Cal que el concert més impactant tingui una nota de piano que grinyoli. És imprescindible que, almenys un dia, tot el que ens envolta sembli imperfecte, veure una ombra passejant-se per darrere la cortina, uns fils que mouen el titella, fer la metàfora real.

Cal que tinguin veu tots els racons humits i llòbrecs de l’escenari, que hi hagi arestes a la superfície, perquè a la llarga, sense arestes, tot pot semblar massa polit, net i bonic, massa ferotge en la seva perfecció alineada, com pells que esperen tristes el tall esplèndid que les ha d’alliberar.

Necessitem endevinar el sot mortal en el punt recòndit de la pista per on circula el nostre vehicle lluent, cofat. Volem, freturegem, sentir, en el revolt, tota la màquina estremint-se, tement perdre la vida en un simple canvi de rasant. La por de fer-ho malament, de no ser prou capaços de traçar la línia recta que ens hauria convertit en immortals.

Cal que la vida tingui un buit, una ferida. Cal donar els ulls, obrir les mans.