Feliç

Coses que faria si no estigués bevent-un-gintònic-i-escoltant-música-a-les-tres-de-la-matinada

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Coses que faria si no estigués bevent-un-gintònic-i-escoltant-música-a-les-tres-de-la-matinada: dormir. Somiar.

L’onada que s’emportarà els meus fills i jo nedant per rescatar-los de l’onada. Rescà tar-los. Res catar-los. Anar fins al país que hi ha a l’altra banda, laltrabanda, sobre un monopatí i dir t’estimo a aquell-home-de-la-barba. Aquellhomedelabarba. Passar els dits sobre el piano i fer sonar un do-re-mi que t’hi cagues. Un dorremí. Que t’hi cagues. Un-dorremí-caticagues. I la gent que m’aplaudeix, que-la-sents-ara? Em diuen, vinga, que ho fas bé. I cantar. I posar-me de puntetes i fer un plié i agafar distància per saltar un dirty-dancing-com-déu-mana, com hauríem de fer tots els que contem, que volem més enllà del mésenllà, i somiem una botiga-de-decoració-infantil-amb-una-sala-de-concerts dissenyada pel fuster que et trencarà el llit on vas fer tres fills, vasfertresfills, i et marcarà el camí per anar on no va ningú, només en-martí-sales –enmartísales– i potser en-kerouac, després d’haver begut dos gots de whisky i jo, que m’ho llegeixo i que diria que llegint podria anar fins allà dalt, on els tobogans no són de fusta, sinó de glaç i de metall, i els avions volen més enllà i et diuen que no cal que diguis res, que hi ha un piano –quehihaunpiano– , ja he parlat dels dits sobre el piano, del dorremí-caticagues? Sí. Somiar que no sóc jo i que tanmateix hi ha un jo que em diu que em llevi, que escrigui 4.707 paraules en un dia a zero-coma-zero-quaranta-cinc-euros-la-paraula i que digui que sí, sobre la lluna viu, sobre la lluna hi ha mil dades, hi ha mildades, que et diuen que la lluna se’ns allunya dos centímetres cada any. Dos-centímetres-de-lluna que perdem. Cada any. Cada-any. Cadany. Doscentímetresdellunacadany.

Dormiria aquesta nit, com cada nit però he de viure –perdoneu-me– perquè per això se m’ha convocat –perdoneu-me–. Perdó-neu-me. Perdoneume. Escriure com-déu-mana, ballar, saltar, somiar. Perdoneume per no escriurecomdéumana.

I pensar en totes les cosesquefaria si no estigués bevent-un-gintònic-i-escoltant-música-a-les-tres-de-la-matinada.

Tot és molt simple

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

adéu.

Todo es muy simple mucho
más simple y sin embargo
aún así hay momentos
en que es demasiado para mí
en que no entiendo
y no sé si reírme a carcajadas
o si llorar de miedo
o estarme aquí sin llanto
sin risas
en silencio
asumiendo mi vida
mi tránsito
mi tiempo.

Idea Vilariño (1920-2009)

Tot és molt simple: assumir la meva vida, el meu trànsit, el meu temps. Dir adéu a un mapa del tresor a la paret de l’entrada. A allò que vas ser mil matins, que tant et costa reconèixer en la distància. Sentir els cants de les sirenes en silenci, dominant el gir del sol, el pal major, la cera dura a les orelles, el glop de cervesa esbravada. Ser esclava dels teus dubtes i malgrat tot dir adéu per fi a la creença falsa que t’hauries rebel·lat a queixalades. El mar hostil, les copes buides, els poemes sobre cases. Dement, folla, a riallades. Dir adéu a l’infinit adéu que ha ressonat per massa temps a cada graó de l’escala. I a la pell de ferro, a les llàgrimes, al foc viu, a cada cop de bec de la garsa.

Dir adéu al pou, al desig, a la imatge del mirall que potser —però que no ho veus?—  se t’assemblava.

Tot és molt simple, molt, i tanmateix…

Doo doo doo

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Hi ha sons que no són. Cels d’hivern on no brillen estrelles i veles sense vent que no deixen lliscar velers. Hi ha nits en què t’adorms amb el sexe enrarit i et poses de costat al llit i respires d’esma, per no despertar la bèstia que portes a dins. Hi ha cossos estranys que et jutgen sense haver-te mai vist. Hi ha amics que no són tan amics com pensaves, veïns que fan crits, hi ha fills que t’inunden de dubtes i et fan sentir humil i petit, com un nen que no sap reconèixer la mare. Hi ha llindars que no goses creuar per por de no saber trobar el camí de tornada. Hi ha camps de margarides pintats de gris, hi ha tots aquells mots que no dius per no ferir, hi ha dies de dol, hi ha buits que no s’omplen i ganes de morir i desig de patir i homes amb ulls de diable i la constant negació d’existir. Hi ha la certesa de viure tot sol, trist com un gos sense l’os. Hi ha la foscor. Hi ha el dolor que existeix i que sembla que mai no s’acaba.

I hi ha dies que et lleves destinada a l’amor i sents olor d’espígol a cada alenada, aquells dies blaus, lluminosos, que et diuen aixeca’t, i viu, i camines, i ho fas somrient, com si tot això —això que hi havia— fos només, simplement, un engany de la ment. Hi ha petons amb el cor, hi ha abraçades que valen un món, hi ha el gos negre fidel que et llepa la galta. Hi ha un dinar improvisat que té gust d’alfàbrega, hi ha un sofà ple de pèls que recull cansaments. Hi ha un home que estimes acaronant-te els cabells. Hi ha dies que dorms abraçada a una esperança, i que sents l’aire als pulmons, ben al fons. I que estimes i vibres amb cada batzac d’aquell cos que tu vols i que et vol. Hi ha nits d’hivern en què al cel hi brilla Orió. Hi ha veles que s’inflen amb vent transparent. Hi ha sons que són, i que omplen de llum la foscor. I  la vida que té, de sobte, la tornada d’aquesta cançó.

Sense paraules

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Com un mantra. De què parles, de la fecundació de les sípies? D’aquell poeta que és el teu arxienemic? O de l’orgasme femení, tu, que entre cames hi tens la columna trajana? Ja ni respires, tan sols somrius i em vols fer riure. I prossegueixes, com si res. Jo, que tinc problemes per contenir-me, que si no parlo rebento, jec a prop teu i no goso respirar, perquè si ho faig podria arribar (cosa improbable) el meu moment de dir quelcom. Però no, no arriba. Sense descans. Com un prodigi de la raça. Parla que parla.

Però sí, sí, em fas somriure, riallades, de fet, i tens aquell podria ser que et fan els ulls i que procures, hàbilment, negar-me, que això només és sexe, que no ho saps? I et pensaves que eres tu, la que parlaves, és que m’animo, fes-me callar. Però no puc. No podré mai. Somriu dins meu, fins a l’estómac, impregnant-me, aquell rostre amagat que tens darrere de la cara. L’home que enyora el seu nen trist i que no sap que hi és encara. Parla que parla. Parla que parla.

I el teu cos nu. L’arruga al front, i el pit pelut de roig, l’olor del coll en acostar-te i abraçar-me. Les nostres pells fregant-se des de fora, sense la roba que, fins llavors, era, bé ho saps, tota cuirassa. La teva pell fregant la meva des de dins, la teva llengua molla, acaronant-me. Sí, exacte. Ara sí, cridant, és clar. Però ja, tots dos, sense paraules.

Infidelitat

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
 


Jo, que vaig créixer amb tots dos ulls acostumats a la muntanya, amb el motlle dels turons i el color d’arbre, Turó de l’Home, el Matagalls i les Agudes, i que tancant els ulls, de nit, de dia, sigui a Moscou, a Roma o França puc resseguir-li cada forma i dir que sóc a prop de casa. Jo, que sóc mig dona, mig muntanya, i que el meu cor té escut de roca, i que els meus peus tenen la pols de Santa Fe, de Santa Helena i els pulmons de Sant Marçal. Jo, que dino, sopo i faig l’amor a l’ombra d’un imponent pare, que respiro el seu paisatge, que l’observo amb devoció i que n’escolto cada brot amb fe de cec.

Jo, que vaig pregar clemència a aquest massís de roca i pedra, que li pressento olor d’espígol, que m’és far en nits de vetlla. Jo, que carranquejo amb peus de marbre pels pantans, sentint les fulles a l’esquena, olorant rius i boscos clars, escampant plors desesperats a Fontmartina, pidolant que un monstre tèrbol em prengués. Jo que el porto en vena, a les entranyes, en aquell racó de l’úter, en aquell cantell de l’ungla, en la pell del llagrimall.

És només veure una onada i fer-li el salt.

Tornarà l’estiu

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


I com qui no vol sentir a parlar de la pluja, haurà marxat un nou hivern. Seràs fèrria defensora de les bondats primaverenques, faràs  debats interessants sobre com n’és d’empipador el fred, com costa tot: sortir de casa, estar al carrer, que si anoracs, que si sabates.

Et queixaràs que tot s’acaba, què fer amb els nens fora d’escola, què fer-ne dels mitxelins nous, la roba et sobra, la pell es crema, cabells destenyits amb el sol. Farà calor, serem feliços. Ja somiaràs en les vacances, prendre cervesa a les terrasses, què fer per la Festa Major, se’t colrarà la pell d’un to d’oliva que lluiràs amb les faldilles curtes i els braços lliures, i el cos, el cos tan nu, tan breu. Sentiràs, de nou, l’olor de platja. Mescla de sorra i bronzejador. Veuràs el mar amb esperança, combat d’onades, el llibre de vuit-centes planes davant teu.

Odiaràs, sí, odiaràs, tornar a entrar al cotxe, volant rostit, complex de forn. Odiaràs no tenir ningú per anar a Menorca, odiaràs les taques fosques a la cara, al coll. I llavors un dia, com qui no ho vol, enyoraràs la calma de l’octubre, aquell fred tou de bon matí.

Vindrà l’agost, després, setembre. I tornarà la pluja. Tornarà l’hivern, tornarà l’estiu.

Un setrill de nitroglicerina

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


i duia als seus braços la Vida 
com qui duu un nen de bolquers, 
com qui duu un setrill de nitroglicerina…

Vicent Andrés Estellés (1924-1993), “La vida contada a un nen del veïnat”

La vida és cabrona i sovint apareix del no-res per fer-te memòria que és ella qui mana, que és un frau aquella ombra que vas dibuixar alineada amb l’angle de la paret (perquè faci de tu quan les ganes de viure no acaben de ser-hi). Que la vida és el cos, i que el cos és el cor i sovint et fa falta ser cos i menys cap i que visquis, que et cal.

Et permet, perquè li dóna la gana, passar-te setmanes immòbil, hivernant, el cervell fent xup-xup en un bany maria, absent, gaudint d’una borratxera petita, feta a mida, d’aigua del carme amb una goteta d’anís, resistint-te a sentir, anar fent la viu-viu. Però de sobte ve ella i obre el tap rabiós, i com un sortidor destructor tot allò que temies esclata i escampes per fi, en l’aire net d’una incipient primavera la sang, el fel, els líquids pudents amb què havies allisat les parets del teu buit persistent.

Primer et ve la regla. Menstrues. Et desfàs en trossets de cos teu i et rebota a la cara la pretesa racionalitat que et van tatuar amb precisa (i preciosa) lletra lligada a la pell. Et vols neta, polida, sense rastre de cap impuresa? Ets un simple animal a mercè de l’instint, et recorda, cabrona, i no ho deixes de ser ni quan dorms, ni quan cagues, ni quan sents a dins teu l’escomesa del mascle.

I després arriba una altra vida, inesperada, prevista per maig, amb la creu ja marcada amb un llacet blau en el dia exacte del calendari. En ple mes de març, decideix que en té ganes. I empeny fins a néixer perquè sí, li cal. La vida li cal. Li cal tot: primer alè, primer raig de sol, primer tacte de la seva mare.

I avui, que t’havies llevat un cop més, com tots els cops últims que t’havies llevat, amb els ulls enganxats de lleganyes, amb aquella mena de melangia inconcreta que no saps frenar i que sovint t’acompanya, apareix la versió menys cabrona de la vida, escolant-se entre dits, entre cames, en el fil d’un missatge feliç al whatsapp. I de sobte, la vida. Poèticament, explosivament estranya.

Antropofàgia

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari


Hi ha un penya segat abocat al Pacífic. Hi ha una casa just al damunt. Hi ha la brisa encrespada. Una finestra amb un llum. La cuina. Hi ha un sol que s’apaga deixant un color rosa al cel. Hi ha un home estès a la platja, que olora la sal. Hi ha algues acostant-se a la riba, hi ha Venus brillant. Hi ha un fetge espatllat per l’alcohol. Hi ha una ment delicada que governa emocions i que mai no s’atura. Hi ha un pont blanc que travessa els seus ulls. Hi ha un any: mil nou-cents seixanta. Hi ha un desesper que s’olora. Hi ha la soledat llargament cercada, que, a voltes, no omple aquest buit. Hi ha un odi potent contra la pròpia natura. Hi ha Califòrnia. Hi ha l’escriptura, la cruel malaltia que se’l menja per dins.

Hi ha una dona asseguda davant d’una taula. Dubtosa, s’endinsa en la vida de l’home, ja mort. Hi ha un ofec constant per manca de comes i punts. Hi ha un hivern que no acaba buscant un estiu massa antic. Hi ha un desig de claror, i d’onades. Hi ha una vida que busca un sentit. Hi ha la feina. Hi ha un any: dos mil catorze. Hi ha una cervesa. Hi ha una cançó. Hi ha la passió. Hi ha la mandra d’escriure i les ganes de fer-ho. I ha un teclat. Hi ha un moment de soledat que per fi arriba i no omple el seu buit. Hi ha una ment delicada que governa emocions i que mai no s’atura. Hi ha un instant, potser tràgic, de quixotesca lluita contra molins. Hi ha Califòrnia. Hi ha l’escriptura, la cruel malaltia que se la menja per dins.

Càlids vespres verds

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

No era vespre ni verd: era tarda del mes de juliol, calenta, ben groga, cremada pel sol. Una pena de sofre esborrava les passes de l’altre camí. Va fer feina, aquell dia, capriciós, el destí.  

Al palmell de la mà forja solcs la natura. Ella creu que no he anat a la lluna, que només els plomosos apèndixs fan volar cel amunt. Somriu indulgent quan torno al cau masegada, després de l’últim batzac, i en els ulls li veig l’ombra d’aquella que sent, a la vegada, la calma d’una vida apamada i la força voraç de la flama roent. Ella sap, en secret, que la màgia existeix. Com una mare guareix la seva nena rebel. Ella em té les arrels, però no veu energies ni fils invisibles enlloc. 

Diu que ens hauríem trobat igualment, en un fred dia groc. Però les cartes estaven marcades. Em prohibeix encendre la metxa, però és allà quan em cremo amb el foc. Desitja, en el fons, la pròpia cremada. Creu estar alineada. Que tot és casualitat. Però, per dins, ella ho sap: tot allò respirat amb el cor mai no es perd. I seran sempre càlids els nostres vespres verds.

Dedicatòria

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
A l’arrel de tres braços que em subjecta a la terra. Als pits tendres, les cames, els ulls. Al somriure, i a l’alegria de viure que em féu girar full. Al cervell que m’enganya però em fa entendre coses, al cor que no entén però em permet enganyar-me. A les lletres de l’alfabet, els accents, la música, les confidències de matinada. A l’olor de la sal, la remor de l’onada. Al Montseny, a l’amiga, la birra del Tarambana. Al seny embriagat de la rauxa del vi. Al combat de la meva natura amb la calma. A les vides trencades que em van fer patir.
 
A la dona que canta escampant sabó neutre entre les cames. A la crida constant de la pantalla blanca. Als noms i cognoms d’aquells homes que he tingut dins. Als trens i als ascensors, a les víctimes de tots els botxins. A les taques de sang que ja no marxaran mai de la roba. Als marges dels llibres amb interrogants. A l’arroba. A les cases tan grans que et fan sentir sola. A les sabates gastades d’anar caminant. Als t’estimos que van quedar un dia suspesos en l’aire. Als mitjons foradats que ja no he recosit. A l’amor que he rebut, a l’amor que he sentit. A les dones i els homes que m’han precedit.
 

Al dolor, a la por, a les hòsties, a les punyalades. Al naufragi asfixiant que em portà fins aquí. A les càlides pells que he olorat a l’albada. Als poemes, els dubtes, les flors. A la guitarra que toca, encara ara, tots els acords. A les persones que riuen com ximples. Als infants que creuen en les tortugues Ninja. Als amants de l’amor que he deixat pel camí. A la màgia. Als fils invisibles. Als meus trenta-nou anys de vida. A mi.

Em volen blanca

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Y cuando las carnes
Te sean tornadas,
Y cuando hayas puesto
En ellas el alma
Que por las alcobas
Se quedó enredada,
Entonces, buen hombre,
Preténdeme blanca,
Preténdeme nívea,
Preténdeme casta.

Alfonsina Storni (1892-1938)
 
Em volen blanca. Tan blanca em volen, que cap més sol m’hagi tocat. Que hagi estat tancada a la capsa des del naixement. Pura, pura com un nadó de pit. Santa com una verge, feble com una espelma que per cap vent ha tremolat.

Em volen preciosa i amable, em volen atenta quan parlen, però callada, em volen alegre i poc complicada, em volen neta, rentada amb tot el sabó del món.  Depilada, però no massa, maquillada, però no massa, massa bonica, tampoc.

Em volen lluna, però ben plena, res de foscor. Em volen lliure però calmada, em volen dona només en part, un xic de nena, un xic de mare. Em volen submisa però no esclava, em volen aigua sense l’onada.

Però sóc ben bruna, escabellada, amb la pell fosca i decorada. I tinc la turba a dins del ventre, i no sóc santa, no, no ho sóc pas. Sóc una fera exagerada, jo sóc la fúria, jo sóc tempesta, jo sóc la natura desbocada.  I no m’importa dur tatuada per sempre més, sobre l’espatlla, la marca infame de l’empestada. 

Set de setembre

~ Núria Busquet Molist ~ 2 comentaris

Plou amb una força inaudita, com si tota l’aigua del cel tingués un límit de temps per descarregar. La tardor ja s’olora. Davant meu, la finestra. La gespa. La piscina de plàstic on tres nens han viscut un de tants estius de la infantesa, amb la certesa innocent que l’any que ve tornarà. La porta de ferro, la tanca. La torre elèctrica del davant, i els arbres perennes que tapen la paret del cementiri. Avui ja és set de setembre, i s’acaba un estiu adult que tots sabem que no es repetirà. 

Està bé, estic preparada. Per començar un altre any, un curs nou. He fet un tros més del camí i he anat triant rutes, fent marrades. Algunes han estat equivocades, i he hagut de tornar al camí principal. D’altres m’han portat a llocs impensats. He dormit, moltes nits, a la clariana. He dubtat. He pres decisions, finalment, i he encertat, de vegades. He fallat uns quants cops, no ho nego pas. M’he culpat dels errors, però no massa. M’ha tocat el sol a la cara. He nedat en l’aigua salada, m’he mullat els peus i he escrit poemes d’amor. He escrit també poemes amb ràbia, i poemes alegres. He sentit, molt profund, el dolor. He plorat. La cicatriu m’ha fiblat, a batzegades. Però també he fet l’amor amb el cor. I he estimat.   

He rigut molt. He patit. He viscut fins al fons, m’adono, ara. Avui ja és set de setembre. I de debò espero, impacient, el capítol següent que la vida m’ha preparat.

L’escletxa de llum

~ Núria Busquet Molist ~ 1 comentari


Imagina no haver estimat mai ningú realment. Haver caminat poc a poc, al mig del camí, sense arrambar-se massa a la vora del camp. Haver vist els prats verds transformar-se en or, i les bales de palla que ocupen, un dia, el seu lloc. Sense haver-hi posat mai els peus. Sense haver-se estirat mai a la clariana, i baixar-se les calces, i mirar-se les flors. Imagina la vida tranquil∙la d’aquell que mai ha patit per amor, fins a treure les entranyes per la boca, amb el dolor del punyal clavant-se al bell mig, entre les costelles. Imagina que no sap què és aquella bola d’angoixa, de goma ben negra, ben grossa, oprimint-li els pulmons. 

Imagina no haver anat a dormir mirant el coixí del costat, ablanit, preguntant-se per què jo, i tancant el llum i suposant que una forma humana n’ocupa el buit. Imagina no haver cregut que moria, un bon dia. No haver tancat els ulls una nit, i llevar-se al matí desitjant seguir adormida. Una vida de dies i nits tèbies, plàcides. Tranquil.la. Una insulsa seqüència de felicitats petites, precises, a l’abast de la mà. Un cor que batega a un ritme constant. Imagina no haver sentit aquella necessitat tan humana de no respirar. Imagina no haver hagut d’acceptar la derrota, de saber que res era com li havia semblat. 

Però quan la llum de les escletxes la desperta, imagina, amb esglai, que tot el que la va fer patir podria no haver passat mai.

Una dona, decent

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“I disregard the proportions, the measures, the tempo of the ordinary world. I refuse to live in the ordinary world as ordinary women. To enter ordinary relationships. I want ecstasy. I am a neurotic — in the sense that I live in my world. I will not adjust myself to the world. I am adjusted to myself.” 

Anaïs Nin (1903-1977) 

Em diuen que pensi amb el cap, no amb el cor, com si això fos possible.

Que el cor està boig, que no li he de fer cas, que m’enganya. Em diuen que estic esverada, que la metxa que tinc és petita, que cremo massa fàcilment. Que puc caure de ben amunt, que em puc fer molt mal, que mira la vida que has tingut, observa bé el teu patiment. Em diuen que m’assegui i que pensi, abans d’actuar, que sóc la natura salvatge, que tinc l’instint desbocat. Que viure amb el cor a la vista és dolor assegurat. 

Em diuen que reflexioni, que em calmi, que no cal dir el que penso, que pretengui que sóc diferent. Em diuen que expliqui només el que els altres volen sentir, que els faci contents. Que conti fins a tres abans d’enfadar-me. Que sigui seriosa, i que pensi en el futur. Que n’aprengui, abans d’escriure res més. Que vagi pel món ben arreglada però decent, sobretot, ben decent, res d’escots, res de cames, i molt poc maquillada.

Em proposen, de molt bona fe, que sigui un maniquí que camini ben recte, centrada. Que no digui res, que no senti res, que vegi la vida passar i jo, somrient, em quedi a l’andana. 

Em diuen que estimi amb el cap, no amb el cor, com si això fos possible.  

Pobres ingenus! Gent inconscient! Tossuderia obstinada! Pretendre que sóc una dona, decent, en lloc d’una fada!

La lluna la pruna vestida de dol

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

ACTE PRIMER

Mare i tres nens petits que un dia seran adults, estirats a la gespa del jardí mirant la lluna. Edat dels nens: 5, 3, 3. Edat de la mare a la Terra: 38. Edat de la mare a la Lluna: 12. Edat de la mare a K-PAX: 15

ESCENA PRIMERA 

MARE:   Silenci tothom! La sentiu?
M.:   Qui?
MARE:   La lluna.
M. (sorpresa):   La lluna parla?
MARE:   És clar, jo sóc bruixa, jo parlo amb la lluna i les estrelles, els arbres i les flors.
O. (Interessat):   I què et diu, la lluna?
MARE:   Diu que té ganes de veure-us.
E. (traient-se el xumet de la boca, emocionada):   A nosaltres?
MARE:   Sí, diu que com que la vostra mare és bruixa, vosaltres sou fills de bruixa, uns nens molt especials. I que els fills de bruixes poden anar a veure la lluna.
M. (nerviosa):   I com hi anirem?
O.:   Amb coet!
MARE:   No… Diu la lluna que el dia que hi hagi lluna plena intentarà acostar-se a la terra al màxim, i que quan estigui molt a prop, tirarà un raig de llum perquè puguem pujar-hi.
M.:   I com hi pujarem, al raig de llum?
MARE:   Serà un raig de llum de lluna. Anirà a parar al nostre jardí, i nosaltres estarem esperant. Pujarem sobre el raig de llum i anirem caminant fins la lluna.
E.:   Al raig de llum no hi ha baranes?
MARE:   No, haurem de caminar en filera.
E. (abraça la mare):   Jo tinc por.
O. (agafant-li la mà):   No tinguis por, E., jo et donaré la mà.
M.:   Haurem de portar sabates especials per anar a la lluna?
MARE.:   No caldrà, podrem anar descalços.
O.:   I si ens cremem els peus?
MARE:   És impossible, el raig de lluna és fred, no crema.
M. (s’incorpora):   I què hi haurà a la lluna?
O. (gesticula amb els braços, com si estigués recitant un poema):   Coses meravelloses!
E. (s’incorpora també, mirant la mare):   Quines coses meravelloses?
MARE:  Cràters gegants plens de petons i abraçades de sucre que es poden beure amb un got. Llaminadures. Tobogans i gronxadors. Persones que caminen somrient com ximples. Poemes i versos. Cançons amb guitarra. Mallots de ballet. Pilotes de platja. Iogurts de fruites del bosc. Gespa acabada de tallar. Follets, papallones i fades.
O. (amb cara de dolent):   I pirates!
E. (poc convençuda):   I pintallavis?
O. (deixa de fer cara de dolent per tranquil▪litzar-la):   Claaar! I arbres de tots els colors. I albercocs.
E.:   Hi ha arbres lila? Jo vull arbres lila.
O.:   Sí. I de color groc també, seguríssim.
M. (es torna a estirar i mira meravellada el cel):   I la lluna, també hi és? Jo vull veure la lluna. Podrem parlar amb ella?
MARE:   És clar! La lluna és la que fa que tot sigui meravellós.
E. (s’estira de nou a la gespa, emocionada):   Ai, no sé si li agradaré a la lluna. S’enfadarà amb mi si em veu amb la pipa?
O.:   Què dius? La lluna és bona. Estima els fills de les bruixes. Ho ha dit la mama.
M.:   Quan hi anirem, quan hi anirem? En tinc moltíssimes ganes! Li puc dir a les meves amigues de l’escola que vinguin?
MARE:   Aviat. La lluna m’ha dit que m’avisarà. Però només poden venir els fills de les bruixes.
O. (es torna a estirar, preocupat):   I si quan t’avisa estem amb el papa?
MARE:   Tranquils, la lluna ja ho sap. Ens avisarà un dia que estigueu amb mi.
E. (mira el seu germà):   Tinc molta por de caure del raig de lluna.
O. (li agafa la mà):   Jo t’agafaré de la mà, ja t’ho he dit, no pateixis!
M.:   Hem de portar vestits especials? Jo vull portar el vestit de papallones.
MARE:   Els més bonics que tinguem.
O.:   Puc portar la samarreta de pirata?
MARE:   Perfecte! Segur que a la lluna li encanta.
E.:   Podré portar el nino de dormir?
M. (mira la seva germana horroritzada):   I si et cau pel raig de llum què? Millor que no el portis.
E.:   D’acord… Mama, i podràs fer-me una trena i pintar-me les ungles?
MARE:   Anirem més guapos que mai. 

(Tots quatre estirats a la gespa, altra vegada, mirant la lluna. Deu segons de silenci total.) 

E. (sospira):   M’encanta la lluna…
O.:   I a mi…
M.:   I a mi…
O. (impacient, es posa dret):   Quan anirem a la lluna, quan?
E. (es posa dreta, també):   Sí, quan?
M. (s’aixeca de terra i estira el braç de la mare):   Mama, quan, digues quan?
MARE (amb el cor encongit de tendresa, i una tristesa infinita per la nena que ja no és i que, d’altra banda, mai va ser, agafa els nens de la mà i els acompanya a dins de casa):   Aviat, molt aviat. Ara, anem a dormir. 

(Tres nens que un dia seran adults s’adormen somrient, i somien que van, caminant per un raig de llum, cap a la lluna, agafats de la mà de la mare.)

Une prison d’amour

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari
Et je t’ai trahie pour
Une prison d’amour
Et sa belle geôlière
 
Georges Moustaki, “Ma liberté”
 
Espereu que m’adormi. En silenci, entreu. Tapeu-me el cos nu abans de portar-me a la gàbia on em tancareu. I allà, turmenteu-me amb l’idea que no el veuré més. Que m’ignora, m’evita, que existia, fa poc, una vida sense ell.
 
He triat ser captiva. Ratllaré les parets de la cel▪la, si m’obligueu, perquè cregueu que el que vull és ser lliure. Però us revelo que, de grat, accepto el flagel. Em rendeixo. Cedeixo. Si ningú ho impedeix, ja no lluito, ni un pèl. M’abandono a la corrent riscosa dels meus sentiments. Esdevinc una esclava fidel. Castigueu-me, tortureu-me! Vergonya! Em disposo a tornar a plantar les arrels.
 

Testimonis atònits del vol de la fada: no reclamo favors, ja ho sabeu. Però us ho prego, salveu-me! Heu fet tard a impedir la ignomínia: m’he deixat seduir pel cant del corifeu. Tinc les cames xopes i estèrils, atrapades en l’enganxosa mel. Sufoqueu aquest foc que ara crema, em fa por que no pugui apagar-lo ni el gel.

Em tallo les ales. Aterro. Dic adéu a la fada! La terra és dura i polsosa, però creieu-me: amb amor, brilla tant com el cel.

La dona que crema

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

“L’única gent que m’interessa són els bojos, els que estan bojos per viure, bojos per parlar, bojos per ser salvats, que ho desitgen tot a la vegada, aquells que mai badallen o diuen coses normals i corrents, sinó que cremen, cremen, cremen com magnífiques bengales que esclaten com aranyes entre les estrelles.”
Jack Kerouac(1922-1969), “A la carretera”
Sóc jo, la dona que crema. La boja, sonada, aquella que fa el que li dóna la gana. La bruixa, la que balla, sota la pluja, mullada, i recita poemes d’amor i de mort, vestida de fada. La que escriu sense filtre, rajant mots dels dits. La que et trobes dormint a l’albada, havent lliurat l’ànima de regal amb el cos. Inspirant mots esparsos d’amor per calmar una existència abrandada. La que estima i no pensa, reclama. La que sent, molt profunda, la flama, la que no podrà mai apagar-la.
Crema cada capítol de la història que ja m’havien escrit i ja estava pactada, d’antuvi.  Aflama cada llumí, i s’apaga, deixant al meu pas un rastre de cendra, una escalfor delicada, que em llança, de nou cap al foc, o la brasa. Cremo jo tota, de desig per la vida, abrusadorament lliure, que m’obliga a fer foc de Sant Joan, amb el cos, amb el cor, amb la ment delicada. M’acompanyen aquells amb solitud volguda i tendresa demanada.
Cada alè em comforta amb el vaivé de l’onada brusent. Glopades de foc que empasso amb delit, com faquir que reclama benzina. Mostrant làmines vermelles, i grogues, i blaves a aquells que, admirats, reconeixen en mi allò que tots som. Éssers lliures, vides estranyes, superba amalgama de casualitats que ens van fer el que som ara. La meravella de cada minut que se’ns ha concedit.
Sí, sóc jo, la dona que crema. La boja, sonada, aquella que fa el que li dóna la gana. La que té molta pressa, amb la vida bullent que prem l’interior, incendiant les entranyes. La que sent, molt profunda, com crema la flama.

Avui és dilluns, sabeu?

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

 
Sabeu? Avui és dilluns, l’endemà de diumenge, que va ser l’endemà de dissabte. I estic una mica, una mica, cansada. Però somric. I quan em canso, jo penso. I pensava. I somreia. Somreia, pensant-hi, aquest matí, al meu llit. Dissabte. Diumenge. Dilluns. 

 

Pensava que no crec en déus, ni destins, ni titellaires que mouen uns fils invisibles que deslliguen i lliguen les ànimes. Que existeixen, és clar, però que movem nosaltres, segur. Però és que jo, sabeu?, tinc una deessa que m’acompanya. Té noms complicats per descriure la cosa: l’atzar, la ventura, la sort. La casualitat.  Jo l’estimo, la meva deessa, i jo sé que m’estima, també. La deixo que corri, que balli, que salti, és com més feliç és. Sabeu? No la lligo, no l’obligo a estar quieta, callada. És que ja no imagino una vida ben recta, rodada, sense ella. L’enyoraria, moltíssim. Simplement: no és possible. I si ho fos, quina mandra! Per bonica que fos.  
 
Doncs retorno al principi, que em perdo. Avui és dilluns, sabeu? I jo encara porto la boca badada, pensant en tot allò que em va portar, que ens va portar, fins aquí, fins avui, fins ahir, fins dissabte. Diran que el destí. O demanaran a la musa que canti, que expliqui que uns déus, somrient sorneguers, van moure un dia unes fitxes que porten les nostres inicials gravades. 
 

Però, sabeu? Jo no sé res. Només que avui, és dilluns. I que ahir era diumenge, l’endemà de dissabte.  

Aquell dia d’abril

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

Aquell dia d’abril quan t’adones que, un cop més, el cicle comença, i tu encara hi ets. Aquell dia d’abril que l’olor de mimosa et desperta l’olfacte, la natura reneix. Aquell dia d’abril que, de sobte, apareix verd i groc en els camps que t’observen. En què sents, després d’un hivern llarg i fosc, l’aire tebi amb la gola, i l’empasses d’un glop. Aquell dia d’abril de llibres i roses, i parelles felices, alienes al seu inexorable destí. Desafiant amb el seu amor la vida que potser un dia, amb sadisme, els obligarà a sofrir.
Res comparable a l’abril, no sap apreciar la bellesa qui digui el contrari. Cada mes, cada dia, és, per si, extraordinari. Però l’abril, és un símbol. De la roda que gira, que comença i acaba. Del cicle que s’inicia cada vegada. D’una vida nova de trinca, cada any. És un néixer i morir, néixer i morir, fins al final. Que arribarà, ja ho sabem, a aquestes alçades, per molt que xiulem per les cantonades. No sabem si serà primavera, no sabem si tardor. Ni tan sols si veurem, altre cop, un abril. Amb sort, novament cauran les fulles, es glaçaran els arbres, quedaran quasi morts, veurem com petits brots feréstecs despunten, com reneixen les flors.
I aquell dia d’abril, quan el cicle comença, un cop més. I, el regal de la vida, impensat i superb, d’adonar-te, feliç, que tu encara hi ets. I regalar un llibre, i rebre una rosa, afigurant-te, xiulant, que no saps què passarà, després.

La dona que fa la truita de patates més bona del món

~ Núria Busquet Molist ~ Deixa un comentari

La dona que, de vegades, fa la truita de patates més bona del món porta un davantal amb gira-sols grocs i verds, aquesta tarda d’estiu. Viu en una masia perduda, al mig del no res. Té quaranta anys de fa poc i en fa vint que dorm, cada nit, amb un home que, havent pesat vuitanta quilos, avui en pesa cent vint. Ella pesa el mateix que sempre, però ara, a la cara, hi té algunes arrugues. Cada nit, abans de dormir, s’aplica amb parsimònia i paciència la crema, tocant una pell ja madura però tènue, volàtil, bonica encara. S’agrada. Mira l’home gras i sorrut que ni la intueix, entretingut com està amb la tele. Veu l’ombra d’aquell que, de nit, l’havia tocada.
La dona que veu l’ombra d’aquell que, de nit, l’havia tocada, té ganes de riure sovint. I quan se’n recorda, esbossa un somriure i deixa anar un sorollet, com un crit, i així va practicant, per quan li faci falta. Cuida gallines, vaques i porcs. Els parla de llaços de seda i cançons de bressol mentre els alimenta, i ells li parlen d’ous, de llet, de garrins cridaners. El seu home té les ungles molt brutes i les renta amb lleixiu abans d’asseure’s a taula. Mentre sopen, ella explica orgullosa que amb retalls que li ha deixat la Maria de Can Manelet s’ha fet un vestit de papallones roses per anar al bateig de la Cinta, a l’agost.
La dona que s’ha fet un vestit amb papallones roses per anar al bateig de la Cinta aprofita que està tota sola avui per espiar per la finestra l’estiu fugisser. Els ocellets la criden pel nom. Deixa el davantal de gira-sols sobre la taula de la cuina, i amb un vestit fresc molt lleuger, d’estrelles turquesa, s’endinsa als camps de blat, seguint els piulets. I camina tranquil∙la, l’aire càlid tocant les arrugues boniques, els tirabuixons negres fent-li pessigolles a les espatlles. Al mig del camp, verd encara, veu una clapa aixafada, com si algú s’hi hagués estirat. Decideix fer el mateix. Es treu el vestit i s’hi estira al damunt.
La dona que ha decidit estirar-se al mig del camp verd queda amagada per l’alçada del blat del voltant. Mira enlaire, al cel, núvols amb formes gracioses movent-se serenament, sense rumb clar però feliços, seguint amb joia el dictat del vent. Gira el cap a la dreta i allà, ben erectes, distingeix, entre el blat, tres margarides de colors diferents. Nota el sol tocant-li la pell. S’abaixa les calces. S’estima amb passió, alegrement. Les margarides li fan companyia i l’observen rient.
La dona feliç torna a casa, vestida. Quan es corda el davantal sent que l’atura l’ofec, molt pregon. Respira endins, fins al fons. Bat sis ous amb tota la ràbia. Avui farà, un altre cop, la truita de patates més bona del món.