Amb el cor fermat dins de la boca
No sabrien com dir-nos
que a les mans, tal vegada encara hi cabria el verd dels turons
i als ulls, la raó de totes les fonts.
Però la veu exsangüe és un pendent, una drecera
saliva ardent en pols baldera
i les síl•labes ruïnes en esguards ponents.
Es marceixen al terra, els somriures.
Al carrer, només hi troben
deserts immensos de paraules.
Maria João Martins
(Traducció del portuguès: Núria Busquet Molist 12/03/2014)
Núria Busquet Molist 