Emprenyada

Fuck you very much

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
Se me’n fot tot una mica bastant. Que amb quaranta anys no em considerin madura, haver d’explicar que la maduresa no té res a veure amb les ganes de riure i de viure,  i de consumir-me, i de devastar-me. Se me’n fot. De debò, se me’n fot, de fet, em fa gràcia, que les altres mares de la classe em mirin de reüll, que la meva pròpia mare es disculpi per mi, que la gent parli de mi d’amagat. Entenc que la meva existència és una amenaça per vides ufanes d’elles mateixes i del seu camí gris, recte, marcat. Se me’n fot. Se me’n fot tot bastant, la veritat.

Que alguns pensin de mi que sóc massa fàcil. Que, com que pel que sembla sóc tan, tan fàcil intentin lligar-me. Que creguin, uns altres, que la mida de la faldilla va d’acord amb les meves ganes, que hi hagi qui pensi que la dignitat la tinc, justament, entre les cames. Se me’n fot. De debò, se me’n fot.

Se me’n fot no ser rica. Se me’n fot no tenir una trajectòria vital que faci enrogir de plaer els meus pares, se me’n fot la gent avorrida, tènue, gastada, se me’n fot no ser com tothom es pensava, se me’n foten els plans que altres tenien per mi, i els que jo tenia per mi. Se me’n fot. Se me’n fot ser real, canviar d’opinió sobre la marxa, se me’n fot anar al trot, se me’n fot desbocar-me, se me’n fot tot molt, tot. Tot i tothom. Se me’n fot, se me’n fot, se me’n fot!

Però el que no se me’n fot és haver-me de fotre quan en tinc tantes ganes.

Retrat robot (o tu tranquil, que pots follar-me)

~ Núria Busquet Molist ~ 2 comentaris


Primer vam fer l’amor, o això va semblar-me. Però allò no era amor sinó instint, ho veig clar. Perquè aquesta fal·lera, tan brutal i animal, l’amor no la toca, té altres registres, diguem-ne més plans. Jo tinc el nas avesat a certes olors, i la teva, era massa de mascle. Em vas veure venir, el depredador va detectar-me: la fragilitat, la pressa, la ingenuïtat, la por de tornar a equivocar-me. Però estigues tranquil: pots follar-me.

Al rebedor. Sobre la taula. A l’escala, al lavabo, contra la pica, davant del mirall. Però ho sento, la pell et delata. Perquè els ulls que jo tinc veuen tots els colors, els matisos de rosa de l’estendard que alces, de cavaller salvador de princeses, de màrtir, de tendre xaiet despistat, d’infant o de pare. Posa’m de quatre potes, fes-m’ho pel darrera, pots cridar com un gos, bramar com un ase. Dóna’m la volta i agafa’m les mans, usa tot el meu cos i segueix provant-te que em tens, que no et cal estimar-me, que només posseint-me et va bé. I després abraçar-me, que jo em deixaré, perquè el cas és que en el fons m’està bé, ja m’agrada.

Ara que ja tinc dos ulls, però, i no em cal buscar plaure’t, et diria que tenir el meu cos és tan fàcil que si fossis humà no tindria ni gràcia. En deu tenir perquè no saps ben bé què vol dir tenir ànima. O potser deu ser això el que tu vols, que jo obri la porta, entrar per la força i arrasar-me el paisatge. Podries mirar-me per dins i intentar emmirallar-te. Però els teus ulls només veuen en mi una brillant i bonica cuirassa. Jo sé i tu no saps ni sabràs que és això el que tindràs. I amic meu, quina llàstima. Però no pateixis, tranquil, que pots seguir follant-me.

Projectes de vida per estudiar

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Embrions, tots nosaltres. Miquetes de sang i d’escates, trossets de l’un i de l’altre, sense vida per separat. Nedant en el líquid amniòtic de les nostres mares no essent realment, només esperant. Bategant, potser sí, algun dia. Però mentre érem inerts, vocables encara per pronunciar, sense batec constant, ni sang a les venes, no érem res, realment. Només simples projectes de vida per estudiar.

Elles, les dones que ens portaven a dintre, ens volien o no, ens podien o no, ens estimaven. O no. Però eren. Eren elles, i nosaltres no. Si mai no haguéssim estat concebuts, si aquell embrió que érem no hagués estat, molt més tard, una vida, no haguéssim nascut. No haguéssim. Res més. No haguéssim. I no passa res. No haguéssim i no passa res.

Si haguéssim viscut per la força d’una llei que ens obliga a ser orfes d’idees, si haguéssim tingut una mare culpable del seu pecat. Si haguéssim cregut que el seu cos és, només, un receptacle, on posar bocins d’home i fer-ne humanitat? Això? És això el que hauríem volgut? Fer dones esclaves de la seva natura, obligant-nos a tots a ser vides, quan érem, només, projectes de vida per estudiar.

El molt capullo

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Diu que ha patit molt, el capullo. I que sap de què va, tot això de la vida. I ho diu amb la consola a la mà, la barbeta més amunt de les espatlles, com si no tingués ulls a la cara, com si els ulls estiguessin al bell mig dels mugrons. El molt capullo. Diu que sap què els agrada a les dones i que elles sempre gaudeixen amb ell, perquè en sap molt, el capullo.
Diu que no m’ha de fer cas, quan li dic que no m’agrada el que em fa, perquè sóc una dona, i les dones “ja se sap”… Que vol dir que pots fer amb elles el que vols, perquè el que elles diuen no té cap valor. Això diu, el capullo. O això vol dir, en realitat. Que les dones, “ja se sap”, diu, somrient, el capullo. I demà es llevarà com si no hagués dit res.
Diu el capullo que jo estic molt bona, i que tinc un bon cul. I per això, suposa, es pensa, que no necessito tendresa, ni amor. Tenint un bon cul, no cal tenir cor. Pensa que sóc un objecte que pot admirar i penetrar, a pèl, a la brava, sense obrir la cuirassa. A la força. No cal pas, ell ja sap de què va la vida. Pot opinar sobre la meva, que desconeix i menysprea, i dir-me què fer i què no fer, perquè ell ho sap tot. Sí senyor, el capullo és molt llest.
I tot és opinable, fins i tot allò que ignora, i manipula el que dic fins a fer-me creure que no he dit el que he dit, el molt capullo. No en sé jo, de volar d’aquesta manera. Ja el conec, el capullo, el sé veure de lluny. Se m’acosta enlluernat, tan bé com volo, bonica i delicada. I amb el caçapapallones a la mà, somrient, es mostra sensible, i amable, i tot és impostura, em menysté, perquè sóc, al seu cap, menys humana. Perquè sóc una dona. Això pensa, el capullo. Ho pensa, i no ho sap.
Dirà que l’han tractat malament, el capullo. Que ha tingut mala sort amb les dones. Que no hi ha dret, tan bo com és ell. Que som totes iguals. Potser algú, com jo he fet, li hauria d’haver dit, ja fa temps, que hi ha homes tendres i dolços, que estimen les dones. Que les acaronen quan fan sexe amb elles, que les respecten, les escolten, les entenen, les valoren. Bons companys de viatge que no estan jutjant constantment. Potser algú li hauria d’haver dit, al capullo, que si està sol, és perquè és un capullo. Prepotent. Dir-li això, simplement.

Rentadora assassina, el thriller

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Tinc el sexe obturat, aturat, per causa d’un problema mecànic. M’obceca. Camino per casa mirant-los, amb recel, esperant el moment en què un d’ells explotarà al meu costat. Des de fa una setmana, els meus electrodomèstics em fan molta por. Teníem una relació cordial des de sempre, de respecte mutu. Però ara, ara tinc un problema mecànic. Una rentadora que no conec, de la qual ni tan sols sé la marca, em té mania.  Ja està, ja ho he dit. S’espatlla.  

El que em temo és que sent passió sexual pel seu amo, i sap que quan ell em té a mi, ella ja no existeix, perquè per molta imaginació que puguis posar-hi, hi ha coses per les que una rentadora no està preparada. I això molesta, ja ho sé, i per això m’odia. Ho noto. Sóc molt perceptiva. Ho fa amb premeditació, seguríssim, perquè les peces que fallen són essencials. El tècnic, que està conxorxat amb la màquina, sempre va a reparar-la el dia i l’hora que jo he quedat amb el noi. Mitja hora abans, mitja hora després. Amb tot el que costa trobar un dia per veure’ns! No em digueu que no és sospitós… 

Estic molt enfadada per dues raons: la primera, perquè ell sempre la prefereix a ella, mai no em defensa. I això, em fa mal. La segona, perquè no m’agrada estar a males amb altres, em dóna mal cos i les vibracions assassines, quan són elèctriques, fan molt de iuiu. M’odia, ja ho sé. Sospita la veritat: sap que barrejo foscos amb clars. Això ho noten a distància, les rentadores. Sap que abuso de la meva, i que no rento mai a mà. Haig de dir a favor meu que duc les ungles pintades. 

He pensat que a la rentadora en qüestió li deu passar com a algunes humanes: de tant rentar calçotets a un home els agafen afecte, de l’afecte a l’amor hi va poc i de l’amor a l’obsessió encara menys. Si tingués una cara, seria Glenn Close. Temo que algun dia parli amb la meva i em doni problemes. Temo trobar un conill mort dins el tambor quan vagi a fer la bugada. Les rentadores fan pinya entre elles, són molt sectàries, es comuniquen per ones inaudibles a l’oïda humana, del pal dofí en llibertat. Tinc por, molta por, de posar-me calenta d’aquella manera que la sang no arriba al cervell i per accident fer sexe damunt l’aparell, amb el perill evident de morir electrocutada, la qual cosa seria molt trista: si m’haig de morir, ho vull fer, almenys, pentinada i ben digna, vestida, a poder ser, que quan vinguin els de les ambulàncies diguin tan morta i tan guapa. Tan guapa. 

El meu problema no té solució. L’amant, que sóc jo, sempre té les de perdre. La seva relació és massa estreta, massa estable, i ella és molt necessària. Ell sap que duc les ungles pintades i que mai, mai, sota cap concepte, li rentaré els calçotets. I jo no vull viure aterrada. Més val que em busqui un amant amb una rentadora menys complicada.

Déu és un home, també

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Notícia d’última hora per alguns homes (sortosament, pocs) que volten pel món: no sou Déu. Ja sé que us sentiu importants, i això no és dolent, perquè estimar-se un mateix és la base d’una bona autoestima. Però creure’s el centre del món, així, perquè sí, ha de ser una altra cosa, per força. No us ho voldria haver de dir jo, pobreta de mi, però ja que insistiu, sapigueu que el fet que les vostres mares us hagin permès qualsevol cosa no fa que hagi de ser així amb tota altra dona. Les dones som dones, no mares. I les mares són dones, també.

El fet que siguem físicament més dèbils i us hagueu educat amb contes de cavallers que salven princeses no vol dir que necessitem de la vostra protecció, ni que siguem incapaces de prendre cap decisió sense els vostres savis consells. Les dones som dones, no nenes. I les nenes són dones, també.

El fet que hagueu desenvolupat la vostra sexualitat al voltant de la pornografia no vol dir que  estiguem disposades a renunciar al nostre plaer amb tal de fer posturetes ridícules per fer-vos contents. Les dones som dones, no actrius porno. I les actrius porno són dones, també.

El fet que siguem sexualment actives no fa que haguem d’acceptar qualsevol menyspreu per part vostra com faria una puta, per pura necessitat. Fem sexe perquè volem, i si no volem, no en fem. Les dones som dones, no putes. I les putes són dones, també.

El fet que us cregueu superiors a nosaltres no us fa superiors, us fa menys homes, perquè un home de veritat no necessita ser condescendent, ni agressiu, ni menysprear una dona, per ser un home real. Un home de veritat està tan segur de ser home com una dona ho està de ser dona. Entesos? Vosaltres sou homes, no Déu. Però per si ho dubtàveu, diuen aquells que el coneixen que Déu és un home, també.

Highway to hell. Amen.

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
No voldria que et pensessis que m’importes, que no és el cas. És fàstic, només. I reconec que el fet de dedicar-te un post al meu bloc potser deu voler dir que, d’alguna manera, estàs en els meus pensaments. Perquè diuen que l’odi enganxa més que l’amor, i que quan pots perdonar una persona és que ja ho has superat. Collonades. Hi ha hòsties, noieta, que portes dins teu fins que et mors, ho captes? Kaputt grr. T’asseguro que me la pela tot el que ets o el que eres, o el que seràs, ja posats a pelar-me-la. M’estimo molt més que a cap altre i ja no em fa mal el record. I no torno enrere ni borratxa, creu-me, i de fet, em vas fer un favor, ho entens?
 
Però, noia,  la teva existència em toca ben tocats els collons. De filles de puta n’hi ha moltes, però la meva, ets tu. The one. I encara ara, després de tant de temps, penso que t’hauria d’haver partit la mandíbula amb el puny tancat, ho saps? Però ara ja és tard, i sobretot, no tinc cap ganes de tornar-te a veure aquella cara de peix bullit o sentir aquelles raons d’actriu dolenta de segona amb ínfules d’estrella. Em fas fàstic, recordes? I avui que és tan tard i estic tan cansada, i tenia al davant una pàgina en blanc, em venia de gust, molt de gust, cagar-me en la puta imbècil que em va fer patir. Del pal hòstia simbòlica, ho pilles? I dir-te què penso quan penso en la cabrona que es passeja pel món fent cara de pena quan és ella la que em va apunyalar. Mirant-me als ulls. A parir mones, porca. A cagar-la. Que et donin. Pel sac.
 
Va, al gra que es fa tard: deixa que acabi dient-te que te’n vagis a prendre pel cul. Així, sense floritures, a pèl. Que t’aprofiti la vida que t’has merescut. Que et follin. Bye bye. Saionara. Agur.
 
Sobretot, no voldria que et pensessis que m’importes, que no és el cas. És fàstic, només. Però molt fàstic, de tu.
 
(I un avís per amics de sotanes i gent benpensant: se me’n refot si no vaig al cel per mala nena i em cremo a l’infern. Per poc cristiana, i per dir paraulotes, i per no tenir compassió dels que es martiritzen amb la culpa d’haver-me fet mal. A l’infern ja m’esperen amb la reserva feta, per xunga, capisce? Que jo jugo al pòquer amb el diable la nit de nadal amb un puro a la boca i un bourbon a la mà. Tranquils tots, que sóc de sucre, les flames em fan pessigolles, no mal.)

L’àlien

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

De vegades dubtes
Si no seria millor
Cridar, cridar.

Cridar sense cap fre! 

I no quedar-se
Atrapada dins
Un silenci culpable
 

Montserrat Abelló (1918-), “El fred íntim del silenci”

– Explica’m què et passa, per què ets aquí.
– Crec que estic sonada.
– Per què creus que estàs sonada? Què t’ho fa pensar?
– La gent m’admira.
– Això no em sembla una raó per creure’t sonada.
– M’admiren perquè no veuen el que tinc dins.
– I què és el que tens dins?
– Un àlienque em té subjugada.
– Explica-m’ho.
– Doncs la gent diu que tinc fills i haig de ser forta i lluitar per ells. I em feliciten per l’energia que gasto i les ganes de viure que demostro tenir. Aplaudeixen que hagi trigat tan poc a superar una ruptura tan dolorosa i tan cruel. I em fan bromes sobre els nois amb qui quedo i amb les cites “poc serioses” que tinc amb ells. Envegen la meva capacitat per somriure i ser feliç. Em donen copets a l’espatlla i es compadeixen de la feinada que tinc cada dia. Em conviden a cafès, a sopars, i comparteixen temps i espai amb mi. I després, tornen a casa seva, a les seves vides, amb les seves misèries, també.
– On vols anar a parar?
– Espera’t.  Jo banyo els nens, els dono el sopar, els llegeixo un conte i els poso a dormir. I em quedo sola, amb mi mateixa, asseguda al sofà.

– I estàs trista? Et sents sola?

– Doncs no, no estic trista, realment, ni em sento sola, de debò que no. M’agrada estar amb mi mateixa. És l’àlien, el problema. L’àlien que porto dins em fa tenir ganes de fer coses.
– Quin tipus de coses?
– No ho diguis a ningú, entesos? Però el que tinc ganes de fer és cridar, cridar ben fort perquè algú, algú em senti. Tinc ganes de fer un forrest gumpi córrer fins arribar al Pol Nord sense parar. I ficar-me dins del llit tapada fins dalt i plorar fins que sembli que desapareix tot el dolor que tinc a dins i encara fa mal, de vegades. Tinc ganes de picar el timbre d’una casa del meu poble i partir-li la cara a algú, amb el puny ben tancat, directe a la mandíbula, mentre dic paraulotes molt grosses de les que et deixen relaxat. Tinc ganes de ser creient i culpar déu per l’any fastigós que m’ha fet viure i exigir-li explicacions assenyalant-lo amb el dit. Tinc ganes de fer sexe amb tots els tios bons que em trobi pel carrer, i donar el meu cos a la ciència després. Em ve de gust, de veritat, emborratxar-me de vodka fins a perdre els sentits, escoltar la música a tot drap fins que em sagnin les orelles, i conduir a 200 per hora per l’autopista emportant-me per davant els putos peatges de merda. Això és el que tinc ganes de fer, engegar-ho tot a prendre pel cul i començar de nou. Tornar a néixer. Renéixer.
– Bé, tampoc és tan estrany, que pensis això.
– Que no, que no ho entens, no sóc jo qui pensa això, és l’àlien.
– I tu, doncs? Tu què penses? Què tens ganes de fer tu?
– Jo només tinc ganes que algú m’abraci ben fort i em faci petons al front, i a les galtes, i a la boca. I que m’estimi, aquest sí, que m’estimi. I que apreciï l’amor que vaig regalant, perquè me’n sobra.
– Això passarà, tard o d’hora, no creus?
– Vols dir? No n’estic tan segura, però no passa res, tampoc tinc pressa. Tenen tots raó, tinc fills i amb això n’haig de tenir prou. I m’haig d’estimar més, i fer-me respectar. I ho porto admirablement bé, ho sé. I me’n congratulo, de debò. I doncs, creus que ja estic curada?
– No ho sé, ho estàs?
– Tu ets el psicòleg.
– I tu la pacient.
– És clar, la pacient.

La gallineta ha dit que prou

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Jo no vaig triar néixer aquí. Tampoc, imagino, ho van fer els meus pares, simplement em van fer néixer al lloc d’on ells eren. Quan vaig néixer, no portava implantat un xip d’espanyolitat. Això sí, me’l van implantar quan van poder, al registre civil, a la seguretat social, no fos cosa que se m’oblidés. No vaig triar que els meus pares em parlessin en català i que per tant aquest idioma es convertís en la meva llengua materna. De debò, no ho vaig fer per fer la punyeta a ningú, és la llengua amb què vaig aprendre a designar les coses i a ser persona. I no crec, tampoc, que els meus pares ho fessin per tocar els nassos a la gent de Palencia, simplement, era la seva llengua, la llengua amb la que ells havien après a designar les coses i a ser persones.

Jo no vaig triar sentir-me catalana, i no espanyola, perquè els sentiments no es trien, els sents. Un no pot obligar-se a sentir una cosa, ets el que ets, independentment del que diguin. I sí, a la pràctica, sóc espanyola, això diu el meu DNI. Però no me’n sento. I no crec que hagi de donar massa explicacions sobre aquest fet, perquè seria com demanar explicacions de per què t’agraden els macarrons o per què t’agrada el color rosa. No ho fas per anar en contra dels que els agraden els fideus, ni dels que els agrada el color blau. Són sentiments, és el que sents. I el que sents, en el fons, és el que realment ets.

I quan el que tu realment ets no està d’acord amb el que volen que siguis, t’has de rebel.lar. Perquè si no ho fas, la frustració et paralitza fins a tal punt que et quedes immòbil i deixes que abusin de tu fins a límits impossibles de descriure. Indefensió apresa, em sembla que en diuen. Algú em va dir l’altre dia que deixes que els altres et facin tot el que tu mateix et faries. És una simple qüestió d’autoestima. Quan et recorden constantment que dolent que ets, que malament que fas les coses, que egoista, que insolidari, t’ho acabes creient i et culpes a tu mateix de l’abús que altres t’infligeixen.

La nostra autoestima col.lectiva, com a nació, està al límit. Han abusat de nosaltres i ja no ens podem estimar menys. Hem de rebel.lar-nos o esperar la mort com a poble, que pot ser lenta, però que arribarà, tard o d’hora. De nosaltres depèn que els nostres fills tinguin més autoestima que nosaltres. Estarem construint la seva herència. Al carrer. Dimarts, 11 de setembre de 2012. Que no hi falti ningú.

La casa de vidre

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Vas canviar les parets de casa i les vas fer transparents. I ara tothom ens pot veure. I la nostra intimitat és a l’abast de tothom. Som tots a dins i la gent ens observa. I veu el què fem i com ho fem i en parlen. Vas permetre que fos així i fas veure que no ha passat res. 

I ara que el buit se’m menja l’estómac i faig veure que sóc feliç perquè em dic que de tant fer-ho veure potser un dia no caldrà intentar-ho, penso que m’agradava la casa de maons, la que no queia quan el llop bufava, i que la de vidre és freda a l’hivern i a l’estiu no s’hi pot viure. I no m’agrada gens, perquè qualsevol la pot trencar en mil bocins.  

I per això, suposo, visc fora de casa, perquè almenys, allà, ja estic a la vista i tinc llances i pals per combatre els animals salvatges, cruels i despiatats que gosen acostar-s’hi. No m’hi ofego amb la calor i, a més, no em faré tan mal, si es trenca la casa. I per això, suposo, de nit busco racons més foscos, on la intimitat em protegeixi i hi hagi parets de veritat. I per això, suposo també, intento de tant en tant sortir per la porta i caminar, moure les cames, i el cos, i fer creure al cervell que el cor encara funciona i esperar que potser, algun dia, ja no recordi com era estar tan trista que no pots respirar.

Marató

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Fa un temps, quan mirava la meva vida en perspectiva, la veia com una cursa de 100 metres. Estava acabant la primera meitat, i encara portava l’embranzida del principi. Estava convençuda que arribaria al final de tot cansada, però que tot hauria anat ràpid, hauria estat fàcil i recte, molt recte. 

Em desperto aquest any 2012 i ja no veig la cursa de 100 metres, amb la meta davant meu, acostant-se. Ara veig una marató, llarga, pesada, difícil. Ara sé que arribaré al final molt més cansada del que em pensava, i que algunes vegades creuré que no tinc més forces per continuar. Estic, penso, en el primer moment en què un dubta de si podrà acabar, em falta l’aire, tinc ganes de parar i respirar una mica, per continuar després. Estic cansada, esgotada.

Com la majoria de nosaltres, pensava que això de la crisi seria més fàcil, que no ens afectaria gaire, que ens en sortiríem tard o d’hora. I com la majoria de nosaltres, m’he despertat un bon dia i he vist que va de debò, que les passarem magres, que més val que ens espavilem. I després d’anys dient que tot petaria amb cara de suficiència, desitjant que ho fes perquè tal com anava el món no era sostenible, després de pensar que aquells que es passejaven pel carrer enorgullint-se de la seva ignorància enfilats en un BMW tard o d’hora acabarien al lloc que els correspon en una societat sana i responsable, ara resulta que tot ha petat, però és clar, ha petat pels del BMW i per nosaltres, testimonis perplexos i resignats de la Disneylandia eterna en què es va convertir l’Espanya plural i la Catalunya estatutària. 

La cara que portem no és de sorpresa, és de llàstima per nosaltres mateixos, que vàrem haver de córrer els 100 metres perquè era la única cursa que hi havia i ara, quan ja hem arribat a la meta, resulta que ens diuen que no, que era una marató i que hem de seguir corrent, traient el fetge per la boca.