Ha de ser com la vela d’un vaixell que t’inclina cap al port però que et decanta, ja per sempre, a alta mar, però que no et deixarà mai embarcar-te. Perquè saps que tens la vida enllà del mar, i un futur enllà dels segles, i que el passat, en realitat, és precipici i és darrere, a les muntanyes, i que el mar, que és al davant, et crida, lluny, lluny com un fill, i et demana d’abocar-t’hi. Perquè saps que el mar real fa vomitar, i que el vent sí, el vent et calma, però tampoc no et calma tant, i vols la terra, al final, al final vols respirar, perquè res, he dit que res, no és tan segur ni tan pla com el mar des de la platja.

Aleshores, si és així, com és que estant a la sorra no puc deixar de mirar, i desitjar, més que res, buscar un vaixell i allunyar-me? És potser, i permeteu-me divagar, que no és l’aigua, el que jo vull, ni és el mar, el meu anhel, ni el bressoleig de la barca, sinó que és el desig, qui em fa creure que, escrivint, podré arribar fins allà on la vista se’m tenyeix dels colors de l’esperança? Quina mena de babau podria més que res al món navegar però preferir-se morir que allunyar-se de la platja? I ara, la qüestió punyent, que no acabo de tocar, però que és el sentit final d’aquest divagar de dissabte: és la por, en realitat, la que m’obliga a quedar-me? És la humiliació del vòmit, la necessitat del seny, les arrels que tiben fort, o és, com semblo haver conclòs ja fa un moment, la voluntat del desig, el tremolor compassat que m’eleva i em fa escriure només quan sóc a recer de l’onada?

Ha de ser com navegar, si navegar és allunyar-me. Però ha de ser, en realitat, capturar el límit del vent, mirant-me a mi més enllà, ha ser com maldar entre l’embat de l’oratge, però ben plana, a redós, sentint de lluny les onades, o ha de ser, segurament, com llançar-me sense corda des del meu penya-segat, sense ni despentinar-me. Com un anhel d’embarcar, i un desig blau de quedar-me.