Trista

Íntim uníson

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“Totes les coses s’uneixen en el més íntim uníson,
arreu del món, per místics filaments.
La flor i l’amor, brisa i somni,
natura i home, i les coses, vives i mortes,
són totes elles semblants, unides en harmonia
arreu del món, per místics filaments.”

Artxak Txopanian (1872-1954)

Es buiden, una a una, les butaques. Les ombres que les habitaven fan ombra de l’ombra, i els cactus que hi ha a la finestra sobreviuen les ombres, i tots caminem endavant, desfilant a pas lent però constant els dèbils filaments d’ombra que ens sostenien, obligats a pertànyer a un dolor que ens havien llegat en secret aquelles ombres, amagades als vorals de les carreteres, sota les arrels dels pins que hem anat tallant un a un per fer-hi unes cases que ara abandonem per pujar les escales de pisos buits de records i plens d’esperança.

I mentre les ombres es van fonent sota el sol, a les mans d’aquells néts que hem volgut oblidar tota aquella foscor, la llum que un dia van ser ens enlluerna, i anem constatant, a mesura que passen els anys, que ja mai no serem a temps de filar la buidor de les seves vides, la incomprensió del silenci tallant. I que cada fil que hem perdut pel camí, que ells van desfilar i que hem anat escampant, és un tros de teixit de nosaltres que hem llençat a la brossa o hem donat a algú altre, perquè trobi, entre la filagarsa de les ombres, la pau.

Tot és molt simple

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

adéu.

Todo es muy simple mucho
más simple y sin embargo
aún así hay momentos
en que es demasiado para mí
en que no entiendo
y no sé si reírme a carcajadas
o si llorar de miedo
o estarme aquí sin llanto
sin risas
en silencio
asumiendo mi vida
mi tránsito
mi tiempo.

Idea Vilariño (1920-2009)

Tot és molt simple: assumir la meva vida, el meu trànsit, el meu temps. Dir adéu a un mapa del tresor a la paret de l’entrada. A allò que vas ser mil matins, que tant et costa reconèixer en la distància. Sentir els cants de les sirenes en silenci, dominant el gir del sol, el pal major, la cera dura a les orelles, el glop de cervesa esbravada. Ser esclava dels teus dubtes i malgrat tot dir adéu per fi a la creença falsa que t’hauries rebel·lat a queixalades. El mar hostil, les copes buides, els poemes sobre cases. Dement, folla, a riallades. Dir adéu a l’infinit adéu que ha ressonat per massa temps a cada graó de l’escala. I a la pell de ferro, a les llàgrimes, al foc viu, a cada cop de bec de la garsa.

Dir adéu al pou, al desig, a la imatge del mirall que potser —però que no ho veus?—  se t’assemblava.

Tot és molt simple, molt, i tanmateix…

Cada dia és diumenge

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Everyday is like Sunday
everyday is silent and grey
Trudging back over pebbles and sand
and a strange dust lands on your hands

Morrissey, “Every day is like Sunday”

Avui que tot és trist, fins i tot la tristor d’estar trista, caldria que fes memòria dels moments de tristesa pitjors, els moments de l’angoixa absoluta, la visita a l’infern, aquell monstre de nit i de dia olorant-me la por. Però no. Em recreo pensant en la tristor plàcida, inconcreta, la de l’arbre que cau, la de la dona gran que s’apaga, la d’aquell amor tendre que no et va arribar a trencar el cor però que enyores. La d’infants que juguen aliens a la mare que plora, la de les vides tristes d’aquells que no saben ser humans i que enganyen. La d’amics que no estimes però que vols conservar. La d’amants que t’estimen i no pots estimar. La tristor d’aquell sexe roent sense vida, la del sexe amb amor, la del cor congelat, incapaç de trobar una sortida.

I potser sí que ploro i dic que estic trista perquè tot em sembla, de fet, molt trist. Però ric tot seguit i m’incorporo i demà ja serà un altre dia, i ballo pel passadís i quedo al final amb el noi que m’estima i que no he d’estimar perquè si ho faig, serà tot molt trist. I anem al llit i tinc un orgasme majúscul que faci impossible tornar a respirar fins al cap d’una estona. Somric. Sí, potser demà seré molt, molt feliç, tan feliç que esclafiré per les cantonades, llegiré Sylvia Plath sense el cor avançant per la tràquea, pintarem la paret de l’entrada i sentiré un xiuxiueig (és ben boja la mare). Potser algú em dirà que val la pena tot plegat. I, convençuda, li donaré la raó. I esmorzaré amb un amic despullada, i escoltaré aquella cançó. I mirant el Montseny que m’espia de dia i de nit, ompliré fins al fons un pulmó, després l’altre, i quin mal que farà, ser tan, tan feliç!

I demà, quan tot sigui feliç, fins i tot la felicitat de sentir-me feliç, voldré fer memòria dels moments de joia millors, sentiré un cop més la fiblada, i així tornaré a estar trista de sobte, sentir-me molt trista, que tot sigui molt trist, fins i tot la tristor d’estar trista.

Serà com si cada dia fos diumenge. Com tornar a la ciutat de la costa que es van oblidar de bombardejar. 

Gelat de maduixa amb trossets de pastís

~ Núria Busquet Molist ~ 2 comentaris


Hi ha les penes que, amb el temps, prenen aquell regust de gelat de maduixa amb trossets de pastís. Que amb les hores, els dies, els anys, esdevenen records dolços per combatre l’enyorança de les nostres nits. Són penes alegres, boniques, que van buidar-te una mica, no massa, que van fer-te patir, però que vas tornar a omplir amb altres sabors, altres riures, o altres moltes maneres subtils d’existir.

I hi ha les penes que per molt temps que passi et segueixen cremant, que van deixar-te, com a únic llegat, una copa ben buida, una cullera llepada i un paisatge arrasat al voltant. Impossible pensar en la natura poblant aquells boscos previs a la devastació, ni en res que hagués pogut tenir un mínim gust de fruita hores abans del dolor. Són les penes que et deixen mig morta, mig viva, i que arrossegues com el condemnat arrossega un grilló. Condemnada a viure, a llevar-te cada dia, pels segles dels segles, fent veure que no passa res, perquè fa tant, tant de temps, que ningú no entendria com és possible que encara no t’hagis desprès d’un record que, en distància, hauries d’haver fet florir.

I el que passa realment és que el que voldries dir, enrogida de ràbia i de ganes viure, és que desitjaries amb força aquella altra pena, la bona, la que et fa tancar els ulls i somriure, i no aquest horror que et rosega de nits una matriu inerta. Que el fel i que el gel que t’empasses, soferta, amb aquell posat de fàstic imprecís, és l’única forma que saps de mudar aquesta pena teva, tan morta i tan viva, en un deliciós gelat de maduixa amb trossets de pastís.

El camí no escollit

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Two roads diverged in a wood,  and I

I took the one less traveled by,
And that has made all the difference. 

Robert Frost (1874-1963), “The road not taken”
 

 

Tindria sentit aixecar-me del llit abans de l’albada i sortir per la porta de casa, a poder ser, despullada. Caminar lentament, com qui no vol la cosa, fins a la masia del tractor vell, amb els tres pneumàtics gastats sota la figuera. Pujar pel camí del darrere, el sol anant-me a remolc de l’esquena, mirant endavant, buscant el moment delirant en què el dia i la nit s’acomiaden.

 
Resseguir el camp de blat ja segat, fins arribar a aquell punt on ens vam fer un petó, i una foto, mirant, somrients, a la càmera, quan encara feia calor.  
 
I en aquell moment, contradir-me, i en lloc d’anar recte, prendre el camí de l’esquerra, cap a la part més profunda del bosc. Sentir esgarrifances de fred i de por. Endinsar-m’hi com en una presó. Ignorant amb una mena de força inaudita l’ocell xisclador, les aranyes, les bèsties estranyes que poblen les ombres i em refreden el cos. Sortejar troncs dels arbres, i els esbarzers, pedres grosses, amb puntes afilades, enganxades a terra pel fang i els records. Buscar com un enze curiós papallones, en plena foscor, en plena tardor. Plorar finalment, desconsolada, despullada, sobre un terra fred i humit, com una nena perduda sense la mare. Sortir finalment de la turba en la qual he furgat, volent tornar a casa, alleujada. 
 
Tindria sentit, no em digueu, just llavors, mirar el cel. I veure entre els núvols un avió que s’acosta a la lluna, enganxada a un estel, abans que marxi del tot, fins l’endemà. Sí, això sí que tindria sentit: aixecar-se del llit d’una vegada i començar a caminar.

El so del silenci

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari

Fa temps que no planxa camises. I això que ho havia fet amb els ulls mig tancats, sense cremar-se ni mica, vigilant la canalla, bullint l’escudella, parada la taula per vint convidats. Ara la vista li falla molts cops. Tanca els ulls i es relaxa, i li sembla que passa el moment. No ho fa gaire, això: tancar els ulls li fa mal. No hi sent bé, i sense veure la tele, podria pensar. En els seus vuitanta anys. En la vida que passa i que no para mai. En un únic home auster, miserable, que la va tocar poc. I en els fills que li resten, que van fent el camí que ella haurà fet abans. 

Després de la lluita constant, de fer de minyona barata, de parir, de cuidar criatures, de sotmetre’s als avis, de patir, simplement d’existir, està sola amb la tele, al final. L’acompanya una figura humana que, per primer cop a la vida, no li diu què ha de fer. S’aixeca de la butaca, el bastó la trasllada a la cuina, i es prepara mongetes, sardines, la taula per un, omple el vas amb un vi tebi, barat. Dina mirant la novel·la, i es pren un cafè carregat, que sap que no lliga amb la pastilla del cor, i la de l’estómac, i dues pastilles més que no sap ni què fan. 

Els fills venen sovint i li donen conversa. No parlen de res important. Es queden en la superfície, no li pregunten què pensa, què sent ara que tot és passat, i present. No sabria respondre’ls: a aquestes alçades, res no és rellevant, realment. Li expliquen anècdotes dels seus propis néts. Els besnéts que ella veu de vegades, de qui confon tots els noms. Aquells éssers petits que la miren, estranya, no sabent que ella va ser, fa molt temps, el que ara són ells. I ara ella és el que un dia ells seran.  

De vegades, als vespres, amb la tele tancada, escolta el silenci de la seva vida. És gran. Camina amb bastó fins al llit. Estirada, respira molt suau. Ha passat un altre dia, encara, i es pregunta fins quan. Res destorba la calma amb què sent passar els anys.

Souvenirs de la vida

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari

Bec per la casa devastada
pel dolor de la meva vida 

Anna Akhmàtova (1889-1966), “L’últim brindis” 

Si tingués més llàgrimes, ploraria. El problema és que ja no me’n queden, i les poques que resten me les guardo per mi, de record. Si em permets. Si en tingués més, però, per tu, ploraria. Suposo que és que t’estimo, ja ho saps. També sé que m’estimes, ja ho sé. T’ho dic per si ho dubtes, algun dia.  

Però la pena. La pena que tens no és la meva, la que tu bé coneixes, que va i ve com marea de lluna, i em permet avançar amb alegria. 

La teva és més singular. Protegida entre cotó fluix en un potet tot de vidre, com una mongeta. Mulles i tanques el tap, l’alimentes fidel mentre proves, en va, d’oblidar-la. I ara vinc i obro el tap, ben podrit, ben pudent. La mongeta no hi és, ho has vist ara? Sents l’aroma de vida que penetra pels porus? Potser et sembla un miracle, somia! Recorda bé el que et dic: farà mal, algun dia, quan entri, aquest aire tan pur. T’ho anuncio. L’has de fer circular per dins teu, a la sang, ha de ser part de tu, sense ser-ne l’essència.  

La pena meva ja és sang aclarida. Un racó, al llagrimall, el mantinc, souvenir de la vida. Ja en tinc poques, de llàgrimes, ara. Però si en tingués més, per tu, per tu sí, ploraria.

Inspirar

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Arrossegar el carro fins a l’aparcament. Descarregar l’aigua, la llet i les bosses. Inspirar, expirar. Conduir fins a casa escoltant una cançó trista a la ràdio. Desviar a la força els pensaments i mirar el Montseny, mostrant-me els seus plecs amb el cel del dia clar. Inspirar, expirar. Descarregar la compra del cotxe, desar-la a la nevera, als armaris. Inspirar, expirar. Posar-se la roba de córrer i calçar-se les sabatilles, auriculars. Prémer “play.” Córrer. Inspirar, expirar. Trepitjar la terra seca, sentir l’olor de l’alzina, de fems, de fang. Observar el blat groc, pensar que ve el temps de segar. Inspirar, expirar. Tombar pel camí de l’esquerra. Parar a la cruïlla. Pensar. Inspirar. Inspirar. Inspirar, expirar.
Tornar. Obrir la porta, treure’s la roba i les bambes. Observar-me el cos nu i suat al mirall. Descansar. Inspirar, expirar. Mesclar el soroll de l’aigua amb el de la guitarra. Sabó de civada, eixugar-se, pentinar-se, rentar-se les dents. Somriure al mirall. Inspirar, expirar. Vestir-se ben curta, maquillar-se, calçar-se els talons, pintar-se les ungles de vermell. Coloret, arracades, anell. Inspirar, expirar. Anar fins al bar i trobar-te amb un amic. Beure cervesa, parlar. Sopar. Beure cervesa, somriure, parlar. Beure cervesa, riure, parlar. Beure cervesa, riallades sonores, parlar. Inspirar, expirar. Tornar a casa i treure’s la roba, crema a la cara. Pastilla. Mirar-se al mirall. Tocar-se el cos amb tendresa. Inspirar, expirar, expirar. Engegar l’ordinador i escriure una estona el que et ve al cap. Inspirar, expirar, expirar.
Tancar el llum. Tancar els ulls. Tapar-se amb la manta. Estirar el braç cap al cantó buit del llit. Inspirar. Inspirar. Inspirar. Inspirar.

Tan poca cosa

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari

                                            
Som molt bona parella, no ens barallem mai, ho diem sempre. Em diu que m’estima i que m’ha de protegir. Sense ell, no sabria sortir-me’n.  Jo escolto el que diu, perquè ell és molt llest. Treballador, responsable. Diu que els altres són ximples, ho repeteix constantment. Ell diu que no sé de què parlo, quan parlo. I té raó. Suposo, vaja. No en sé prou, jo, de les coses, sóc molt beneita. Sóc tan poca cosa! I segur que té raó, perquè els altres no entenen que jo l’estimi tant. Diuen que no em deixa fer coses i que des que estic amb ell semblo un peix sense espina. Però és que ells, no sé per què, no veuen que jo sóc molt poca cosa.

Ells no entenen que ell m’estima molt, tot i que sóc tan poca cosa, tan insignificant. Tinc molta sort, de tenir-lo. Jo només vull fer-lo feliç. Perquè ell treballa moltíssim, i sempre està molt cansat. I quan arriba a casa, de la feina, s’atabala amb la canalla, i s’enfada i em crida, pobret. Jo també estic sovint molt cansada, però jo ho puc suportar, jo puc amb tot, és com sóc jo. Procuro que no el molestin, silenci nens, no feu soroll. Em fa por que s’enfadi amb mi, o amb ells, i deixi d’estimar-me, d’estimar-nos. Sobretot, tot ben net, tot al seu lloc. La roba neta. El plat a taula. Sóc molt poca cosa, si ell em deixés jo què faria? Jo què seria?
Diu que no em centro, que sóc dispersa, dèbil i burra, que no em sé fer valer, massa natura, poc racional. Que pensi una mica abans de parlar. Que no cridi tant. Que planifiqui. Que no entenc res. Que que difícil és la seva vida i que cansat que està per culpa nostra. I que què faig perdent el temps, escrivint coses, que m’organitzi, que em doni temps de fer el sopar i quan tots dormin, llavors escriu. I té raó, sóc poca cosa, sóc poca cosa i no l’entenc. I el full en blanc em fa molt pànic, perquè no en sé. Camino per la vida de puntetes, per no molestar-lo amb la meva existència. No el contradic, dirà que sóc una histèrica i que no m’escolta. Que no em suporta. Imbècil, calla. Deixa’m en pau, no em molestis.
Fa molts anys, quan em volia, em deia “ets tan lliure i alegre, ets tota vida.” Jo me’n recordo, però no estic segura que fos real. Perquè llavors ho fèiem sempre, aquí i allà i a tot arreu. I ara no em vol, que diu que no li agrado, que no em desitja. I jo suplico i em diu que no. Però no sé, en algun moment dels darrers anys vaig deixar d’insistir-hi, i ja no dic res. I no he escrit més. I no respiro fins al final, perquè em fa por que em faci mal. I ja no visc. Sóc com una ombra que intenta passar per la vida, en silenci perquè no em vegi. Que no es desperti el monstre amagat, de qui intueixo la fesomia,  però que no és ell, és clar que no, no és el mateix que m’abraça a les nits i em diu que m’estima, tot i que sóc tan poca cosa. I que jo estimo, perquè en sóc l’ombra, i sense ell, jo no existeixo. Jo no existeixo.
I aquella angoixa que em tenalla, em frena i em té esclava. I aquell plorar, ben sola, al llit, aquelles nits. I aquell somriure davant la gent i aquell “quina sort tenir un home així” i aquell “sou tan feliços que feu enveja.”  Sóc poca cosa. Tan poca cosa! Que ni tan sols sóc. Existeixo, només. Conto pastilles, un dia. I plego la roba, després.

Tu i jo, i gintònics, retorn al passat i la carretera

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

El poema em crida, aquesta nit, a la fosca amb llums de colors. Furgo el desig de ser jo en la follia aliena. M’emmirallo com una madrastra. Qui sóc jo? On ets tu? I el passat, verinós, encanteri de poma, em retorna el mirall un paisatge. Un concert. La música. Dos gintònics. Tres cerveses. El cervell donant voltes. Ell mira el mar. El paisatge. Ell. I ella. Ell, que m’estima. M’enyora. Jo miro la terra. El cel. Jo. Jo mateixa. Somric. És feliç. Jo sóc l’altra. Ell, l’altre, m’espera.

Retorno, avui, amb alcohol, al passat. Jo. Jo mateixa. I el dubte que balla. I ballen titelles de luxe, al voltant del meu dubte. Somriuen al titellaire. Tots sols. I els gintònics. I els seus sexes barats que m’observen les cames. L’espai entre els pits. Sóc aquí. I no em veuen. Jo. Jo mateixa. El meu dubte. Que no balla, que es gronxa. I el mar. D’ella i d’ell. I la terra. I el cel. Les estrelles. I aranyes.

Que no pari la festa. Dos, tres gintònics. Tres, quatre cerveses. Ballen Jack, Neal, Allen, William. A la carretera. Qui ets? Què vols, mirallet? Sóc jo. Ets tu, jo mateixa. Que no em reconeixes? Dins l’aigua. Tu i jo. Dins la closca de la garota. Ancorem la cuirassa. Aranyes, aranyes, entre les estrelles. Retorn al passat. Jim. París. Gemecs. Suor. Sego amb plaer teranyines gastades de vides passades. Tres gemecs. I respiro. Jo. Jo mateixa. Tu i jo. I ell, l’altre. Dormint al costat. Que avui ja és demà. I ahir, va ser ahir. Dins nostre, la fosca. I el mar. I la terra. I jo. Jo mateixa. I la carretera.

Montseny

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

La son que em manté captiva em permet generosa baixar les escales, amb el fred fent-se lloc entre el cos nu i la bata de pelfa. Els matins són encara de gel. Un xerric molest desperta l’estança en obrir la persiana, descobrint melangiosa un Montseny clar amb les puntes nevades, que es lleva majestuós, en la incipient claror de l’albada. Preparo un cafè i me’l prenc, observant-lo, escoltant en silenci les sis del matí d’un nou dia.

Veig l’escala que porta al jardí i em ve al cap una dona que recordo, borrosa. Trista, abatuda. Minúscula, delicada i fugaç com la llum d’un llumí en la tenebra més absoluta, maldant per il.luminar-la amb una llumeneta tènue i estèril. Em ve al cap una primavera amb dolor, esquinçant-me la pell amb un acarnissament insuportable. Asseguda al costat de l’arbre, observant el Montseny. El cos inclinat endavant, els ulls encetats del plor constant de setmanes, un mocador informe a la mà. Cara blanca, cos magre, cabells sense forma recollits sense gràcia. Una ombra, no un ésser. Una bola enorme d’angoixa oprimint-li el pit, que li impedeix respirar. La menta i l’espígol fent-la adonar que encara no ha mort. No encara. No encara.  

Ben dreta, amb la tassa calenta a les mans, ressegueixo les puntes nevades,  pensant en el dia de feina, en el sopar de dissabte. En l’últim amant que va resseguir-me el cos amb els dits, amb els llavis, la llengua. Consulto el correu, preparo la roba dels nens. Em dutxo, em maquillo. Els llevo i els faig un petó. Em poso faldilla ben curta, sabates de taló. Em pinto les ungles. Escric un poema. Envio un missatge a l’amiga que m’ha dit de quedar aquesta nit. Tradueixo un conte d’Anaïs Nin. Escric sobre sexe amb amor i persones felices que corren pel bosc. Que s’estimen, s’odien, comparteixen la vida o comparteixen el cos. Es fereixen, es perdonen, s’insulten, es mostren tendresa infinita, o immesurable desdeny.  

Inspiro profundament, fins al fons. Amb un sol testimoni: el Montseny.

T’estimo, encara

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

 
 
Només ho sospitàvem. Semblava recíproc. Les paraules exactes no havien estat proferides. El rebedor, la taula, el llit van ser muts testimonis de tendresa engolida amb desfici. Ens importàvem i ho sabíem des del primer dia. Glatia en l’aire que tots dos respiràvem. Cobejàvem en llits solitaris els llavis obrint-se, exhalant un “t’estimo” entre dents, la propera vegada. La e neutra, la o àtona, centrals, perfectament pronunciades. Sentides a dins, molt profundes, com el sexe que les convocava. Carícies dels ulls amb els ulls en l’anunci. Delicadesa en el tacte, cerimònia de pell contra pell. Un deix clar, fort, segur. 

Sensible, indefens, vulnerable, quan estimes un altre. Dependència de l’afecte d’algú. Pertinença. Amor doncs, en silenci, i fluixet, com un àngel, ens repetíem el nom. Amb sospirs abraçant-nos després de l’amor. Un sentiment ocult que ofega una vida. I cercàvem, tu i jo, maneres, així, sense dir-ho: m’importes. Tinc ganes de veure’t. M’agrada estar amb tu. T’enyoro. Et vull. Et desitjo. I uns ulls suplicants, unes mans tremoloses, un cos ardent  expressant allò que el cervell no ens deixava, covard, com nosaltres.

Cap paraula sagrada, cap mot colossal per la nostra intimitat tan buscada, minvats per la por de no ser correspostos. No dir res, no fos cas. No fos cas que prorrompe la superficialitat de l’instant amb pregoneses indegudes el fes menys profund. No fos cas que, per deixar massa clares les coses, haguéssiu de deixar, una nit, de ser un. I per aquest motiu i cap altre va semblar que no érem. Que ningú va estimar mai ningú. 

Però jo t’estimava. T’estimo, encara. I ara que ens enyorem tant, només ara, jo sóc capaç de dir-ho. Com tu.

I entremig, un altre any

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

La vida passava a voltes rabent, però el més normal era que ni se n’adonés, que passava. Un dia veia llumenetes i arbres als carrers i a les cases, anunciant el Nadal. Altre cop ja les festes? I aquest era el senyal inequívoc que no havia viscut.
Perquè quan vius fins al fons, un any no passa tan fàcil. S’omple de mesos i dies, hores, minuts i segons amb sentit. Però no era el seu cas. El Nadal arribava, un cop més, i no recordava què era el que feia aquell any, ja passat, diferent. Idèntica vida, avorrida i cansada. Sense quadres a les parets, sense flors al jardí, sense riure amb amics, sense sexe feliç, sense aire punyent baixant per la tràquea i tocant el fons dels pulmons. Sense música a les orelles i al cor. Respirant d’esma una realitat subtil, insulsa, que l’ofegava. Sense escriure. Sense viure. Preguntant-se sovint la concreta raó de la seva existència.
Sospitava l’engany, però no el descobria, mirant melangiosa les ombres de la paret, sense arriscar-se a sortir. Una mica per por del que es trobaria. Una mica per no desfer aquell tapís imperfecte que havia teixit amb esforç.
El que sí que sabia, era que feia molt temps que res no la feia somriure. Que evocava sovint, en la llunyania, la remor de la joia de viure, que havia sentit, arrapada a les parets del seu cor, en una altra vida. Aquella vivaç alegria, aquell saber indiscutible que un és feliç.
Erròniament va creure que allò, ja mai més, no ho viuria. Que s’havia fet gran, que ja era una dona, una mare, una esposa. I que seria així sempre, a partir d’aleshores, fins al final. Un Nadal rere l’altre. I entremig, un altre any.

Però era una ombra de vida. Un engany.

La guitarra que mai t’he sentit tocar

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Enyoraré la guitarra que mai t’he sentit tocar. Semblava que el cos dominés el cervell, aquell dia, fa mesos ja. Jo no era jo, però tu ja eres tu, tal com ets i t’estimo, a la meva manera. Amb les mans, sense pressa, em vas modelar. Molts mesos, molt de temps ha passat des d’aquell dia, en què l’ascensor que ens portava a aquell pis que ara trobaré tant a faltar ens va mostrar com els cossos s’entenen sense a penes paraules. Tu i jo vam ser un, una vegada, unitat. I no va ser aquell primer dia, sinó en algun altre moment, mentre teixíem lligams invisibles que ara es desfan. És la vida que tiba, ara ve, ara va.
Avui em dius que destibes el fil feble que encara ens lligava. I jo desitjo amb el cor que siguis  feliç. Allibera’t i viu. Si et perds algun dia, si no veus el camí, si mai sents amb força la crida del que tu i jo, malgrat tot, vam tenir, estira’l i mira què hi ha al final. És ben possible que jo encara hi sigui, jo sempre hi sóc, ho saps bé.
Es desfilen les vides d’aquells que allibero, però la meva és com l’aire. Papallona que vola pel cel, juganera. Sense aixecar cap sospita del preu que he pagat pel meu vol alegre, feliç i lleugera. Buscant marges plàcids on reposar.
En endavant, quan ho faci, sentiré de fons les notes d’una guitarra, la teva. Aquella que mai t’he sentit tocar.

Supervivent

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

 

“The ocean’s heart too smooth, too blue,
To break for you.”

Emily Dickinson (1830-1886)  

D’un naufragi simbòlic tothom sobreviu. Els que n’hem viscut un covem aquesta certesa com un secret molt preuat, ignorat per la resta. La cicatriu perdurable de la nafra infligida per l’implacable destí ens fa agosarats, temeraris. Bressolats pel record del mar gèlid que aterra la resta d’humans. L’instant just en què el cos va tocar les onades, l’angoixa desesperada de no poder respirar, la certitud calmosa de saber que la mort t’agafava la mà. Deixar-se engolir per l’onada. 
 
Ningú mor d’un naufragi simbòlic, ho he dit abans. Sobrevius. Els ulls que vols clucs s’entreobren tossudament cada dia, a l’albada, i amb desesper observes que respires encara. Si no et resisteixes, si et deixes portar, el cos flota, lleuger. Amb el temps, fins i tot, alguns, venturosos, aprenem a nedar. I després, si practiques, aprens a volar.  
 
I ara que faig cabrioles damunt les onades amb la gràcia d’una sirena, i volo alegre pel cel amb ales de fada, sovint sento el neguit de provar-ho de nou. Això de morir-me sense morir-me. Molt perillosa, sóc jo, una inconscient. Només una cosa em fa por: viure per sempre tement, com abans, el naufragi. Viure creient que és millor estar tancat al vaixell tenebrós que llançar-se al mar fred. I nedar. I volar. 
 
I ara, sovint, quan voleio pel cel, per l’aire, enlaire, indulgents mirades encalcen els meus moviments, desitjant, semblaria, amb fervor, la caiguda, per dir-me amb saviesa imposada “ja et vam avisar, que cauries.” Bracejo per l’èter brillant com si nedés, ben amunt, somrient. Amb la certitud, que ells no tenen, que si caic altre cop dins l’aigua gelada, nedaré. Com haurien fet ells, suposo, d’haver estat, com jo, supervivents.

La vespa vermella (i els sis errors)

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Feia mesos que sortien quan van decidir viure junts. Creien fermament que el destí els havia unit. La Lali sabia, sospitava, potser és la paraula adequada, que en Joan n’estimava una altra. Ella va pecar d’il·lusa en creure que l’altra no era rival. Error número u. Inoportú.  

Era un model antic, destrossat, però era un clàssic. Va costar una fortuna. Potser ja notant les ones invisibles que acompanyen els sentiments, la Lali no la volia. Pagar tants diners per una moto que ni funciona, li deia. Però ell és tossut de mena, i la il·lusió li ofuscava l’enteniment. Ella el volia feliç i el va animar a comprar-se aquell tros de ferralla. Error número dos. Penós. 

Tot i això, aquells ferros van ser causa de moltes baralles. La Lali li retreia la compra quan no arribaven a final de mes. En Joan sentia, però no escoltava. Quan ja estaven al llit i ella dormia, ell s’esmunyia de casa, baixava dues plantes fins al garatge per veure’s amb l’amant. Ella ho sabia, i no va fer res. Error número tres.  

En Joan va estudiar de valent per fer contenta l’estimada. Va comprar-se molts llibres, va parlar amb molts mecànics i va aprendre com arreglar el que semblava espatllat per sempre. Va dedicar-hi hores, dies. Va comprar peces i va muntar-les poc a poc, amb paciència. La va mimar molt. I la Lali, mentrestant, estava molt sola i es queixava sovint. I quedava amb amigues (i amics). Error número quatre. Res més a debatre. 

La Lali va fer un últim esforç inútil i li va comprar un casc vermell per reis. Ell no va tenir temps de fer-li un regal. Va dedicar el temps, els diners i les ganes a comprar un motor nou. I ella va deixar, finalment, de retreure-li res. Error número cinc. Sense rima acceptable que tingui sentit. 

Quan per fi va acabar l’obra i la moto ja funcionava, en Joan la va pintar de vermell. Com el casc. I el dia que va estrenar-la va anar fins al Tibidabo, plorant d’emoció. I quan va tornar a casa, tot cofoi i excitat, amb aquella melangia d’un ardu treball ja acabat, va adonar-se que ella no hi era. Li havia deixat una nota: fes-la feliç. Error número sis.

La meva soledat amb ales

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“Yo no sé de pájaros, no conozco la historia del fuego. Pero creo que mi soledad debería tener alas.”

Alejandra Pizarnik (1936-1972)

Quan tremolaves de fred l’altre dia i em vas treure la roba amb la boca, et vas sorprendre, en tocar-me, del caliu que desprenc. I volia dir-te una cosa. Si creus que el cos és calent, deu ser perquè per dintre estic freda. Gelada. Mira endins i veuràs el buit, que es va omplint, amb temença, de soledat desitjada. No ho lamento, és clar que no. Estar sola i gaudir-ne és un regal que et dóna la vida. Com diria algun profeta amb llibre de tapes rosades només sent feliç amb mi mateixa podré ser feliç amb els altres. Fruir doncs, de no tenir companyia, sembla ser que és de savis. I m’agrada ser sàvia, no ho nego.
Però no sabria com expressar-te el que sento: potser et diria que, com tots, agrairia una abraçada al matí, quan em llevo. I potser fins i tot la canviaria per aquell sexe magnífic que em fa cridar de plaer tan sovint. No un t’estimo o em moro, no un per sempre plegats. Un penso en tu, un m’importes. Un tinc ganes de veure’t. Això.
I és probable que tots dos, sense saber-ho, busquem en el fons la calor.  Però pensa que un ofereix només el que pot oferir. I el que rebo de tu és el que et dono: un cos calent i un dins tebi, amb un desig llunyà d’escalfor.

Espiant una puta

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

L’eco dels seus talons ressonant pels carrers encara adormits. Traient la clau i obrint la porta del carrer. Evitant mirar-se al mirall de l’ascensor. Recolzant l’espatlla dreta a un cantoner mentre arriba el seu pis. Llençant la bossa al terra del rebedor, amb el lliscar de la cremallera de les botes com a soroll de fons. El fred de la rajola traspassant la fina i negra mitja. La planta sencera del peu tocant, per fi, a terra. Respirant profundament, esgotada.

Agafant-se els cabells llargs i encrespats en un monyo que descobreix un rostre bonic i ullerat. Posant l’aixeta de la dutxa en la posició més calenta. Enretirant amb cura les pintures de guerra que l’han encobert durant la nit. L’aigua bullint recorrent finalment el seu cos. Olor del sabó de civada escampant-se pels plecs de la pell. Tan fina, tan blanca, tan suau. Tan jove, encara. Observant-se les espatlles fines i rectes, els colzes de préssec, els pits rodons amb els mugrons trempats, i acaronant-se el ventre tendre, bla.

Palpant-se amb afecte els plecs de la vulva i sentint com encara, una mica, li cou. Recuperant amb dos dits memòries tendres de plaers reals. L’escalfor de l’aigua resseguint-li l’esquena. El front contra la paret. Abandonant-se a la voluptat del propi cos. Gaudint, ara sí, del sexe amb amor. 

Després d’assecar-se, delectant-se amb la flaire de crema untuosa escampada amb zel per tots els racons (pijama d’ànecs grocs, cara dolça, cabells pentinats cap enrere), el mirall retornant la imatge de la nena de vuit anys que hi ha a l’interior d’una dona de quaranta.  

Esfondrant-se al sofà amb un te calent a les mans. La bergamota omplint l’estança de pau.  

Agafant un llibre. Llegint: 

Ombres de tudons que canten,
però no mitiguen res.
 

Corre pel bosc

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Corre pel bosc quan ja es fa de nit, guaitant de reüll el capvespre rogenc de tardor. Corre pel bosc amb música a les orelles que acompanya el ritme dels peus. Pensa en la vida que porta, superficial i vàcua, però és que ara viu el moment. Pensa que afronta el buit de la seva existència escrivint, i fent sexe, bevent, ballant i rient. Pensa que sovint se sent perduda. I molt sola. Pensa, sense cap dubte, que és una supervivent.  

Corre pel bosc amb la seguretat que dóna saber que mai més tornaràs a patir. Ni a voler-te morir. Ni a tenir aquella angoixa que et parteix l’ànima en dos. I això la fa sentir forta i seguir. I mantenir-se a redós. Pensa en la carcassa de ferro que l’envolta, que, quan la vida fa mal, deixa sortir.  

Corre pel bosc, ara ja de nit, i plora, perquè sap que el que pensa no és cert. Sap que l’armadura caurà un dia, i haurà de tornar a viure amb el seu cos, tendre i fràgil, al descobert. De fet, i per això plora, sap que ara ja, de vegades, petites punxades exactes arriben a tocar pell. Sap que la cuirassa poc a poc va caient, i que és ella mateixa qui la va deixant caure, de pur cansament. 

Corre pel bosc, esbufegant exhausta, en un inspirar i expirar que li sembla etern. Amb la vida circulant dins seu, llença per fi la cuirassa, i amb el delicat cos, ja lliure, corrent, sent l’aire fred a la cara, anunciant l’hivern. 

Corre pel bosc, i la música de les orelles acompanya el ritme, ara ja plàcid, dels peus.
 

L’àlien

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

De vegades dubtes
Si no seria millor
Cridar, cridar.

Cridar sense cap fre! 

I no quedar-se
Atrapada dins
Un silenci culpable
 

Montserrat Abelló (1918-), “El fred íntim del silenci”

– Explica’m què et passa, per què ets aquí.
– Crec que estic sonada.
– Per què creus que estàs sonada? Què t’ho fa pensar?
– La gent m’admira.
– Això no em sembla una raó per creure’t sonada.
– M’admiren perquè no veuen el que tinc dins.
– I què és el que tens dins?
– Un àlienque em té subjugada.
– Explica-m’ho.
– Doncs la gent diu que tinc fills i haig de ser forta i lluitar per ells. I em feliciten per l’energia que gasto i les ganes de viure que demostro tenir. Aplaudeixen que hagi trigat tan poc a superar una ruptura tan dolorosa i tan cruel. I em fan bromes sobre els nois amb qui quedo i amb les cites “poc serioses” que tinc amb ells. Envegen la meva capacitat per somriure i ser feliç. Em donen copets a l’espatlla i es compadeixen de la feinada que tinc cada dia. Em conviden a cafès, a sopars, i comparteixen temps i espai amb mi. I després, tornen a casa seva, a les seves vides, amb les seves misèries, també.
– On vols anar a parar?
– Espera’t.  Jo banyo els nens, els dono el sopar, els llegeixo un conte i els poso a dormir. I em quedo sola, amb mi mateixa, asseguda al sofà.

– I estàs trista? Et sents sola?

– Doncs no, no estic trista, realment, ni em sento sola, de debò que no. M’agrada estar amb mi mateixa. És l’àlien, el problema. L’àlien que porto dins em fa tenir ganes de fer coses.
– Quin tipus de coses?
– No ho diguis a ningú, entesos? Però el que tinc ganes de fer és cridar, cridar ben fort perquè algú, algú em senti. Tinc ganes de fer un forrest gumpi córrer fins arribar al Pol Nord sense parar. I ficar-me dins del llit tapada fins dalt i plorar fins que sembli que desapareix tot el dolor que tinc a dins i encara fa mal, de vegades. Tinc ganes de picar el timbre d’una casa del meu poble i partir-li la cara a algú, amb el puny ben tancat, directe a la mandíbula, mentre dic paraulotes molt grosses de les que et deixen relaxat. Tinc ganes de ser creient i culpar déu per l’any fastigós que m’ha fet viure i exigir-li explicacions assenyalant-lo amb el dit. Tinc ganes de fer sexe amb tots els tios bons que em trobi pel carrer, i donar el meu cos a la ciència després. Em ve de gust, de veritat, emborratxar-me de vodka fins a perdre els sentits, escoltar la música a tot drap fins que em sagnin les orelles, i conduir a 200 per hora per l’autopista emportant-me per davant els putos peatges de merda. Això és el que tinc ganes de fer, engegar-ho tot a prendre pel cul i començar de nou. Tornar a néixer. Renéixer.
– Bé, tampoc és tan estrany, que pensis això.
– Que no, que no ho entens, no sóc jo qui pensa això, és l’àlien.
– I tu, doncs? Tu què penses? Què tens ganes de fer tu?
– Jo només tinc ganes que algú m’abraci ben fort i em faci petons al front, i a les galtes, i a la boca. I que m’estimi, aquest sí, que m’estimi. I que apreciï l’amor que vaig regalant, perquè me’n sobra.
– Això passarà, tard o d’hora, no creus?
– Vols dir? No n’estic tan segura, però no passa res, tampoc tinc pressa. Tenen tots raó, tinc fills i amb això n’haig de tenir prou. I m’haig d’estimar més, i fer-me respectar. I ho porto admirablement bé, ho sé. I me’n congratulo, de debò. I doncs, creus que ja estic curada?
– No ho sé, ho estàs?
– Tu ets el psicòleg.
– I tu la pacient.
– És clar, la pacient.