Quan tens fred —novembre, els carrers congelats i només et trobes
vagabunds, abrics de segona mà, i bosses de la brossa fent de ponxosㅡ
sempre hi ha algú a la cabina, recolzat sobre l’auricular
escampant gèrmens d’hivern, llavis inflats, cara tallada, fent la darrera
i esgotada connexió de la jornada. Segueixes caminant per mantenir el fred
a ratlla, tens massa fred per esperar l’autobús, és massa depriment pensar
a entrar en aquella llum blava, ulls glaçats mirant com decideixes
en quin seient t’asseus: l’home amb una cama, picant amb les crosses
el vidre brut de la finestra, la dona amb la bossa arrapada
contra el pit com un nen mort, el noi, granellut, malhumorat, amb el cap
rapat, i una esvàstica afaitada, mirant-te fixament.
Camines doncs per entre el fred que ja coneixes: el vent, tallant indiferent,
familiars fulles daurades apilades a les clavegueres. Tens
una casa, una casa amb calefacció, una cadena de vàter que funciona. Tens
una targeta de crèdit, diners. Podries agafar un taxi si n’aparegués algun.
Ara és quan pots sentir-ho: per què la gent es fa republicana: Traieu aquest gos
del carrer. Netegeu escopinades i grafits. Deteniu aquesta gent arraulida
a les escales de l’església. Si no fos per ells podries creure en Déu,
en la llibertat, l’autobús arribaria i obriria les portes, el conductor vestit
amb un uniforme fosc, camals arrugats, barret polit: Hola, senyora
vagi amb compte
de no caure. Però no ets republicana. Només estàs cansada, tens gana,
vols fugir del fred. Abandones, fas marxa enrere, et col•loques a la fila darrere
del veterà greixós que amaga el vi sota l’abric de l’exèrcit, agafa
85 centaus bruts, puja les escales lentament al seu bon ritme, deixa anar les monedes
a la màquina i s’espera fins que sent el soroll que fan en caure, tria un seient
cap al final i es recolza en el vinil galdós per somiar
mentre els trossets de metralla del genoll se li escalfen i la seva cama bona
es desploma al passadís. També tu dormitaràs, d’aquí a no res, al costat de la noia
que no sap estar-se quieta, que escolta el walkman i va fent copets amb les botes
seguint un ritme que no sents, però que pots veureㅡquan mou
el cap i les mans ballen en l’aire— pots sentir-ho
mentre l’autobús circula, aturant-se en els semàfors amb un esbufec molt llarg,
sacsejant-se amb molta mandra, aturant-se i engegant una i una altra vegada.
(Traducció de l’anglès: Núria Busquet Molist)
Núria Busquet Molist 