Aquell dia d’abril quan t’adones que, un cop més, el cicle comença, i tu encara hi ets. Aquell dia d’abril que l’olor de mimosa et desperta l’olfacte, la natura reneix. Aquell dia d’abril que, de sobte, apareix verd i groc en els camps que t’observen. En què sents, després d’un hivern llarg i fosc, l’aire tebi amb la gola, i l’empasses d’un glop. Aquell dia d’abril de llibres i roses, i parelles felices, alienes al seu inexorable destí. Desafiant amb el seu amor la vida que potser un dia, amb sadisme, els obligarà a sofrir.
Res comparable a l’abril, no sap apreciar la bellesa qui digui el contrari. Cada mes, cada dia, és, per si, extraordinari. Però l’abril, és un símbol. De la roda que gira, que comença i acaba. Del cicle que s’inicia cada vegada. D’una vida nova de trinca, cada any. És un néixer i morir, néixer i morir, fins al final. Que arribarà, ja ho sabem, a aquestes alçades, per molt que xiulem per les cantonades. No sabem si serà primavera, no sabem si tardor. Ni tan sols si veurem, altre cop, un abril. Amb sort, novament cauran les fulles, es glaçaran els arbres, quedaran quasi morts, veurem com petits brots feréstecs despunten, com reneixen les flors.
I aquell dia d’abril, quan el cicle comença, un cop més. I, el regal de la vida, impensat i superb, d’adonar-te, feliç, que tu encara hi ets. I regalar un llibre, i rebre una rosa, afigurant-te, xiulant, que no saps què passarà, després.
Núria Busquet Molist 