La guitarra que mai t’he sentit tocar

Enyoraré la guitarra que mai t’he sentit tocar. Semblava que el cos dominés el cervell, aquell dia, fa mesos ja. Jo no era jo, però tu ja eres tu, tal com ets i t’estimo, a la meva manera. Amb les mans, sense pressa, em vas modelar. Molts mesos, molt de temps ha passat des d’aquell dia, en què l’ascensor que ens portava a aquell pis que ara trobaré tant a faltar ens va mostrar com els cossos s’entenen sense a penes paraules. Tu i jo vam ser un, una vegada, unitat. I no va ser aquell primer dia, sinó en algun altre moment, mentre teixíem lligams invisibles que ara es desfan. És la vida que tiba, ara ve, ara va.
Avui em dius que destibes el fil feble que encara ens lligava. I jo desitjo amb el cor que siguis  feliç. Allibera’t i viu. Si et perds algun dia, si no veus el camí, si mai sents amb força la crida del que tu i jo, malgrat tot, vam tenir, estira’l i mira què hi ha al final. És ben possible que jo encara hi sigui, jo sempre hi sóc, ho saps bé.
Es desfilen les vides d’aquells que allibero, però la meva és com l’aire. Papallona que vola pel cel, juganera. Sense aixecar cap sospita del preu que he pagat pel meu vol alegre, feliç i lleugera. Buscant marges plàcids on reposar.
En endavant, quan ho faci, sentiré de fons les notes d’una guitarra, la teva. Aquella que mai t’he sentit tocar.

L’olor de comí

“Cherish all your happy moments: they make a fine cushion for old age.”
Christopher Morley (1890-1957) 

Dels meus cinc sentits, l’olfacte és, de llarg, el més inútil. Avui, però, una olor familiar furga entre els meus records: el comí em penetra els narius, transportant-me a casa, a l’altra riba d’aquell mateix mar.
A Sabunku Hani, més enllà del basar de les espècies, hi ha una botiga de catifes que es diu Fehmi. La porta és antiga amb un vidre tan fi, de semblança tan fràgil, que fa l’efecte d’haver-se de trencar amb un simple cop de la porta que empenyo amb finesa quirúrgica, per aquest motiu i cap altre. La campaneta que en penja ressona per tota la botiga, i fa tombar el cap del turc gegantí que, amb el front bru tot suat, la camisa xopa i assegut d’esquena, prenia el te en un vas sanefat de fulles.
Preguntat per la Sila, sense articular un sol mot, m’indica amb el cap el fons de la botiga. Un teşekkürler dubtós serveix d’agraïment tot caminant insegura cap al lloc indicat, amb la mirada del turc resseguint-me les formes.  Obro, sense trucar, una porta petita i estreta que descobreixo amagada entre catifes penjades. Una dona gran, no vella, de cabells curts i blancs, està asseguda a una taula rodona, minúscula, amb un cobretaula vermell i daurat. En turc, em demana que segui. L’entenc. M’agafa la mà dreta abans que pugui dir res. Observo el palmell reposant enlaire, amb el silenci del descregut que és fet partícip d’un ritual sagrat.
Un cartell en anglès sobre el cap de la dona diu el següent: “I read the past.” Llegeixo el passat. És evident que el cartell està malament, i li ho vull fer notar, però quan obro la boca, la dona em silencia fent “xxxxt.” Callo de cop, sentint-me una nena petita que, avergonyida, a classe, és increpada pel professor davant de tothom. Espero doncs, fixant la vista al nazar boncuğu, que presideix l’entrada amb el seu ull de cobalt.
Satisfeta, com si hagués descobert allò que tant buscava, la dona em diu aquests mots: “mutlu, üzücü, üzücü, mutlu.” Feliç, trista, trista, feliç. Ho entenc i no ho entenc, i quan em disposo a parlar, amb el dit sobre els llavis, em fa “xxxxt” i para la mà. Obro la bossa, en trec el moneder, li dono 25 lires, m’aixeco i me’n vaig.
Baixant el carrer cap al basar de les espècies, el sol m’enlluerna. Els seus colors vius i alegres ambienten l’escena, que retinc amb deliberat esforç. Aquest dia, aquesta hora, aquest lloc, aquesta que sóc ara: jove encara, sola, feliç. Un coixí tou per la vellesa. Tanco els ulls. Oloro. Un altre cop, l’olor de comí.

Lliure per força

  

 


M’aixeco del llit. He dormit. O he fet sexe. He descansat, m’he relaxat, he tingut malsons o un somni eròtic, potser, o he compartit el meu cos amb algú altre. Pel cas és el mateix: m’aixeco del llit. Passo per davant del mirall i la imatge que em retorna és la d’una medusa. Els meus cabells fan sempre, des de petita, una mica el que volen. Ben curts, que me’ls tallaven. Una nena de vuit anys plorant a l’entrada de l’escola amb la caputxa de l’anorac blanc posada: els nens em diran que sóc un nen, jo que sóc una nena tan nena. Una nena que és una dona ara, i els meus rínxols voleien en l’aire feliços desafiant el vent, la pluja, la boira i el fred, i la calor, l’aigua del mar i qualsevol inclemència que gosi reptar-los. Si els volgués controlar, en podeu estar segurs, es deixarien, s’adaptarien, no fugirien dels clips o de les gomes. Són manifestament indòmits, rebels, però si es despisten, es tornen esclaus. Se’ls ha d’empènyer a volar, obligar-los.
Tenen por, els meus tirabuixons vermells, por que no els estimin i que es quedin sols. Temen que la seva llibertat faci basarda als altres. Que s’espantin quan els vegin, tan lleugers, alegres i desimbolts, tan satisfets d’existir. Però ja tenen edat i expertesa, i ja són sabedors que qualsevol intent de sotmetre’ls els convertirà en una trossa sense forma, una cua de cavall mal girbada.
Ho ha intentat, el meu cabell tan arrissat, molt, amb molta força, durant molt de temps. Va provar de semblar més llis, va esforçar-se per adaptar el pentinat al que se n’esperava (un clip en una banda, amb serrell, enganxat amb una agulla grossa al cap). I fes el que fes, no s’agradava, no era el que havia de ser. 
I ara ja no recordo l’últim cop que vaig sortir de casa amb el cabell recollit. Quan passo davant del mirall de l’entrada carregada amb jaquetes i bosses i claus i em veig la tofa estarrufada que porto al cap feliç i lleugera, deixo tot el que pesa a terra, doblego la cintura cap per avall i passo els dits per entre els rissos perquè es facin més grans. Lliures, per força, com jo.

El que et podria dir i no et diré i el que et diré i no et voldria haver de dir (i uns quants consells de propina)

Podria dir-te que serà un camí de roses, i que mai sentiràs dolor, ni pena, ni infelicitat. Podria afirmar sense cap mena de dubte que et protegiré del patiment i de la desgràcia, que estaré al teu costat a tothora vigilant que ningú et faci mal. Podria assegurar-te que faré el que sigui per impedir que et passi res dolent, fins i tot cometre un assassinat, si és necessari.
Podria dir-te que la vida és meravellosa, o que hem vingut aquí a patir i que has d’estar preparada. Cap de les dues coses t’ajudaria, crec jo.
El que sí que et diré, però, en la perspectiva dels meus (quasi) 38 anys, és que no serà fàcil. Però que de tu en dependrà el resultat. Serà una marató llarga i dura i cansada i plena d’obstacles. Hauràs de tenir ganes de córrer, i no sempre les tindràs. T’hauràs d’arriscar de vegades, i ben sovint en pagaràs el preu. Faràs coses que et faran avergonyir i d’altres que et faran sentir orgullosa. Prendràs decisions estúpides que et canviaran la vida i d’altres, que creies transcendentals, no tindran la més mínima importància. Bones i males persones t’acompanyaran un tros del camí o inclús fins al final. Estimaràs, odiaràs, humiliaràs i t’humiliaran, seràs cruel amb gent que estimes, donaràs amor i en rebràs, riuràs com una boja, enyoraràs moments i persones, seràs tan feliç que et costarà respirar, et sentiràs morir per culpa d’algun desgraciat que et trencarà el cor en mil bocins. Et barallaràs, t’enrabiaràs, menjaràs fins a rebentar, t’emborratxaràs, ballaràs donant voltes amb cara de felicitat, faràs sexe amb desconeguts, em faràs enfadar molt, i més d’una vegada, segur, em diràs que sóc mala mare.
T’avergonyiràs, amb els teus germans, de la mare que us ha tocat. Em criticareu i us riureu de com n’estic, de sonada. Vindràs al meu llit a la nit a explicar-me que hi ha un noi que t’agrada. M’abraçaràs i em diràs que m’estimes. Em faràs el buit perquè no t’agrada la parella que he triat. Tard o d’hora marxaràs de casa i vindràs a veure’m, de tant en tant. I em trucaràs per explicar-me com t’ha anat el dia. I em demanaràs (a mi, d’entre totes les dones) que t’aconselli què fer. Potser tindràs problemes a la feina, o amb la parella, o amb algun amic. I patiràs, és clar que sí, i el dolor et servirà d’aprenentatge, i et farà millor persona.
Avui, que fas cinc anys i tot just comences, deixa que la teva mare, que et porta una mica d’avantatge, et doni uns quants consells. Gaudeix del trajecte. Aprofundeix en les coses. No et perdis res. Viu a fons i arrisca’t sempre, sigues protagonista de cada moment. Fes el que sents i no deixis que mai ningú et digui el que has de fer, ni tan sols jo mateixa. No sacrifiquis la teva felicitat per cap altre, per molt important que creguis que és per tu. Escolta l’altra gent i valora’n les opinions, però sigues tu qui prengui les decisions. I les decisions que prenguis, pren-les amb el cor i amb l’estómac, i amb el sexe. Només aquestes les podràs justificar sigui quin en sigui el resultat. Fes que el que sents, el que penses, el que fas i el que dius estiguin en harmonia. No et prenguis res massa seriosament, perquè no hi ha res realment seriós. Somriu, encara que pensin que ets ximple. Sigues molt feliç, sabent que, en algun moment, hauràs de fer un esforç per ser-ho. La vida serà una mala puta, de vegades, tingues-ho present. Però d’altres, serà extraordinària. Valdrà la pena, segur.

La vida és música

El gest quotidià de posar-me els auriculars a les orelles. Pitjar el triangle de “play” que vol dir endavant, engega’t, estic preparada per entrar. Una guitarra i una veu, res més. Tancar els ulls i sentir la música endinsant-se directament al meu cor, sense intermediaris.
Em pregunto com és possible. Una nota darrere l’altra, posades al lloc correcte, i les emocions, aquelles que últimament m’esforço per no controlar, surten disparades per totes bandes, s’apoderen de mi i em submergeixen en l’escalfor de la melodia. La música. Acompanya cada moment del dia, modifica la realitat segons la cançó que sona quan l’estàs vivint. Eleva cada partícula del que sóc, penetrant els meus racons més inaccessibles. Aquell tros del cor on no arriba la sang, aquell bocí del pulmó on l’aire no s’infiltra, aquella parcel.la del meu úter que cap espermatozou ha visitat. S’escampa com un fum, com un líquid molt poc dens. S’introdueix dins meu traspassant els porus de la pell, donant sentit a cadascun dels minuts de la meva existència.
I m’imagino una vida sense això. La respiració profunda que et fa saber tan viu, el poema curt amb les paraules justes (Emmarco amb quatre fustes / un pany de cel i el penjo a la paret), riure a crits parlant d’homes amb una cervesa a la mà, sentir la persona que va sortir amb tant dolor de les teves entranyes dir-te, mentre t’abraça, “t’estimo, mama”, arraulir-te al sofà sota una manta, amb un Kieslowski i una copa de vi, córrer pel bosc tan ràpid que el cor et surt per la boca, la carícia de l’amant tocant-te la pell, un orgasme llarg i profund. I per descomptat, la música. No es pot viure sense això. La vida és música, sí, ho és.

La llum amb els ulls oberts

La foscor amb els ulls oberts

la llum amb els ulls oberts
la llum amb els ulls tancats
l’esfera de la vida.”

Milan Kundera, “La immortalitat

Mirant la pantalla en blanc, em pregunto què tinc per dir-vos. Que plovisqueja. Que ha refrescat. Que al matí, quan obro els ulls, fa mandra sortir del llit. Que el llibre del dia abans, escampat per terra, fa veure que no li molesta haver dormit al ras, sota del llit, on va anar a parar quan la son em va vèncer. 

Us diria que podria estar trista pel fred que fa, per la foscor dels vespres, i per l’any, que ja s’acaba i que ha estat dur. Però, sabeu què? Últimament somric sense adonar-me’n, i ho faig, sobretot, cada dia en llevar-me. Us podria dir que camino segura cap al lavabo, em miro al mirall i observo els racons del meu rostre, els ulls, la boca, el nas. I que ressegueixo  amb les mans el meu cos, que conec bé i estimo. I que em sento en plenitud. Però no és això, el que tinc per dir-vos. El que us diré és evident, i us ho anuncio sense por d’equivocar-me. Ho proclamo als quatre vents: mireu-me, sóc jo, la que ja havia estat una vegada, i sóc feliç d’haver-me retrobat, per fi.  

Amazing


It’s amazing
With the blink of an eye
I finally saw the light

Aerosmith, “Amazing

Tenia por, quan vaig entrar. I llàstima, i pena, i sofriment. Tenia la seguretat que la meva vida no valia res, que jo era poca cosa. Una nena innocent i insegura. Espantada, plena de dubtes. Era un projecte de dona, un esbós del que podia ser, però no era. Era una meitat mal tallada. Tenia una ferida profunda al pit i una altra a l’esquena. Sagnava per tot arreu i no sabia si podria sortir. Però vaig decidir endinsar-me al túnel. I ho vaig fer per amor. Davant meu, la foscor, la soledat, la maldat, el dolor profund de les ferides, el desconegut.

He estat transitant per aquest túnel durant mesos, de vegades tirant endavant, d’altres tirant enrere. Donant-me cops de cap contra les parets. M’he quedat dies i dies atrapada en la foscor, paralitzada, sense saber cap on caminar. He tingut por d’estar tornant enrere, o de no trobar mai la sortida o de quedar-me atrapada per sempre en la tenebra. He estat a punt de desistir i quedar-me allà, esperant que algú em rescatés. He sentit veus que em cridaven cap a les dues bandes i m’he sentit sola, i desgraciada, i molt molt trista.

I per fi, fa unes setmanes, em va semblar distingir un puntet al fons. I ara ja sé que era la llum de la sortida. M’hi he atansat amb passes segures i com més m’hi apropo més convençuda estic de cap on vaig. La claror que fa és extraordinària, encegadora, i em permet veure’m a mi mateixa, en tota la meva plenitud. I em sento sencera, única. Sóc una dona, i ho semblo. Mai més seré una nena, ni un projecte del que podria ser. Ja no sóc innocent i insegura. Mai més deixaré que em fereixin amb aquesta crueltat. Ni perdonaré mai qui ho hagi fet. I per sobre de tot, mai més tornaré a entrar a cap túnel.

Ara que veig aquesta resplendor fulgurant m’adono que no hi ha res que s’hi pugui comparar.

He fet un salt

“He fet un salt, un salt estrany, que ens ha aixecat més de tres pams.
Sortia fum, tan dens i blanc, i a dins tu i jo i el meu gran salt.”
Manel, El gran salt.
 
Voldria tenir una capa com en Superman, per poder saltar i saber segur que no cauré de morros a terra.  Perquè a la vida, de vegades, ens toca saltar. Tard o d’hora, i per molta por que ens faci, no ens queda més remei que agafar embranzida i tirar-nos al buit, tancant els ulls. Aquella buidor dins la panxa, aquella fe que necessites tenir per fer el pas endavant. I avances a poc a poc, fent passets petits i lents, esperant que, abans que arribis al final, abans que hagis de saltar, sorgeixi una mena de passadís secret en alguna banda, un helicòpter vingui a rescatar-te, o puguis, simplement, tirar enrere i tornar on eres, sense abismes, ni buits impossibles de superar. O trobis, amagada darrera una pedra, la capa d’en Superman. El vertígen, la por, la incapacitat, la necessitat de seguir on has estat fins ara.

Però la vida és un camí, amb moltes direccions i moltes dreceres, costerut de vegades, senzill i relaxat d’altres, segurament menys del que voldríem. Els camins de tots van a parar, però, al mateix lloc. Al final, tots ens trobem allà mateix. I de nosaltres i de les nostres eleccions, i de la nostra sort, perquè no dir-ho, depèn que aquest final del camí ens faci creure que ha valgut la pena. I quan estàs en una part difícil del camí, per molt que vulguis tirar enrere, saps que és impossible. No es pot desfer mai i si has anat a parar davant mateix de l’abisme, has de saltar. I confiar que, abans d’estrellar-te contra el terra, trobaràs una sortida, o que potser sí, que t’estrellaràs, però sobreviuràs i podràs continuar, amb les ferides de sèrie, el camí que t’ha portat fins aquí.

He fet un salt, i era molt alt. I em feia molta por. I he descobert, en saltar, que sé volar.

El cel blau cel i el mar blau marí i turquesa (i l’aire condicionat de casa)


Quan estava dins del cotxe, donant voltes pel passeig marítim buscant aparcament, vaig pensar que què feia jo un dia entre setmana d’agost, sola, intentant aparcar a les 12 del migdia, amb la solellada que queia i les poques ganes que tenia d’estar passant calor sobre la sorra infernal, untada de crema enganxosa i aguantant el fum de la cigarreta del senyor del costat, les pilotes de platja sobre la tovallola, els crits dels nens, l’olor de sardines del xiringuito. Havia decidit sortir de casa, i sense saber on anar, vaig agafar el banyador, la tovallola i la crema i vaig enfilar cap a la costa, per fer alguna cosa. Vaig improvisar.

I ara donava la raó a qui em deia que improvisant acabes trobant-te que no hi ha aparcament, que fa calor. Que podries estar a casa, amb l’aire condicionat, mirant la tele, llegint un llibre, menjant una amanida. Durant anys creient que l’espontaneitat i la improvisació tenien com a conseqüència segura la frustració i la mala llet. Era millor tenir-ho tot planificat, sortir de casa d’hora, saber on menjaries, portar el parasol.

Però jo, per qui no ho sàpiga, sóc tossuda de mena, i vaig seguir donant voltes, quatre en total, esperant el miracle. I llavors es va produir. Un cotxe va marxar just davant meu, i vaig aparcar. Vaig posar el ticket just per una hora, mira que bé, a partir de la una ja no es paga. I vaig agafar la bossa amb les quatre coses que hi havia posat a correcuita i vaig baixar del cotxe, vaig travessar la sorra per anar a parar just davant de l’aigua. No hi havia ningú al meu voltant. Vaig estirar la tovallola, em vaig posar crema i vaig treure el llibre que havia portat. Un llibre que havia agafat de l’estanteria, sense pensar-hi gaire, el primer que vaig trobar.

La brisa marina em refrescava la cara, el sol no picava massa fort, sentia de fons el soroll del mar. Al cap d’una hora o dues, quan em cansés de llegir aquest llibre sorprenentment interessant, aniria al xiringuito, menjaria una amanida i unes brotxetes de sípia magnífiques, beuria una clara fresqueta.

I mentre em prenia el tallat bressolada pel rumor de les onades, mirant el mar blau marí i turquesa i el cel d’aquell blau tan de cel, vaig pensar que ara mateix podria estar a casa, tancada al menjador amb les persianes baixades, amb l’aire condicionat posat, mirant qualsevol cosa a la tele, fent plans pel dia que aniria a la platja, i no vaig poder evitar deixar anar un somriure sorneguer.

L’estiu


Clara ben fresqueta amb olives i patates. La pell plena de sal. Els peus plens de sorra. Gegants i capgrossos dansant pels carrers al so de la gralla. Ulleres de sol i arrugues a la cara. Vacances i records dels eterns estius de la infància. Vestits senzills i fàcils de posar (i de treure). Totxos enormes a punt per llegir-se, que han esperat a l’estanteria un llarg hivern. Sandàlies de taló i cames bronzejades. Ungles dels peus pintades de vermell. Cabells encrespats i perruqueria inútil (tint omnipresent que no serveix de res). Cavallitus,pintxos, arròs i concurs de menjadors de borregos (i garitus, i vesprades, i blancs, i blaus). Nits de fresca llegint a la terrassa, sentint l’aire fresquet acaronant-me el clatell. Sopars amb amics que fa temps que no veies. Rasclets, pales i cubells per netejar. Viatges que, de sobte, et treuen el son. Abraçades sentides amb aquells que t’estimes. Retrobaments feliços després d’un hivern. Cafès amb gel i gelats de iogurt amb gerds. Piscines de plàstic i tovalloles humides. Crema solar que se’t posa per tots els racons. Estrelles, lluna, bruixes i fades. Síndria, meló, préssecs i albercocs. Carícies de sol a les 7 del matí. Ganes de viure, d’escriure, de fer migdiades. Ganes de sentir, per fi, que l’estiu ja és aquí.

L’aire, entrant als pulmons

Fa una mica més de dos dies que vaig tornar a respirar, després de dos mesos i mig de no fer-ho, potser més, no n’estic segura. M’havia aguantat la respiració tant de temps que pensava que era normal, anar obrint la boca, fent petites respiracions acompassades, fins que els pulmons semblaven plens. Però es veu que no, es veu que el normal és aspirar ben fort amb el nas, que els pulmons s’omplin del tot, i llavors anar traient l’aire a poc a poc, expirar, que en diuen. I jo ni me n’havia adonat, que feia tant de temps, que no ho feia. I quan ho vaig tornar a fer altra vegada, fa dos dies, em va semblar meravellós. Aire, entrant als pulmons, omplint-los. Fins i tot em vaig marejar. I amb l’aire que entrant pels narius omplia els pulmons també va entrar-hi l’olor de la menta i la de l’espígol del jardí. I em vaig asseure a l’esglaó ple de pedretes que havien deixat allà els meus fills, i vaig mirar endavant, cap al Montseny. I em va semblar entreveure, amagada allà a la llunyania, la meva felicitat futura. I em vaig saber, per fi, en pau.