaben de morir
que escolten la veu d’un violí o la d’un corb
o la dels erables a l’abril
Mai no acaben d’esperar en ells els rius
que desfilen remolcant les banquises de llum
bocins d’estacions de tants somnis que tenen
Però els entrebancs les avantcambres mai no s’acaben
Les tortures els càncers mai no s’acaben
els homes que lluiten a les mines
a les soques de llur poble
que afusellen a boca de canó saltironant de furor
mai no acaben
de somiar el color taronja
Les dones no acaben mai de cosir els homes
i els homes de tirar-se a la beguda
No obstant, malgrat les arrugues multiplicades del món
malgrat els exilis multiplicats
les ferides repetides
en la ceguera de les pedres
encara m’acullo al so de l’onada
la pau de les taronges
Dolçament Cézanne s’imposa sobre la sofrença del sol           
de la seva construcció
i tot l’estiu dinàmic se’n ve per despertar-me
dolçament se’n ve perdudament per llegar-me’n els fruits.
 
Marie Uguay (1955-1981)
 
(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)

Tractat sobre la indivisibilitat de la por i l’amor

El sord: si la bomba explota,
pensaràs: “Estic sord”.
(No entris a la cambra fosca,
No encenguis la llum,
podria ser que Déu hi fos.)

El cec: si un fulgor brilla de sobte,
pensaràs: “Estic cec”.
I esdevindràs una cripta
rutilant, però tapiada.

Entra llavors a la cambra,
encén la llum ataronjada,
Déu ja no hi és.

Ara és tot Ell a dins,
Esteu tots sols, en la tenebra.
En la misèria, en l’estretor.

Ielena Andrèievna Sxvarts (1948-2010)

(Traducció del rus: Núria Busquet Molist, octubre 2014)

La copa

Em fa gràcia… i de mi mateix em meravello.
 
Realment se’m fa difícil viure amb la tristesa camuflada, aquest lament, aquest pesar. I entretant, anar provant de proveir-los d’esplendor i de bellesa, buscant imatges i comparacions; doblegant el meu discurs, m’entretinc amb el repic i el so de les paraules.
 
Jo, com escultor, com un orfebre, amb diligència tallo, i gravo, i decoro, de totes les possibles formes, aquesta copa, amb la que més tard em serviré el propi verí.
 
gener de 1878
 
Ivan Serguèievitx Turguénev (1818-1883)
 
(Traducció del rus: Núria Busquet Molist 06/09/2014)

Dona


Sota els ulls abaixats
se t’amunteguen silencis
matins tòrrids
i rancors banals. 

Més aviat amarga
la freda impaciència
que et trem
a les mans.

Què vols dir-me
que no sàpiga ja
al plec dels teus llavis
jo ho veig
els mots malgastats.

No has sabut veure
matins fulgurants
hauries pogut
oh estèrils laments 
hauries pogut
què?
Anar-te’n potser
o escriure la vida altrament
inventar-te
estacions
emmarcar-te els dies d’escuma i de sol
i no ser un cos que dansa
al ritme dels propis desigs
Sabràs mai
vibrar al teu torn
dona simplement dona
en la llum blava i càlida dels estius
apagant-se cada vespre damunt dels balcons.

Maïssa Bey (1950-)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 03/08/2014)

La barqueta blanca

Allà, sobre el Celio brilla esplèndida
en marbre blanc la nau menuda
suspesa a la corda invisible
casa que trem trem mortal
en un vespre de porpra ofegada
abans la nit blanca s’allargui
la quilla oscil·lant sobre l’aigua mare
lluny del remolí la proa vers el Tirrè.
Barqueta encallada en esculls
que lluita i afeixuga el mal
del naufragi tres cops has fugit!
Nosaltres, prudents en el viatge
enfonsats per cavar solcs endins on el mar
és mar i silent al cel arreplega els rems.
Gabriella Sica (1950-)
(Traducció de l’italià: Núria Busquet Molist 09/07/2014)

Un hemisferi en una cabellera

 
Deixa’m respirar, molta, molta estona l’olor dels teus cabells. Enfonsar-hi el rostre, com un home alterat en l’aigua d’una font, i passejar-me’ls per les mans com un mocador fragant, per sacsejar en l’aire els records.
Si sabessis tot el que veig! Tot el que percebo! Tot el que sento en els teus cabells! La meva ànima viatja sobre el perfum, com la d’altres sobre la música.
 
Els teus cabells contenen un somni sencer, ple de veles i pals; contenen grans mars amb monsons que em transporten a climes amables, on l’espai és més blau i profund, on l’aire es perfuma amb els fruits, les fulles i la pell humana.
En l’oceà de la teva cabellera entreveig un port ple de cants melancòlics, vigorosos homes de tots els països i vaixells de formes diverses trencant amb les seves arquitectures fines i complexes un cel immens on descansa l’eterna calor.
 
En el tacte suau de la teva cabellera, em retrobo amb la llangor de les hores passades estirat a un divan, en el camarot d’un bell vaixell, hores bressolades pel balanceig imperceptible del port, entre testos de flors i refrescants càntirs.
 
En la llar ardent de la teva cabellera, respiro l’olor de tabac mesclat amb opi i amb sucre; en la nit de la teva cabellera, veig resplendir l’infinit blau tropical, a les ribes borrissolades de la teva cabellera m’embriago dels aromes mesclats del quitrà, del musc i de l’oli de coco.
Deixa’m mossegar-te llargament les trenes espesses i negres. Rosegant els teus cabells elàstics i rebels, em sembla menjar-me els records. 
 
Charles Baudelaire (1821-1867)
 
(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 13/06/2014)

Des del pont més alt de la meva infantesa

 
Des del pont més alt de la meva infantesa
potser es veu el mar. Hi ha d’haver algun lloc,
on es trobin els vaixells per morir
sobre les quilles.
Qui diu que mai
arribarà a fer-se fosc en els ulls dels que
ostenten un crit d’ocells en declinar
les parpelles? Amb els peus exiliats,
sostinc, a la falda, els vents i les ombres,
per emparar les dunes: tan fràgils a l’hora de la posta.
Graça Pires (1946-)

(Traducció del portuguès: Núria Busquet Molist 24/05/2014)

L’amor no ho és tot

L’amor no ho és tot: no és carn ni beguda
ni un somni, ni un sostre que fa d’aixopluc
ni un rai en l’aigua per qui s’ofega en recaiguda,
i surt i s’ofega i surt i s’ofega altre cop, de retruc.
L’amor no omplirà d’aire el dèbil pulmó
ni netejarà la sang, ni soldarà un os trencat;
però mentre parlo incomptables humans, per amor
ja han vist la mort, i hi ha fet amistat.
Podria ser això, en l’hora intricada,
forçat per la urgència, clamant llibertat
molest pel poder de la decisió acceptada,
podria canviar el teu amor per tranquil·litat,
o vendre el record d’aquesta nit per un simple aliment.
Podria ben ser. Però dubto que ho acabés fent.
Edna St. Vincent Millay (1892-1950)
Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist (30/04/2014)