El gest quotidià de posar-me els auriculars a les orelles. Pitjar el triangle de “play” que vol dir endavant, engega’t, estic preparada per entrar. Una guitarra i una veu, res més. Tancar els ulls i sentir la música endinsant-se directament al meu cor, sense intermediaris.
Em pregunto com és possible. Una nota darrere l’altra, posades al lloc correcte, i les emocions, aquelles que últimament m’esforço per no controlar, surten disparades per totes bandes, s’apoderen de mi i em submergeixen en l’escalfor de la melodia. La música. Acompanya cada moment del dia, modifica la realitat segons la cançó que sona quan l’estàs vivint. Eleva cada partícula del que sóc, penetrant els meus racons més inaccessibles. Aquell tros del cor on no arriba la sang, aquell bocí del pulmó on l’aire no s’infiltra, aquella parcel.la del meu úter que cap espermatozou ha visitat. S’escampa com un fum, com un líquid molt poc dens. S’introdueix dins meu traspassant els porus de la pell, donant sentit a cadascun dels minuts de la meva existència.
I m’imagino una vida sense això. La respiració profunda que et fa saber tan viu, el poema curt amb les paraules justes (Emmarco amb quatre fustes / un pany de cel i el penjo a la paret), riure a crits parlant d’homes amb una cervesa a la mà, sentir la persona que va sortir amb tant dolor de les teves entranyes dir-te, mentre t’abraça, “t’estimo, mama”, arraulir-te al sofà sota una manta, amb un Kieslowski i una copa de vi, córrer pel bosc tan ràpid que el cor et surt per la boca, la carícia de l’amant tocant-te la pell, un orgasme llarg i profund. I per descomptat, la música. No es pot viure sense això. La vida és música, sí, ho és.
Núria Busquet Molist 