Diré el carrer, de matinada, el cotxe que no engega, el mòbil sense bateria. Diré, potser, que la faldilla és massa curta, massa curta,  i que estic sola, massa sola, en un lloc fosc, massa fosc per una dona massa sola. Diré, potser, com he explicat a les amigues, que un home estrany, que no conec, es masturba al meu costat. I que sí, que havia begut i que no, que no m’ho invento, que és, potser, una aventura, i potser és, potser només, massa comuna, per explicar a la gent normal. Massa comuna. Massa normal.

Però vaig amb talons de fusta que fan soroll. Massa soroll. I és molt tard, i estic molt sola. I he begut massa ginebra. I aquell dia com cada dia, d’altra banda, sóc una dona, massa dona, i estic sola, massa sola.  I fa molt riure d’explicar, i potser al tercer gintònic us diré que no el mirava, no massa,  no, girava els ulls a l’altra banda. Potser diré que era un matat, que la tenia ben petita. Massa petita, massa petita, per mirar-la.

Però no vaig sortir del cotxe. Però vaig pensar que si sortia, em podia fer més mal. Massa mal. Més mal que estar indefensa, acorralada, tancada en un cotxe, sense bateria, mentre espero una grua que no arriba, veient com un desconegut es masturbava davant meu. Em podria fer més mal, molt més mal, que sentir com em culpo a mi mateixa per ser dona, portar minifaldilla, talons de fusta, haver begut, i tenir un cos de dona bonic, tendre, badat. Caminar sola de matinada, per un carrer massa, massa apartat, massa fosc, massa normal, massa fosc, massa fosc, per una dona sola. Una dona massa, massa sola.