Democràcia

10 Novembre 201610 Novembre 2016 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Quan tens fred —novembre, els carrers congelats i només et trobes
vagabunds, abrics de segona mà, i bosses de la brossa fent de ponxosㅡ
sempre hi ha algú a la cabina, recolzat sobre l’auricular

escampant gèrmens d’hivern, llavis inflats, cara tallada, fent la darrera
i esgotada connexió de la jornada. Segueixes caminant per mantenir el fred
a ratlla, tens massa fred per esperar l’autobús, és massa depriment pensar

a entrar en aquella llum blava, ulls glaçats mirant com decideixes
en quin seient t’asseus: l’home amb una cama, picant amb les crosses
el vidre brut de la finestra, la dona amb la bossa arrapada

contra el pit com un nen mort, el noi, granellut, malhumorat, amb el cap
rapat, i una esvàstica afaitada, mirant-te fixament.
Camines doncs per entre el fred que ja coneixes: el vent, tallant indiferent,

familiars fulles daurades apilades a les clavegueres. Tens
una casa, una casa amb calefacció, una cadena de vàter que funciona. Tens
una targeta de crèdit, diners. Podries agafar un taxi si n’aparegués algun.

Ara és quan pots sentir-ho: per què la gent es fa republicana: Traieu aquest gos
del carrer. Netegeu escopinades i grafits. Deteniu aquesta gent arraulida
a les escales de l’església. Si no fos per ells podries creure en Déu,

en la llibertat, l’autobús arribaria i obriria les portes, el conductor vestit
amb un uniforme fosc, camals arrugats, barret polit: Hola, senyora
vagi amb compte
de no caure. Però no ets republicana. Només estàs cansada, tens gana,

vols fugir del fred. Abandones, fas marxa enrere, et col•loques a la fila darrere
del veterà greixós que amaga el vi sota l’abric de l’exèrcit, agafa
85 centaus bruts, puja les escales lentament al seu bon ritme, deixa anar les monedes

a la màquina i s’espera fins que sent el soroll que fan en caure, tria un seient
cap al final i es recolza en el vinil galdós per somiar
mentre els trossets de metralla del genoll se li escalfen i la seva cama bona
es desploma al passadís. També tu dormitaràs, d’aquí a no res, al costat de la noia
que no sap estar-se quieta, que escolta el walkman i va fent copets amb les botes
seguint un ritme que no sents, però que pots veureㅡquan mou

el cap i les mans ballen en l’aire— pots sentir-ho
mentre l’autobús circula, aturant-se en els semàfors amb un esbufec molt llarg,
sacsejant-se amb molta mandra, aturant-se i engegant una i una altra vegada.

Dorianne Laux (1952)

(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)

Darrere d’un vidre

15 Mai 2016 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Darrere d’un vidre somriu algú amb precaució

A migdia la primavera és més sonora que un gaig

I l’amor surt amb brusa blanca

Tot el carrer és un esfondrament d’atzur

No tenim història i fa més bo que mai.

Marie Uguay (1955-1981)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)

Allò que he après fins ara

19 Març 201631 Març 2016 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

La meditació és ancestral i honorable, aleshores per què
no hauria d’asseure’m, cada matí de la vida, a la vessant,
observant com el món brilla? Perquè si hi pareu
atenció, el goig, així com el caos, és suggestió.
Pot algú apassionar-se amb el que és just, el que és
ideal, el sublim, i el sagrat, i tanmateix no comprometre’s
a treballar per la causa? Jo no ho crec.

Totes les sumes tenen un principi, tot efecte té una
història, tota bondat comença plantant una llavor.
Brots pensats per què resplendeixin. La crida de la
llum és el punt en què s’encreuen la indolència i l’acció.

O t’encens, o te’n vas.

Mary Oliver (1935)

(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)

On sóc jo?

21 Novembre 201518 gener 2017 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Edosa Ogiugo, “Dancer series”

On sóc jo ara ubicada
en el vostre món d’ismes i d’itzars
on sóc jo quan vosaltres
modernitzeu, polititzeu, democratitzeu
i radicalitzeu?

Xoca potser la meva vida amb la vostra
justícia social, amb la cohesió social,
l’estabilitat política i el rendiment econòmic?
On són aquests fonaments
sobre els quals barbotegeu sense parar?
Quin és aquest camí que porta als vostres debats d’alt nivell?
Qui són aquells que serveixen la llibertat d’expressió?

On sóc jo ara,
malnodrida, embarassada amb tretze anys,
ubicada en aquesta vostra història?
Quin racó del mapa polític és el que
ocupo jo?

Susan N Kiguli

(Traducció de l’anglès: Núria Busquet i Molist)

El sexe de vacances

25 Juliol 201525 Juliol 2015 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Hi hem estat tot l’estiu, des de la frontera canadenca
a l’extrem de Mèxic, intentant seguir semblant americans
sense massa escarafalls, en hotels sota de passos elevats
o cambres al costat de màquines de gel, sofàs llit d’amics,
habitacions de convidats de cunyats —paper de paret i cobrellits amb
motius marítims, salvavides diminuts i nusos de mariner—

fins i tot una nit al cotxe, el seient apelfat no prou
de pelfa, la maneta de la porta fent-me un sobtat
ajustament quiropràctic sacre cranial, la part inferior
del seient de davant metrallant els arcs perfectes dels seus peus.
I una llarga nit gloriosa en una cabana enmig del bosc
els nostres cants i crits van fer cantar

els coiots. Però el millor va ser arribar a casa, l’equipatge
apilonat en el vestíbul —realment és només un passadís
però en ser a casa ens va semblar ben bé un vestíbul—
i ens van desempallegar de les vestidures, que realment
eren només la nostra roba però semblaven vestits de gala, abillaments,
hàbits perquè ens vam sentir tan religiosos, desprenent-nos-en

un per un per les escales: samarretes blanques, sostenidor negre, texans,
mitjons vermells, aleshores vam quedar-nos a l’habitació, el nostre llit
de cobrellit fosc, els coixins amb la nostra olor:
una mica de xampú, potser un toc de mirra, l’espelma
de grosella que solem encendre quan tenim ganes de tenir-ne ganes,
la nostra música i els llibres i el tap de la pasta de dents i el gat

a l’ampit de la finestra. La nostra finestra mira a un aparcament—
a una clínica dental— i a la nit sentim com els cotxes van passant
per davant de la botiga que obre tota la nit on la parella de vagabunds
compra el seu cartró de vi abans de travessar el carrer
per anar a seure al banc de davant del dentista sota un arbre i se’l passen
i se l’empassen i es barallen a crits fins que tots ens adormim.

Dorianne Laux (1952)

(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)

Només volia dir-te

1 Juliol 20159 Juliol 2015 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

M’he menjat
les prunes
que hi havia
a la nevera

i que
segurament t’estaves
reservant
per esmorzar

Perdona’m
eren delicioses
tan dolces
i tan fredes

William Carlos Williams (1883-1963)

(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)

Les orenetes s’envolen

5 Mai 2015 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Les orenetes s’envolen, lentament passen arran d’onada, i remunten en espiral en la tebior de l’atmosfera. No parlen als humans, perquè els humans viuen fixats a la Terra.
Les orenetes no són lliures. Estan condicionades per la repetició dels seus cercles geomètrics. Modifiquen lleument l’angle d’atac de les ales per tal de descriure espirals cada cop més separades respecte del pla de la superfície terrestre. En resum, no es pot extreure cap ensenyament de les orenetes.

De vegades, tornàvem junts en cotxe. Sobre la planura immensa, el sol ponent-se era enorme i roig. De sobte, un ràpid vol d’orenetes ratllava la superfície. T’estremies, aleshores. Les mans se’t crispaven sobre el volant folrat de pell. Quantes coses, en aquells temps, podien separar-nos.

Michel Houellebecq (1956-)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)

Ensenyament

9 Març 20159 Març 2015 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Eric Ogden ( projecte fotogràfic In Between)

La meva mare creia que estudiar
era la millor cosa del món.
No ho és.
La millor cosa del món és el sentiment.
Aquell vespre que el pare feia el torn de nit
em va dir:
“Pobre, haver de treballar fins tan tard”.
Va preparar pa i cafè, va deixar un cassó al foc amb aigua calenta.
No em va parlar d’amor.
Aquella paraula de luxe.

Adélia Prado (1935-)
(Traducció del portuguès: Núria Busquet Molist)

La poesia

11 febrer 20159 Juliol 2015 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Poesia, jo et juraré

i ja acabo, estic sense veu:

tu no ets la parla dolça

tu ets l’estiu en tercera classe

tu ets el suburbi i no la tornada.

Tu ets sufocant com el mes de maig, Iàmskaia,

reducte nocturn de Xevardino,

on els núvols exhalen gemecs

i s’escampen més tard per camins dispersos.

I, cargolant-se després com espirals les vies,—

no en la tornada, sinó en el suburbi,—

s’arrosseguen de les estacions cap a casa

no cantant, sinó muts.

Les restes de pluja taquen els raïms

i llargament, fins a l’aurora,

desgranen acròstics a les teulades

deixant anar rítmiques bombolles.

Poesia, quan sota l’aixeta

ets buida, com un cubell de zenc, un clixé,

que segueixi brollant el teu raig

tens a sota el quadern, — flueix!

1922

Borís Leonídovitx Pasternak (1890-1960)

(Traducció del rus: Núria Busquet Molist)

Per descomptat

18 gener 20159 Juliol 2015 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Què és el desig

si no l’argument immutable donat

a la boca incontenible de la ment.

Dins del crani, és el Jo

vull que omple cada espai. I després la mà

pretén abastar el plaer

ofert per la serp de plàstic. Algú diu, Sí,

tot anirà bé en un futur proper.

Per descomptat. He convocat un cos

a la cadira davant meu. Sigues tu mateix, li dic.

Aquí la memòria et fa

inalterable: la camisa, els pantalons d’estiu.

La cara bonica.

La bonica ment tràgica.

La boca voraç de la ment

que et va dir, això no és verí

no, només allò que la màquina necessita. I després

la ment es tanca en la seva fam.

El cor s’atura.

Mary Jo Bang (1946)

(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)

Paràbola

22 Desembre 20149 Juliol 2015 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Primer desposseint-nos de béns materials, com ens ensenya Sant Francesc,

per tal que les nostres ànimes no es distraguessin

per guany o pèrdua, i per tal també

que els nostres cossos es moguessin lliurement

fàcilment en els ports de muntanya, vam haver doncs de debatre

cap a on o on havíem d’anar, amb una segona qüestió que era

si calia que tinguéssim un propòsit, contra la qual cosa

molts de nosaltres vam argumentar ferotgement que aquest propòsit

corresponia a un bé material, que implicava una limitació o constricció,

mentre que altres van dir que era per causa d’aquest mot que érem pelegrins

consagrats més que no pas éssers errants: en les nostres ments, el mot es traduïa per

somni, quelcom buscat, de manera que només concentrant-nos poguéssim veure’l

brillant entre les pedres, i no

passar-hi cegament pel costat; tota

qüestió posterior va ser debatuda també llargament, amb arguments amunt i avall,

de manera que vam esdevenir, digueren alguns, menys flexibles i més resignats,

una mena de soldats en una guerra inútil. I la neu caigué sobre nosaltres, i el vent bufà,

i al cap d’un temps cessà —on hi havia neu, aparegueren flors,

i on havien brillat els estels, sortí el sol sobre la línia d’arbres

i així vàrem tornar a tenir ombres; això succeí diverses vegades.

També la pluja, també alguns cops la inundació, també allaus, en els quals

es perderen alguns de nosaltres, i periòdicament va semblar

que havíem arribat a un acord, les motxilles

s’alçaren damunt les espatlles; però aquest moment sempre passà, de manera que

(molts anys després) érem encara a la primera fase, encara

preparant-nos per a començar el viatge, però no obstant havíem canviat;

podíem veure-ho els uns en els altres; havíem canviat malgrat

no haver-nos mogut, i un va dir, ah, mireu com hem envellit, viatjant

només des del dia a la nit, no cap endavant o de costat, i això semblà

d’una estranya manera un miracle. I aquells que havien sentit que era necessari tenir un propòsit

cregueren que era aquest el propòsit, i aquells que havien sentit que havíem de seguir sent lliures

per tal de trobar la veritat sentiren que aquesta els havia estat rebel·lada.

Louise Glück (1943-)

(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)

So long

5 Desembre 20149 Juliol 2015 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Hi ha sempre una ciutat, rastres de poetes
que han creuat llurs destins entre els murs
l’aigua degota una mica pertot, la memòria em murmura
noms de ciutat, noms de persones, forats al cap
i és sempre la mateixa història que recomença,
horitzons esfondrats i salons de massatge
solitud assumida, respecte pel veïnatge,
hi ha gent, no obstant, que existeix i que dansa.
És la gent d’una altra espècie, una altra raça,
dansem nosaltres vivents una dansa cruel
tenim pocs amics però tenim el cel,
i l’infinita solitud dels espais;
el temps, el temps tan vell que prepara venjança,
l’incert murmurar de la vida que passa
el xiular del vent, gotes d’aigua vibrants
i la cambra groga on la nostra cambra avança.

Michel Houellebecq (1958-)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)

Existeixen, no obstant, pomes i taronges

19 Octubre 20149 Juliol 2015 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Existeixen, no obstant, pomes i taronges

Cézanne prenent d’una sola mà

tota la fecunda amplitud de la terra

la bella vigor dels fruits

Jo no conec pas tots els fruits de memòria

ni la calor saludable dels fruits sobre un blanc llençol

Però els hospitals mai no s’acaben

les fàbriques mai no s’acaben

les cues de gent esperant-se en el gel mai no s’acaben

les platges transformades en pantans mai no s’acaben

N’he conegut que patien fins a perdre l’alè

i que mai no acaben de morir

que escolten la veu d’un violí o la d’un corb

o la dels erables a l’abril

Mai no acaben d’esperar en ells els rius

que desfilen remolcant les banquises de llum

bocins d’estacions de tants somnis que tenen

Però els entrebancs les avantcambres mai no s’acaben

Les tortures els càncers mai no s’acaben

els homes que lluiten a les mines

a les soques de llur poble

que afusellen a boca de canó saltironant de furor

mai no acaben

de somiar el color taronja

Les dones no acaben mai de cosir els homes

i els homes de tirar-se a la beguda

No obstant, malgrat les arrugues multiplicades del món

malgrat els exilis multiplicats

les ferides repetides

en la ceguera de les pedres

encara m’acullo al so de l’onada

la pau de les taronges

Dolçament Cézanne s’imposa sobre la sofrença del sol

de la seva construcció

i tot l’estiu dinàmic se’n ve per despertar-me

dolçament se’n ve perdudament per llegar-me’n els fruits.

Marie Uguay (1955-1981)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist)

Tractat sobre la indivisibilitat de la por i l’amor

5 Octubre 20149 Juliol 2015 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

El sord: si la bomba explota,
pensaràs: “Estic sord”.
(No entris a la cambra fosca,
No encenguis la llum,
podria ser que Déu hi fos.)

El cec: si un fulgor brilla de sobte,
pensaràs: “Estic cec”.
I esdevindràs una cripta
rutilant, però tapiada.

Entra llavors a la cambra,
encén la llum ataronjada,
Déu ja no hi és.

Ara és tot Ell a dins,
Esteu tots sols, en la tenebra.
En la misèria, en l’estretor.

Ielena Andrèievna Sxvarts (1948-2010)

(Traducció del rus: Núria Busquet Molist, octubre 2014)

La copa

5 Setembre 20149 Juliol 2015 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Em fa gràcia… i de mi mateix em meravello.

Realment se’m fa difícil viure amb la tristesa camuflada, aquest lament, aquest pesar. I entretant, anar provant de proveir-los d’esplendor i de bellesa, buscant imatges i comparacions; doblegant el meu discurs, m’entretinc amb el repic i el so de les paraules.

Jo, com escultor, com un orfebre, amb diligència tallo, i gravo, i decoro, de totes les possibles formes, aquesta copa, amb la que més tard em serviré el propi verí.

gener de 1878

Ivan Serguèievitx Turguénev (1818-1883)

(Traducció del rus: Núria Busquet Molist 06/09/2014)

Dona

2 Agost 20149 Juliol 2015 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Sota els ulls abaixats
se t’amunteguen silencis
matins tòrrids
i rancors banals.

Més aviat amarga
la freda impaciència
que et trem
a les mans.

Què vols dir-me
que no sàpiga ja
al plec dels teus llavis
jo ho veig
els mots malgastats.

No has sabut veure
matins fulgurants
hauries pogut
oh estèrils laments
hauries pogut
què?
Anar-te’n potser
o escriure la vida altrament
inventar-te
estacions
emmarcar-te els dies d’escuma i de sol
i no ser un cos que dansa
al ritme dels propis desigs
Sabràs mai
vibrar al teu torn
dona simplement dona
en la llum blava i càlida dels estius
apagant-se cada vespre damunt dels balcons.

Maïssa Bey (1950-)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 03/08/2014)

La barqueta blanca

9 Juliol 20149 Juliol 2015 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Allà, sobre el Celio brilla esplèndida

en marbre blanc la nau menuda

suspesa a la corda invisible

casa que trem trem mortal

en un vespre de porpra ofegada

abans la nit blanca s’allargui

la quilla oscil·lant sobre l’aigua mare

lluny del remolí la proa vers el Tirrè.

Barqueta encallada en esculls

que lluita i afeixuga el mal

del naufragi tres cops has fugit!

Nosaltres, prudents en el viatge

enfonsats per cavar solcs endins on el mar

és mar i silent al cel arreplega els rems.

Gabriella Sica (1950-)

(Traducció de l’italià: Núria Busquet Molist 09/07/2014)

Un hemisferi en una cabellera

13 Juny 20149 Juliol 2015 ~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Deixa’m respirar, molta, molta estona l’olor dels teus cabells. Enfonsar-hi el rostre, com un home alterat en l’aigua d’una font, i passejar-me’ls per les mans com un mocador fragant, per sacsejar en l’aire els records.

Si sabessis tot el que veig! Tot el que percebo! Tot el que sento en els teus cabells! La meva ànima viatja sobre el perfum, com la d’altres sobre la música.

Els teus cabells contenen un somni sencer, ple de veles i pals; contenen grans mars amb monsons que em transporten a climes amables, on l’espai és més blau i profund, on l’aire es perfuma amb els fruits, les fulles i la pell humana.

En l’oceà de la teva cabellera entreveig un port ple de cants melancòlics, vigorosos homes de tots els països i vaixells de formes diverses trencant amb les seves arquitectures fines i complexes un cel immens on descansa l’eterna calor.

En el tacte suau de la teva cabellera, em retrobo amb la llangor de les hores passades estirat a un divan, en el camarot d’un bell vaixell, hores bressolades pel balanceig imperceptible del port, entre testos de flors i refrescants càntirs.

En la llar ardent de la teva cabellera, respiro l’olor de tabac mesclat amb opi i amb sucre; en la nit de la teva cabellera, veig resplendir l’infinit blau tropical, a les ribes borrissolades de la teva cabellera m’embriago dels aromes mesclats del quitrà, del musc i de l’oli de coco.

Deixa’m mossegar-te llargament les trenes espesses i negres. Rosegant els teus cabells elàstics i rebels, em sembla menjar-me els records.

Charles Baudelaire (1821-1867)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 13/06/2014)