Two roads diverged in a wood, and I
I took the one less traveled by,
And that has made all the difference.
Robert Frost (1874-1963), “The road not taken”
Tindria sentit aixecar-me del llit abans de l’albada i sortir per la porta de casa, a poder ser, despullada. Caminar lentament, com qui no vol la cosa, fins a la masia del tractor vell, amb els tres pneumàtics gastats sota la figuera. Pujar pel camí del darrere, el sol anant-me a remolc de l’esquena, mirant endavant, buscant el moment delirant en què el dia i la nit s’acomiaden.
Resseguir el camp de blat ja segat, fins arribar a aquell punt on ens vam fer un petó, i una foto, mirant, somrients, a la càmera, quan encara feia calor.
I en aquell moment, contradir-me, i en lloc d’anar recte, prendre el camí de l’esquerra, cap a la part més profunda del bosc. Sentir esgarrifances de fred i de por. Endinsar-m’hi com en una presó. Ignorant amb una mena de força inaudita l’ocell xisclador, les aranyes, les bèsties estranyes que poblen les ombres i em refreden el cos. Sortejar troncs dels arbres, i els esbarzers, pedres grosses, amb puntes afilades, enganxades a terra pel fang i els records. Buscar com un enze curiós papallones, en plena foscor, en plena tardor. Plorar finalment, desconsolada, despullada, sobre un terra fred i humit, com una nena perduda sense la mare. Sortir finalment de la turba en la qual he furgat, volent tornar a casa, alleujada.
Tindria sentit, no em digueu, just llavors, mirar el cel. I veure entre els núvols un avió que s’acosta a la lluna, enganxada a un estel, abans que marxi del tot, fins l’endemà. Sí, això sí que tindria sentit: aixecar-se del llit d’una vegada i començar a caminar.
Núria Busquet Molist 