Ara pensava que en un diumenge d’estiu com aquest, si no hagués fet massa calor, ens hauríem descobert abraçats a la matinada, feliços del dia que ens esperava, sense cap cita més ineludible que gaudir d’un diumenge en família. A les nou o a les deu, hauríem sentit la porta de la gran, com feia un pipí i es feia lloc entre nosaltres, i tu l’hauries abraçada, i jo li hauria fet un petó, i no hauríem insistit més, perquè no es desvetllés. Però després, hauria començat a rondinar i a dir que volia anar a baix, i nosaltres hauríem resistit el temps just de sentir la petita, que tampoc volia dormir més. Jo m’hauria aixecat i l’hauria portada al llit, i les dues nenes haurien acabat juntes a l’habitació de la gran disfressant-se, mentre tu i jo ens tornàvem a abraçar i fèiem mandra. Llavors totes dues haurien despertat el nen, i haurien acabat tots tres omplint el nostre llit de ninos, i finalment ja no hauríem pogut dormir més, amb el llit ple de nens i de ninos.
Hauríem canviat els bolquers i hauríem baixat a baix, on jo hauria preparat unes tortitas amb mantega i melmelada, i hauríem esmorzat tots cinc, decidint què faríem avui. Hauríem acordat passar el matí a la piscina, i després d’esmorzar, mentre tu miraves l’ordinador, jo hauria arreglat la cuina i els nens mirat els dibuixos, ens hauríem posat la crema, i ens hauríem encabit tots cinc a la piscina, amb el xip-xap i els crits propis d’una família feliç. Hauríem encarregat canelons i pollastre, i a l’hora indicada hauries anat a buscar-ho, mentre jo parava la taula i els nens miraven dibuixos altra vegada, fent la pipa molt cansats. Hauríem dinat tots plegats, sentint anècdotes divertides sobre dracs i princeses, i després hauríem rentat cara-mans-dents i hauríem posat els nens a fer la migdiada, esperant que s’adormissin ràpid, per poder-la fer nosaltres. Hauríem arreglat la cuina i hauríem pujat a dalt, despullats hauríem disfrutat del silenci de la casa, de la fresca del llit, de l’escalfor dels nostres cossos i de la felicitat d’un diumenge.
I a la tarda potser, després de berenar, una estona de parc per fer-los córrer i cansar, una banyera i el seu sopar, i quan, finalment, els tinguessim al llit, ens hauríem assegut davant d’una bona sèrie, amb un pa amb tomàquet i una clara, i hauríem descansat del dia. I al vespre, abans d’anar a dormir, hauries regat una estona la gespa, i jo t’hauria observat asseguda al pedrís, i hauria pensat com n’ets de fantàstic, i hauria pensat que la vida m’havia fet un regal. I hauríem pujat junts a l’habitació, ens hauríem rentat les dents i tu t’hauries estirat al llit abraçant el coixí mentre jo m’acabava de posar la crema, i t’hauria dit “no t’adormis encara”, i hauria entrat ràpid al llit, t’hauria abraçat i ens hauríem dit “t’estimo”, com si res, com si no fos important, com si estimar algú fos tan fàcil com un diumenge d’estiu: sense cap contratemps, avorrit de tan simple, meravellós de tan senzill.
Núria Busquet Molist 