Fa un temps, quan mirava la meva vida en perspectiva, la veia com una cursa de 100 metres. Estava acabant la primera meitat, i encara portava l’embranzida del principi. Estava convençuda que arribaria al final de tot cansada, però que tot hauria anat ràpid, hauria estat fàcil i recte, molt recte.
Em desperto aquest any 2012 i ja no veig la cursa de 100 metres, amb la meta davant meu, acostant-se. Ara veig una marató, llarga, pesada, difícil. Ara sé que arribaré al final molt més cansada del que em pensava, i que algunes vegades creuré que no tinc més forces per continuar. Estic, penso, en el primer moment en què un dubta de si podrà acabar, em falta l’aire, tinc ganes de parar i respirar una mica, per continuar després. Estic cansada, esgotada.
Com la majoria de nosaltres, pensava que això de la crisi seria més fàcil, que no ens afectaria gaire, que ens en sortiríem tard o d’hora. I com la majoria de nosaltres, m’he despertat un bon dia i he vist que va de debò, que les passarem magres, que més val que ens espavilem. I després d’anys dient que tot petaria amb cara de suficiència, desitjant que ho fes perquè tal com anava el món no era sostenible, després de pensar que aquells que es passejaven pel carrer enorgullint-se de la seva ignorància enfilats en un BMW tard o d’hora acabarien al lloc que els correspon en una societat sana i responsable, ara resulta que tot ha petat, però és clar, ha petat pels del BMW i per nosaltres, testimonis perplexos i resignats de la Disneylandia eterna en què es va convertir l’Espanya plural i la Catalunya estatutària.
La cara que portem no és de sorpresa, és de llàstima per nosaltres mateixos, que vàrem haver de córrer els 100 metres perquè era la única cursa que hi havia i ara, quan ja hem arribat a la meta, resulta que ens diuen que no, que era una marató i que hem de seguir corrent, traient el fetge per la boca.
Núria Busquet Molist 