Holocè

Aquelles nits en què acarones la guitarra sense mans i dins d’un porus de la pell hi veus muntanyes. Que eren cossos freds com flocs, porucs de gel, milions de formes variades, de llençols blancs, volant al vent en un cel blau que no té nom, perquè no en sap, de tenir nom, perquè, per tenir nom, li calia tenir ales.

I els dits que ara et recorren el record que no té forma de record, sinó de baula, que tanca prats fulgents d’estiu en les angoixes de la nit, en ple desert, en la foscor d’aquella nostra soledat, indigent, desesperada, i et somriu, com el meu fill que no té nom perquè, per tenir nom, li calia tenir ales.

Mai vam poder-lo batejar i ara passeja sense nom pels propis dits, amb veu de so, de versos foscos o de mots, amb els ullals de dins la veu, però sense cos per estimar, perquè estimar llavors semblava quasi un sinònim d’anul·lar-se.

Aquelles nits en què sentim el llac ressec, en què ens buidem de l’eco humit de la muntanya, les notes que ja havíem oblidat s’aferren obstinades dins del buit com un volcà amb l’erupció planificada. Però sense nom, perquè, per tenir nom, ens calia tenir ales.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s