S’obre una escletxa concreta entre la gota que cau a terra i el tacte dels teus dits sobre el teclat hostil els dies en què la pluja no et deixa viure si no és cap enrere. I és aleshores quan et preguntes en quin plec exacte de la matèria tova que t’omple el crani vas endreçar les notes de la guitarra que mai no vas sentir, els pantalons que et deixaven una marca a la cintura, aquella sala negra on els orgasmes els tenies dempeus. Totes les hores que has passat al llit sense dormir. I la bala que va matar Kurt Cobain. Llavors, quan això passa, és quan somrius, perquè llavors és quan escrius. La memòria deambula amb llibertat pels passadissos més polsosos, i t’eructa a la cara l’esgarrap de les fulles de tardor marcant-te l’esquena per sempre més, l’anís impertinent de les sobretaules de diumenge i les ungles verdes, de liquen congelat, que clamaven la foscor del pit per arrapar-s’hi, perilloses, a la velocitat exacta que volia el temps.

L’herba sempre és blava en els secrets de la infantesa que t’emportaràs a la tomba, sense dir. Però l’olor, quan torna,  és sempre molla. I en el cercle infinit de les llavors que vas anar sembrant perquè florissin hi creix, si no vigiles, el corb, que cal treure de nit a passejar amb una corretja, per retrobar-te, i que es burla, de camí a l’abocador on l’hauràs deixat dormir, al dematí, d’aquells que, com tu, ja no temen la por. El corb que put, com la persona que l’arrossega quan et despistes, i que és qui ha convertit en recuit el tresor, que ara prems contra el teu pit com un fill mort. Es quedarà a l’aguait, desganat i obtús, fins que una nit com aquesta, com un crit, esclati, fosc. I esdevingui, així, això que ara dius.