El mar flueix en mi

Hi ha una llum estranya a l’hivern, de vegades. El cel gris pren de sobte, si tens la paciència de fixar-t’hi, una mena de mescla de rojos, de roses, de fúcsies, només que t’entestis, un dissabte a la tarda, amb tothom de rebaixes, a anar fins a l’espigó, travessant la muntanya, i esperis, entre trista i calmada, totalment congelada, que la bola de foc esclatant s’endinsi en el mar, amb un brogit suau que afigura que només el sents tu, bullint l’aigua llunyana, tan lluny com l’estiu, ara que és gener i que res et sembla feliç. I llavors aprofites per fer dues fotos, filtrades, i escrius un poema ratllat mil vegades però que sents molt profund. I sents també aquella bola negra que t’empasses, que odies i estimes perquè ets tu, i et dius què series sense el plor que tanmateix sempre et salva. I és clar, et sents masoquista, perquè veus l’altra gent somrient caminant mà en mà, a la posta de sol d’un hivern que sembla que per tu mai s’acaba. I tens ganes d’aturar-los i preguntar-los “no us passa a vosaltres?” però no. No ho fas, no. En lloc d’això, mires el mar, una i altra vegada.

Penses i sents i sents més i més fort i fa mal, fa més mal, però mires el mar, una i altra vegada, perquè et sembla que mai no s’acaba, i que et parla, i que et pren com un cos, pla, et dius, és pla, però el moviment n’és la forma, l’esperit, el so de les onades. La soledat, aleshores, es fa tan palpable que ja no la sents, perquè ets tu. I finalment hi ha el piano que toca totes les notes, quan ja has escrit totes les lletres, respirat tots els aires, ha fluït en tu el mar, i amb ell tota la calma.

Enllà, més enllà, et dius, sí, hi ha encara totes les cúpules del món escoltant les pregàries, enllà, més enllà, hi haurà algú. Sentint el piano, pensant poemes en silenci, emmirallant-se en l’aigua, tal com fas ara tu.

Infidelitat

 


Jo, que vaig créixer amb tots dos ulls acostumats a la muntanya, amb el motlle dels turons i el color d’arbre, Turó de l’Home, el Matagalls i les Agudes, i que tancant els ulls, de nit, de dia, sigui a Moscou, a Roma o França puc resseguir-li cada forma i dir que sóc a prop de casa. Jo, que sóc mig dona, mig muntanya, i que el meu cor té escut de roca, i que els meus peus tenen la pols de Santa Fe, de Santa Helena i els pulmons de Sant Marçal. Jo, que dino, sopo i faig l’amor a l’ombra d’un imponent pare, que respiro el seu paisatge, que l’observo amb devoció i que n’escolto cada brot amb fe de cec.

Jo, que vaig pregar clemència a aquest massís de roca i pedra, que li pressento olor d’espígol, que m’és far en nits de vetlla. Jo, que carranquejo amb peus de marbre pels pantans, sentint les fulles a l’esquena, olorant rius i boscos clars, escampant plors desesperats a Fontmartina, pidolant que un monstre tèrbol em prengués. Jo que el porto en vena, a les entranyes, en aquell racó de l’úter, en aquell cantell de l’ungla, en la pell del llagrimall.

És només veure una onada i fer-li el salt.

Tornarà l’estiu


I com qui no vol sentir a parlar de la pluja, haurà marxat un nou hivern. Seràs fèrria defensora de les bondats primaverenques, faràs  debats interessants sobre com n’és d’empipador el fred, com costa tot: sortir de casa, estar al carrer, que si anoracs, que si sabates.

Et queixaràs que tot s’acaba, què fer amb els nens fora d’escola, què fer-ne dels mitxelins nous, la roba et sobra, la pell es crema, cabells destenyits amb el sol. Farà calor, serem feliços. Ja somiaràs en les vacances, prendre cervesa a les terrasses, què fer per la Festa Major, se’t colrarà la pell d’un to d’oliva que lluiràs amb les faldilles curtes i els braços lliures, i el cos, el cos tan nu, tan breu. Sentiràs, de nou, l’olor de platja. Mescla de sorra i bronzejador. Veuràs el mar amb esperança, combat d’onades, el llibre de vuit-centes planes davant teu.

Odiaràs, sí, odiaràs, tornar a entrar al cotxe, volant rostit, complex de forn. Odiaràs no tenir ningú per anar a Menorca, odiaràs les taques fosques a la cara, al coll. I llavors un dia, com qui no ho vol, enyoraràs la calma de l’octubre, aquell fred tou de bon matí.

Vindrà l’agost, després, setembre. I tornarà la pluja. Tornarà l’hivern, tornarà l’estiu.

Cada dia és diumenge


Everyday is like Sunday
everyday is silent and grey
Trudging back over pebbles and sand
and a strange dust lands on your hands

Morrissey, “Every day is like Sunday

Avui que tot és trist, fins i tot la tristor d’estar trista, caldria que fes memòria dels moments de tristesa pitjors, els moments de l’angoixa absoluta, la visita a l’infern, aquell monstre de nit i de dia olorant-me la por. Però no. Em recreo pensant en la tristor plàcida, inconcreta, la de l’arbre que cau, la de la dona gran que s’apaga, la d’aquell amor tendre que no et va arribar a trencar el cor però que enyores. La d’infants que juguen aliens a la mare que plora, la de les vides tristes d’aquells que no saben ser humans i que enganyen. La d’amics que no estimes però que vols conservar. La d’amants que t’estimen i no pots estimar. La tristor d’aquell sexe roent sense vida, la del sexe amb amor, la del cor congelat, incapaç de trobar una sortida.

I potser sí que ploro i dic que estic trista perquè tot em sembla, de fet, molt trist. Però ric tot seguit i m’incorporo i demà ja serà un altre dia, i ballo pel passadís i quedo al final amb el noi que m’estima i que no he d’estimar perquè si ho faig, serà tot molt trist. I anem al llit i tinc un orgasme majúscul que faci impossible tornar a respirar fins al cap d’una estona. Somric. Sí, potser demà seré molt, molt feliç, tan feliç que esclafiré per les cantonades, llegiré Sylvia Plath sense el cor avançant per la tràquea, pintarem la paret de l’entrada i sentiré un xiuxiueig (és ben boja la mare). Potser algú em dirà que val la pena tot plegat. I, convençuda, li donaré la raó. I esmorzaré amb un amic despullada, i escoltaré aquella cançó. I mirant el Montseny que m’espia de dia i de nit, ompliré fins al fons un pulmó, després l’altre, i quin mal que farà, ser tan, tan feliç!

I demà, quan tot sigui feliç, fins i tot la felicitat de sentir-me feliç, voldré fer memòria dels moments de joia millors, sentiré un cop més la fiblada, i així tornaré a estar trista de sobte, sentir-me molt trista, que tot sigui molt trist, fins i tot la tristor d’estar trista.

Serà com si cada dia fos diumenge. Com tornar a la ciutat de la costa que es van oblidar de bombardejar

Gelat de maduixa amb trossets de pastís


Hi ha les penes que, amb el temps, prenen aquell regust de gelat de maduixa amb trossets de pastís. Que amb les hores, els dies, els anys, esdevenen records dolços per combatre l’enyorança de les nostres nits. Són penes alegres, boniques, que van buidar-te una mica, no massa, que van fer-te patir, però que vas tornar a omplir amb altres sabors, altres riures, o altres moltes maneres subtils d’existir.

I hi ha les penes que per molt temps que passi et segueixen cremant, que van deixar-te, com a únic llegat, una copa ben buida, una cullera llepada i un paisatge arrasat al voltant. Impossible pensar en la natura poblant aquells boscos previs a la devastació, ni en res que hagués pogut tenir un mínim gust de fruita hores abans del dolor. Són les penes que et deixen mig morta, mig viva, i que arrossegues com el condemnat arrossega un grilló. Condemnada a viure, a llevar-te cada dia, pels segles dels segles, fent veure que no passa res, perquè fa tant, tant de temps, que ningú no entendria com és possible que encara no t’hagis desprès d’un record que, en distància, hauries d’haver fet florir.

I el que passa realment és que el que voldries dir, enrogida de ràbia i de ganes viure, és que desitjaries amb força aquella altra pena, la bona, la que et fa tancar els ulls i somriure, i no aquest horror que et rosega de nits una matriu inerta. Que el fel i que el gel que t’empasses, soferta, amb aquell posat de fàstic imprecís, és l’única forma que saps de mudar aquesta pena teva, tan morta i tan viva, en un deliciós gelat de maduixa amb trossets de pastís.

El camí no escollit

Two roads diverged in a wood,  and I

I took the one less traveled by,
And that has made all the difference. 

Robert Frost (1874-1963), “The road not taken”
 

 

Tindria sentit aixecar-me del llit abans de l’albada i sortir per la porta de casa, a poder ser, despullada. Caminar lentament, com qui no vol la cosa, fins a la masia del tractor vell, amb els tres pneumàtics gastats sota la figuera. Pujar pel camí del darrere, el sol anant-me a remolc de l’esquena, mirant endavant, buscant el moment delirant en què el dia i la nit s’acomiaden.

 
Resseguir el camp de blat ja segat, fins arribar a aquell punt on ens vam fer un petó, i una foto, mirant, somrients, a la càmera, quan encara feia calor.  
 
I en aquell moment, contradir-me, i en lloc d’anar recte, prendre el camí de l’esquerra, cap a la part més profunda del bosc. Sentir esgarrifances de fred i de por. Endinsar-m’hi com en una presó. Ignorant amb una mena de força inaudita l’ocell xisclador, les aranyes, les bèsties estranyes que poblen les ombres i em refreden el cos. Sortejar troncs dels arbres, i els esbarzers, pedres grosses, amb puntes afilades, enganxades a terra pel fang i els records. Buscar com un enze curiós papallones, en plena foscor, en plena tardor. Plorar finalment, desconsolada, despullada, sobre un terra fred i humit, com una nena perduda sense la mare. Sortir finalment de la turba en la qual he furgat, volent tornar a casa, alleujada. 
 
Tindria sentit, no em digueu, just llavors, mirar el cel. I veure entre els núvols un avió que s’acosta a la lluna, enganxada a un estel, abans que marxi del tot, fins l’endemà. Sí, això sí que tindria sentit: aixecar-se del llit d’una vegada i començar a caminar.

Arracades rodones i calcetes vermelles

Un dia serà vell. Serem vells. Tindrà anys, bastants quilos i mala llet, l’amargor de la senectut li furgarà les venes per dins. Recordant aquells cabells llargs que tenia als trenta anys, escabellats amb cura perquè semblés que li eren igual, li haurà passat el temps, ben de pressa. Es farà evident als seus dits de les mans, amb les corbes exactes que jo coneixia, ara amb guants fets a la mida del propi trajecte: arrugues, i taques, i pèls destenyits.

 
La seva companya, una iaia preciosa i perfecta, l’haurà acompanyat la darrera part del camí.  Es prendran les mans amb aquella certesa dels que saben que estimen encara perquè s’hi han esforçat. Li farà petó al front i agafarà la guitarra. Ella aclucarà els ulls, com fa sempre, i l’escoltarà. 

Aquell dia, però, una fiblada del cor, un record incorrecte, el farà equivocar-se. Serà un flaix pretèrit, que no vol, que no pot, però que fa companyia i omple el cor de felicitat. Amb els dits recorrent la guitarra em veurà, estimant-li els cabells de trenta anys, sobre seu, al seu llit, arracades rodones i calcetes vermelles, un vespre, un migdia. Percebrà el meu rostre de dona, amorós, invocant-lo en moments que el desig era fort i els cossos, tan vius, tan urgents, espurnejaven la vida amb llampecs de plaer i de tendresa infinits. Ignorant la posteritat, impassibles.  

Un dia serem vells i llunyans, totalment inaudibles. Ens passaran les vides com el somni fugaç d’una nit. Seguirà viu dins nostre el record del passat compartit.

El so del silenci

Fa temps que no planxa camises. I això que ho havia fet amb els ulls mig tancats, sense cremar-se ni mica, vigilant la canalla, bullint l’escudella, parada la taula per vint convidats. Ara la vista li falla molts cops. Tanca els ulls i es relaxa, i li sembla que passa el moment. No ho fa gaire, això: tancar els ulls li fa mal. No hi sent bé, i sense veure la tele, podria pensar. En els seus vuitanta anys. En la vida que passa i que no para mai. En un únic home auster, miserable, que la va tocar poc. I en els fills que li resten, que van fent el camí que ella haurà fet abans. 

Després de la lluita constant, de fer de minyona barata, de parir, de cuidar criatures, de sotmetre’s als avis, de patir, simplement d’existir, està sola amb la tele, al final. L’acompanya una figura humana que, per primer cop a la vida, no li diu què ha de fer. S’aixeca de la butaca, el bastó la trasllada a la cuina, i es prepara mongetes, sardines, la taula per un, omple el vas amb un vi tebi, barat. Dina mirant la novel·la, i es pren un cafè carregat, que sap que no lliga amb la pastilla del cor, i la de l’estómac, i dues pastilles més que no sap ni què fan. 

Els fills venen sovint i li donen conversa. No parlen de res important. Es queden en la superfície, no li pregunten què pensa, què sent ara que tot és passat, i present. No sabria respondre’ls: a aquestes alçades, res no és rellevant, realment. Li expliquen anècdotes dels seus propis néts. Els besnéts que ella veu de vegades, de qui confon tots els noms. Aquells éssers petits que la miren, estranya, no sabent que ella va ser, fa molt temps, el que ara són ells. I ara ella és el que un dia ells seran.  

De vegades, als vespres, amb la tele tancada, escolta el silenci de la seva vida. És gran. Camina amb bastó fins al llit. Estirada, respira molt suau. Ha passat un altre dia, encara, i es pregunta fins quan. Res destorba la calma amb què sent passar els anys.

L’hoste (un home ha arribat)

Tot és igual: contra les finestres del menjador
Repica la neu compacta fent zigzag.
Sóc exactament la que era,    
Però ara, un home ha arribat.

 Anna Akhmàtova (1888-1966), “L’hoste”

Si viure fos fàcil com un matí de diumenge.

Si la lluna fos sempre plena, i les estrelles, perfectes, brillessin al cel sense cap núvol que les ombregés. Si les flors del jardí no perdessin els colors brillants per poc que jo les regués. Si la pluja fos sempre suau i agradable, asseguda al sofà amb un llibre a les mans. Si l’aire entrés als pulmons sense cap entrebanc, cada dia. Si no hagués d’escriure poemes que parlen de buits que em feriren.

Si cada música que escoltés es fes lloc al meu cor i l’obrís de bat a bat, com una magrana madura. Si cada cop que corro pel bosc sentís aquella inequívoca olor de pins i d’alzines que m’eixampla els narius. Si els petons dels meus fills tinguessin sempre l’olor de les nines, i no em fessin memòria d’uns dies que, encara ara, obren la cicatriu que em vigila.

Si fos robusta, i altiva, com un roure fort que es manté ferm al seu lloc i mai no es desvia. Si no fos un jonc tendre, que es vincla amb la força del vent i se sent impotent i té por de la vida. Si el joc consistís a enganxar en una cartolina, gomets vermells i rodons. Si l’aire entrés als pulmons sense cap entrebanc, cada dia. Si caminar pel fangar fos tan fàcil com una cançó d’Antònia Font.

Si no portés ales de plom, i em sentís orgullosa de mi, tenint la certesa que sóc com hauria de ser. Si l’única resposta a “t’estimo” fos sempre “jo també.”