Scout Rock

elmet

“Hi ha dies que sembla que sigui prou lluny, desinflada i agradable, amb arbres visibles i parets encriptades pels seus prats costeruts, i al cim s’hi albiren una o dues granges, gent que hi viu feliçment, i ramats que hi pasturen, i es fa evident que no es tracta de l’Eiger. Però hi ha dies que surts de casa o baixes d’un autobús que arriba des d’on sigui i t’esfereeixes de veure aquell cos, negrós i abrupte, alçant-se davant teu.”
(Ted Hughes, The Rock)

I em vaig despertar sola, en el gran llit de plomes fèrtils del meu caràcter, desocupat i invàlid per culpa del neguit. Ni la mà esquerra que agafa el llibre, ni la mà dreta petulant a sobre el pit: només volia tornar a la roca que vigila a prop del riu. Però vaig aprendre a navegar en la cadència sospesada del crit del màrtir, del buf del metge, del músic càndid, i del corb sagnant a plena nit. Perquè abordar un vaixell fantasma no és navegar, sinó ofegar-se. Perquè el dedins empeny endins fins a ferir-me la ferida. I perquè la fragilitat, tal com l’amor, cal que s’estengui, molla, bruta, en el terrat de la distància per assecar-se, i no ho vaig fer. Com el corsec del cop de puny contra la cara, com les palmeres imaginàries del paradís que no sabem fer existir.

I la roca que vigila em va caure damunt del rostre i el va partir. I llavors ho vaig haver d’escriure ja no per ella, ja no per ell, sinó per mi.

Com esperit adolescent

S’obre una escletxa concreta entre la gota que cau a terra i el tacte dels teus dits sobre el teclat hostil els dies en què la pluja no et deixa viure si no és cap enrere. I és aleshores quan et preguntes en quin plec exacte de la matèria tova que t’omple el crani vas endreçar les notes de la guitarra que mai no vas sentir, els pantalons que et deixaven una marca a la cintura, aquella sala negra on els orgasmes els tenies dempeus. Totes les hores que has passat al llit sense dormir. I la bala que va matar Kurt Cobain. Llavors, quan això passa, és quan somrius, perquè llavors és quan escrius. La memòria deambula amb llibertat pels passadissos més polsosos, i t’eructa a la cara l’esgarrap de les fulles de tardor marcant-te l’esquena per sempre més, l’anís impertinent de les sobretaules de diumenge i les ungles verdes, de liquen congelat, que clamaven la foscor del pit per arrapar-s’hi, perilloses, a la velocitat exacta que volia el temps.

L’herba sempre és blava en els secrets de la infantesa que t’emportaràs a la tomba, sense dir. Però l’olor, quan torna,  és sempre molla. I en el cercle infinit de les llavors que vas anar sembrant perquè florissin hi creix, si no vigiles, el corb, que cal treure de nit a passejar amb una corretja, per retrobar-te, i que es burla, de camí a l’abocador on l’hauràs deixat dormir, al dematí, d’aquells que, com tu, ja no temen la por. El corb que put, com la persona que l’arrossega quan et despistes, i que és qui ha convertit en recuit el tresor, que ara prems contra el teu pit com un fill mort. Es quedarà a l’aguait, desganat i obtús, fins que una nit com aquesta, com un crit, esclati, fosc. I esdevingui, així, això que ara dius.

Come sail your ships around me

Ha de ser com la vela d’un vaixell que t’inclina cap al port però que et decanta, ja per sempre, a alta mar, però que no et deixarà mai embarcar-te. Perquè saps que tens la vida enllà del mar, i un futur enllà dels segles, i que el passat, en realitat, és precipici i és darrere, a les muntanyes, i que el mar, que és al davant, et crida, lluny, lluny com un fill, i et demana d’abocar-t’hi. Perquè saps que el mar real fa vomitar, i que el vent sí, el vent et calma, però tampoc no et calma tant, i vols la terra, al final, al final vols respirar, perquè res, he dit que res, no és tan segur ni tan pla com el mar des de la platja.

Aleshores, si és així, com és que estant a la sorra no puc deixar de mirar, i desitjar, més que res, buscar un vaixell i allunyar-me? És potser, i permeteu-me divagar, que no és l’aigua, el que jo vull, ni és el mar, el meu anhel, ni el bressoleig de la barca, sinó que és el desig, qui em fa creure que, escrivint, podré arribar fins allà on la vista se’m tenyeix dels colors de l’esperança? Quina mena de babau podria més que res al món navegar però preferir-se morir que allunyar-se de la platja? I ara, la qüestió punyent, que no acabo de tocar, però que és el sentit final d’aquest divagar de dissabte: és la por, en realitat, la que m’obliga a quedar-me? És la humiliació del vòmit, la necessitat del seny, les arrels que tiben fort, o és, com semblo haver conclòs ja fa un moment, la voluntat del desig, el tremolor compassat que m’eleva i em fa escriure només quan sóc a recer de l’onada?

Ha de ser com navegar, si navegar és allunyar-me. Però ha de ser, en realitat, capturar el límit del vent, mirant-me a mi més enllà, ha ser com maldar entre l’embat de l’oratge, però ben plana, a redós, sentint de lluny les onades, o ha de ser, segurament, com llançar-me sense corda des del meu penya-segat, sense ni despentinar-me. Com un anhel d’embarcar, i un desig blau de quedar-me.

Voir la mer

voir la merSophie Calle, “Voir la mer”

El mar com a metàfora del temps. I el temps com a metàfora d’un àngel. I la lluna en un cabàs, i les veus que ara s’aplanen en la distància lleu d’un far, en la nit, de matinada. El mar que lluu malgrat la llum. El mar que diu malgrat la por. I sí, el temps, que l’acompanya. Com alenar un present que no té mots per compensar-te? Sense tocar l’aigua, però sentint-ne la tebior, el nas que sent el peix, i el peix que sent la barca, i aquell que pesca el mot que escriu el buit, que veu la ment d’aquell que veu la llibertat per fi, davant del mar, que ara ja, per sempre més, és a dins teu i t’acompanya? La soledat del crit, la claredat del llamp, el fosc esdevenir d’un clam que fa, de nit, de niu, de dia, clama, i que et perboca el plor humil d’una veritat fatal, que et beu el líquid i l’escriu, i la veiem, fútil, procliu, en l’estretor enreveixinada de la nit del celobert, d’un curt instant que ens pren el fel i dóna un tel de salabror i de veritat en la càmera subtil que mira al rostre esquerp i desolat que ara t’escapça?

Entre 20 a 6000 mSv

I tot allò que som. Les millors obres de Bach. Una cadira verda amb entapissat marró. Teclejar amb les mans de fang i la facilitat del setge de la soledat que omple la distància entre el que ets i el que som i el que t’han fet. Sense saber-ho. L’orgue que emplena saltirons i la resiliència d’un cristià assegut a primera fila de la missa.

Què ens fa el que som? Com evolucionem cap a una vida indefinida i ens conformem amb el que ens donen: caixa de morts que et repeteix, en el teu pit, que ja s’acaba, que retalles, amb tisores, punta rodona, cada dia, no, no, no i no, per què t’ha de perseguir de nit, quan estàs sola (no te n’adones?) entre la fosca felicitat del teu debat de prendre mots d’algú que ja no és o agafar els teus.

Per què són tan difícils, ells? Per què, no puc tocar-los? Què és aquest fugir constant d’allò que sóc? I més temps passa, ho entens millor i fan més mal, més punxeguts i ja no tenen aquella gràcia, perquè no penses, sinó que fas, com no has fet durant anys de pensar, de pensar, de pensar. El violí, de tant tocar, et fa més llesta i es torna veu, i pots cantar, només veus lletres, i caminar, com deia el poeta: escriure i caminar i caminar i escriure com si les herbes no fossin altes, i desvariessin entre els arbres, cap a la dreta, i caminar.

Que bé que estic, et dius, que bé que em sento, ara sóc gran, i sé que el que sóc, no hi ha resposta, la creu que portes és un mirall. El so de fons i l’esquena resguardada de l’absurd, perquè no et cal conèixer el cos, ni la història de la ràbia, quan hi ha llimona, matèria hostil que no existeix, quan estàs bé, només ets tu, la ment la ment, i tot el temps, que ets tu, tu, tu, el temps, i el temps, i ja de lluny, com un esguard de mala fe: la bogeria. Dosimetria. Dolor apagat que ja no veus, perquè no brilla. Com la columna de colors de Prípiat. Visible en els propers 10.000 anys.

Sleeping is like death

Llits de mort i desmemòria, llits d’oblit, on fer-hi fills i cridar orgasmes, llits que s’obren com un cofre i que escampen la buidor sense crits de la tenebra, la por d’allò que ve i que ja perceps, i tanmateix no dius. No dius. No dius. Llits que encomanen històries, llits que fan olor de ploma, que contenen taques negres als llençols dels teus escrits i encongeixen l’esperit de les muntanyes fins a fer-ne volcans buits. Fetus que mai no has parit. Llits d’amors que no coneixes, llits d’horrors que et fan pensar en una magrana que s’obre i que s’obre i que t’aboca tot el fruit a sobre el cos, nu com l’ànima, la fe cega d’aquells pobres d’esperit. Llits de fades retorçades, de crits, de nits, de somnis on la respiració s’atura i calla, i calla, dins d’un mar espès, i verd, i fosc, i trist, i llits on et sents tan sola que voldries deixar anar la pedra, que t’empeny cap a l’abisme sota l’aigua, amb les algues entre cames, amb les algues al teu sexe, llits xisclant en negror hostil, en la crida del carnatge, de la ràbia que t’enfonsa, del voler enfonsar-te més i a la vegada sortir. Llits-presó de la princesa, llits-presagis de dolor, llits vermells com la segona menstruació, llits que eren, que no són, però recordes, i recordes, i que expliques, com el conte que les mares mai no expliquen a les filles. Llits d’odi, llits de veritats ocultes, llits de penes per la vida, llits d’estima’m o suïcida’m. Llits on néixer i on morir.

Coses que faria si no estigués bevent-un-gintònic-i-escoltant-música-a-les-tres-de-la-matinada

Coses que faria si no estigués bevent-un-gintònic-i-escoltant-música-a-les-tres-de-la-matinada: dormir. Somiar.

L’onada que s’emportarà els meus fills i jo nedant per rescatar-los de l’onada. Rescà tar-los. Res catar-los. Anar fins al país que hi ha a l’altra banda, laltrabanda, sobre un monopatí i dir t’estimo a aquell-home-de-la-barba. Aquellhomedelabarba. Passar els dits sobre el piano i fer sonar un do-re-mi que t’hi cagues. Un dorremí. Que t’hi cagues. Un-dorremí-caticagues. I la gent que m’aplaudeix, que-la-sents-ara? Em diuen, vinga, que ho fas bé. I cantar. I posar-me de puntetes i fer un plié i agafar distància per saltar un dirty-dancing-com-déu-mana, com hauríem de fer tots els que contem, que volem més enllà del mésenllà, i somiem una botiga-de-decoració-infantil-amb-una-sala-de-concerts dissenyada pel fuster que et trencarà el llit on vas fer tres fills, vasfertresfills, i et marcarà el camí per anar on no va ningú, només en-martí-sales –enmartísales– i potser en-kerouac, després d’haver begut dos gots de whisky i jo, que m’ho llegeixo i que diria que llegint podria anar fins allà dalt, on els tobogans no són de fusta, sinó de glaç i de metall, i els avions volen més enllà i et diuen que no cal que diguis res, que hi ha un piano –quehihaunpiano– , ja he parlat dels dits sobre el piano, del dorremí-caticagues? Sí. Somiar que no sóc jo i que tanmateix hi ha un jo que em diu que em llevi, que escrigui 4.707 paraules en un dia a zero-coma-zero-quaranta-cinc-euros-la-paraula i que digui que sí, sobre la lluna viu, sobre la lluna hi ha mil dades, hi ha mildades, que et diuen que la lluna se’ns allunya dos centímetres cada any. Dos-centímetres-de-lluna que perdem. Cada any. Cada-any. Cadany. Doscentímetresdellunacadany.

Dormiria aquesta nit, com cada nit però he de viure –perdoneu-me– perquè per això se m’ha convocat –perdoneu-me–. Perdó-neu-me. Perdoneume. Escriure com-déu-mana, ballar, saltar, somiar. Perdoneume per no escriurecomdéumana.

I pensar en totes les cosesquefaria si no estigués bevent-un-gintònic-i-escoltant-música-a-les-tres-de-la-matinada.

Coses que he après corrent a la cinta (The treadmill dance)

  • La cinta és un compromís amb tu mateixa. Si has decidit anar a córrer, no córrer no és una opció. Ja que hi ets, ara corre.
  • Posa’t, només, allò imprescindible. No corris amb talons, millor que no corris amb maquillatge. Lleugera, còmoda, pràctica. Tu mateixa, tal com ets, sense res més.
  • Sobre la cinta estàs sola. Accepta-ho. Gaudeix.
  • Tu tries el temps, la distància, la velocitat. La cinta farà el que tu li diguis que faci. Res més.
  • Si augmentes la velocitat, la inclinació, es fa més difícil córrer, però és molt més divertit.
  • Quant més sovint corres, menys et costa córrer. Quant més sovint corres, més gaudeixes de córrer. Quant més sovint corres, més ganes tens de córrer. Quant més sovint corres, més feliç ets corrent.
  • No pots pretendre ser feliç corrent, només, un cop al mes. S’ha de córrer cada dia.
  • Pots decidir caminar sempre. No patiràs, no et cansaràs i tindràs la satisfacció d’haver caminat. Però no et queixis, llavors, que la cinta és avorrida. No diguis, llavors, que la cinta no té cap al·licient. Ja saps què has de fer.
  • Hi ha dies que no tindràs ganes de córrer. Camina, doncs. Ja està bé. Però no t’hi acostumis. Hi ha dies que al minut 10 estaràs cansada. No t’aturis. Baixa la velocitat. Camina, si cal. Però després d’haver arribat al minut 15. No abans. No just quan et cansis, una mica després. Sigues bona amb el vehicle, però no deixis que mani ell.
  • Hi ha dies que al minut 50 tens ganes de córrer més i més. Corre més, fins al 60, fins al 70, fins que deixis de somriure.
  • Estima el vehicle que et permet córrer per la cinta. Exigeix-li el que li pots exigir. Ni més ni menys. Sigues bona amb ell. No el torturis. Sense ell, la cinta no té cap sentit.
  • Recorda que arriba sempre un dia que no pateixes gens. Només somrius.
  • Sigues pacient amb la cinta. Si ho ets, el dia del somriure sempre arriba.
  • No ets tu qui decidirà quan arribarà el somriure. Tu només pots decidir seguir corrent.
  • També pots ballar sobre la cinta.

Massa sola

Diré el carrer, de matinada, el cotxe que no engega, el mòbil sense bateria. Diré, potser, que la faldilla és massa curta, massa curta,  i que estic sola, massa sola, en un lloc fosc, massa fosc per una dona massa sola. Diré, potser, com he explicat a les amigues, que un home estrany, que no conec, es masturba al meu costat. I que sí, que havia begut i que no, que no m’ho invento, que és, potser, una aventura, i potser és, potser només, massa comuna, per explicar a la gent normal. Massa comuna. Massa normal.

Però vaig amb talons de fusta que fan soroll. Massa soroll. I és molt tard, i estic molt sola. I he begut massa ginebra. I aquell dia com cada dia, d’altra banda, sóc una dona, massa dona, i estic sola, massa sola.  I fa molt riure d’explicar, i potser al tercer gintònic us diré que no el mirava, no massa,  no, girava els ulls a l’altra banda. Potser diré que era un matat, que la tenia ben petita. Massa petita, massa petita, per mirar-la.

Però no vaig sortir del cotxe. Però vaig pensar que si sortia, em podia fer més mal. Massa mal. Més mal que estar indefensa, acorralada, tancada en un cotxe, sense bateria, mentre espero una grua que no arriba, veient com un desconegut es masturbava davant meu. Em podria fer més mal, molt més mal, que sentir com em culpo a mi mateixa per ser dona, portar minifaldilla, talons de fusta, haver begut, i tenir un cos de dona bonic, tendre, badat. Caminar sola de matinada, per un carrer massa, massa apartat, massa fosc, massa normal, massa fosc, massa fosc, per una dona sola. Una dona massa, massa sola.

Obrir les mans

Cal que el concert més impactant tingui una nota de piano que grinyoli. És imprescindible que, almenys un dia, tot el que ens envolta sembli imperfecte, veure una ombra passejant-se per darrere la cortina, uns fils que mouen el titella, fer la metàfora real.

Cal que tinguin veu tots els racons humits i llòbrecs de l’escenari, que hi hagi arestes a la superfície, perquè a la llarga, sense arestes, tot pot semblar massa polit, net i bonic, massa ferotge en la seva perfecció alineada, com pells que esperen tristes el tall esplèndid que les ha d’alliberar.

Necessitem endevinar el sot mortal en el punt recòndit de la pista per on circula el nostre vehicle lluent, cofat. Volem, freturegem, sentir, en el revolt, tota la màquina estremint-se, tement perdre la vida en un simple canvi de rasant. La por de fer-ho malament, de no ser prou capaços de traçar la línia recta que ens hauria convertit en immortals.

Cal que la vida tingui un buit, una ferida. Cal donar els ulls, obrir les mans.

Holocè

Aquelles nits en què acarones la guitarra sense mans i dins d’un porus de la pell hi veus muntanyes. Que eren cossos freds com flocs, porucs de gel, milions de formes variades, de llençols blancs, volant al vent en un cel blau que no té nom, perquè no en sap, de tenir nom, perquè, per tenir nom, li calia tenir ales.

I els dits que ara et recorren el record que no té forma de record, sinó de baula, que tanca prats fulgents d’estiu en les angoixes de la nit, en ple desert, en la foscor d’aquella nostra soledat, indigent, desesperada, i et somriu, com el meu fill que no té nom perquè, per tenir nom, li calia tenir ales.

Mai vam poder-lo batejar i ara passeja sense nom pels propis dits, amb veu de so, de versos foscos o de mots, amb els ullals de dins la veu, però sense cos per estimar, perquè estimar llavors semblava quasi un sinònim d’anul·lar-se.

Aquelles nits en què sentim el llac ressec, en què ens buidem de l’eco humit de la muntanya, les notes que ja havíem oblidat s’aferren obstinades dins del buit com un volcà amb l’erupció planificada. Però sense nom, perquè, per tenir nom, ens calia tenir ales.

Gota a gota (què, on, com, quan, si, qui?)

Peu à peu, miette à miette,
goutte à goutte et cœur à cœur.

Zaz, “Si”

Què se’n fa, dels somriures minúsculs dels nens que es banyen en un mar quan ja no hi ha cap mar? On renten els mocadors les seves mares, quan el mar és tan lluny que ja no se’l sent i ni tan sols l’olor de mar no s’endevina? On han anat els homes, cares brunes, ulls ametllats, pudor de peix en els parracs que recosien les dones-mares amb mocadors al cap?

On sobreviuen els petons que mai s’han fet, les vides no viscudes? On van a morir els peixos que no han nascut? Com es parteix en tres un mar i esdevé sal i com la sal esdevé àntrax i com un àntrax entra al cos i ho renta tot i et contamina i com somrius llavors, quan allò que eres és ara un gran desert que t’enverina?

On guardes els records de la infantesa quan ja has navegat enllà del mar i has tornat per fer-ne poesia? Si te’ls mires des d’amunt, quina mena d’imatge extraterrestre et fan, quina fotografia? Qui et bressolarà de nit, en quina barca rovellada, en quin mar assecat on abans hi havia nens nedant, i peixos i vaixells a la deriva?

Alça’t i viu

Hi ha campanetes i guitarres que es respiren en els junys d’adolescència, unes notes excel·lents, presagi cert d’un llarg futur meravellós just davant teu. I els teus peus nus sobre una manta, mirant el cel que ara mateix et sembla etern. Ara hi ha dues, tres persones picant de mans, mirant enlaire, mentre entoneu una cançó que de senzilla, sembla bonica.

I és divertit dormir sobre de l’herba amb l’estiu dins dels pulmons i riure un riure impertinent mentre ja et prens l’enèsima glopada de cervesa ballant al ritme de la vida que ha passat, ballant al ritme de la vida que t’espera, la veus allà? És el futur, just davant teu.

I la suor que baixa suau entre els dos pits i que s’endu totes les pors, i aquesta calma que ha vençut, ja fa un quant temps, la rebel·lió de les entranyes que et cremava cada juny. I poder fer una foguera de neguits i llançar al mar tota la merda que has viscut i prometre’t vida nova que et refresqui amb sal el front, et geli els llavis, et faci tremolar l’oblit. Voler, sí, voler, voler l’estiu.

Aquell pessic al mig de l’ànima que et diu: alça’t i viu. Alça’t i viu.

Íntim uníson

“Totes les coses s’uneixen en el més íntim uníson,
arreu del món, per místics filaments.
La flor i l’amor, brisa i somni,
natura i home, i les coses, vives i mortes,
són totes elles semblants, unides en harmonia
arreu del món, per místics filaments.”

Artxak Txopanian (1872-1954)

Es buiden, una a una, les butaques. Les ombres que les habitaven fan ombra de l’ombra, i els cactus que hi ha a la finestra sobreviuen les ombres, i tots caminem endavant, desfilant a pas lent però constant els dèbils filaments d’ombra que ens sostenien, obligats a pertànyer a un dolor que ens havien llegat en secret aquelles ombres, amagades als vorals de les carreteres, sota les arrels dels pins que hem anat tallant un a un per fer-hi unes cases que ara abandonem per pujar les escales de pisos buits de records i plens d’esperança.

I mentre les ombres es van fonent sota el sol, a les mans d’aquells néts que hem volgut oblidar tota aquella foscor, la llum que un dia van ser ens enlluerna, i anem constatant, a mesura que passen els anys, que ja mai no serem a temps de filar la buidor de les seves vides, la incomprensió del silenci tallant. I que cada fil que hem perdut pel camí, que ells van desfilar i que hem anat escampant, és un tros de teixit de nosaltres que hem llençat a la brossa o hem donat a algú altre, perquè trobi, entre la filagarsa de les ombres, la pau.

Tot és molt simple

adéu.

Todo es muy simple mucho
más simple y sin embargo
aún así hay momentos
en que es demasiado para mí
en que no entiendo
y no sé si reírme a carcajadas
o si llorar de miedo
o estarme aquí sin llanto
sin risas
en silencio
asumiendo mi vida
mi tránsito
mi tiempo.

Idea Vilariño (1920-2009)

Tot és molt simple: assumir la meva vida, el meu trànsit, el meu temps. Dir adéu a un mapa del tresor a la paret de l’entrada. A allò que vas ser mil matins, que tant et costa reconèixer en la distància. Sentir els cants de les sirenes en silenci, dominant el gir del sol, el pal major, la cera dura a les orelles, el glop de cervesa esbravada. Ser esclava dels teus dubtes i malgrat tot dir adéu per fi a la creença falsa que t’hauries rebel·lat a queixalades. El mar hostil, les copes buides, els poemes sobre cases. Dement, folla, a riallades. Dir adéu a l’infinit adéu que ha ressonat per massa temps a cada graó de l’escala. I a la pell de ferro, a les llàgrimes, al foc viu, a cada cop de bec de la garsa.

Dir adéu al pou, al desig, a la imatge del mirall que potser —però que no ho veus?—  se t’assemblava.

Tot és molt simple, molt, i tanmateix…

Doo doo doo

Hi ha sons que no són. Cels d’hivern on no brillen estrelles i veles sense vent que no deixen lliscar velers. Hi ha nits en què t’adorms amb el sexe enrarit i et poses de costat al llit i respires d’esma, per no despertar la bèstia que portes a dins. Hi ha cossos estranys que et jutgen sense haver-te mai vist. Hi ha amics que no són tan amics com pensaves, veïns que fan crits, hi ha fills que t’inunden de dubtes i et fan sentir humil i petit, com un nen que no sap reconèixer la mare. Hi ha llindars que no goses creuar per por de no saber trobar el camí de tornada. Hi ha camps de margarides pintats de gris, hi ha tots aquells mots que no dius per no ferir, hi ha dies de dol, hi ha buits que no s’omplen i ganes de morir i desig de patir i homes amb ulls de diable i la constant negació d’existir. Hi ha la certesa de viure tot sol, trist com un gos sense l’os. Hi ha la foscor. Hi ha el dolor que existeix i que sembla que mai no s’acaba.

I hi ha dies que et lleves destinada a l’amor i sents olor d’espígol a cada alenada, aquells dies blaus, lluminosos, que et diuen aixeca’t, i viu, i camines, i ho fas somrient, com si tot això —això que hi havia— fos només, simplement, un engany de la ment. Hi ha petons amb el cor, hi ha abraçades que valen un món, hi ha el gos negre fidel que et llepa la galta. Hi ha un dinar improvisat que té gust d’alfàbrega, hi ha un sofà ple de pèls que recull cansaments. Hi ha un home que estimes acaronant-te els cabells. Hi ha dies que dorms abraçada a una esperança, i que sents l’aire als pulmons, ben al fons. I que estimes i vibres amb cada batzac d’aquell cos que tu vols i que et vol. Hi ha nits d’hivern en què al cel hi brilla Orió. Hi ha veles que s’inflen amb vent transparent. Hi ha sons que són, i que omplen de llum la foscor. I  la vida que té, de sobte, la tornada d’aquesta cançó.

Ésser de marbre

Danaïde4 Danaïde5 Danaïde

La Danaïde* (Auguste Rodin)

De travertí, jo sóc a voltes, o de marbre de Carrara, segons el vent que em bufa a dins i les miquetes d’altres roques que em fan d’unió de tots els mals que m’han fet marbre. No m’és hostil, la pedra freda, fa de cuirassa quan desgela l’oceà i arma afilada quan algú m’intenta entrar. Quin fred el marbre, quin fred de nit! De tant en tant, arriba algú i m’entreveu el cor humà, quan transparenta la duresa, un joc de llums de mitja tarda, que em fa translúcida i s’acosten, algú s’acosta i mira endins. Endins del seu reflex em veu i pren punxons, escarpes, masses, filaberquins i amb nervi agut repica a fons repica a fons mirant endins amb el coratge de la inconsciència i amb la inconsciència de l’amor. Dies i nits, dies i nits, fins que un bon dia el tros de pedra ja té la forma d’una persona, i dits i mans de mida humana em fan ben seva. Obsedit, l’home de carn ja ha fet el marbre que somriu. I esculpits d’amor vivim, ésser de carn i ésser de marbre, acaronada de buixarda. Amb cor de múscul burxa endins, i omple la gerra. I anem omplint un cos de marbre estès a terra, un cos glaçat, un fred per sempre, sempre brillant, sempre perfecte, el cos de marbre congelat.

*Les filles de Dànaus, les Danaides, van ser condemnades a omplir eternament una gerra sense fons, per haver mort els seus joves esposos durant la nit de noces.

El mar flueix en mi

Hi ha una llum estranya a l’hivern, de vegades. El cel gris pren de sobte, si tens la paciència de fixar-t’hi, una mena de mescla de rojos, de roses, de fúcsies, només que t’entestis, un dissabte a la tarda, amb tothom de rebaixes, a anar fins a l’espigó, travessant la muntanya, i esperis, entre trista i calmada, totalment congelada, que la bola de foc esclatant s’endinsi en el mar, amb un brogit suau que afigura que només el sents tu, bullint l’aigua llunyana, tan lluny com l’estiu, ara que és gener i que res et sembla feliç. I llavors aprofites per fer dues fotos, filtrades, i escrius un poema ratllat mil vegades però que sents molt profund. I sents també aquella bola negra que t’empasses, que odies i estimes perquè ets tu, i et dius què series sense el plor que tanmateix sempre et salva. I és clar, et sents masoquista, perquè veus l’altra gent somrient caminant mà en mà, a la posta de sol d’un hivern que sembla que per tu mai s’acaba. I tens ganes d’aturar-los i preguntar-los “no us passa a vosaltres?” però no. No ho fas, no. En lloc d’això, mires el mar, una i altra vegada.

Penses i sents i sents més i més fort i fa mal, fa més mal, però mires el mar, una i altra vegada, perquè et sembla que mai no s’acaba, i que et parla, i que et pren com un cos, pla, et dius, és pla, però el moviment n’és la forma, l’esperit, el so de les onades. La soledat, aleshores, es fa tan palpable que ja no la sents, perquè ets tu. I finalment hi ha el piano que toca totes les notes, quan ja has escrit totes les lletres, respirat tots els aires, ha fluït en tu el mar, i amb ell tota la calma.

Enllà, més enllà, et dius, sí, hi ha encara totes les cúpules del món escoltant les pregàries, enllà, més enllà, hi haurà algú. Sentint el piano, pensant poemes en silenci, emmirallant-se en l’aigua, tal com fas ara tu.

Llavors no diguis que no t’havia avisat

heather hansen

(Projecte HARMONIC, de Heather Hansen)

“Boys only want love if it’s torture
Don’t say I didn’t say I didn’t warn you”

Taylor Swift, “Blank space

Et diran que sóc tota natura, que no sé pensar. Que estic ben sonada, o potser que penso massa, i que, per compensar-ho, no sé callar. Et diran que tinc una energia sobrehumana, que al llit no els deixo ni respirar. Que vull molt, que ho vull tot, que no sé què vol dir descansar. Et diran que tinc un caràcter de mil dimonis, que m’enfado per dins i que exploto després com un volcà. Et diran que ric massa, que semblo ximple, o que sóc massa freda, o massa calenta, estranya, impossible, que vampiritzo tot aquell que em dóna la mà. Que duràs una cicatriu de record, quan tornis a caminar (si és que tornes a caminar). O que mai, mentre visquis, em podràs oblidar. Que crido, que rebento parets amb un somriure, que deixo un paisatge arrasat al voltant. Et diran que no sóc gaire bona si és que n’hi ha hagut tants. Que no sóc dòcil ni fàcil, que la vida que porto no es pot empassar.

Et diré que de tan bona se’m menjo. Que estimo amb força i tendresa tot aquell que se m’acosta. Que tinc tantes cicatrius que no sabria ni quina triar. Que procuro sempre agradar. Que tot és moviment, poesia, dolor i emoció. Que res no m’és fàcil, que el desig i jo caminem agafats de la mà. Que la passió se m’arrapa a l’esquena, que sóc complicada i que no sé aparentar. Et diré que m’estimo menys del que cal i que en fer-ho sembla que en lloc d’estimar-me, el que faci sigui mossegar. Et diré que has d’anar amb compte perquè et puc empassar fàcilment, que no tinc compassió perquè no sé de termes mitjans, que tot és etern, i magnífic, i brillant. Que la vida no la visc per fora, sinó a dins de la pell, i que no puc, que em resulta impossible, ser diferent.

I ara si vols, t’asseus i t’ho penses: o em renuncies o t’hi tires de cap. Però llavors no diguis que no t’havia avisat.

Entra de nit al meu llit i m’abraça

child abuse2

En silenci, obre la porta blindada que he anat construint amb esforç, desordena la casa, i em llevo de matinada amb el cor encongit, el caos regnant al meu temple. Deixa un paisatge arrasat al seu pas, i aquell buit ple d’espines m’esgarrinxa les cames. Un alè esqueixador i el terror d’obrir els ulls. Fa allò que li van ensenyar.

És aquella que a les nits plorava, sola damunt del coixí, impotent. La que les tardes de diumenge, tancada a l’habitació, mirava per la finestra, enyorada, amb el cordill de la cortina deixant-la sense aire, i somiava una vida normal, en calma, mirant aquell arbre. Els jocs de princeses i fades. Dibuixos en blanc i negre directes de l’estómac als dits. Aquella que veia el reflex d’altres vides des del seu fràgil mirall entelat. Aquella que esperava l’eco en el buit “estimeu-me com sóc”, i el silenci la confortava. La que vaig tancar fa temps amb baldó en el racó fred i humit on guardem els records que ens fan mal.

La nena que vaig ser, que sóc encara, que entra de nit al meu llit i m’abraça.