Espero sentir aquest neguit de l’espera una vegada i una altra al llarg del camí que em queda per endavant. Espero tenir sempre el cor tan ple de vida com ara. Espero que el meu país sigui un dia independent. Espero que persisteixi la capacitat dels humans de somiar i lluitar per un món millor. Espero que aquells que s’amaguen rere el cinisme del que és possible puguin percebre dins seu la brillantor encegadora de la il.lusió per l’impossible.
Espero que els meus fills aprenguin a valorar la vida que els he regalat. Espero que els meus pares estiguin orgullosos de mi. Espero que les persones que estimo m’estimin tant com jo a elles. Espero que les que ja no m’estimen tinguin el valor de dir-m’ho i no em facin patir més. Espero poder riure (no només somriure) cada dia, almenys, tres vegades. Espero moments de soledat i moments de companyia. Espero viatges en la llunyania i d’altres a dins meu. Espero recordar fins l’últim dia aquells que enyoro. Espero sexe salvatge, i sexe amb tendresa, i sexe amb amor. Espero ser capaç de fer florir el sofriment que, certament, m’espera en algun moment. Espero no perdre mai aquesta plenitud i aquesta alegria que m’enlluerna, encara.
Espero que arribi el vespre. Espero que demà el sol t’il.lumini el rostre quan obri els ulls i torni d’allà on hagi estat. Espero poder esperar sense perdre mai l’esperança.
Núria Busquet Molist 