Peu à peu, miette à miette,
goutte à goutte et cœur à cœur.

Zaz, “Si”

Què se’n fa, dels somriures minúsculs dels nens que es banyen en un mar quan ja no hi ha cap mar? On renten els mocadors les seves mares, quan el mar és tan lluny que ja no se’l sent i ni tan sols l’olor de mar no s’endevina? On han anat els homes, cares brunes, ulls ametllats, pudor de peix en els parracs que recosien les dones-mares amb mocadors al cap?

On sobreviuen els petons que mai s’han fet, les vides no viscudes? On van a morir els peixos que no han nascut? Com es parteix en tres un mar i esdevé sal i com la sal esdevé àntrax i com un àntrax entra al cos i ho renta tot i et contamina i com somrius llavors, quan allò que eres és ara un gran desert que t’enverina?

On guardes els records de la infantesa quan ja has navegat enllà del mar i has tornat per fer-ne poesia? Si te’ls mires des d’amunt, quina mena d’imatge extraterrestre et fan, quina fotografia? Qui et bressolarà de nit, en quina barca rovellada, en quin mar assecat on abans hi havia nens nedant, i peixos i vaixells a la deriva?