Han estat setmanes, mesos, anys, de viure en un infern de cotó fluix. Torno amb els trons, ara que la pluja em reconeix i em troba allà on era. He pintat parets i he aïllat el sostre. Torno amb els trons, con la frente marchita. Soc a punt per a l’hivern.

“Sempre hi ha un borni o un espavilat que ens governa.”
José de Saramago

Jo soc. Josoc. Jo. Soc. Jo. I m’embrido quan parlo i quan visc perquè jo. Soc. Jo. Persona. No ésser, no ser, no visc, sinó soc. Abans que l’ésser que és, soc, ara, i tinc, dins meu, la crueltat. Que se’ns revolta als humans i ens mou, i viu i s’embrida. Però jo soc el punt final en què la meva crueltat s’estimba, i deixa de viure, i mor. Les meninges que viuen al fons del grill del món perquè, immensa, soc, i visc, i ploro i omplo. I entro. I en entrar dins, ric. Jo.

“Cadascú és la seva pròpia obra. Cadascú, per dir-ho d’alguna manera, s’inventa a si mateix.”

Milan Kundera (1929-), “La immortalitat”