L’àlien

De vegades dubtes
Si no seria millor
Cridar, cridar.

Cridar sense cap fre!

I no quedar-se

Atrapada dins

Un silenci culpable

Montserrat Abelló (1918-), “El fred íntim del silenci”

– Explica’m què et passa, per què ets aquí.

– Crec que estic sonada.

– Per què creus que estàs sonada? Què t’ho fa pensar?

– La gent m’admira.

– Això no em sembla una raó per creure’t sonada.

– M’admiren perquè no veuen el que tinc dins.

– I què és el que tens dins?

– Un àlienque em té subjugada.

– Explica-m’ho.

– Doncs la gent diu que tinc fills i haig de ser forta i lluitar per ells. I em feliciten per l’energia que gasto i les ganes de viure que demostro tenir. Aplaudeixen que hagi trigat tan poc a superar una ruptura tan dolorosa i tan cruel. I em fan bromes sobre els nois amb qui quedo i amb les cites “poc serioses” que tinc amb ells. Envegen la meva capacitat per somriure i ser feliç. Em donen copets a l’espatlla i es compadeixen de la feinada que tinc cada dia. Em conviden a cafès, a sopars, i comparteixen temps i espai amb mi. I després, tornen a casa seva, a les seves vides, amb les seves misèries, també.

– On vols anar a parar?

– Espera’t. Jo banyo els nens, els dono el sopar, els llegeixo un conte i els poso a dormir. I em quedo sola, amb mi mateixa, asseguda al sofà.

– I estàs trista? Et sents sola?

– Doncs no, no estic trista, realment, ni em sento sola, de debò que no. M’agrada estar amb mi mateixa. És l’àlien, el problema. L’àlien que porto dins em fa tenir ganes de fer coses.

– Quin tipus de coses?

– No ho diguis a ningú, entesos? Però el que tinc ganes de fer és cridar, cridar ben fort perquè algú, algú em senti. Tinc ganes de fer un forrest gumpi córrer fins arribar al Pol Nord sense parar. I ficar-me dins del llit tapada fins dalt i plorar fins que sembli que desapareix tot el dolor que tinc a dins i encara fa mal, de vegades. Tinc ganes de picar el timbre d’una casa del meu poble i partir-li la cara a algú, amb el puny ben tancat, directe a la mandíbula, mentre dic paraulotes molt grosses de les que et deixen relaxat. Tinc ganes de ser creient i culpar déu per l’any fastigós que m’ha fet viure i exigir-li explicacions assenyalant-lo amb el dit. Tinc ganes de fer sexe amb tots els tios bons que em trobi pel carrer, i donar el meu cos a la ciència després. Em ve de gust, de veritat, emborratxar-me de vodka fins a perdre els sentits, escoltar la música a tot drap fins que em sagnin les orelles, i conduir a 200 per hora per l’autopista emportant-me per davant els putos peatges de merda. Això és el que tinc ganes de fer, engegar-ho tot a prendre pel cul i començar de nou. Tornar a néixer. Renéixer.

– Bé, tampoc és tan estrany, que pensis això.

– Que no, que no ho entens, no sóc jo qui pensa això, és l’àlien.

– I tu, doncs? Tu què penses? Què tens ganes de fer tu?

– Jo només tinc ganes que algú m’abraci ben fort i em faci petons al front, i a les galtes, i a la boca. I que m’estimi, aquest sí, que m’estimi. I que apreciï l’amor que vaig regalant, perquè me’n sobra.

– Això passarà, tard o d’hora, no creus?

– Vols dir? No n’estic tan segura, però no passa res, tampoc tinc pressa. Tenen tots raó, tinc fills i amb això n’haig de tenir prou. I m’haig d’estimar més, i fer-me respectar. I ho porto admirablement bé, ho sé. I me’n congratulo, de debò. I doncs, creus que ja estic curada?

– No ho sé, ho estàs?

– Tu ets el psicòleg.

– I tu la pacient.

– És clar, la pacient.