Hi hem estat tot l’estiu, des de la frontera canadenca
a l’extrem de Mèxic, intentant seguir semblant americans
sense massa escarafalls, en hotels sota de passos elevats
o cambres al costat de màquines de gel, sofàs llit d’amics,
habitacions de convidats de cunyats —paper de paret i cobrellits amb
motius marítims, salvavides diminuts i nusos de mariner—
fins i tot una nit al cotxe, el seient apelfat no prou
de pelfa, la maneta de la porta fent-me un sobtat
ajustament quiropràctic sacre cranial, la part inferior
del seient de davant metrallant els arcs perfectes dels seus peus.
I una llarga nit gloriosa en una cabana enmig del bosc
els nostres cants i crits van fer cantar
els coiots. Però el millor va ser arribar a casa, l’equipatge
apilonat en el vestíbul —realment és només un passadís
però en ser a casa ens va semblar ben bé un vestíbul—
i ens van desempallegar de les vestidures, que realment
eren només la nostra roba però semblaven vestits de gala, abillaments,
hàbits perquè ens vam sentir tan religiosos, desprenent-nos-en
un per un per les escales: samarretes blanques, sostenidor negre, texans,
mitjons vermells, aleshores vam quedar-nos a l’habitació, el nostre llit
de cobrellit fosc, els coixins amb la nostra olor:
una mica de xampú, potser un toc de mirra, l’espelma
de grosella que solem encendre quan tenim ganes de tenir-ne ganes,
la nostra música i els llibres i el tap de la pasta de dents i el gat
a l’ampit de la finestra. La nostra finestra mira a un aparcament—
a una clínica dental— i a la nit sentim com els cotxes van passant
per davant de la botiga que obre tota la nit on la parella de vagabunds
compra el seu cartró de vi abans de travessar el carrer
per anar a seure al banc de davant del dentista sota un arbre i se’l passen
i se l’empassen i es barallen a crits fins que tots ens adormim.
(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)
Núria Busquet Molist 