Hi ha una llum estranya a l’hivern, de vegades. El cel gris pren de sobte, si tens la paciència de fixar-t’hi, una mena de mescla de rojos, de roses, de fúcsies, només que t’entestis, un dissabte a la tarda, amb tothom de rebaixes, a anar fins a l’espigó, travessant la muntanya, i esperis, entre trista i calmada, totalment congelada, que la bola de foc esclatant s’endinsi en el mar, amb un brogit suau que afigura que només el sents tu, bullint l’aigua llunyana, tan lluny com l’estiu, ara que és gener i que res et sembla feliç. I llavors aprofites per fer dues fotos, filtrades, i escrius un poema ratllat mil vegades però que sents molt profund. I sents també aquella bola negra que t’empasses, que odies i estimes perquè ets tu, i et dius què series sense el plor que tanmateix sempre et salva. I és clar, et sents masoquista, perquè veus l’altra gent somrient caminant mà en mà, a la posta de sol d’un hivern que sembla que per tu mai s’acaba. I tens ganes d’aturar-los i preguntar-los “no us passa a vosaltres?” però no. No ho fas, no. En lloc d’això, mires el mar, una i altra vegada.

Penses i sents i sents més i més fort i fa mal, fa més mal, però mires el mar, una i altra vegada, perquè et sembla que mai no s’acaba, i que et parla, i que et pren com un cos, pla, et dius, és pla, però el moviment n’és la forma, l’esperit, el so de les onades. La soledat, aleshores, es fa tan palpable que ja no la sents, perquè ets tu. I finalment hi ha el piano que toca totes les notes, quan ja has escrit totes les lletres, respirat tots els aires, ha fluït en tu el mar, i amb ell tota la calma.

Enllà, més enllà, et dius, sí, hi ha encara totes les cúpules del món escoltant les pregàries, enllà, més enllà, hi haurà algú. Sentint el piano, pensant poemes en silenci, emmirallant-se en l’aigua, tal com fas ara tu.