Quan estava dins del cotxe, donant voltes pel passeig marítim buscant aparcament, vaig pensar que què feia jo un dia entre setmana d’agost, sola, intentant aparcar a les 12 del migdia, amb la solellada que queia i les poques ganes que tenia d’estar passant calor sobre la sorra infernal, untada de crema enganxosa i aguantant el fum de la cigarreta del senyor del costat, les pilotes de platja sobre la tovallola, els crits dels nens, l’olor de sardines del xiringuito. Havia decidit sortir de casa, i sense saber on anar, vaig agafar el banyador, la tovallola i la crema i vaig enfilar cap a la costa, per fer alguna cosa. Vaig improvisar.

I ara donava la raó a qui em deia que improvisant acabes trobant-te que no hi ha aparcament, que fa calor. Que podries estar a casa, amb l’aire condicionat, mirant la tele, llegint un llibre, menjant una amanida. Durant anys creient que l’espontaneitat i la improvisació tenien com a conseqüència segura la frustració i la mala llet. Era millor tenir-ho tot planificat, sortir de casa d’hora, saber on menjaries, portar el parasol.

Però jo, per qui no ho sàpiga, sóc tossuda de mena, i vaig seguir donant voltes, quatre en total, esperant el miracle. I llavors es va produir. Un cotxe va marxar just davant meu, i vaig aparcar. Vaig posar el ticket just per una hora, mira que bé, a partir de la una ja no es paga. I vaig agafar la bossa amb les quatre coses que hi havia posat a correcuita i vaig baixar del cotxe, vaig travessar la sorra per anar a parar just davant de l’aigua. No hi havia ningú al meu voltant. Vaig estirar la tovallola, em vaig posar crema i vaig treure el llibre que havia portat. Un llibre que havia agafat de l’estanteria, sense pensar-hi gaire, el primer que vaig trobar.

La brisa marina em refrescava la cara, el sol no picava massa fort, sentia de fons el soroll del mar. Al cap d’una hora o dues, quan em cansés de llegir aquest llibre sorprenentment interessant, aniria al xiringuito, menjaria una amanida i unes brotxetes de sípia magnífiques, beuria una clara fresqueta.

I mentre em prenia el tallat bressolada pel rumor de les onades, mirant el mar blau marí i turquesa i el cel d’aquell blau tan de cel, vaig pensar que ara mateix podria estar a casa, tancada al menjador amb les persianes baixades, amb l’aire condicionat posat, mirant qualsevol cosa a la tele, fent plans pel dia que aniria a la platja, i no vaig poder evitar deixar anar un somriure sorneguer.