Llits de mort i desmemòria, llits d’oblit, on fer-hi fills i cridar orgasmes, llits que s’obren com un cofre i que escampen la buidor sense crits de la tenebra, la por d’allò que ve i que ja perceps, i tanmateix no dius. No dius. No dius. Llits que encomanen històries, llits que fan olor de ploma, que contenen taques negres als llençols dels teus escrits i encongeixen l’esperit de les muntanyes fins a fer-ne volcans buits. Fetus que mai no has parit. Llits d’amors que no coneixes, llits d’horrors que et fan pensar en una magrana que s’obre i que s’obre i que t’aboca tot el fruit a sobre el cos, nu com l’ànima, la fe cega d’aquells pobres d’esperit. Llits de fades retorçades, de crits, de nits, de somnis on la respiració s’atura i calla, i calla, dins d’un mar espès, i verd, i fosc, i trist, i llits on et sents tan sola que voldries deixar anar la pedra, que t’empeny cap a l’abisme sota l’aigua, amb les algues entre cames, amb les algues al teu sexe, llits xisclant en negror hostil, en la crida del carnatge, de la ràbia que t’enfonsa, del voler enfonsar-te més i a la vegada sortir. Llits-presó de la princesa, llits-presagis de dolor, llits vermells com la segona menstruació, llits que eren, que no són, però recordes, i recordes, i que expliques, com el conte que les mares mai no expliquen a les filles. Llits d’odi, llits de veritats ocultes, llits de penes per la vida, llits d’estima’m o suïcida’m. Llits on néixer i on morir.