Infidelitat

 


Jo, que vaig créixer amb tots dos ulls acostumats a la muntanya, amb el motlle dels turons i el color d’arbre, Turó de l’Home, el Matagalls i les Agudes, i que tancant els ulls, de nit, de dia, sigui a Moscou, a Roma o França puc resseguir-li cada forma i dir que sóc a prop de casa. Jo, que sóc mig dona, mig muntanya, i que el meu cor té escut de roca, i que els meus peus tenen la pols de Santa Fe, de Santa Helena i els pulmons de Sant Marçal. Jo, que dino, sopo i faig l’amor a l’ombra d’un imponent pare, que respiro el seu paisatge, que l’observo amb devoció i que n’escolto cada brot amb fe de cec.

Jo, que vaig pregar clemència a aquest massís de roca i pedra, que li pressento olor d’espígol, que m’és far en nits de vetlla. Jo, que carranquejo amb peus de marbre pels pantans, sentint les fulles a l’esquena, olorant rius i boscos clars, escampant plors desesperats a Fontmartina, pidolant que un monstre tèrbol em prengués. Jo que el porto en vena, a les entranyes, en aquell racó de l’úter, en aquell cantell de l’ungla, en la pell del llagrimall.

És només veure una onada i fer-li el salt.

Càlids vespres verds

No era vespre ni verd: era tarda del mes de juliol, calenta, ben groga, cremada pel sol. Una pena de sofre esborrava les passes de l’altre camí. Va fer feina, aquell dia, capriciós, el destí.  

Al palmell de la mà forja solcs la natura. Ella creu que no he anat a la lluna, que només els plomosos apèndixs fan volar cel amunt. Somriu indulgent quan torno al cau masegada, després de l’últim batzac, i en els ulls li veig l’ombra d’aquella que sent, a la vegada, la calma d’una vida apamada i la força voraç de la flama roent. Ella sap, en secret, que la màgia existeix. Com una mare guareix la seva nena rebel. Ella em té les arrels, però no veu energies ni fils invisibles enlloc. 

Diu que ens hauríem trobat igualment, en un fred dia groc. Però les cartes estaven marcades. Em prohibeix encendre la metxa, però és allà quan em cremo amb el foc. Desitja, en el fons, la pròpia cremada. Creu estar alineada. Que tot és casualitat. Però, per dins, ella ho sap: tot allò respirat amb el cor mai no es perd. I seran sempre càlids els nostres vespres verds.

El so del silenci

Fa temps que no planxa camises. I això que ho havia fet amb els ulls mig tancats, sense cremar-se ni mica, vigilant la canalla, bullint l’escudella, parada la taula per vint convidats. Ara la vista li falla molts cops. Tanca els ulls i es relaxa, i li sembla que passa el moment. No ho fa gaire, això: tancar els ulls li fa mal. No hi sent bé, i sense veure la tele, podria pensar. En els seus vuitanta anys. En la vida que passa i que no para mai. En un únic home auster, miserable, que la va tocar poc. I en els fills que li resten, que van fent el camí que ella haurà fet abans. 

Després de la lluita constant, de fer de minyona barata, de parir, de cuidar criatures, de sotmetre’s als avis, de patir, simplement d’existir, està sola amb la tele, al final. L’acompanya una figura humana que, per primer cop a la vida, no li diu què ha de fer. S’aixeca de la butaca, el bastó la trasllada a la cuina, i es prepara mongetes, sardines, la taula per un, omple el vas amb un vi tebi, barat. Dina mirant la novel·la, i es pren un cafè carregat, que sap que no lliga amb la pastilla del cor, i la de l’estómac, i dues pastilles més que no sap ni què fan. 

Els fills venen sovint i li donen conversa. No parlen de res important. Es queden en la superfície, no li pregunten què pensa, què sent ara que tot és passat, i present. No sabria respondre’ls: a aquestes alçades, res no és rellevant, realment. Li expliquen anècdotes dels seus propis néts. Els besnéts que ella veu de vegades, de qui confon tots els noms. Aquells éssers petits que la miren, estranya, no sabent que ella va ser, fa molt temps, el que ara són ells. I ara ella és el que un dia ells seran.  

De vegades, als vespres, amb la tele tancada, escolta el silenci de la seva vida. És gran. Camina amb bastó fins al llit. Estirada, respira molt suau. Ha passat un altre dia, encara, i es pregunta fins quan. Res destorba la calma amb què sent passar els anys.

L’hoste (un home ha arribat)

Tot és igual: contra les finestres del menjador
Repica la neu compacta fent zigzag.
Sóc exactament la que era,    
Però ara, un home ha arribat.

 Anna Akhmàtova (1888-1966), “L’hoste”

Si viure fos fàcil com un matí de diumenge.

Si la lluna fos sempre plena, i les estrelles, perfectes, brillessin al cel sense cap núvol que les ombregés. Si les flors del jardí no perdessin els colors brillants per poc que jo les regués. Si la pluja fos sempre suau i agradable, asseguda al sofà amb un llibre a les mans. Si l’aire entrés als pulmons sense cap entrebanc, cada dia. Si no hagués d’escriure poemes que parlen de buits que em feriren.

Si cada música que escoltés es fes lloc al meu cor i l’obrís de bat a bat, com una magrana madura. Si cada cop que corro pel bosc sentís aquella inequívoca olor de pins i d’alzines que m’eixampla els narius. Si els petons dels meus fills tinguessin sempre l’olor de les nines, i no em fessin memòria d’uns dies que, encara ara, obren la cicatriu que em vigila.

Si fos robusta, i altiva, com un roure fort que es manté ferm al seu lloc i mai no es desvia. Si no fos un jonc tendre, que es vincla amb la força del vent i se sent impotent i té por de la vida. Si el joc consistís a enganxar en una cartolina, gomets vermells i rodons. Si l’aire entrés als pulmons sense cap entrebanc, cada dia. Si caminar pel fangar fos tan fàcil com una cançó d’Antònia Font.

Si no portés ales de plom, i em sentís orgullosa de mi, tenint la certesa que sóc com hauria de ser. Si l’única resposta a “t’estimo” fos sempre “jo també.”

La lluna la pruna vestida de dol

ACTE PRIMER

Mare i tres nens petits que un dia seran adults, estirats a la gespa del jardí mirant la lluna. Edat dels nens: 5, 3, 3. Edat de la mare a la Terra: 38. Edat de la mare a la Lluna: 12. Edat de la mare a K-PAX: 15

ESCENA PRIMERA 

MARE:   Silenci tothom! La sentiu?
M.:   Qui?
MARE:   La lluna.
M. (sorpresa):   La lluna parla?
MARE:   És clar, jo sóc bruixa, jo parlo amb la lluna i les estrelles, els arbres i les flors.
O. (Interessat):   I què et diu, la lluna?
MARE:   Diu que té ganes de veure-us.
E. (traient-se el xumet de la boca, emocionada):   A nosaltres?
MARE:   Sí, diu que com que la vostra mare és bruixa, vosaltres sou fills de bruixa, uns nens molt especials. I que els fills de bruixes poden anar a veure la lluna.
M. (nerviosa):   I com hi anirem?
O.:   Amb coet!
MARE:   No… Diu la lluna que el dia que hi hagi lluna plena intentarà acostar-se a la terra al màxim, i que quan estigui molt a prop, tirarà un raig de llum perquè puguem pujar-hi.
M.:   I com hi pujarem, al raig de llum?
MARE:   Serà un raig de llum de lluna. Anirà a parar al nostre jardí, i nosaltres estarem esperant. Pujarem sobre el raig de llum i anirem caminant fins la lluna.
E.:   Al raig de llum no hi ha baranes?
MARE:   No, haurem de caminar en filera.
E. (abraça la mare):   Jo tinc por.
O. (agafant-li la mà):   No tinguis por, E., jo et donaré la mà.
M.:   Haurem de portar sabates especials per anar a la lluna?
MARE.:   No caldrà, podrem anar descalços.
O.:   I si ens cremem els peus?
MARE:   És impossible, el raig de lluna és fred, no crema.
M. (s’incorpora):   I què hi haurà a la lluna?
O. (gesticula amb els braços, com si estigués recitant un poema):   Coses meravelloses!
E. (s’incorpora també, mirant la mare):   Quines coses meravelloses?
MARE:  Cràters gegants plens de petons i abraçades de sucre que es poden beure amb un got. Llaminadures. Tobogans i gronxadors. Persones que caminen somrient com ximples. Poemes i versos. Cançons amb guitarra. Mallots de ballet. Pilotes de platja. Iogurts de fruites del bosc. Gespa acabada de tallar. Follets, papallones i fades.
O. (amb cara de dolent):   I pirates!
E. (poc convençuda):   I pintallavis?
O. (deixa de fer cara de dolent per tranquil▪litzar-la):   Claaar! I arbres de tots els colors. I albercocs.
E.:   Hi ha arbres lila? Jo vull arbres lila.
O.:   Sí. I de color groc també, seguríssim.
M. (es torna a estirar i mira meravellada el cel):   I la lluna, també hi és? Jo vull veure la lluna. Podrem parlar amb ella?
MARE:   És clar! La lluna és la que fa que tot sigui meravellós.
E. (s’estira de nou a la gespa, emocionada):   Ai, no sé si li agradaré a la lluna. S’enfadarà amb mi si em veu amb la pipa?
O.:   Què dius? La lluna és bona. Estima els fills de les bruixes. Ho ha dit la mama.
M.:   Quan hi anirem, quan hi anirem? En tinc moltíssimes ganes! Li puc dir a les meves amigues de l’escola que vinguin?
MARE:   Aviat. La lluna m’ha dit que m’avisarà. Però només poden venir els fills de les bruixes.
O. (es torna a estirar, preocupat):   I si quan t’avisa estem amb el papa?
MARE:   Tranquils, la lluna ja ho sap. Ens avisarà un dia que estigueu amb mi.
E. (mira el seu germà):   Tinc molta por de caure del raig de lluna.
O. (li agafa la mà):   Jo t’agafaré de la mà, ja t’ho he dit, no pateixis!
M.:   Hem de portar vestits especials? Jo vull portar el vestit de papallones.
MARE:   Els més bonics que tinguem.
O.:   Puc portar la samarreta de pirata?
MARE:   Perfecte! Segur que a la lluna li encanta.
E.:   Podré portar el nino de dormir?
M. (mira la seva germana horroritzada):   I si et cau pel raig de llum què? Millor que no el portis.
E.:   D’acord… Mama, i podràs fer-me una trena i pintar-me les ungles?
MARE:   Anirem més guapos que mai. 

(Tots quatre estirats a la gespa, altra vegada, mirant la lluna. Deu segons de silenci total.) 

E. (sospira):   M’encanta la lluna…
O.:   I a mi…
M.:   I a mi…
O. (impacient, es posa dret):   Quan anirem a la lluna, quan?
E. (es posa dreta, també):   Sí, quan?
M. (s’aixeca de terra i estira el braç de la mare):   Mama, quan, digues quan?
MARE (amb el cor encongit de tendresa, i una tristesa infinita per la nena que ja no és i que, d’altra banda, mai va ser, agafa els nens de la mà i els acompanya a dins de casa):   Aviat, molt aviat. Ara, anem a dormir. 

(Tres nens que un dia seran adults s’adormen somrient, i somien que van, caminant per un raig de llum, cap a la lluna, agafats de la mà de la mare.)

Souvenirs de la vida

Bec per la casa devastada
pel dolor de la meva vida 

Anna Akhmàtova (1889-1966), “L’últim brindis” 

Si tingués més llàgrimes, ploraria. El problema és que ja no me’n queden, i les poques que resten me les guardo per mi, de record. Si em permets. Si en tingués més, però, per tu, ploraria. Suposo que és que t’estimo, ja ho saps. També sé que m’estimes, ja ho sé. T’ho dic per si ho dubtes, algun dia.  

Però la pena. La pena que tens no és la meva, la que tu bé coneixes, que va i ve com marea de lluna, i em permet avançar amb alegria. 

La teva és més singular. Protegida entre cotó fluix en un potet tot de vidre, com una mongeta. Mulles i tanques el tap, l’alimentes fidel mentre proves, en va, d’oblidar-la. I ara vinc i obro el tap, ben podrit, ben pudent. La mongeta no hi és, ho has vist ara? Sents l’aroma de vida que penetra pels porus? Potser et sembla un miracle, somia! Recorda bé el que et dic: farà mal, algun dia, quan entri, aquest aire tan pur. T’ho anuncio. L’has de fer circular per dins teu, a la sang, ha de ser part de tu, sense ser-ne l’essència.  

La pena meva ja és sang aclarida. Un racó, al llagrimall, el mantinc, souvenir de la vida. Ja en tinc poques, de llàgrimes, ara. Però si en tingués més, per tu, per tu sí, ploraria.

La bèstia dins meu

“The beast in me is caged by frail and fragile bars.” 

Johnny Cash (1932-2003), The beast in me. 

La bèstia dins meu està tancada en una presó de barrots febles i fràgils. Delicats, com espelmes en una tempesta. Trencadissos, com un vas de cristall en un parc infantil. Els barrots que empresonen la bèstia s’esberlen al menor esbufec. El món és hostil si ets sensible, la tendresa et fa dèbil i acabes desconfiat, acuitant-te a preservar les pròpies carns, tan flonges antany, tan dures després de la lluita.  

Tinc por, com tothom. Aquell terror tan humà de sentir-me llunyana dels altres. Cerquem tots plegats, amb tristesa, una part que ens completi. Ignorem la vulgar rodonesa de la nostra individualitat. 

Alguns contemplaran impassibles el món que els envolta, per temença de fer-ho amb ulls més humans i esdevenir, llavors, fràgils. Sentint, arrelat, ben profund, l’absurd de la seva existència. Sabent que té un límit, i que no està fixat. 

Altres, com jo, som una insensata formigueta buscant instants memorables, una fugaç llambregada de perpetuïtat.  Ésser informe d’ànima feble. Titella esclau d’un cor maltractat.  Un infant amb cos flàccid avançant amb coratge. Contenint la cruel bèstia dins meu amb barrots d’extraordinària fragilitat.

La pàgina en blanc que parla d’amor

Avui m’he begut una ampolla (sencera) de vi. I aquí, asseguda, amb els ulls pesant figues, la pàgina blanca, immaculada, només podria parlar sobre gent que jo sé, i que ells saben. Amics, coneguts, i aquell home que vaig estimar i que n’estima una altra, i aquell home que no estimo i m’estima, i aquell altre que estimo, que voldria estimar-me i no pot, i aquell que jo sé que m’estima i no ho diu. I aquell que començo a estimar i desitjo, anhelo, desespero, perquè sigui el que sembla i ell també m’estimi a mi. I sí, d’aquells tants per qui sóc especial, com ells diuen, i que em tenen allà, en un racó. Gairebé invisible. Quan la vida els fa mal, em convoquen a la festa. I la resta del temps sóc un fons d’armari més que rodó.
Fes-me teva, t’ho prego. I quines ganes que en tinc, demà vine. I com trigues a contestar els meus missatges i quina barra que tens, amb tant de temps que no trines. I va home va, no fotis, que no m’has dit res en tres mesos. Que t’enyoro, que em fascines. Què m’estàs explicant, que porto temps esperant-te. I què fas avui? Nens. I avui? Un amic. Un amic? Que s’aguanti. Que no. Que sí. Que no cola. T’esperes. Cinema. L’amiga. L’amic. És un nou. I t’agrada? És clar. I fes-me teva. Fes-te meva. No et fa il∙lusió? Però jo estic a l’armari i espero que aquell que començo a estimar em converteixi, per fi, en vestit de primera comunió.
Una pàgina en blanc, amb una ampolla sencera, t’inspira. Et convida a l’acció. Però en definitiva, és ben fàcil. La pàgina en blanc, si us hi fixeu, parlaria, i parla, del que parlem tots. De lligams invisibles, de sexe. D’éssers fràgils intentant superar el dolor. De soledat. De persones. D’amor.

Une prison d’amour

Et je t’ai trahie pour
Une prison d’amour
Et sa belle geôlière
 
Georges Moustaki, “Ma liberté”
 
Espereu que m’adormi. En silenci, entreu. Tapeu-me el cos nu abans de portar-me a la gàbia on em tancareu. I allà, turmenteu-me amb l’idea que no el veuré més. Que m’ignora, m’evita, que existia, fa poc, una vida sense ell.
 
He triat ser captiva. Ratllaré les parets de la cel▪la, si m’obligueu, perquè cregueu que el que vull és ser lliure. Però us revelo que, de grat, accepto el flagel. Em rendeixo. Cedeixo. Si ningú ho impedeix, ja no lluito, ni un pèl. M’abandono a la corrent riscosa dels meus sentiments. Esdevinc una esclava fidel. Castigueu-me, tortureu-me! Vergonya! Em disposo a tornar a plantar les arrels.
 

Testimonis atònits del vol de la fada: no reclamo favors, ja ho sabeu. Però us ho prego, salveu-me! Heu fet tard a impedir la ignomínia: m’he deixat seduir pel cant del corifeu. Tinc les cames xopes i estèrils, atrapades en l’enganxosa mel. Sufoqueu aquest foc que ara crema, em fa por que no pugui apagar-lo ni el gel.

Em tallo les ales. Aterro. Dic adéu a la fada! La terra és dura i polsosa, però creieu-me: amb amor, brilla tant com el cel.

Tu i jo, i gintònics, retorn al passat i la carretera

El poema em crida, aquesta nit, a la fosca amb llums de colors. Furgo el desig de ser jo en la follia aliena. M’emmirallo com una madrastra. Qui sóc jo? On ets tu? I el passat, verinós, encanteri de poma, em retorna el mirall un paisatge. Un concert. La música. Dos gintònics. Tres cerveses. El cervell donant voltes. Ell mira el mar. El paisatge. Ell. I ella. Ell, que m’estima. M’enyora. Jo miro la terra. El cel. Jo. Jo mateixa. Somric. És feliç. Jo sóc l’altra. Ell, l’altre, m’espera.

Retorno, avui, amb alcohol, al passat. Jo. Jo mateixa. I el dubte que balla. I ballen titelles de luxe, al voltant del meu dubte. Somriuen al titellaire. Tots sols. I els gintònics. I els seus sexes barats que m’observen les cames. L’espai entre els pits. Sóc aquí. I no em veuen. Jo. Jo mateixa. El meu dubte. Que no balla, que es gronxa. I el mar. D’ella i d’ell. I la terra. I el cel. Les estrelles. I aranyes.

Que no pari la festa. Dos, tres gintònics. Tres, quatre cerveses. Ballen Jack, Neal, Allen, William. A la carretera. Qui ets? Què vols, mirallet? Sóc jo. Ets tu, jo mateixa. Que no em reconeixes? Dins l’aigua. Tu i jo. Dins la closca de la garota. Ancorem la cuirassa. Aranyes, aranyes, entre les estrelles. Retorn al passat. Jim. París. Gemecs. Suor. Sego amb plaer teranyines gastades de vides passades. Tres gemecs. I respiro. Jo. Jo mateixa. Tu i jo. I ell, l’altre. Dormint al costat. Que avui ja és demà. I ahir, va ser ahir. Dins nostre, la fosca. I el mar. I la terra. I jo. Jo mateixa. I la carretera.

Fantàstic

Estira’t a l’herba. Relaxa’t. Mira amunt. Tanca els ulls i concentra’t. Fantàstic. Respira fons. Inspira pel nas, expira per la boca. Fes-ho cinc cops. Ara obre els ulls. Mira els núvols. De quin color són? Blancs. En què et fan pensar? En cotó fluix i xaiets de pessebre. Fantàstic. Tanca els ulls altre cop. Sent l’herba, sota el teu cos. Què sents? És freda. I el cos? Em pesa. No obris els ulls, encara, sent l’aire que et toca la pell. Em fa pessigolles. Fantàstic. No t’oblidis de respirar fons. Inspira. Expira. Sí, sí, ho estic fent. Ara atura’t i mantén l’aire dins els pulmons. I el deixes anar a poc a poc, sense pressa, com si et desinflessis. Em marejo. Torna-hi una altra vegada. Fantàstic. Notes les mans? Sí. Et pesen? Moltíssim. Prem els punys ben fort i deixa’ls anar. Notes com es relaxen? Sí, és clar.Ara fes el mateix amb les cames. I la cara, la cara. Fantàstic. Aixeca i abaixa les celles. Obre i tanca la boca. Mou els narius. Fantàstic. Ara el sexe. Prem els músculs endins. Relaxa’ls. M’agrada.Una altra vegada? Sí. Fantàstic. Ara obre els ulls. Mira els núvols. De quin color són? Fúcsia. En què et fan pensar? En aquell que estimo i enyoro. Fantàstic. Tanca els ulls altre cop.

Aquell dia d’abril

Aquell dia d’abril quan t’adones que, un cop més, el cicle comença, i tu encara hi ets. Aquell dia d’abril que l’olor de mimosa et desperta l’olfacte, la natura reneix. Aquell dia d’abril que, de sobte, apareix verd i groc en els camps que t’observen. En què sents, després d’un hivern llarg i fosc, l’aire tebi amb la gola, i l’empasses d’un glop. Aquell dia d’abril de llibres i roses, i parelles felices, alienes al seu inexorable destí. Desafiant amb el seu amor la vida que potser un dia, amb sadisme, els obligarà a sofrir.
Res comparable a l’abril, no sap apreciar la bellesa qui digui el contrari. Cada mes, cada dia, és, per si, extraordinari. Però l’abril, és un símbol. De la roda que gira, que comença i acaba. Del cicle que s’inicia cada vegada. D’una vida nova de trinca, cada any. És un néixer i morir, néixer i morir, fins al final. Que arribarà, ja ho sabem, a aquestes alçades, per molt que xiulem per les cantonades. No sabem si serà primavera, no sabem si tardor. Ni tan sols si veurem, altre cop, un abril. Amb sort, novament cauran les fulles, es glaçaran els arbres, quedaran quasi morts, veurem com petits brots feréstecs despunten, com reneixen les flors.
I aquell dia d’abril, quan el cicle comença, un cop més. I, el regal de la vida, impensat i superb, d’adonar-te, feliç, que tu encara hi ets. I regalar un llibre, i rebre una rosa, afigurant-te, xiulant, que no saps què passarà, després.

Parella estable

          Cari, tens pressa?
          No, per?
          No, és que volia dir-te  una cosa.
          Digues, amor, t’escolto.
          Però segur que no tens pressa?
          Que no, reina, digues què vols.
          És que no sé com dir-t’ho.
          Tal qual, preciosa, no t’ho pensis, digues-ho ja, dispara.
          Doncs a veure, com t’ho diria… És que ja fa temps que pensava que potser t’ho havia de dir.
          Doncs ara és el moment. T’escolto amb molta atenció.
          El que et vull dir és una cosa que porto temps volent dir-te, però que no t’ho havia dit abans perquè no sabia com fer-ho.
          Entenc, entenc. Doncs va, digues-ho.
          Doncs que potser hauries de saber què penso sobre una cosa.
          Aha.
          Una cosa que em té molt preocupada i que no em deixa estar tranquil.la.
          Aha.
          Voldria que sabessis que el que t’haig de dir no vull que faci que ens enfadem, perquè tu saps que ets molt important per mi.
          I és clar, i tu per mi, però és que si no em dius el què no sabré què em vols dir, i és difícil dir-te si el que em vols dir farà que m’enfadi o no.
          Sí, és clar, ja t’entenc. Però voldria estar-ne segura.
          Doncs no en pots estar.
          Doncs no sé si dir-te el que penso, és que si no estic segura, que no t’enfadaràs, potser millor no dir-t’ho.
          Però tu entens que jo no et puc assegurar que no m’enfadaré si no sé què em vols dir? Què et costa tant d’entendre?
          Ei nen, no em tractis d’idiota que ja ens coneixem.
          No et tracto d’idiota i no siguis susceptible, t’estic dient que no et puc dir que no m’enfadaré per una cosa que no sé què és.
          Hosti collons, sembles tonto, només m’has de dir que no i t’ho dic.
          Però no puc! Què et passa? Va, digues el que m’has de dir que faig tard.
          No m’has dit que no tenies pressa?
          Això era abans de passar vint minuts decidint si ho deies o no.
          O sigui que el temps amb mi se’t fa llarg? Que sóc una pesada?
          Jo no he dit això, què t’empatolles? Que estàs sonada?
          Tio, para d’insultar-me o me’n vaig.
          No t’insulto, és que no sé què et passa, sembla que t’hagis vist el cul avui.
          Mira, rei, més val que calli i no digui el que penso, que ens les tindrem.
          Ah no, digues-ho, digues-ho, ja seria hora que diguessis alguna cosa, portem així tota la tarda.
          Que no, que passo, que no vull parlar amb tu.
          Quins collons que tens, noia. Doncs si no vols no m’ho expliquis, escolta.
          Vés-te’n a prendre pel cul, capullo.
          I la tia després em diu que no la insulti.
          No em facis brometes que no fa cap gràcia, cabró.
          Però es pot saber què et passa? Que tens la regla o què?
          Ja està, ja ha sortit el tema de les hormones, ja tardaves, clar com que les dones som tan inestables, com que som tan emocionals… Ets un sexista covard.
          És que jo flipo, de veritat. Però què dius? Saps què et dic? Que passo d’enfadar-me perquè estàs com una cabra, vaig a fer un volt.
          Ja està, fugint, evitant la confrontació, com sempre.
          Però quina confrontació? Si no sé ni per què estem discutint! Què vol dir com sempre?
          Mira maco, si vols, ja m’entens. És que tens tela, tu, tens molta tela.
          Doncs escolta, si et semblo tan dolent no sé què fas amb mi… Busca-te’n un altre.
          Això és el que tu voldries, per poder tirar-te la veïna de sota.
          La Merche? Però si és lesbiana i és més lletja que un nap!
          Et penses que no sé com te la mires quan te la creues per l’escala? Això de ser lesbiana et posa, ja ho veig…
          No em crec el que sento, estàs fatal tia, fatal.
          Doncs tallem i ja està, mira que fàcil.
          Doncs molt bé, tallem i tot resolt. 

          A veure, reina, vine aquí.
          Deixa’m! No em toquis! T’odio!
          Vine, que t’abraço una mica.
          Que no! Imbècil!
          Acosta’t. Així. Un petó.
          Burro.
          Estàs més tranquil.la, ara? Jo t’estimo només a tu, més que res en el món, que no ho saps?
          De veritat?
          És clar, tonta. I què em volies dir abans?
          Que no et queden gens bé aquests calçotets.

T’estimo, encara

 
 
Només ho sospitàvem. Semblava recíproc. Les paraules exactes no havien estat proferides. El rebedor, la taula, el llit van ser muts testimonis de tendresa engolida amb desfici. Ens importàvem i ho sabíem des del primer dia. Glatia en l’aire que tots dos respiràvem. Cobejàvem en llits solitaris els llavis obrint-se, exhalant un “t’estimo” entre dents, la propera vegada. La e neutra, la o àtona, centrals, perfectament pronunciades. Sentides a dins, molt profundes, com el sexe que les convocava. Carícies dels ulls amb els ulls en l’anunci. Delicadesa en el tacte, cerimònia de pell contra pell. Un deix clar, fort, segur. 

Sensible, indefens, vulnerable, quan estimes un altre. Dependència de l’afecte d’algú. Pertinença. Amor doncs, en silenci, i fluixet, com un àngel, ens repetíem el nom. Amb sospirs abraçant-nos després de l’amor. Un sentiment ocult que ofega una vida. I cercàvem, tu i jo, maneres, així, sense dir-ho: m’importes. Tinc ganes de veure’t. M’agrada estar amb tu. T’enyoro. Et vull. Et desitjo. I uns ulls suplicants, unes mans tremoloses, un cos ardent  expressant allò que el cervell no ens deixava, covard, com nosaltres.

Cap paraula sagrada, cap mot colossal per la nostra intimitat tan buscada, minvats per la por de no ser correspostos. No dir res, no fos cas. No fos cas que prorrompe la superficialitat de l’instant amb pregoneses indegudes el fes menys profund. No fos cas que, per deixar massa clares les coses, haguéssiu de deixar, una nit, de ser un. I per aquest motiu i cap altre va semblar que no érem. Que ningú va estimar mai ningú. 

Però jo t’estimava. T’estimo, encara. I ara que ens enyorem tant, només ara, jo sóc capaç de dir-ho. Com tu.

La guitarra que mai t’he sentit tocar

Enyoraré la guitarra que mai t’he sentit tocar. Semblava que el cos dominés el cervell, aquell dia, fa mesos ja. Jo no era jo, però tu ja eres tu, tal com ets i t’estimo, a la meva manera. Amb les mans, sense pressa, em vas modelar. Molts mesos, molt de temps ha passat des d’aquell dia, en què l’ascensor que ens portava a aquell pis que ara trobaré tant a faltar ens va mostrar com els cossos s’entenen sense a penes paraules. Tu i jo vam ser un, una vegada, unitat. I no va ser aquell primer dia, sinó en algun altre moment, mentre teixíem lligams invisibles que ara es desfan. És la vida que tiba, ara ve, ara va.
Avui em dius que destibes el fil feble que encara ens lligava. I jo desitjo amb el cor que siguis  feliç. Allibera’t i viu. Si et perds algun dia, si no veus el camí, si mai sents amb força la crida del que tu i jo, malgrat tot, vam tenir, estira’l i mira què hi ha al final. És ben possible que jo encara hi sigui, jo sempre hi sóc, ho saps bé.
Es desfilen les vides d’aquells que allibero, però la meva és com l’aire. Papallona que vola pel cel, juganera. Sense aixecar cap sospita del preu que he pagat pel meu vol alegre, feliç i lleugera. Buscant marges plàcids on reposar.
En endavant, quan ho faci, sentiré de fons les notes d’una guitarra, la teva. Aquella que mai t’he sentit tocar.

La meva soledat amb ales

“Yo no sé de pájaros, no conozco la historia del fuego. Pero creo que mi soledad debería tener alas.”

Alejandra Pizarnik (1936-1972)

Quan tremolaves de fred l’altre dia i em vas treure la roba amb la boca, et vas sorprendre, en tocar-me, del caliu que desprenc. I volia dir-te una cosa. Si creus que el cos és calent, deu ser perquè per dintre estic freda. Gelada. Mira endins i veuràs el buit, que es va omplint, amb temença, de soledat desitjada. No ho lamento, és clar que no. Estar sola i gaudir-ne és un regal que et dóna la vida. Com diria algun profeta amb llibre de tapes rosades només sent feliç amb mi mateixa podré ser feliç amb els altres. Fruir doncs, de no tenir companyia, sembla ser que és de savis. I m’agrada ser sàvia, no ho nego.
Però no sabria com expressar-te el que sento: potser et diria que, com tots, agrairia una abraçada al matí, quan em llevo. I potser fins i tot la canviaria per aquell sexe magnífic que em fa cridar de plaer tan sovint. No un t’estimo o em moro, no un per sempre plegats. Un penso en tu, un m’importes. Un tinc ganes de veure’t. Això.
I és probable que tots dos, sense saber-ho, busquem en el fons la calor.  Però pensa que un ofereix només el que pot oferir. I el que rebo de tu és el que et dono: un cos calent i un dins tebi, amb un desig llunyà d’escalfor.

La mare. La filla. El sentit de la vida.

La mare, orgullosa, agombola en braços els furiosos crits del nadó. Exhala un sospir llarg sorgit del fons de les seves entranyes. Feliç. Ja la volia abans que ella existís, com tots els infants desitjats. El desig el sentia dins seu, però l’exterior del seu cos, amb l’esforç d’un part llarg, el va fer real. En posar-li els llavis al front per primera vegada, la seva pell fosca desprèn una equívoca olor de sabó. Ressalten els ulls, tan vius i tan blancs, en aquell petit rostre tan magre. Un cos esquifit en braços d’una dona tan ampla. La mare.  

Mare, per fi, amb el dolor incorporat de saber que no pots estimar més algú. Petita, desvalguda, aparentment trencadissa, un ésser humà diminut que s’aferra amb força a la vida. En un país com aquell, en el qual ha nascut, viure no és una evidència. És un regal. Desconeix encara que, allà on va, l’existència reclama de més: un sentit. El sentit de la vida d’un nen, allà on visqui: respirar, menjar, algú que t’estimi, algú a qui estimar. El sentit de la vida de tots. 

Amb la mà enorme i aspra, pren la mà de ditets minúsculs i tendres, i situant el palmell descolorit cap amunt, la tanca suaument. L’estreny contra el pit. Mirant-se una a l’altra es reconeixen. La filla somriu.

Flirteig

Sotjant rostres somrients amb el recel que provoca el desconegut, anhelem impacientment l’esgarrap del destí. Mirem de trencar gels imaginaris glaçats per segles de sospita.  Amb escalfors supèrflues de vespres planyívols. Sospitem arestes en l’altre que són estelles als nostres topants. Furguem amb calma mots traçats abans per trobadors pretèrits entre escorrialles brusents en jardins apedaçats i esquerps. Molles de mitges veritats que voldríem senceres decoren la taula del nostre sopar. Xops de raons indignes papallonegem per obtenir un caramull de vides que no som. Obtenim, ens sembla, nueses esbadellades i espases en baina. Realment, som sols i llunes apamant les nostres penoses soledats.

Espiant una puta

L’eco dels seus talons ressonant pels carrers encara adormits. Traient la clau i obrint la porta del carrer. Evitant mirar-se al mirall de l’ascensor. Recolzant l’espatlla dreta a un cantoner mentre arriba el seu pis. Llençant la bossa al terra del rebedor, amb el lliscar de la cremallera de les botes com a soroll de fons. El fred de la rajola traspassant la fina i negra mitja. La planta sencera del peu tocant, per fi, a terra. Respirant profundament, esgotada.

Agafant-se els cabells llargs i encrespats en un monyo que descobreix un rostre bonic i ullerat. Posant l’aixeta de la dutxa en la posició més calenta. Enretirant amb cura les pintures de guerra que l’han encobert durant la nit. L’aigua bullint recorrent finalment el seu cos. Olor del sabó de civada escampant-se pels plecs de la pell. Tan fina, tan blanca, tan suau. Tan jove, encara. Observant-se les espatlles fines i rectes, els colzes de préssec, els pits rodons amb els mugrons trempats, i acaronant-se el ventre tendre, bla.

Palpant-se amb afecte els plecs de la vulva i sentint com encara, una mica, li cou. Recuperant amb dos dits memòries tendres de plaers reals. L’escalfor de l’aigua resseguint-li l’esquena. El front contra la paret. Abandonant-se a la voluptat del propi cos. Gaudint, ara sí, del sexe amb amor. 

Després d’assecar-se, delectant-se amb la flaire de crema untuosa escampada amb zel per tots els racons (pijama d’ànecs grocs, cara dolça, cabells pentinats cap enrere), el mirall retornant la imatge de la nena de vuit anys que hi ha a l’interior d’una dona de quaranta.  

Esfondrant-se al sofà amb un te calent a les mans. La bergamota omplint l’estança de pau.  

Agafant un llibre. Llegint: 

Ombres de tudons que canten,
però no mitiguen res.
 

Lliure per força

  

 


M’aixeco del llit. He dormit. O he fet sexe. He descansat, m’he relaxat, he tingut malsons o un somni eròtic, potser, o he compartit el meu cos amb algú altre. Pel cas és el mateix: m’aixeco del llit. Passo per davant del mirall i la imatge que em retorna és la d’una medusa. Els meus cabells fan sempre, des de petita, una mica el que volen. Ben curts, que me’ls tallaven. Una nena de vuit anys plorant a l’entrada de l’escola amb la caputxa de l’anorac blanc posada: els nens em diran que sóc un nen, jo que sóc una nena tan nena. Una nena que és una dona ara, i els meus rínxols voleien en l’aire feliços desafiant el vent, la pluja, la boira i el fred, i la calor, l’aigua del mar i qualsevol inclemència que gosi reptar-los. Si els volgués controlar, en podeu estar segurs, es deixarien, s’adaptarien, no fugirien dels clips o de les gomes. Són manifestament indòmits, rebels, però si es despisten, es tornen esclaus. Se’ls ha d’empènyer a volar, obligar-los.
Tenen por, els meus tirabuixons vermells, por que no els estimin i que es quedin sols. Temen que la seva llibertat faci basarda als altres. Que s’espantin quan els vegin, tan lleugers, alegres i desimbolts, tan satisfets d’existir. Però ja tenen edat i expertesa, i ja són sabedors que qualsevol intent de sotmetre’ls els convertirà en una trossa sense forma, una cua de cavall mal girbada.
Ho ha intentat, el meu cabell tan arrissat, molt, amb molta força, durant molt de temps. Va provar de semblar més llis, va esforçar-se per adaptar el pentinat al que se n’esperava (un clip en una banda, amb serrell, enganxat amb una agulla grossa al cap). I fes el que fes, no s’agradava, no era el que havia de ser. 
I ara ja no recordo l’últim cop que vaig sortir de casa amb el cabell recollit. Quan passo davant del mirall de l’entrada carregada amb jaquetes i bosses i claus i em veig la tofa estarrufada que porto al cap feliç i lleugera, deixo tot el que pesa a terra, doblego la cintura cap per avall i passo els dits per entre els rissos perquè es facin més grans. Lliures, per força, com jo.