Hi ha una pedra amb floretes pintades. Sortint per la porta, a  l’ombra d’un sol que delata la primavera incipient, m’assec al pedrís. Anul·lar-me. Per amor, renunciar a ser persona. Acceptar allò que, a ulls d’altres, és la normalitat. Acceptar.  Que igualtat és un mot invisible, aliè a la meva persona. Esperar. Que les meves filles no hagin de viure la decepció de veure, per pròpia experiència, com un mot primordial esdevé invisible.

Observar. Cada dit de la pedra té un color diferent. Les nenes, de rosa, els nens, de blau cel. Les nenes princeses que esperen el príncep i ell, que les ha de salvar. I el príncep té por de no ser prou mascle i es converteix en un monstre per poder ser tan fort que pugui matar el drac de la seva tendresa, les emocions que el farien més feble, però més humà. I la princesa s’entrega, adormida al bell mig de la clariana, per l’encís d’una dona, més lliure que ella, més humana, que és el mirall que, odiós, li mostra la cara.

Pensar. Que en posar-te el vestit de princesa, renuncies a la rodonesa de les teves galtes, aquell vestit llarg fet a mida, i et pentines els rínxols perquè ningú no pensi que ets com la bruixa que et va enverinar. Dubtar. Perquè saps que el que fas va contra la teva natura. Sentir. Que no hi ha cap lligam més enllà del teu propi destí. Cap més embut que la teva cintura.

Repintar. Una i altra vegada la pedra de l’entrada de casa. Buscar. Una nova manera d’explicar-te el conte. Trobar. Princeses amb rínxols, i homes rebels que es pinten les ungles.  Compartir cos i ànima amb prínceps indignes dels contes, amb bruixes.  Empassar-te el verí. Descobrir. Que no és més que maduixa. Sortir. A la porta de casa, a veure la pedra pintada amb floretes decorant el jardí. Recordar. Qui no vas ser aleshores i qui ets ara i aquí.