Diana Heeks (Projecte Black Mountains)

Hi ha un quelcom metafòric en el fet d’haver crescut al peu d’una muntanya. El Montseny, amb la seva presència paternal i majestuosa, és un imant tòxic del que costa separar-se. T’atrau i t’atrapa. Té personalitat, la muntanya. La posició d’inferioritat respecte a la grandesa que despleguen els seus flancs et fa sentir petit, indefens, la seva ombra et persegueix. Et fas gran sentint-te exposat. I és estrany, i és una llàstima, perquè podria haver estat, el Montseny, com un far, una presència lluminosa i benèvola. No és el cas. Estic convençuda que porto dins meu l’ombra cruel de la muntanya.

La poesia no deixa de ser una descripció del paisatge intern de cadascú. El primer paisatge real, palpable, defineix et paisatge que se’t va esculpint a dins, amb els anys. El meu és muntanyós, amb una mirada que s’inicia a baix i que fluctua, amb reticència, cap amunt. En escriure un poema, revisc aquesta opressió a dintre meu que em tenalla, m’escanya, i em diu «fes-ho, va, fes-ho, atreveix-te a mirar enlaire» com si no fos més que una súbdita que parla només amb el permís de la muntanya. He arribat a entendre que quan escric dec ser jo, la muntanya: qui parla és el meu propi paisatge. Fa mal, és dolorós i no m’agrada. Però em cal. Com una addicta, me’n cal la dosi necessària.

El Montseny, quan és hivern, queda tapat més que sovint per una capa límpida de boira. Com si algú li hagués posat al damunt un tel que en silencia la part despietada, aquesta visió entre transparències el fa més amable. I encara més: en contades ocasions, pot succeir un fet miraculós: de bon matí, amb la foscor en retirada, apareix, esplèndid, cobert de neu, des de la finestra de la cuina. Llavors sí, el cor em fa un salt: la pedra ha perdut de sobte la negror, n’ha desaparegut la duresa, la muntanya es torna tova, blanca, absolutament estimable. Em deixo agombolar, com si fos una mare que em xiuxiueja, a l’orella: «mira que bonica que sóc, no deixis de mirar-me, no deixis mai d’estimar-me». Somric, com si tingués cinc anys i fos el matí de reis i m’hagués llevat al llit dels pares.

No em passaria mai pel cap, com fa la gent, a carretades, d’arribar-me al Montseny per tocar la neu. Conec perfectament l’esperit que habita sota el mantell fred i bla, al sotabosc, i que es menja els fills que el miren massa. Hi ha gent afortunada, que ha crescut sense una paret al davant, que no té por de l’ombra del pare.

Si el Montseny es lleva nevat i surt el sol, durant el matí es va desfent la neu, i si te’l mires fixament pots observar com apareix, a poc a poc, de sota de la capa nívia, no una ombra: una penombra. És una foscor diferent, perquè aquesta és tota teva: la de l’ànima, la del teu propi paisatge. Escriure un poema, llavors, pot resultar, fins i tot, agradable.

“Hi ha dies que sembla que sigui prou lluny, desinflada i agradable, amb arbres visibles i parets encriptades pels seus prats costeruts, i al cim s’hi albiren una o dues granges, gent que hi viu feliçment, i ramats que hi pasturen, i es fa evident que no es tracta de l’Eiger. Però hi ha dies que surts de casa o baixes d’un autobús que arriba des d’on sigui i t’esfereeixes de veure aquell cos, negrós i abrupte, alçant-se davant teu.”

(Ted Hughes, The Rock)

I em vaig despertar sola, en el gran llit de plomes fèrtils del meu caràcter, desocupat i invàlid per culpa del neguit. Ni la mà esquerra que agafa el llibre, ni la mà dreta petulant a sobre el pit: només volia tornar a la roca que vigila a prop del riu. Però vaig aprendre a navegar en la cadència sospesada del crit del màrtir, del buf del metge, del músic càndid, i del corb sagnant a plena nit. Perquè abordar un vaixell fantasma no és navegar, sinó ofegar-se. Perquè el dedins empeny endins fins a ferir-me la ferida. I perquè la fragilitat, tal com l’amor, cal que s’estengui, molla, bruta, en el terrat de la distància per assecar-se, i no ho vaig fer. Com el corsec del cop de puny contra la cara, com les palmeres imaginàries del paradís que no sabem fer existir.

I la roca que vigila em va caure damunt del rostre i el va partir. I llavors ho vaig haver d’escriure ja no per ella, ja no per ell, sinó per mi.

S’obre una escletxa concreta entre la gota que cau a terra i el tacte dels teus dits sobre el teclat hostil els dies en què la pluja no et deixa viure si no és cap enrere. I és aleshores quan et preguntes en quin plec exacte de la matèria tova que t’omple el crani vas endreçar les notes de la guitarra que mai no vas sentir, els pantalons que et deixaven una marca a la cintura, aquella sala negra on els orgasmes els tenies dempeus. Totes les hores que has passat al llit sense dormir. I la bala que va matar Kurt Cobain. Llavors, quan això passa, és quan somrius, perquè llavors és quan escrius. La memòria deambula amb llibertat pels passadissos més polsosos, i t’eructa a la cara l’esgarrap de les fulles de tardor marcant-te l’esquena per sempre més, l’anís impertinent de les sobretaules de diumenge i les ungles verdes, de liquen congelat, que clamaven la foscor del pit per arrapar-s’hi, perilloses, a la velocitat exacta que volia el temps.

L’herba sempre és blava en els secrets de la infantesa que t’emportaràs a la tomba, sense dir. Però l’olor, quan torna,  és sempre molla. I en el cercle infinit de les llavors que vas anar sembrant perquè florissin hi creix, si no vigiles, el corb, que cal treure de nit a passejar amb una corretja, per retrobar-te, i que es burla, de camí a l’abocador on l’hauràs deixat dormir, al dematí, d’aquells que, com tu, ja no temen la por. El corb que put, com la persona que l’arrossega quan et despistes, i que és qui ha convertit en recuit el tresor, que ara prems contra el teu pit com un fill mort. Es quedarà a l’aguait, desganat i obtús, fins que una nit com aquesta, com un crit, esclati, fosc. I esdevingui, així, això que ara dius.

Ha de ser com la vela d’un vaixell que t’inclina cap al port però que et decanta, ja per sempre, a alta mar, però que no et deixarà mai embarcar-te. Perquè saps que tens la vida enllà del mar, i un futur enllà dels segles, i que el passat, en realitat, és precipici i és darrere, a les muntanyes, i que el mar, que és al davant, et crida, lluny, lluny com un fill, i et demana d’abocar-t’hi. Perquè saps que el mar real fa vomitar, i que el vent sí, el vent et calma, però tampoc no et calma tant, i vols la terra, al final, al final vols respirar, perquè res, he dit que res, no és tan segur ni tan pla com el mar des de la platja.

Aleshores, si és així, com és que estant a la sorra no puc deixar de mirar, i desitjar, més que res, buscar un vaixell i allunyar-me? És potser, i permeteu-me divagar, que no és l’aigua, el que jo vull, ni és el mar, el meu anhel, ni el bressoleig de la barca, sinó que és el desig, qui em fa creure que, escrivint, podré arribar fins allà on la vista se’m tenyeix dels colors de l’esperança? Quina mena de babau podria més que res al món navegar però preferir-se morir que allunyar-se de la platja? I ara, la qüestió punyent, que no acabo de tocar, però que és el sentit final d’aquest divagar de dissabte: és la por, en realitat, la que m’obliga a quedar-me? És la humiliació del vòmit, la necessitat del seny, les arrels que tiben fort, o és, com semblo haver conclòs ja fa un moment, la voluntat del desig, el tremolor compassat que m’eleva i em fa escriure només quan sóc a recer de l’onada?

Ha de ser com navegar, si navegar és allunyar-me. Però ha de ser, en realitat, capturar el límit del vent, mirant-me a mi més enllà, ha ser com maldar entre l’embat de l’oratge, però ben plana, a redós, sentint de lluny les onades, o ha de ser, segurament, com llançar-me sense corda des del meu penya-segat, sense ni despentinar-me. Com un anhel d’embarcar, i un desig blau de quedar-me.

Sophie Calle, “Voir la mer”

El mar com a metàfora del temps. I el temps com a metàfora d’un àngel. I la lluna en un cabàs, i les veus que ara s’aplanen en la distància lleu d’un far, en la nit, de matinada. El mar que lluu malgrat la llum. El mar que diu malgrat la por. I sí, el temps, que l’acompanya. Com alenar un present que no té mots per compensar-te? Sense tocar l’aigua, però sentint-ne la tebior, el nas que sent el peix, i el peix que sent la barca, i aquell que pesca el mot que escriu el buit, que veu la ment d’aquell que veu la llibertat per fi, davant del mar, que ara ja, per sempre més, és a dins teu i t’acompanya? La soledat del crit, la claredat del llamp, el fosc esdevenir d’un clam que fa, de nit, de niu, de dia, clama, i que et perboca el plor humil d’una veritat fatal, que et beu el líquid i l’escriu, i la veiem, fútil, procliu, en l’estretor enreveixinada de la nit del celobert, d’un curt instant que ens pren el fel i dóna un tel de salabror i de veritat en la càmera subtil que mira al rostre esquerp i desolat que ara t’escapça?

I tot allò que som. Les millors obres de Bach. Una cadira verda amb entapissat marró. Teclejar amb les mans de fang i la facilitat del setge de la soledat que omple la distància entre el que ets i el que som i el que t’han fet. Sense saber-ho. L’orgue que emplena saltirons i la resiliència d’un cristià assegut a primera fila de la missa.

Què ens fa el que som? Com evolucionem cap a una vida indefinida i ens conformem amb el que ens donen: caixa de morts que et repeteix, en el teu pit, que ja s’acaba, que retalles, amb tisores, punta rodona, cada dia, no, no, no i no, per què t’ha de perseguir de nit, quan estàs sola (no te n’adones?) entre la fosca felicitat del teu debat de prendre mots d’algú que ja no és o agafar els teus.

Per què són tan difícils, ells? Per què, no puc tocar-los? Què és aquest fugir constant d’allò que sóc? I més temps passa, ho entens millor i fan més mal, més punxeguts i ja no tenen aquella gràcia, perquè no penses, sinó que fas, com no has fet durant anys de pensar, de pensar, de pensar. El violí, de tant tocar, et fa més llesta i es torna veu, i pots cantar, només veus lletres, i caminar, com deia el poeta: escriure i caminar i caminar i escriure com si les herbes no fossin altes, i desvariessin entre els arbres, cap a la dreta, i caminar.

Que bé que estic, et dius, que bé que em sento, ara sóc gran, i sé que el que sóc, no hi ha resposta, la creu que portes és un mirall. El so de fons i l’esquena resguardada de l’absurd, perquè no et cal conèixer el cos, ni la història de la ràbia, quan hi ha llimona, matèria hostil que no existeix, quan estàs bé, només ets tu, la ment la ment, i tot el temps, que ets tu, tu, tu, el temps, i el temps, i ja de lluny, com un esguard de mala fe: la bogeria. Dosimetria. Dolor apagat que ja no veus, perquè no brilla. Com la columna de colors de Prípiat. Visible en els propers 10.000 anys.

• La cinta és un compromís amb tu mateixa. Si has decidit anar a córrer, no córrer no és una opció. Ja que hi ets, ara corre.
• Posa’t, només, allò imprescindible. No corris amb talons, millor que no corris amb maquillatge. Lleugera, còmoda, pràctica. Tu mateixa, tal com ets, sense res més.
• Sobre la cinta estàs sola. Accepta-ho. Gaudeix.
• Tu tries el temps, la distància, la velocitat. La cinta farà el que tu li diguis que faci. Res més.
• Si augmentes la velocitat, la inclinació, es fa més difícil córrer, però és molt més divertit.
• Quant més sovint corres, menys et costa córrer. Quant més sovint corres, més gaudeixes de córrer. Quant més sovint corres, més ganes tens de córrer. Quant més sovint corres, més feliç ets corrent.
• No pots pretendre ser feliç corrent, només, un cop al mes. S’ha de córrer cada dia.
• Pots decidir caminar sempre. No patiràs, no et cansaràs i tindràs la satisfacció d’haver caminat. Però no et queixis, llavors, que la cinta és avorrida. No diguis, llavors, que la cinta no té cap al·licient. Ja saps què has de fer.
• Hi ha dies que no tindràs ganes de córrer. Camina, doncs. Ja està bé. Però no t’hi acostumis. Hi ha dies que al minut 10 estaràs cansada. No t’aturis. Baixa la velocitat. Camina, si cal. Però després d’haver arribat al minut 15. No abans. No just quan et cansis, una mica després. Sigues bona amb el vehicle, però no deixis que mani ell.
• Hi ha dies que al minut 50 tens ganes de córrer més i més. Corre més, fins al 60, fins al 70, fins que deixis de somriure.
• Estima el vehicle que et permet córrer per la cinta. Exigeix-li el que li pots exigir. Ni més ni menys. Sigues bona amb ell. No el torturis. Sense ell, la cinta no té cap sentit.
• Recorda que arriba sempre un dia que no pateixes gens. Només somrius.
• Sigues pacient amb la cinta. Si ho ets, el dia del somriure sempre arriba.
• No ets tu qui decidirà quan arribarà el somriure. Tu només pots decidir seguir corrent.
• També pots ballar sobre la cinta.

Diré el carrer, de matinada, el cotxe que no engega, el mòbil sense bateria. Diré, potser, que la faldilla és massa curta, massa curta,  i que estic sola, massa sola, en un lloc fosc, massa fosc per una dona massa sola. Diré, potser, com he explicat a les amigues, que un home estrany, que no conec, es masturba al meu costat. I que sí, que havia begut i que no, que no m’ho invento, que és, potser, una aventura, i potser és, potser només, massa comuna, per explicar a la gent normal. Massa comuna. Massa normal.

Però vaig amb talons de fusta que fan soroll. Massa soroll. I és molt tard, i estic molt sola. I he begut massa ginebra. I aquell dia com cada dia, d’altra banda, sóc una dona, massa dona, i estic sola, massa sola.  I fa molt riure d’explicar, i potser al tercer gintònic us diré que no el mirava, no massa,  no, girava els ulls a l’altra banda. Potser diré que era un matat, que la tenia ben petita. Massa petita, massa petita, per mirar-la.

Però no vaig sortir del cotxe. Però vaig pensar que si sortia, em podia fer més mal. Massa mal. Més mal que estar indefensa, acorralada, tancada en un cotxe, sense bateria, mentre espero una grua que no arriba, veient com un desconegut es masturbava davant meu. Em podria fer més mal, molt més mal, que sentir com em culpo a mi mateixa per ser dona, portar minifaldilla, talons de fusta, haver begut, i tenir un cos de dona bonic, tendre, badat. Caminar sola de matinada, per un carrer massa, massa apartat, massa fosc, massa normal, massa fosc, massa fosc, per una dona sola. Una dona massa, massa sola.

Cal que el concert més impactant tingui una nota de piano que grinyoli. És imprescindible que, almenys un dia, tot el que ens envolta sembli imperfecte, veure una ombra passejant-se per darrere la cortina, uns fils que mouen el titella, fer la metàfora real.

Cal que tinguin veu tots els racons humits i llòbrecs de l’escenari, que hi hagi arestes a la superfície, perquè a la llarga, sense arestes, tot pot semblar massa polit, net i bonic, massa ferotge en la seva perfecció alineada, com pells que esperen tristes el tall esplèndid que les ha d’alliberar.

Necessitem endevinar el sot mortal en el punt recòndit de la pista per on circula el nostre vehicle lluent, cofat. Volem, freturegem, sentir, en el revolt, tota la màquina estremint-se, tement perdre la vida en un simple canvi de rasant. La por de fer-ho malament, de no ser prou capaços de traçar la línia recta que ens hauria convertit en immortals.

Cal que la vida tingui un buit, una ferida. Cal donar els ulls, obrir les mans.

Aquelles nits en què acarones la guitarra sense mans i dins d’un porus de la pell hi veus muntanyes. Que eren cossos freds com flocs, porucs de gel, milions de formes variades, de llençols blancs, volant al vent en un cel blau que no té nom, perquè no en sap, de tenir nom, perquè, per tenir nom, li calia tenir ales.

I els dits que ara et recorren el record que no té forma de record, sinó de baula, que tanca prats fulgents d’estiu en les angoixes de la nit, en ple desert, en la foscor d’aquella nostra soledat, indigent, desesperada, i et somriu, com el meu fill que no té nom perquè, per tenir nom, li calia tenir ales.

Mai vam poder-lo batejar i ara passeja sense nom pels propis dits, amb veu de so, de versos foscos o de mots, amb els ullals de dins la veu, però sense cos per estimar, perquè estimar llavors semblava quasi un sinònim d’anul·lar-se.

Aquelles nits en què sentim el llac ressec, en què ens buidem de l’eco humit de la muntanya, les notes que ja havíem oblidat s’aferren obstinades dins del buit com un volcà amb l’erupció planificada. Però sense nom, perquè, per tenir nom, ens calia tenir ales.

Peu à peu, miette à miette,
goutte à goutte et cœur à cœur.

Zaz, “Si”

Què se’n fa, dels somriures minúsculs dels nens que es banyen en un mar quan ja no hi ha cap mar? On renten els mocadors les seves mares, quan el mar és tan lluny que ja no se’l sent i ni tan sols l’olor de mar no s’endevina? On han anat els homes, cares brunes, ulls ametllats, pudor de peix en els parracs que recosien les dones-mares amb mocadors al cap?

On sobreviuen els petons que mai s’han fet, les vides no viscudes? On van a morir els peixos que no han nascut? Com es parteix en tres un mar i esdevé sal i com la sal esdevé àntrax i com un àntrax entra al cos i ho renta tot i et contamina i com somrius llavors, quan allò que eres és ara un gran desert que t’enverina?

On guardes els records de la infantesa quan ja has navegat enllà del mar i has tornat per fer-ne poesia? Si te’ls mires des d’amunt, quina mena d’imatge extraterrestre et fan, quina fotografia? Qui et bressolarà de nit, en quina barca rovellada, en quin mar assecat on abans hi havia nens nedant, i peixos i vaixells a la deriva?

Hi ha campanetes i guitarres que es respiren en els junys d’adolescència, unes notes excel·lents, presagi cert d’un llarg futur meravellós just davant teu. I els teus peus nus sobre una manta, mirant el cel que ara mateix et sembla etern. Ara hi ha dues, tres persones picant de mans, mirant enlaire, mentre entoneu una cançó que de senzilla, sembla bonica.

I és divertit dormir sobre de l’herba amb l’estiu dins dels pulmons i riure un riure impertinent mentre ja et prens l’enèsima glopada de cervesa ballant al ritme de la vida que ha passat, ballant al ritme de la vida que t’espera, la veus allà? És el futur, just davant teu.

I la suor que baixa suau entre els dos pits i que s’endu totes les pors, i aquesta calma que ha vençut, ja fa un quant temps, la rebel·lió de les entranyes que et cremava cada juny. I poder fer una foguera de neguits i llançar al mar tota la merda que has viscut i prometre’t vida nova que et refresqui amb sal el front, et geli els llavis, et faci tremolar l’oblit. Voler, sí, voler, voler l’estiu.

Aquell pessic al mig de l’ànima que et diu: alça’t i viu. Alça’t i viu.

La Danaïde* (Auguste Rodin)

De travertí, jo sóc a voltes, o de marbre de Carrara, segons el vent que em bufa a dins i les miquetes d’altres roques que em fan d’unió de tots els mals que m’han fet marbre. No m’és hostil, la pedra freda, fa de cuirassa quan desgela l’oceà i arma afilada quan algú m’intenta entrar. Quin fred el marbre, quin fred de nit! De tant en tant, arriba algú i m’entreveu el cor humà, quan transparenta la duresa, un joc de llums de mitja tarda, que em fa translúcida i s’acosten, algú s’acosta i mira endins. Endins del seu reflex em veu i pren punxons, escarpes, masses, filaberquins i amb nervi agut repica a fons repica a fons mirant endins amb el coratge de la inconsciència i amb la inconsciència de l’amor. Dies i nits, dies i nits, fins que un bon dia el tros de pedra ja té la forma d’una persona, i dits i mans de mida humana em fan ben seva. Obsedit, l’home de carn ja ha fet el marbre que somriu. I esculpits d’amor vivim, ésser de carn i ésser de marbre, acaronada de buixarda. Amb cor de múscul burxa endins, i omple la gerra. I anem omplint un cos de marbre estès a terra, un cos glaçat, un fred per sempre, sempre brillant, sempre perfecte, el cos de marbre congelat.

*Les filles de Dànaus, les Danaides, van ser condemnades a omplir eternament una gerra sense fons, per haver mort els seus joves esposos durant la nit de noces.