Ciutadà del món

Ciutadà del món. Com si jo visqués en un altre planeta. Em diu que ell és un ciutadà del món, i que no creu en banderes, ni en himnes, ni en separatismes inútils. Que tots som germans i que hem de caminar units. I em mira amb cara satisfeta, de condescendència. Jo no sóc ciutadana del món, jo sóc d’una espècie particular. D’aquells que volen crear fronteres quan el que s’ha de fer és desfer-les, d’aquells que es vesteixen amb la bandera per esmorzar, per dinar, per sopar. D’aquells que, tossudament, s’entesten a voler ser relíquies del passat i parlar un idioma innecessari. I s’asseu amb les mans creuades sobre el pit, esperant resposta. I tot això m’ho diu un noi molt guapo i molt simpàtic de 37 anys que ha estudiat una carrera i que va venir de Granada fa un any.

I quan acaba de vomitar tota la llista de frases que tinc més que sentides i algunes noves però no menys sorprenents, li dic sense immutar-me que no es tracta del que sóc, sinó del que sento. I jo no em sento espanyola. I escolta, noi, no és que us tingui mania, és que no és agradable ser el que no sents que ets. Que t’obliguin a ser-ho. Que no és que no estimi el món i tots els ciutadans que hi viuen. Realment estimo molt el món, a tothom, però és que sento que pertanyo a una part del món i que aquesta part l’estimo més que la resta, perquè és la meva part. I que la vull lliure, i feliç, i que vull que els que hi viuen puguin decidir què són sense cap imposició.

I que no és necessari explicar-li les raons per les quals t’has de sentir orgullós de ser el que ets, perquè la meva llengua i la meva cultura són al pinyol de la meva ànima i són l’arrel que em sosté a terra, i són el que m’uneix als meus besavis i rebesavis que no vaig conèixer. I que puc anar a qualsevol lloc i ser feliç, però no deixaré de sentir aquesta pertinença.

I que l’amor pel meu país no és dolent, que no vol l’enfrontament contra l’altre, sinó l’autoafirmació necessària per sentir-te bé amb tu mateix. I que no es pot viure amb la frustració de no poder ser el que sents que ets. Que aquesta frustració, tard o d’hora, acaba sortint per alguna banda.

Em diu una vegada i una altra que ell és un ciutadà del món. D’un món on ell té una llengua i una cultura amb un estat al darrere. I jo, que reclamo el mateix per nosaltres, sóc una secessionista perillosa i molt equivocada. Al meu balcó hi ha una bandera amb una estrella, li dic.

I prenem una cervesa, i riem, i ens agradem, de veritat. I quedem un altre dia, i ja està.