Reivindicativa

Íntim uníson

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“Totes les coses s’uneixen en el més íntim uníson,
arreu del món, per místics filaments.
La flor i l’amor, brisa i somni,
natura i home, i les coses, vives i mortes,
són totes elles semblants, unides en harmonia
arreu del món, per místics filaments.”

Artxak Txopanian (1872-1954)

Es buiden, una a una, les butaques. Les ombres que les habitaven fan ombra de l’ombra, i els cactus que hi ha a la finestra sobreviuen les ombres, i tots caminem endavant, desfilant a pas lent però constant els dèbils filaments d’ombra que ens sostenien, obligats a pertànyer a un dolor que ens havien llegat en secret aquelles ombres, amagades als vorals de les carreteres, sota les arrels dels pins que hem anat tallant un a un per fer-hi unes cases que ara abandonem per pujar les escales de pisos buits de records i plens d’esperança.

I mentre les ombres es van fonent sota el sol, a les mans d’aquells néts que hem volgut oblidar tota aquella foscor, la llum que un dia van ser ens enlluerna, i anem constatant, a mesura que passen els anys, que ja mai no serem a temps de filar la buidor de les seves vides, la incomprensió del silenci tallant. I que cada fil que hem perdut pel camí, que ells van desfilar i que hem anat escampant, és un tros de teixit de nosaltres que hem llençat a la brossa o hem donat a algú altre, perquè trobi, entre la filagarsa de les ombres, la pau.

Fuck you very much

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
Se me’n fot tot una mica bastant. Que amb quaranta anys no em considerin madura, haver d’explicar que la maduresa no té res a veure amb les ganes de riure i de viure,  i de consumir-me, i de devastar-me. Se me’n fot. De debò, se me’n fot, de fet, em fa gràcia, que les altres mares de la classe em mirin de reüll, que la meva pròpia mare es disculpi per mi, que la gent parli de mi d’amagat. Entenc que la meva existència és una amenaça per vides ufanes d’elles mateixes i del seu camí gris, recte, marcat. Se me’n fot. Se me’n fot tot bastant, la veritat.

Que alguns pensin de mi que sóc massa fàcil. Que, com que pel que sembla sóc tan, tan fàcil intentin lligar-me. Que creguin, uns altres, que la mida de la faldilla va d’acord amb les meves ganes, que hi hagi qui pensi que la dignitat la tinc, justament, entre les cames. Se me’n fot. De debò, se me’n fot.

Se me’n fot no ser rica. Se me’n fot no tenir una trajectòria vital que faci enrogir de plaer els meus pares, se me’n fot la gent avorrida, tènue, gastada, se me’n fot no ser com tothom es pensava, se me’n foten els plans que altres tenien per mi, i els que jo tenia per mi. Se me’n fot. Se me’n fot ser real, canviar d’opinió sobre la marxa, se me’n fot anar al trot, se me’n fot desbocar-me, se me’n fot tot molt, tot. Tot i tothom. Se me’n fot, se me’n fot, se me’n fot!

Però el que no se me’n fot és haver-me de fotre quan en tinc tantes ganes.

Sempre viva

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Abito sempre qui da me,
fra chi c’è sempre stato e chi non sai se c’è
al mondo sono andato
e al mondo son tornato sempre vivo.

Ligabue, “Ho ancora la forza”

Encara em queda força per flotar, per caure per enèsima vegada dins l’aigua congelada, empesa per la mà que m’enganyava. Tinc força per nedar, per agafar-me a un rai de fusta i  aguantar, sentir contra el meu cos la força de l’onada i dir-li no. Hi he anat i hi he tornat tantes vegades que ja ens diem pel nom.

Tinc força per anar tancant les portes al darrere de les meves passes i somriure en sentir els cops d’aquells que s’han quedat allà, dubtant del meu coratge. Posar el peu endavant, tan esgotada que em costa respirar i malgrat tot avançar pel pedregar i arribar al capdamunt de la muntanya. Sí, encara em queda força per mirar la vida cara a cara i escopir, i llevar-me cada dia amb nova saba i fer veure que sé bé què és ser feliç.

La força per combatre la tempesta, la força que fa tòrcer el meu destí. Encara tinc la força per fer fora allò que em crema, la força que em caldrà per no morir. La força de sentir, la força de patir, la força de pensar, de tancar-me en el meu niu per hivernar. La força de curar-me amb la saliva.

La força de sortir a navegar i de tornar-ne sempre viva.

Pessigolles. Orella. Concatenació.

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Pessigolles. Orella. Concatenació. Filigrana. Fruïció. Liquen. Xeix. Cavil·lació.

Decideixo dir sí quan voldria dir no, però sí queda bé (és la i, és l’accent?). I després ve la ràbia contra mi mateixa, perquè el sí era un no, però per no dir que no ara et sents una idiota (i torna-hi i torna-hi, castiga’t que encara et queden un parell de centímetres a l’espatlla per rebre l’embat del fuet).

I com que treballes la llengua, saps que els mots tenen significats ben marcats, delimitats pel diccionari. Però sí i no depenen, es contradiuen, depenen de qui ho diu, de qui escolta. Què vols dir, realment, quan dius sí?

Volem agradar tant a la resta que se’ns oblida agradar-nos a nosaltres mateixos. I anem per la vida fent que sí amb el cap i negant amb l’estómac, fins que un dia petem, rebentem la carbassa i per no haver volgut semblar idiotes, acabem sentint-nos-en del tot. Sí vol dir sí. No vol dir no. La resta són, només, paraules.

Princesa reivindicativa

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Ja mai més no permetré que un sant de mà allargada em tregui les espines de la tija. Les trauré jo amb els meus dits, una a una, si cal clavant-les a la pell. Hi haurà, potser, perfum de lluna clara a cada agullonada. La sang que en sortirà serà roja i ben meva, i la recolliré amb una cullera, per posar-la en un potet. A la lleixa del darrere, hi haurà potes d’aranya i escups de sargantana.

Ja res no em farà mal, en especial, cap dur cavaller mascle, el llibre no serà mai més per ningú altre. Serà per mi. Hi haurà un pou fons ple de coratge al final del jardí. Seré jo sola, la circumstància. Les passes d’una bruixa que aprèn quan fa camí.

I cada pètal del meu destí tindrà una lletra del meu nom, i quan s’acabin consonants, vindran vocals, després d’això, hi haurà la resta. Passejaré el meu cos rodó que simbolitza la conquesta. No hi haurà prínceps corrent al trot. Seré mestressa de cada cosa. Jo sóc sencera, jo sóc un tot. Mereixo un llibre i una rosa. 

Repintar

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Hi ha una pedra amb floretes pintades. Sortint per la porta, a  l’ombra d’un sol que delata la primavera incipient, m’assec al pedrís. Anul·lar-me. Per amor, renunciar a ser persona. Acceptar allò que, a ulls d’altres, és la normalitat. Acceptar.  Que igualtat és un mot invisible, aliè a la meva persona. Esperar. Que les meves filles no hagin de viure la decepció de veure, per pròpia experiència, com un mot primordial esdevé invisible.

Observar. Cada dit de la pedra té un color diferent. Les nenes, de rosa, els nens, de blau cel. Les nenes princeses que esperen el príncep i ell, que les ha de salvar. I el príncep té por de no ser prou mascle i es converteix en un monstre per poder ser tan fort que pugui matar el drac de la seva tendresa, les emocions que el farien més feble, però més humà. I la princesa s’entrega, adormida al bell mig de la clariana, per l’encís d’una dona, més lliure que ella, més humana, que és el mirall que, odiós, li mostra la cara.

Pensar. Que en posar-te el vestit de princesa, renuncies a la rodonesa de les teves galtes, aquell vestit llarg fet a mida, i et pentines els rínxols perquè ningú no pensi que ets com la bruixa que et va enverinar. Dubtar. Perquè saps que el que fas va contra la teva natura. Sentir. Que no hi ha cap lligam més enllà del teu propi destí. Cap més embut que la teva cintura.

Repintar. Una i altra vegada la pedra de l’entrada de casa. Buscar. Una nova manera d’explicar-te el conte. Trobar. Princeses amb rínxols, i homes rebels que es pinten les ungles.  Compartir cos i ànima amb prínceps indignes dels contes, amb bruixes.  Empassar-te el verí. Descobrir. Que no és més que maduixa. Sortir. A la porta de casa, a veure la pedra pintada amb floretes decorant el jardí. Recordar. Qui no vas ser aleshores i qui ets ara i aquí.

Retrat robot (o tu tranquil, que pots follar-me)

~ Núria Busquet Molist ~ 2 comentaris


Primer vam fer l’amor, o això va semblar-me. Però allò no era amor sinó instint, ho veig clar. Perquè aquesta fal·lera, tan brutal i animal, l’amor no la toca, té altres registres, diguem-ne més plans. Jo tinc el nas avesat a certes olors, i la teva, era massa de mascle. Em vas veure venir, el depredador va detectar-me: la fragilitat, la pressa, la ingenuïtat, la por de tornar a equivocar-me. Però estigues tranquil: pots follar-me.

Al rebedor. Sobre la taula. A l’escala, al lavabo, contra la pica, davant del mirall. Però ho sento, la pell et delata. Perquè els ulls que jo tinc veuen tots els colors, els matisos de rosa de l’estendard que alces, de cavaller salvador de princeses, de màrtir, de tendre xaiet despistat, d’infant o de pare. Posa’m de quatre potes, fes-m’ho pel darrera, pots cridar com un gos, bramar com un ase. Dóna’m la volta i agafa’m les mans, usa tot el meu cos i segueix provant-te que em tens, que no et cal estimar-me, que només posseint-me et va bé. I després abraçar-me, que jo em deixaré, perquè el cas és que en el fons m’està bé, ja m’agrada.

Ara que ja tinc dos ulls, però, i no em cal buscar plaure’t, et diria que tenir el meu cos és tan fàcil que si fossis humà no tindria ni gràcia. En deu tenir perquè no saps ben bé què vol dir tenir ànima. O potser deu ser això el que tu vols, que jo obri la porta, entrar per la força i arrasar-me el paisatge. Podries mirar-me per dins i intentar emmirallar-te. Però els teus ulls només veuen en mi una brillant i bonica cuirassa. Jo sé i tu no saps ni sabràs que és això el que tindràs. I amic meu, quina llàstima. Però no pateixis, tranquil, que pots seguir follant-me.

Projectes de vida per estudiar

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Embrions, tots nosaltres. Miquetes de sang i d’escates, trossets de l’un i de l’altre, sense vida per separat. Nedant en el líquid amniòtic de les nostres mares no essent realment, només esperant. Bategant, potser sí, algun dia. Però mentre érem inerts, vocables encara per pronunciar, sense batec constant, ni sang a les venes, no érem res, realment. Només simples projectes de vida per estudiar.

Elles, les dones que ens portaven a dintre, ens volien o no, ens podien o no, ens estimaven. O no. Però eren. Eren elles, i nosaltres no. Si mai no haguéssim estat concebuts, si aquell embrió que érem no hagués estat, molt més tard, una vida, no haguéssim nascut. No haguéssim. Res més. No haguéssim. I no passa res. No haguéssim i no passa res.

Si haguéssim viscut per la força d’una llei que ens obliga a ser orfes d’idees, si haguéssim tingut una mare culpable del seu pecat. Si haguéssim cregut que el seu cos és, només, un receptacle, on posar bocins d’home i fer-ne humanitat? Això? És això el que hauríem volgut? Fer dones esclaves de la seva natura, obligant-nos a tots a ser vides, quan érem, només, projectes de vida per estudiar.

Em volen blanca

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Y cuando las carnes
Te sean tornadas,
Y cuando hayas puesto
En ellas el alma
Que por las alcobas
Se quedó enredada,
Entonces, buen hombre,
Preténdeme blanca,
Preténdeme nívea,
Preténdeme casta.

Alfonsina Storni (1892-1938)
 
Em volen blanca. Tan blanca em volen, que cap més sol m’hagi tocat. Que hagi estat tancada a la capsa des del naixement. Pura, pura com un nadó de pit. Santa com una verge, feble com una espelma que per cap vent ha tremolat.

Em volen preciosa i amable, em volen atenta quan parlen, però callada, em volen alegre i poc complicada, em volen neta, rentada amb tot el sabó del món.  Depilada, però no massa, maquillada, però no massa, massa bonica, tampoc.

Em volen lluna, però ben plena, res de foscor. Em volen lliure però calmada, em volen dona només en part, un xic de nena, un xic de mare. Em volen submisa però no esclava, em volen aigua sense l’onada.

Però sóc ben bruna, escabellada, amb la pell fosca i decorada. I tinc la turba a dins del ventre, i no sóc santa, no, no ho sóc pas. Sóc una fera exagerada, jo sóc la fúria, jo sóc tempesta, jo sóc la natura desbocada.  I no m’importa dur tatuada per sempre més, sobre l’espatlla, la marca infame de l’empestada. 

Coses que succeeixen abans de succeir

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“Como começar pelo início, se as coisas acontecem antes de acontecer?” 

Clarice Lispector (1920-1977), “A hora da estrela” 

Estimada amiga, escolta atentament el que et dic: de vegades, el cel és d’un rosa bonic que fa mal al cor, per estrany i especial. Això no passa sovint, però aquell dia, ho sé del cert, el cel era rosa. I això és un senyal del destí. 

El dia que el cel va ser rosa feia encara aquell fred d’abril, i jo portava un jersei negre de coll cigne, que em marcava bé els pits, els pantalons que em fan el cul bonic, i l’anell de la sort. Tot per casualitat, tot poc premeditat. Vam prendre cervesa, vam riure, vaig dir bajanades per caure-li bé. I després, molt més tard, vaig sopar amb tu, estimada amiga, i t’ho vaig explicar. Que havia begut cervesa, que havia rigut. Que havia dit bajanades per caure-li bé.  

Que estava molt guapo. Que, ja llavors, era meu, perquè, en mirar-lo, el vaig veure: vaig veure el fil invisible, refulgint davant seu. Vas somriure aleshores, estimada amiga: no em vas creure, ja ho sé.  

Tens raó. La sort podria, efectivament, no existir. La màgia, tampoc. Estimada amiga, ho admeto: és possible que, en realitat, els reis siguin els pares. Que no es pugui anar a peu a la lluna per un raig de llum. I que jo no veiés cap fil invisible brillant, tenint, com tenia, aquell dia, al davant, aquell home amb el cor ben obert, per raó d’un atzar, que podríem titllar d’intestí. 

El que és innegable, i això no admet dubtes, és que aquell dia, el primer que el vaig veure, per fi, el cel era rosa. I això, no m’ho neguis: és o no és, estimada amiga, un senyal del destí?

Maria Pla i Vila, convergent de tota la vida

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Maria Pla i Vila, convergent de tota la vida, i molt del Barça, es va casar l’any setanta amb el bo de l’Isidre Fonoll i Cosí, també fill del poble, també convergent, també molt del Barça. Venen bates a la botiga que havia estat dels seus pares, al carrer Major, al costat de l’estanc. En Jordi i en Jaume, els seus fills ja casats, tots dos tenen carrera. I ja té tres nétes. Quan ho diu no amaga un somriure orgullós. 

Maria Pla i Vila fa vint anys que, cada dijous, es fa metxes rosses que li il·luminen la cara. Fa catequesi i sardanes, i no es perd cap concert dels Montgrins a la Festa Major. Dissabte va a missa perquè és més animada, i els diumenges família, o ella i l’Isidre van al restaurant a fer un arrosset. Quan està molt animada, fa un xarrup d’aromes de Montserrat, es posa graciosa, i l’Isidre, llavors, sembla veure la noia de qui es va enamorar, fa quaranta-sis anys. Li agafa la mà. I ella el mira i somriu, satisfeta. 

Maria Pla i Vila últimament se sent enrarida.  Com un cuc de seda a dins del capoll, que sap que ja toca sortir. L’Isidre mira el Telenotícies i diu “tot això de la consulta acabarà fatal, ja ho veuràs.” Ella el mira i somriu, indolent. S’ha fet vell. Es veu jove i bonica, “estupenda”, que diu.  

I és que Maria Pla i Vila, convergent de tota la vida, té un secret amagat: va portar, aquell dia, la papereta de casa. Al vespre, asseguts al sofà, tot mirant TV3, l’Isidre va dir “aquests de la CUP qui cony són, com pot ser que algú els hagi votat?” Ella el va mirar i va somriure, tot prenent-se el segon xarrup d’aromes de Montserrat.

Una dona, decent

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“I disregard the proportions, the measures, the tempo of the ordinary world. I refuse to live in the ordinary world as ordinary women. To enter ordinary relationships. I want ecstasy. I am a neurotic — in the sense that I live in my world. I will not adjust myself to the world. I am adjusted to myself.” 

Anaïs Nin (1903-1977) 

Em diuen que pensi amb el cap, no amb el cor, com si això fos possible.

Que el cor està boig, que no li he de fer cas, que m’enganya. Em diuen que estic esverada, que la metxa que tinc és petita, que cremo massa fàcilment. Que puc caure de ben amunt, que em puc fer molt mal, que mira la vida que has tingut, observa bé el teu patiment. Em diuen que m’assegui i que pensi, abans d’actuar, que sóc la natura salvatge, que tinc l’instint desbocat. Que viure amb el cor a la vista és dolor assegurat. 

Em diuen que reflexioni, que em calmi, que no cal dir el que penso, que pretengui que sóc diferent. Em diuen que expliqui només el que els altres volen sentir, que els faci contents. Que conti fins a tres abans d’enfadar-me. Que sigui seriosa, i que pensi en el futur. Que n’aprengui, abans d’escriure res més. Que vagi pel món ben arreglada però decent, sobretot, ben decent, res d’escots, res de cames, i molt poc maquillada.

Em proposen, de molt bona fe, que sigui un maniquí que camini ben recte, centrada. Que no digui res, que no senti res, que vegi la vida passar i jo, somrient, em quedi a l’andana. 

Em diuen que estimi amb el cap, no amb el cor, com si això fos possible.  

Pobres ingenus! Gent inconscient! Tossuderia obstinada! Pretendre que sóc una dona, decent, en lloc d’una fada!

El molt capullo

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Diu que ha patit molt, el capullo. I que sap de què va, tot això de la vida. I ho diu amb la consola a la mà, la barbeta més amunt de les espatlles, com si no tingués ulls a la cara, com si els ulls estiguessin al bell mig dels mugrons. El molt capullo. Diu que sap què els agrada a les dones i que elles sempre gaudeixen amb ell, perquè en sap molt, el capullo.
Diu que no m’ha de fer cas, quan li dic que no m’agrada el que em fa, perquè sóc una dona, i les dones “ja se sap”… Que vol dir que pots fer amb elles el que vols, perquè el que elles diuen no té cap valor. Això diu, el capullo. O això vol dir, en realitat. Que les dones, “ja se sap”, diu, somrient, el capullo. I demà es llevarà com si no hagués dit res.
Diu el capullo que jo estic molt bona, i que tinc un bon cul. I per això, suposa, es pensa, que no necessito tendresa, ni amor. Tenint un bon cul, no cal tenir cor. Pensa que sóc un objecte que pot admirar i penetrar, a pèl, a la brava, sense obrir la cuirassa. A la força. No cal pas, ell ja sap de què va la vida. Pot opinar sobre la meva, que desconeix i menysprea, i dir-me què fer i què no fer, perquè ell ho sap tot. Sí senyor, el capullo és molt llest.
I tot és opinable, fins i tot allò que ignora, i manipula el que dic fins a fer-me creure que no he dit el que he dit, el molt capullo. No en sé jo, de volar d’aquesta manera. Ja el conec, el capullo, el sé veure de lluny. Se m’acosta enlluernat, tan bé com volo, bonica i delicada. I amb el caçapapallones a la mà, somrient, es mostra sensible, i amable, i tot és impostura, em menysté, perquè sóc, al seu cap, menys humana. Perquè sóc una dona. Això pensa, el capullo. Ho pensa, i no ho sap.
Dirà que l’han tractat malament, el capullo. Que ha tingut mala sort amb les dones. Que no hi ha dret, tan bo com és ell. Que som totes iguals. Potser algú, com jo he fet, li hauria d’haver dit, ja fa temps, que hi ha homes tendres i dolços, que estimen les dones. Que les acaronen quan fan sexe amb elles, que les respecten, les escolten, les entenen, les valoren. Bons companys de viatge que no estan jutjant constantment. Potser algú li hauria d’haver dit, al capullo, que si està sol, és perquè és un capullo. Prepotent. Dir-li això, simplement.

Mil (i una)

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Disculpa si no sóc exactament com t’esperaves. Sent tan fràgil com ets, deus creure que sóc perillosa. És normal. Les persones com jo, tan lliures, tan fortes, tan delicades, no som fàcils de  classificar, d’ubicar en aquest món que t’has fet a mida al teu cap, on tries un bàndol entre indis i vaquers i mai fumes la pipa de la pau, si portes barret. No, jo no sóc una dona com totes aquelles que tu has conegut. Milers, que dius tu. Iguals totes, pastades. O almenys això és el que creus, aquella certesa que et permet circular per la vida amb seguretats impostades.

Però d’acord, tens raó, jo sóc massa, massa diferent. No n’havies vist mai cap d’iguaI, ja fa temps que porto dins meu l’estigma de bruixa empestada. Homes i dones ho saben. A alguns, algunes, els encanta. Però a aquells que, com tu, veuen la vida com una tria entre el blanc i el negre, el meu fúcsia els insulta, desafia les regles marcades. I a més, sóc profunda. I, a més, et faig por.
Planteja’t que potser algú com jo, tan lleugera, tan rodona, tan ben decorada, pot fer trontollar tot allò en què tu creies. I desfer un món tan bell, de bons i dolents, de monstres i fades, de prínceps protectors i princeses que són el repòs del guerrer, és deixar de ser tu. Em sap greu. Disculpa si no sóc exactament com t’esperaves. Disculpa si no sóc com tota l’altra gent, normal i corrent. Disculpa per fer-te veure que de mil que en coneixies, la que fa mil i una, que sóc jo, ves per on, és la que és diferent.

Live long and prosper

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

 
La nit passada no vaig dormir gens i no vaig tenir cap orgasme. Un malson. Una angoixa. Una angúnia d’aquelles que et frenen abans de deixar-te lliscar amb placidesa pel tobogan del son. Com si un nen malparit es plantés amb els braços plegats entre tu i la baixada, “contrasenya o no passes”, amb cara de ràbia quan ja estàs assegut ,agafant embranzida. I vinga provar-ho: houdini, milhomes, filigrana, esperpentu, picasoques i així, mitja nit.
En el somni en qüestió, un comitè de savis intentava salvar la galàxia. Asseguts a una taula allargada, amb finestres amb vistes al cosmos, a la nau estel.lar Enterprise. El capità Picard, mostrant interès, amb un te Earl Grey a les mans, escoltava.  Cadascun d’ells, molt seriós (Humans, Klingons, Vulcanians, Rumolans, Betazoides i altres races, menys conegudes) buscaven maneres de frenar l’atac dels Borg i salvar l’univers en perill de destrucció total. Tot molt civilitzat, és a dir, sense alcohol.
El cas és que el que em doblegava l’estómac fent l’aire difícil de treure i posar als meus pulmons era l’evidència d’un fet catastròfic, un cataclisme, una desgràcia molt gran. La certesa irrebatible que l’aconseguiríem. Que seria nostra, al final. La independència. I aquesta seguretat que, a priori, com a independentista sense complexes que sóc i devota creient en la bondat de les espècies que compartim la galàxia, m’hauria fet adormir apuntant un somriure, aquesta nit passada, m’ha desvetllat. Quina por que m’ha fet. M’he ben trasbalsat. Tan propera que està.  I tan poc preparats. Hosti tu, una mica d’empenta. Que la resistència és fútil, collons, que no paren de repetir-ho pels altaveus. Ja no sé ni com dir-ho. Serem assimilats, com imbècils, si no ens ho currem. Una mica de brio…
Jo ja sé que hi ha una pila d’experts que faran que tot rodi com una pilota. Gent de ciències, que fa números i conta dos més dos i li surt quatre sovint. Però és que encara, ningú, m’ha demanat l’opinió, i el temps passa molt ràpid. No costa res fer una consulta a l’experta. Jo hauria de formar part del comitè de savis que estan elaborant el mític full de ruta. Vull ser-hi present. No ho enteneu o què us passa? La bogeria, la superficialitat, el sexe, la passió, les ganes de riure, les grolleries i el desvergonyiment han de formar part, també, del país que estem construint. Jo en sóc Doctora Cum Laude.
I ara mateix, perdoneu-me, trobo que hi ha massa gent que s’ho pren tot massa a la valenta. A l’Enterprise hi ha massa silenci, tot és gris, amb uniformes barats molt horteres, i carotes passades de moda que no es creu ningú i que no colen com a races diferents. I, per favor, ja seria hora que entenguessin que no es pot viure una vida a base de suc de taronja, per molt que tinguis teletransportadors i tricòrders.
Si els savis reunits a l’Enterprise es prenguessin els problemes com jo em prenc les coses, ja fa trenta anys que voltaríem pel món mirant els veïns del costat amb cara de superioritat, no és per res. Potser consideren que no sóc molt sàvia, cosa que és relativa (però no tant, no fotem, que tinc un Cum Laude). En interestel.laritat sóc un coco. I el contacte entre races alienígenes el tinc per la mà. On vull anar a parar? , us preguntareu. Qui ho endevini, un pèsol. Doncs que la meva opinió (gens modesta) és propícia a pensar que el sexe és la clau. Fa que tots els temes seriosos siguin molt menys profunds (o molt més, segons la profunditat desitjada, no us sembla?)
Acceptaré el fet que el meu criteri no serà tingut en consideració en les discussions referents a la independència. No tinc prou cara de ràbia, i el somriure constant i l’alegria de viure, vulgues que no, et fa menys consultable, menys fiable, menys digna d’una tertúlia amb cara i ulls a la taula del capità Picard. Uno, dos,llamando a la Tierra (en castellà, que ho entengui tothom, els de cara de ranci i els Borg, sobretot): somrieu. Feu més sexe, si us plau, amb amor, si pot ser, i no cal que sigui amb les vostres parelles, tots ho agrairem igualment, fins i tot elles mateixes, potser. Llegiu una mica. Poesia, millor. Gaudiu de la vida.  D’aquesta manera, quan sentiu les paraules “dret”, “a” i “decidir” totes juntes dins la mateixa frase no se us posarà aquesta cara de peix enrarit de fa dies. Entendreu, amb sort, ara que la sang del cos ja estarà repartida, el significat de la paraula “decidir.”
M’he despertat suada, cridant com un klingon “Heghlu’meH QaQ jajvam”.  I ni tan sols havia tingut un orgasme. Desitjant-nos a tots, això, sí, llarga vida i prosperitat. Que ens fan falta.

Let them bark, Scarlett

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“Did you ever hear the Oriental proverb, “The dogs bark but the caravan passes on”? Let them bark, Scarlett. I fear nothing will stop your caravan.” 

Margaret Mitchell (1900-1949), “Gone with the wind”
“Vigila el que fas i el que dius, perquè vius en un poble, i aquí, tot se sap.” Si em punxen, no sagno. Jo creia que la gent tenia altra feina que estar pendent de mi, però des d’aquell dia no puc parar de pensar-hi, i confesso que el fet de contemplar la possibilitat que hi hagi algú que espiï el que faig i li importi em produeix certa excitació. Sexual, és clar, de la bona. Ja em coneixeu, a aquestes alçades.

He decidit, doncs, que a partir d’ara seré més animal i més porca quan escrigui, em maquillaré més, i marcaré més pitrera. A veure si em critiquen, i surto a la tele del poble i a la revista local. Em fixaré com em miren els homes al supermercat, i les dones, mmm, les dones també.  Sento un pessigolleig interessant a l’entrecuix, tot pensant-hi. Oh, sí! Que xerrin per les cantonades, que murmurin, que em mirin de reüll pel carrer. Que em cridin que sóc una meuca i s’amaguin després rere els arbres. Això a mi em posa, que no ho sabeu? Pensar que em llegeixen de nit, amb una llanterna, d’amagat, quan no els veu ningú, i altres coses que fan d’amagat llegint els meus escrits calents…  M’escalfo, m’escalfo, no hi puc fer més, sóc així… 

Bona gent, escolteu-me: condemneu-me, però llegiu-me també. Tinc ànima de bruixa i estic esperant ja fa dies la pluja de pedres al mig de la plaça del poble. Cremeu-me viva, siusplau. L’olor de socarrim m’accelera. Fins i tot he escollit el modelet, ben cenyit, transparent, com déu mana. Morta, rostida, però sexy, això sí. Per servir-vos estic, expectant. Us prometo que m’escarrassaré molt per no decebre ningú, he estat practicant. Xisclaré com una garrina mentre dracs i escorpins surten de la meva boca infecta, expulsant de dins meu la llavor del pecat. 

Mereixo un càstig, creieu-me: sóc culpable. Pensament, paraula, obra i omissió, tot alhora i amb ganes, i també d’altres pecats que ni imagineu. I el més terrible de tot és que tant se me’n fot. Habitants de la vila, us ho prego, quan estigui cremant-me, mireu-me, observeu. Escopiu-me, crideu.
 
A déu poso per testimoni que, per molt que brameu, tard o d’hora, una nit, d’amagat, em llegireu.

Feminista amb els llavis pintats

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
Jo sóc feminista. Em maquillo, em depilo, em tenyeixo el cabell. Porto roba interior. Sovint amb puntetes i colors llampants. M’estimo i em sento bonica. M’agrada mostrar com em sento.
Sóc feminista. Estimo, no, adoro, els homes. Faig sexe amb ells sempre que puc i que em deixen. Hi prenc cerveses. Hi dino, hi sopo. Hi parlo. Hi treballo. Gaudint, ells i jo, de les respectives llibertats.  Són, seguríssim, els millors companys de viatge. I vull, també per ells, un món millor.
Sóc feminista perquè sóc una dona. I vivim en un món on les dones són, encara, un apèndix dels homes. I penso que el gènere d’una persona no justifica cap desigualtat.
Sóc feminista perquè estimo el meu sexe. I no vull que ser lliure i mostrar-ho suposi una excusa per ser violada. Perquè milions de dones del món ni tan sols sospiten que tenen drets. Perquè no vull que cap persona odiï el cos amb què va néixer per culpa d’estàndards absurds que entre tots hem creat. Vull que el valorin, el respectin, l’estimin, sota qualsevol circumstància.
Sóc feminista perquè tinc una professió que vull que valgui a final de mes igual que la d’un home. Perquè tinc un cervell i un úter, i tots dos funcionen alhora.
Sóc feminista perquè sóc mare, i vull gaudir d’aquest fet sense sentir que porto el sacrifici a la sang. Perquè a diferència de les dones que m’han precedit, jo sí, vaig poder, d’alguna manera, triar, i vull que les meves filles també triïn un dia, amb total llibertat. El mateix, exacte, que desitjo pel seu germà.
Sóc feminista perquè sóc persona, i no vull que un altre ésser hagi de vendre el seu cos per poder sobreviure o alimentar l’horror de les màfies que l’han fet esclau, ni renunciar al seu plaer per cruels i assassines raons culturals, ni sentir-se assenyalada per avortar, havent pres una decisió tan brutal.
Sóc feminista perquè faig el que em sembla sense causar cap mal, i no vull rebre escopinades d’aquells i aquelles que creuen saber què ha de fer una dona com cal. Perquè quan defenses el que és just i el que és digne és necessari ser radical. Perquè homes i dones hem d’estimar-nos i viure plegats.
Jo sóc feminista. I escric aquestes paraules amb talons, arracades, i les ungles i els llavis pintats.

Ho vull tot

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“La història de l’home no és la batalla del bé que intenta superar el mal. La història de l’home és la batalla del gran mal que intenta aixafar la llavor de la humanitat.”
Vassili Grossman (1905-1964), “Vida i destí”

Dono voltes aquest matí al bé i la bondat. La diferència sembla subtil, però és de vital importància: el bé és un una entelèquia, un concepte racional, només cal pensar-lo i permet fàcilment la generalització. La bondat, en canvi, surt de dins, és el que ens fa humans, només té sentit si es porta a la pràctica i això s’ha de fer un a un, en cada persona individual.
Parlar de la bondat genera frases com “en el món en què vivim s’ha d’aprendre a ser dolent”, “s’ha de mirar sempre primer per tu i els teus”, “el que és de tots no és de ningú, en el fons”, “la unió fa la força, potser sí, però és una font inesgotable de conflictes”. “Ja maduraràs”, “ja et faràs gran”, “ja ho entendràs quan tinguis fills”, “ja ho entendràs quan siguis vell”. Avís per a navegants: jo encara no ho he entès, i tic tac tic tac, ja sóc una mica (una mica molt estupenda, tot sigui dit) però una mica, gran. He naufragat ja unes quantes vegades i he après a nedar.
Fins i tot els que prediquen amb el cinisme del quedar-se com estem saben que només de la unió de tots per pura bondat i generositat en sorgeixen els més grans beneficis per tota la humanitat. Mai l’individualisme o el filldeputisme ens ha ajudat a progressar, mai. En canvi, la generositat de cadascú amb als seus semblants eleva el sentit de la vida humana a la màxima expressió.
Perdoneu-me si avui, potser pel dia grisot que fa a fora, espessejava de mala manera amb aquests pensaments tot esmorzant, mentre llegia al diari els programes dels partits polítics de cara a les eleccions de diumenge.
Fa vint anys que exerceixo el dret a vot. Ja no sóc la noieta de 18 anys que creia que el món es podia canviar només volent-ho, i portava una estelada a la carpeta de l’institut, al costat de la foto d’en Carles Sabater (tots tenim un passat, nois…). Aquella carpeta vermella plena de papers, que portava enganxada a uns pits que aleshores, que eren ferms i turgents, volia dissimular, i que ara, després de tres fills, mostro amb desinvoltura. Però és que ara sóc la dona de 38 anys que creu que la voluntat és el primer pas necessari per canviar les coses. Penso, encara ara, i amb més força que mai, que s’ha de somiar i s’ha de viure amb alegria. Per això fujo dels partits que demanen peix al cove, els que ens diuen que hi ha el que hi ha i que canviar-ho és impossible. Els que ens asseguren que hem de tenir por del que ens pot passar si som el que volem ser. Els que ens repeteixen que hem de ser realistes. Què vol dir que hem de ser realistes? Com s’atreveixen? La realitat es fa cada dia, a cada moment. Ser realistes vol dir que ja ens està bé el que hi ha. Hem de ser capaços de buscar una realitat millor, no adaptar-nos a la que tenim, essent, com és, imperfecta. Asseure’ns a contemplar el que s’ha aconseguit i dir que no cal canviar res per por de perdre-ho és de covards i no és generós de cara a les generacions futures. Mereixen una societat més justa, millor. Si no avancem, retrocedim. Si la gent bona no lluita, obre les portes de bat a bat perquè entri la gent dolenta.
Diumenge aniré a votar. I el cap potser em diu que haig de ser intel.ligent, que haig de fer un vot útil. Però el cor, massa acostumat als barrots de la presó on ha viscut tants anys, per fi alliberat, em diu: “somia, somia!” Sabeu què passa? Que, de vegades, cal escoltar el cor i deixar de banda el cap. Ens enganya, ens fa trampes al solitari. Jo votaré amb el cor, amb el ventre, amb el sexe. I quan posi el paperet dins l’urna pensaré que no vull triar, que vull que el món sigui dels qui somien, com jo.
Vull veure al parlament del meu país els saltimbanquis somiatruites amb cabells llargs que creuen, realment, que les coses es poden canviar amb generositat i voluntat i que estan disposats a lluitar per fer-ho possible. Aquells que, en lloc de dedicar el temps i l’energia a pentinar-se la clenxa mentre es prenen un gintònic amb la bandereta catalana a la butxaca a punt per cridar amb la boca petita a favor d’una independència per la que no han lluitat mai i que ara, de sobte, els interessa, dediquen el seu temps i la seva energia a fer possible un projecte esbojarrat i molt il.lusionant sense tenir ni un duro a la cartera. Els que, com la major part de tots nosaltres, estan enfadats amb el que hi ha, però que en lloc de cagar-se en tot mentre mengen l’escudella de Nadal per acabar reconeixent davant dels canelons de Sant Esteve que és el que toca i que hem de ser realistes i que no s’hi pot fer res, que tots els polítics son iguals, es pentinen les rastes, s’arremanguen les samarretes arrugades de “No al Quart Cinturó” i creen, del no res, un partit polític que estigui d’acord amb el que pensen. Aquests, vull que siguin els meus. Els que no s’omplen la boca amb el bé de tots i practiquen amb la bondat, que és el que ens fa, de debò, humans. Estimats amics meus, aquest cop ho tinc clar, claríssim: Jo ho vull tot. Teniu el meu vot. Somiem! #hovolemtot

Espero esperar

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 
Espero sentir aquest neguit de l’espera una vegada i una altra al llarg del camí que em queda per endavant. Espero tenir sempre el cor tan ple de vida com ara. Espero que el meu país sigui un dia independent. Espero que persisteixi la capacitat dels humans de somiar i lluitar per un món millor. Espero que aquells que s’amaguen rere el cinisme del que és possible puguin percebre dins seu la brillantor encegadora de la il.lusió per l’impossible.
Espero que els meus fills aprenguin a valorar la vida que els he regalat. Espero que els meus pares estiguin orgullosos de mi. Espero que les persones que estimo m’estimin tant com jo a elles. Espero que les que ja no m’estimen tinguin el valor de dir-m’ho i no em facin patir més. Espero poder riure (no només somriure) cada dia, almenys, tres vegades. Espero moments de soledat i moments de companyia. Espero viatges en la llunyania i d’altres a dins meu. Espero recordar fins l’últim dia aquells que enyoro. Espero sexe salvatge, i sexe amb tendresa, i sexe amb amor. Espero ser capaç de fer florir el sofriment que, certament, m’espera en algun moment. Espero no perdre mai aquesta plenitud i aquesta alegria que m’enlluerna, encara.
Espero que arribi el vespre. Espero que demà el sol t’il.lumini el rostre quan obri els ulls i torni d’allà on hagi estat. Espero poder esperar sense perdre mai l’esperança. 

Ciutadà del món

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Ciutadà del món. Com si jo visqués en un altre planeta. Em diu que ell és un ciutadà del món, i que no creu en banderes, ni en himnes, ni en separatismes inútils. Que tots som germans i que hem de caminar units. I em mira amb cara satisfeta, de condescendència. Jo no sóc ciutadana del món, jo sóc d’una espècie particular. D’aquells que volen crear fronteres quan el que s’ha de fer és desfer-les, d’aquells que es vesteixen amb la bandera per esmorzar, per dinar, per sopar. D’aquells que, tossudament, s’entesten a voler ser relíquies del passat i parlar un idioma innecessari. I s’asseu amb les mans creuades sobre el pit, esperant resposta. I tot això m’ho diu un noi molt guapo i molt simpàtic de 37 anys que ha estudiat una carrera i que va venir de Granada fa un any.
I quan acaba de vomitar tota la llista de frases que tinc més que sentides i algunes noves però no menys sorprenents, li dic sense immutar-me que no es tracta del que sóc, sinó del que sento. I jo no em sento espanyola. I escolta, noi, no és que us tingui mania, és que no és agradable ser el que no sents que ets. Que t’obliguin a ser-ho. Que no és que no estimi el món i tots els ciutadans que hi viuen. Realment estimo molt el món, a tothom, però és que sento que pertanyo a una part del món i que aquesta part l’estimo més que la resta, perquè és la meva part. I que la vull lliure, i feliç, i que vull que els que hi viuen puguin decidir què són sense cap imposició.
I que no és necessari explicar-li les raons per les quals t’has de sentir orgullós de ser el que ets, perquè la meva llengua i la meva cultura són al pinyol de la meva ànima i són l’arrel que em sosté a terra, i són el que m’uneix als meus besavis i rebesavis que no vaig conèixer. I que puc anar a qualsevol lloc i ser feliç, però no deixaré de sentir aquesta pertinença.
I que l’amor pel meu país no és dolent, que no vol l’enfrontament contra l’altre, sinó l’autoafirmació necessària per sentir-te bé amb tu mateix. I que no es pot viure amb la frustració de no poder ser el que sents que ets. Que aquesta frustració, tard o d’hora, acaba sortint per alguna banda.
Em diu una vegada i una altra que ell és un ciutadà del món. D’un món on ell té una llengua i una cultura amb un estat al darrere. I jo, que reclamo el mateix per nosaltres, sóc una secessionista perillosa i molt equivocada.  Al meu balcó hi ha una bandera amb una estrella, li dic.
I prenem una cervesa, i riem, i ens agradem, de veritat. I quedem un altre dia, i ja està.