Sophie Calle, “Voir la mer”

El mar com a metàfora del temps. I el temps com a metàfora d’un àngel. I la lluna en un cabàs, i les veus que ara s’aplanen en la distància lleu d’un far, en la nit, de matinada. El mar que lluu malgrat la llum. El mar que diu malgrat la por. I sí, el temps, que l’acompanya. Com alenar un present que no té mots per compensar-te? Sense tocar l’aigua, però sentint-ne la tebior, el nas que sent el peix, i el peix que sent la barca, i aquell que pesca el mot que escriu el buit, que veu la ment d’aquell que veu la llibertat per fi, davant del mar, que ara ja, per sempre més, és a dins teu i t’acompanya? La soledat del crit, la claredat del llamp, el fosc esdevenir d’un clam que fa, de nit, de niu, de dia, clama, i que et perboca el plor humil d’una veritat fatal, que et beu el líquid i l’escriu, i la veiem, fútil, procliu, en l’estretor enreveixinada de la nit del celobert, d’un curt instant que ens pren el fel i dóna un tel de salabror i de veritat en la càmera subtil que mira al rostre esquerp i desolat que ara t’escapça?