Vas canviar les parets de casa i les vas fer transparents. I ara tothom ens pot veure. I la nostra intimitat és a l’abast de tothom. Som tots a dins i la gent ens observa. I veu el què fem i com ho fem i en parlen. Vas permetre que fos així i fas veure que no ha passat res. 

I ara que el buit se’m menja l’estómac i faig veure que sóc feliç perquè em dic que de tant fer-ho veure potser un dia no caldrà intentar-ho, penso que m’agradava la casa de maons, la que no queia quan el llop bufava, i que la de vidre és freda a l’hivern i a l’estiu no s’hi pot viure. I no m’agrada gens, perquè qualsevol la pot trencar en mil bocins.  

I per això, suposo, visc fora de casa, perquè almenys, allà, ja estic a la vista i tinc llances i pals per combatre els animals salvatges, cruels i despiatats que gosen acostar-s’hi. No m’hi ofego amb la calor i, a més, no em faré tan mal, si es trenca la casa. I per això, suposo, de nit busco racons més foscos, on la intimitat em protegeixi i hi hagi parets de veritat. I per això, suposo també, intento de tant en tant sortir per la porta i caminar, moure les cames, i el cos, i fer creure al cervell que el cor encara funciona i esperar que potser, algun dia, ja no recordi com era estar tan trista que no pots respirar.