“Hi ha dies que sembla que sigui prou lluny, desinflada i agradable, amb arbres visibles i parets encriptades pels seus prats costeruts, i al cim s’hi albiren una o dues granges, gent que hi viu feliçment, i ramats que hi pasturen, i es fa evident que no es tracta de l’Eiger. Però hi ha dies que surts de casa o baixes d’un autobús que arriba des d’on sigui i t’esfereeixes de veure aquell cos, negrós i abrupte, alçant-se davant teu.”

(Ted Hughes, The Rock)

I em vaig despertar sola, en el gran llit de plomes fèrtils del meu caràcter, desocupat i invàlid per culpa del neguit. Ni la mà esquerra que agafa el llibre, ni la mà dreta petulant a sobre el pit: només volia tornar a la roca que vigila a prop del riu. Però vaig aprendre a navegar en la cadència sospesada del crit del màrtir, del buf del metge, del músic càndid, i del corb sagnant a plena nit. Perquè abordar un vaixell fantasma no és navegar, sinó ofegar-se. Perquè el dedins empeny endins fins a ferir-me la ferida. I perquè la fragilitat, tal com l’amor, cal que s’estengui, molla, bruta, en el terrat de la distància per assecar-se, i no ho vaig fer. Com el corsec del cop de puny contra la cara, com les palmeres imaginàries del paradís que no sabem fer existir.

I la roca que vigila em va caure damunt del rostre i el va partir. I llavors ho vaig haver d’escriure ja no per ella, ja no per ell, sinó per mi.