Un cotxe a tota velocitat en direcció al precipici. Cinc persones dins, no condueixo jo. Desesperada, intento primer convèncer el conductor, després, quedar-me parada, esperant un miracle, i finalment, provo de fer-me amb el volant, amb tota la força de què sóc capaç. No puc. Hem de saltar. He de salvar la meva vida i la d’ells tres.
El conductor no veu res més que l’abisme davant seu, i aquest abisme és més gros, important, imponent que tots nosaltres, res del que faci farà que freni, i agafa el volant amb força, apreta fort el gas, accelera al màxim. Si intento fer res, el que sigui, rebo de mala manera: accepta-ho, només saltarà si vol, només frenarà si vol, només t’escoltarà si vol. I si no vol, tinc dues opcions: o saltem tots i el deixem enrere, o ens quedem tots al cotxe, confiem que l’atracció de l’abisme disminueixi i tanquem els ulls, resant al cel. La segona opció és només per temeraris o persones sense seny.
No puc decidir per altres, però puc decidir per mi i per ells. Per tant, vet aquí el que faig: els agafo a coll i els apreto contra el meu cos, obro la porta. L’observo, impotent, una última vegada, amb els ulls mirant endavant, oberts, freds, insensibles. No ens veu, fa temps que només veu la foscor que l’ha envait. Una llàgrima llisca per la meva galta, exhausta. I sense pensar, salto d’esquena, per amortir amb el meu cos els cops dels altres. Plena de sorra, de sang i de dolor m’aixeco, comprovo que tothom està bé. Tots quatre, drets, agafats de la mà, seguim amb la mirada el cotxe a tota velocitat endavant, cap a l’abisme. I desitjo, espero, amb tota la meva ànima, veure que s’obre la porta del conductor abans d’arribar-hi. La llàgrima segueix allà, impassible, expectant.
Núria Busquet Molist 