Feliç
L’olor de comí
Lliure per força
El que et podria dir i no et diré i el que et diré i no et voldria haver de dir (i uns quants consells de propina)
La vida és música
La llum amb els ulls oberts
“La foscor amb els ulls oberts
Amazing
It’s amazing
With the blink of an eye
I finally saw the light
Tenia por, quan vaig entrar. I llàstima, i pena, i sofriment. Tenia la seguretat que la meva vida no valia res, que jo era poca cosa. Una nena innocent i insegura. Espantada, plena de dubtes. Era un projecte de dona, un esbós del que podia ser, però no era. Era una meitat mal tallada. Tenia una ferida profunda al pit i una altra a l’esquena. Sagnava per tot arreu i no sabia si podria sortir. Però vaig decidir endinsar-me al túnel. I ho vaig fer per amor. Davant meu, la foscor, la soledat, la maldat, el dolor profund de les ferides, el desconegut.
He estat transitant per aquest túnel durant mesos, de vegades tirant endavant, d’altres tirant enrere. Donant-me cops de cap contra les parets. M’he quedat dies i dies atrapada en la foscor, paralitzada, sense saber cap on caminar. He tingut por d’estar tornant enrere, o de no trobar mai la sortida o de quedar-me atrapada per sempre en la tenebra. He estat a punt de desistir i quedar-me allà, esperant que algú em rescatés. He sentit veus que em cridaven cap a les dues bandes i m’he sentit sola, i desgraciada, i molt molt trista.
Ara que veig aquesta resplendor fulgurant m’adono que no hi ha res que s’hi pugui comparar.
He fet un salt
Però la vida és un camí, amb moltes direccions i moltes dreceres, costerut de vegades, senzill i relaxat d’altres, segurament menys del que voldríem. Els camins de tots van a parar, però, al mateix lloc. Al final, tots ens trobem allà mateix. I de nosaltres i de les nostres eleccions, i de la nostra sort, perquè no dir-ho, depèn que aquest final del camí ens faci creure que ha valgut la pena. I quan estàs en una part difícil del camí, per molt que vulguis tirar enrere, saps que és impossible. No es pot desfer mai i si has anat a parar davant mateix de l’abisme, has de saltar. I confiar que, abans d’estrellar-te contra el terra, trobaràs una sortida, o que potser sí, que t’estrellaràs, però sobreviuràs i podràs continuar, amb les ferides de sèrie, el camí que t’ha portat fins aquí.
He fet un salt, i era molt alt. I em feia molta por. I he descobert, en saltar, que sé volar.
El cel blau cel i el mar blau marí i turquesa (i l’aire condicionat de casa)
Quan estava dins del cotxe, donant voltes pel passeig marítim buscant aparcament, vaig pensar que què feia jo un dia entre setmana d’agost, sola, intentant aparcar a les 12 del migdia, amb la solellada que queia i les poques ganes que tenia d’estar passant calor sobre la sorra infernal, untada de crema enganxosa i aguantant el fum de la cigarreta del senyor del costat, les pilotes de platja sobre la tovallola, els crits dels nens, l’olor de sardines del xiringuito. Havia decidit sortir de casa, i sense saber on anar, vaig agafar el banyador, la tovallola i la crema i vaig enfilar cap a la costa, per fer alguna cosa. Vaig improvisar.
I ara donava la raó a qui em deia que improvisant acabes trobant-te que no hi ha aparcament, que fa calor. Que podries estar a casa, amb l’aire condicionat, mirant la tele, llegint un llibre, menjant una amanida. Durant anys creient que l’espontaneitat i la improvisació tenien com a conseqüència segura la frustració i la mala llet. Era millor tenir-ho tot planificat, sortir de casa d’hora, saber on menjaries, portar el parasol.
Però jo, per qui no ho sàpiga, sóc tossuda de mena, i vaig seguir donant voltes, quatre en total, esperant el miracle. I llavors es va produir. Un cotxe va marxar just davant meu, i vaig aparcar. Vaig posar el ticket just per una hora, mira que bé, a partir de la una ja no es paga. I vaig agafar la bossa amb les quatre coses que hi havia posat a correcuita i vaig baixar del cotxe, vaig travessar la sorra per anar a parar just davant de l’aigua. No hi havia ningú al meu voltant. Vaig estirar la tovallola, em vaig posar crema i vaig treure el llibre que havia portat. Un llibre que havia agafat de l’estanteria, sense pensar-hi gaire, el primer que vaig trobar.
La brisa marina em refrescava la cara, el sol no picava massa fort, sentia de fons el soroll del mar. Al cap d’una hora o dues, quan em cansés de llegir aquest llibre sorprenentment interessant, aniria al xiringuito, menjaria una amanida i unes brotxetes de sípia magnífiques, beuria una clara fresqueta.
I mentre em prenia el tallat bressolada pel rumor de les onades, mirant el mar blau marí i turquesa i el cel d’aquell blau tan de cel, vaig pensar que ara mateix podria estar a casa, tancada al menjador amb les persianes baixades, amb l’aire condicionat posat, mirant qualsevol cosa a la tele, fent plans pel dia que aniria a la platja, i no vaig poder evitar deixar anar un somriure sorneguer.
L’estiu
Clara ben fresqueta amb olives i patates. La pell plena de sal. Els peus plens de sorra. Gegants i capgrossos dansant pels carrers al so de la gralla. Ulleres de sol i arrugues a la cara. Vacances i records dels eterns estius de la infància. Vestits senzills i fàcils de posar (i de treure). Totxos enormes a punt per llegir-se, que han esperat a l’estanteria un llarg hivern. Sandàlies de taló i cames bronzejades. Ungles dels peus pintades de vermell. Cabells encrespats i perruqueria inútil (tint omnipresent que no serveix de res). Cavallitus,pintxos, arròs i concurs de menjadors de borregos (i garitus, i vesprades, i blancs, i blaus). Nits de fresca llegint a la terrassa, sentint l’aire fresquet acaronant-me el clatell. Sopars amb amics que fa temps que no veies. Rasclets, pales i cubells per netejar. Viatges que, de sobte, et treuen el son. Abraçades sentides amb aquells que t’estimes. Retrobaments feliços després d’un hivern. Cafès amb gel i gelats de iogurt amb gerds. Piscines de plàstic i tovalloles humides. Crema solar que se’t posa per tots els racons. Estrelles, lluna, bruixes i fades. Síndria, meló, préssecs i albercocs. Carícies de sol a les 7 del matí. Ganes de viure, d’escriure, de fer migdiades. Ganes de sentir, per fi, que l’estiu ja és aquí.
L’aire, entrant als pulmons
Fa una mica més de dos dies que vaig tornar a respirar, després de dos mesos i mig de no fer-ho, potser més, no n’estic segura. M’havia aguantat la respiració tant de temps que pensava que era normal, anar obrint la boca, fent petites respiracions acompassades, fins que els pulmons semblaven plens. Però es veu que no, es veu que el normal és aspirar ben fort amb el nas, que els pulmons s’omplin del tot, i llavors anar traient l’aire a poc a poc, expirar, que en diuen. I jo ni me n’havia adonat, que feia tant de temps, que no ho feia. I quan ho vaig tornar a fer altra vegada, fa dos dies, em va semblar meravellós. Aire, entrant als pulmons, omplint-los. Fins i tot em vaig marejar. I amb l’aire que entrant pels narius omplia els pulmons també va entrar-hi l’olor de la menta i la de l’espígol del jardí. I em vaig asseure a l’esglaó ple de pedretes que havien deixat allà els meus fills, i vaig mirar endavant, cap al Montseny. I em va semblar entreveure, amagada allà a la llunyania, la meva felicitat futura. I em vaig saber, per fi, en pau.