Sobre què?

 
Sobre què? – Sobre la supervivència a la mort
per instint de la pròpia conservació,
sobre la delicadesa, sobre la clemència del  firmament
pots escriure el poema perfecte.
SOSrealisme – vet aquí el mètode:  cada criatura
amb un parell d’ales – rima – amb rems a l’aire,
per a no perdre, per a remoure,
pel deure que té el colom amb la branca
la poma del cel, l’oliva lilosa
les flors, les olors, els fruits de l’eterna primavera… 
Sobre els afortunats que moren
en la pau familiar d’un diumenge.
Vera Pàvlova (1963-)
Traducció del rus: Núria Busquet Molist (09/04/2014)

S’entristeixen els somriures

Amb el cor fermat dins de la boca
No sabrien com dir-nos
que a les mans, tal vegada encara hi cabria el verd dels turons
i als ulls, la raó de totes les fonts.
Però la veu exsangüe és un pendent, una drecera
saliva ardent en pols baldera
i les síl•labes ruïnes en esguards ponents.
 
Es marceixen al terra, els somriures.
Al carrer, només hi troben
deserts immensos de paraules.
 
Maria João Martins

(Traducció del portuguès: Núria Busquet Molist 12/03/2014)

Un poema exemplar

 
Un poema exemplar: amb versos com:
“Ciutat, rumor i vaivé sens pau dels carrers,
Oh vida bruta, hostil, inútilment gastada
saber que, com les platges nues, el mar existeix,
muntanyes sens nom i planúries més vastes
que el més vast desig,
i estic en tu tancada i amb prou feines veig
els murs i parets i no veig
ni la crescuda del mar ni el canviar de les llunes.
Saber que en tu tens  la meva vida presa
i que escampes per l’ombra de les parets
la meva ànima, en altre temps promesa
a les blanques ones i als boscos verds.”
Sophia de Mello Breyner Andresen (1919-2004)

(Traducció del portuguès: Núria Busquet Molist 14/02/2014)

A Àlia

I potser també algun dia –com la sents ara de l’aigua
sentiràs la crida del viatge etern.
Sigues digna del teu llinatge de serp:
de la casa, de mi, dels meus versos, oblida-te’n.

Sàpigues una cosa: demà seràs vella. 
Beu vi, sigues tu qui meni el trineu, canta prop de l’abisme, 
converteix-te en gitana d’ulls blaus.
Sàpigues una cosa: ningú no és com tu.
Prova tots els braços.

Sí, cremen les avingudes de París!
(ho entens – milions d’ulls!)
Sí, sonen les guitarres de Madrid!
(que tant he esmentat als meus versos!) Sàpigues una cosa: l’ardor farà ampla la teva mirada,
(les veles hissades –tingues bon viatge!) 
Sàpigues una cosa: demà seràs vella,

de la resta, filleta, oblida-te’n.
 
Marina Ivànovna Tsvetàieva (1892-1941)

(Traducció del rus: Núria Busquet Molist 04/02/2014)

Ara esdevinc

 
Ara esdevinc. M’ha costat
temps, anys i paratges
he estat dissolta i m’han sacsejat,
he estat la imatge d’uns i dels altres,
fugint ben folla del temps present,
vell i terrible, fent-me un avís,
“Afanya’t, o et moriràs abans de…”
(Abans de què? Abans l’albada prengui la nit?
O que el poema tingui un final?
O que l’amor s’hagi salvat?)
Però estic immòbil, ara i aquí,
sentint-me pes i densitat!
La negra ombra en el paper
és la mà meva; l’ombra d’un mot
que dóna forma al pensament
i que pesant, sobre la pàgina, se sent.
Tot es fon ara, cau al seu lloc,
desig a acció, mot a silenci,
la meva feina, el meu amor, el temps, la cara
posats alhora en un intens
gest com de créixer, com un plançó.
Tan lentament, fruita madura
fèrtil i lliure, sempre esmerçada,
cau però no deixa l’arrel exhausta,
així el poema, el que et regala
creix a dins meu per ser cançó,
fet i arrelat pel meu amor.
I ara hi ha temps i el temps és jove.
Oh, visc aquest moment precís
sóc tota jo, cap moviment.
Jo, l’empaitada, folla, corrent,
el sol aturo, plàcidament!
May Sarton (1912-1995) 
(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist 22/01/2014)

Què pensaré?…

 
 
Què pensaré quan estigui al tombant de la mort, si sóc capaç, aleshores, d’un sol pensament?Pensaré, potser, en l’ús irrisori que he fet de la vida, en com he mandrejat, m’he adormit, que poc que he gaudit dels seus dons?

“Què dius? Que ja arriba la mort? Tan aviat? No pot ser! Si no he tingut temps de fer res… Tot just em preparava per fer alguna cosa!”

Evocaré, tal vegada, el passat, submergint-me en vivències dels pocs instants fúlgids, per mitjà de les cares i imatges que estimo?

M’acudiran a la ment les accions més terribles, i sentiré a l’esperit un dolor penetrant o, per ventura, un penediment tardívol?Pensaré, potser, en allò que m’espera, més enllà de la tomba… si és cert que m’espera quelcom?

No…. Em fa l’efecte que provaré de no pensar, em forçaré a rumiar una fotesa, per tal de distreure la ment de l’obscuritat que m’encalça, ennegrint-se a mesura que hi sóc més a prop.

Un moribund davant meu es planyia que no li donaven avellanes per rosegar… i allà, en les profunditats dels seus ulls de color evanescent, vaig intuir aleshores un aleteig, una lluita: la d’un ocell ferit de mort amb l’ala trencada. 

 

Ivan Serguèievitx Turguénev (1818-1883)
 
(Traducció del rus: Núria Busquet Molist 09/01/2014)

Els estornells de l’estació Termini

 
Volen en gernació, d’aparença convulsa, els estornells
vénen del camp a la ciutat cercant refugi
seguint les normes, un xiscle i grinyols breus
dibuixen triangles al cel i llargues línies
que s’apressen i muden el gruix i la forma
negres núvols sanefes al sostre fulgors de la vida
mentre caminem, cots els caps i corbats,
per l’estació entre els arbres dispersos al vespre
van d’aquí cap allà, amunt i avall, frenèticament
volar en bandada és la defensa trepigs maniobres,
extrems alleujaments l’alarma en el silenci,
dibuixen al cel l’angoixa la tempesta terrible
d’ànimes en pena abatudes pel temps fred
a terme les ales alçades a la desembocadura de la prosa.
Gabriella Sica (1950-)
 
(Traducció de l’italià: Núria Busquet Molist 29/12/2013)

Les paraules pesen

Les paraules pesen.

Un text no diu mai el dolor de les coses petites,
d’allò quotidià atrinxerat entre compromisos,
de les trames d’afecte, de l’exili anunciat
en el caminar inquiet de les dones. 
De rostre en rostre, la cal·ligrafia de l’amor
implorà el record de paraules embruixades
i, com si hagués, el llenguatge,
de travessar el temps, ascendiren,
sobre els dies, constel·lacions sonores.
Però jo, que no m’uneixo als calendaris
ni crec en promeses vocals,
vaig fugir, els punys febrils,
braços enllaçats

a un futur marginal, de tota lògica.

La possessió de la nit, en la qual em vull lluna en totes les fases,
em porta a glossar pors en un cabdell de rimes imperfectes.
La ciutat té colomes que m’empaiten sense adonar-me’n.
Tinc un aqüeducte modelat als ulls

i un diluvi vermell en el dibuix del pit. 

Graça Pires (1946-)
(Traducció del portuguès: Núria Busquet Molist 07/12/2013)

Com explicar-li a un cec…

Com explicar-li a un cec,
a un cec com la nit, de naixement,
el rebombori de colors de la primavera,
l’obstinació de l’arc de Sant Martí? 
Com explicar-li a un sord,
de naixement, com  la nit, a un sord,
la tendresa d’un violoncel
o l’amenaça d’un tro? 
Com explicar-li a un pobre,
nascut amb sang de peix,
el misteriós miracle terrenal
anomenat amor?

 

Iulia Vladimirovna Drunina (1924-1991)

(Traducció del rus: Núria Busquet Molist 22/11/2013)

A vegades la bellesa

Estic per sempre baudelairitzada
que en el meu mirall
ulls
cabellera
a vegades la bellesa
a vegades fins i tot el calfred de la mort
em retornen la mirada.
Com aquells miralls que es responen
fins a l’infinit
en la vida
dona i poeta en mi es fecunden.
I no tinc
per habitar la meva nuesa, més que les joies sonores del llenguatge.

Azadée Nichapour (1968-), “Parfois la beauté”
(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 10/11/2013)

29 de gener de 2002

Estimada mare, estic aprenent a lladrar.
Une saison en enfer. repeteix amb mi  Une-Saison-En-Enfer.
les meves trenta generacions analfabetes Jo estic aprenent a lladrar.
marcar un mai territori amb l’epiglotis
com un cadell com un can de palleiro
entestar-me fins a tornar en mi en gos llavors pronuncio
Walt Walt
Walt Whitman mare.
estic aprenent a lladrar.
em poso de cul al sol prenc una aixada i
intento imitar el cant del cucut del cucut de cul al sol llavors
la gorja se m’esprem de dolor
i udolen com mai els futurs possibles que ens inflen les venes
com un cassó de llet al foc.
els ulls del meu amor porten dins
la dringadissa dels esquellots uncontralaltre uncontralaltre
de la novena simfonia de Gustav Mahler
mare.
I jo et miro als ulls als ullets estàs tan cansada
però jo no i aquí
dins la fúria gos
escolto amb atenció la campana de cris
tall dels teus somnis incomplerts
com una escultura delicada de Brancusi
de Cons tan tín Brancusi.

Una i altra vegada el cor tan gran
com un bolet enorme la tardor ets tu auauau lloba
aquí em tens ballant cridant saltironejant
una mestra gutural, un volcanet gutural
com la Virginia Woolf com la Virginia Woolf com la Virginia Woolf.

Et miro les mans podria llepar-te les cicatrius de les mans
Fins a fer llum
i curar-te les hernies discals amb un únic vers alexandrí
amb una síl·laba de sègol cru amb un oh-là-là i després després
contar un per un els teus cabells blancs arrelats en les edats del món
la teva llengua plantígrada mare
podria fins i tot reestructurar-te l’ossada
amb l’implant d’una cançó anarquista.

 

de vegades sento el dolor sedimentant-se
làmina
per
làmina
com la pissarra:
és un esquinç emocional clavat al clatell
i per lladrar així de vegades cal plorar iode
obrir-me els genolls amb una dalla fins a veure el sol tan a prop
a tres centímetres de l’iris
mare
jo havia de mamar de la teva medul·la
sorprendre el món quan et baixa la compassió a les càries
i als pits
caiguts
de cansament.  
per poder lladrar jo hauria de rosegar durant anys
la teva al·lèrgia al pol·len als angelets dels pollancres
la teva anèmia circulant en sentit invers per la sang
hauria d’anar amb tu a enterrar el teu germà de vint-i-set anys i
prémer la mandíbula per no partir-me la llengua

amb la seva tuberculosi marona.

sé molt bé que per poder lladrar
hauria d’anar amb tu a la meva infantesa
i veure’m a punt de morir deshidratada
i pregar-li a la verge en la qual no creus
que em torni a la vida de tres mesos i mig
i soldar-me a la teva falda per sempre
com una peça de ferro del teu ventre.
no pensis que no sé que per poder lladrar
hauria d’anar amb tu a les últimes hores
de l’àvia Carmen aferrada a les quatre puntes del seu mocador
i a la teva melsa.
bé ho sé ho sé bé tot
que per aprendre aquest lladruc
finalment calgueren
mil dones rentant sense parar al riu de Saá
i mil llaurant i dues mil cosint i cinc mil
recollint llenya i arrels al mig de la muntanya i Tu
sobre tot tu plantant pins en una serra immensa
desaprenent tot allò que ets
foradant els teus dubtes.  
Estimada mare, estic aprenent a lladrar.  
algú em veu obrint-me la mandíbula fins a foradar-la i dic ja
ja lladro au com el gos no no
com Camille Claudel com Camille Claudel com Camille Claudel
com Camille mare en el marbre
com Camille
com Walt Whitman Walter Benjamin vinc mare
vinc cap a tu
vinc vinc vinc
alta
alta
au…
Olga Novo (1975-)

(Traducció del gallec: Núria Busquet Molist 30/10/2013)

Crec que ell vindrà a l’hivern

Crec que ell vindrà a l’hivern.
De la insuportable blancor del camí
emergirà una taca negra feta de llàgrimes,
i s’anirà acostant molt lentament,

fent la seva absència commensurable amb la seva arribada,

i serà una taca durant molt, molt de temps.
Una volva de pols? Una brossa a l’ull? I la neu,
no hi haurà res més que neu,
i no hi haurà res durant una eternitat,
i ell enretirarà la cortina nevada,
tindrà forma i tres dimensions,
i seguirà acostant-se més, més a prop…
Això és tot. Més a prop, no podrà. I caminarà, caminarà,
vast en la seva mesura.
Vera Anatòlievna Pàvlova (1963-)
(Traducció del rus: Núria Busquet Molist 21/10/2013)

La vela

Blanqueja una vela eremita
Enmig del blau de la boira del mar…
Què és el que cerca en la llunyania?
Què és el que l’ha allunyat del seu far?
Onades juguen, vents bufen,
El pal es vincla i cruixeix
Però no! No és la joia, el que busca!
Però la joia tampoc eludeix!
Davall, la blava onada, lluent,
Damunt, el sol brillant, ben daurat…
Perseguint la tempesta per sempre, rebel,
Trobant pau, només, en la tempestat!
Mikhaïl Iúrievitx Lérmontov (1814-1841)
(Traducció del rus: Núria Busquet Molist 12/10/2013)

Llengües

No té cap nansa, la llengua
que ens permeti sostenir-la
i gravar-hi signes per ser recordada.

És un riu, aquesta llengua,
un cop cada mil anys
muda el seu curs
desvia el seu pas cap a l’oceà.

És un efluvi de la muntanya
en descens cap a la vall
i de nació en nació
creua fronteres i es mescla.

Les llengües moren, com els rius.

Els mots que avui t’envolten la llengua
i que et configuren el pensament
pronunciats entre dents i llavis
ara, avui,
seran jeroglífics confusos
d’aquí a deu mil anys.

Canta, i cantant, recorda:
la teva cançó mor i canvia
i no serà aquí l’endemà
com el vent que bufà
ara fa deu mil anys.

Carl Sandburg (1878-1967)

(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist 30/09/2013)

Llibertat

La pell mineral dels tirans embolcalla l’espai
En multiplica l’escata a les ciutats avares de portes en boques de guix

No obstant

més nua que l’herba

i plena d’abril

La
Vida

Ordeix sens fi la desgràcia dels ídols
Revifa l’esclat de l’aigua damunt rius de sang.

No obstant

més aguda que el llamp


La
Vida

Sega el lligall de la por

Condemna les nits armades
I crida

a fer tremolar de tendresa les nostres clarors denegades
Crida la paraula oberta
Respira ja, en cadascú. 

Andrée Chédid (1920-2011)
(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 24/09/2013)

Versos escrits en una nit d’insomni a Tbilisi

Jo – que vaig ballar sota la lluna de Mtskheta,
Jo – que vaig plorar amb cada múscul del meu cos,
Jo – que vaig ser una ombra, una línia feble,
Allunyant-se de l’església de Sveti-Tskhoeli,
Jo – que vaig ser un fil de plata nu
Empès pel forat de la teva agulla, Tbilisi,

Jo – que vaig viure sota els estels fins al matí,
Amb la sang congelant-se en el teu hivernacle,
Jo – que no puc dormir a les nits,
Que amb la bogeria espanto els amics
I tinc ulls amb pupil·les de semental,
Que retorno dels somnis com un animal engabiat,
Jo – que canto de matinada al pont:
“Perdona’ns les nostres ofenses.
Tingues pietat dels nostres pobres estómacs famèlics,
fes daurats els nostres regals, hashi”,
Jo – retorçant-me pels carrers, creuant-los,
Amb convulsions causades pels acudits dolents de l’insomni,
Oh, Senyor, com desitjava dormir,
En les profunditats d’aquest llit, com si fos un bressol.
Dormir – agafar el son. Despertar – dormir.
Dormir – sense pressa, tan lentament com beure.
Oh, dormir i xuclar la son com un plaer malaltís,
Un caramel, barrejant els excessos amb la saliva.
Despertar-se més tard, ulls tancats,
Per poder fer-me meu un secret
Enllà del temps, com una ombra al llit,
Amb promeses encara no complertes.
El meu cervell és cec, com un estel apagat,
El meu pols és tènue, com la saba en els troncs adormits.
Dormir de nou! Dormir un segle. Dormir per sempre.
Dormir, tancada, com en un ventre matern.
Bella Akhmadúlina (1937-2010)
(Traducció del rus: Núria Busquet Molist 15/09/2013)

El temps asseca l’amor

El temps asseca la bellesa

Asseca l’amor, asseca les paraules.
Ho deixa tot lliure, lleu,
desunit per sempre
com l’arena dins l’aigua.
El temps asseca l’enyor
asseca els records i les llàgrimes.
Deixa, només un retrat,
vagant, sec i buit,
com petxines de platja.
El temps asseca el desig
i les seves velles batalles.
Asseca el fràgil arabesc
vestigi de la molsa humana,
en la densa torba mortal.
Esperaré el temps
i les seves conquestes àrides.
Esperaré que t’assequi,
no a la terra, amor perfecte,
en aquell temps, més enllà de l’ànima.
Cecília Meireles (1901-1964)
(Traducció del portuguès: Núria Busquet Molist 08/08/2013)

La gota de pluja

Busco una gota de pluja

que va caure al mar, no fa tant.
En el seu descens vertical
brillava més que les altres
car va ser l’única gota prou sàvia
per entendre
que, molt dolçament, en l’aigua salada,
quedaria, per sempre, oblidada. 
I ara busco en el mar,
explorant les ones atentes,
buscant per donar-me conhort

aquest fràgil record

que només el meu jo preserva.
Però, per molt que m’esforci
hi ha coses que ni tan sols Déu pot fer,
malgrat la seva bona fe,
i malgrat l’ajuda callada
del cel, de l’aire, i l’onada. 

Jules Supervielle (1884-1960)

(Traducció del francès: Núria Busquet Molist 24/07/2013)

Sé per què canta l’ocell engabiat

Un ocell lliure saltironeja darrera del vent
i sura riu avall fins on la corrent s’acaba
i en els raigs taronges del sol capbussa l’ala i gosa reivindicar el cel.
 
Però un ocell que sotja de reüll la seva estreta gàbia
pot veure poc a través dels barrots de la ràbia
té les ales sotmeses i els peus lligats, perxò obre la gola per cantar.
 
L’ocell engabiat canta amb un refilet espantat
Sobre coses que ignora però sempre ha anhelat
I se sent la seva cançó, a la llunyania,
Perquè l’ocell engabiat canta sobre la llibertat.
 
L’ocell lliure pensa en noves brises
I el balanceig suau del vent entre arbres que sospiren
I cucs grassos que esperen fidels en un prat que les postes de sol il.luminen,
I es creu mestre del cel.
 
Però l’ocell engabiat està aturat a la tomba del son
Crida fort la seva ombra, en l’esgarip del malson
té les ales sotmeses i els peus lligats, perxò obre la gola per cantar.
 
L’ocell engabiat canta amb un refilet espantat
Sobre coses que ignora però sempre ha anhelat
I se sent la seva cançó, a la llunyania,
Perquè l’ocell engabiat canta sobre la llibertat.
 
Maya Angelou (1928-2014)

(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist 22/07/2013)