S’entristeixen els somriures

Amb el cor fermat dins de la boca
No sabrien com dir-nos
que a les mans, tal vegada encara hi cabria el verd dels turons
i als ulls, la raó de totes les fonts.
Però la veu exsangüe és un pendent, una drecera
saliva ardent en pols baldera
i les síl•labes ruïnes en esguards ponents.
 
Es marceixen al terra, els somriures.
Al carrer, només hi troben
deserts immensos de paraules.
 
Maria João Martins

(Traducció del portuguès: Núria Busquet Molist 12/03/2014)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s