Rentadora assassina, el thriller

Tinc el sexe obturat, aturat, per causa d’un problema mecànic. M’obceca. Camino per casa mirant-los, amb recel, esperant el moment en què un d’ells explotarà al meu costat. Des de fa una setmana, els meus electrodomèstics em fan molta por. Teníem una relació cordial des de sempre, de respecte mutu. Però ara, ara tinc un problema mecànic. Una rentadora que no conec, de la qual ni tan sols sé la marca, em té mania.  Ja està, ja ho he dit. S’espatlla.  

El que em temo és que sent passió sexual pel seu amo, i sap que quan ell em té a mi, ella ja no existeix, perquè per molta imaginació que puguis posar-hi, hi ha coses per les que una rentadora no està preparada. I això molesta, ja ho sé, i per això m’odia. Ho noto. Sóc molt perceptiva. Ho fa amb premeditació, seguríssim, perquè les peces que fallen són essencials. El tècnic, que està conxorxat amb la màquina, sempre va a reparar-la el dia i l’hora que jo he quedat amb el noi. Mitja hora abans, mitja hora després. Amb tot el que costa trobar un dia per veure’ns! No em digueu que no és sospitós… 

Estic molt enfadada per dues raons: la primera, perquè ell sempre la prefereix a ella, mai no em defensa. I això, em fa mal. La segona, perquè no m’agrada estar a males amb altres, em dóna mal cos i les vibracions assassines, quan són elèctriques, fan molt de iuiu. M’odia, ja ho sé. Sospita la veritat: sap que barrejo foscos amb clars. Això ho noten a distància, les rentadores. Sap que abuso de la meva, i que no rento mai a mà. Haig de dir a favor meu que duc les ungles pintades. 

He pensat que a la rentadora en qüestió li deu passar com a algunes humanes: de tant rentar calçotets a un home els agafen afecte, de l’afecte a l’amor hi va poc i de l’amor a l’obsessió encara menys. Si tingués una cara, seria Glenn Close. Temo que algun dia parli amb la meva i em doni problemes. Temo trobar un conill mort dins el tambor quan vagi a fer la bugada. Les rentadores fan pinya entre elles, són molt sectàries, es comuniquen per ones inaudibles a l’oïda humana, del pal dofí en llibertat. Tinc por, molta por, de posar-me calenta d’aquella manera que la sang no arriba al cervell i per accident fer sexe damunt l’aparell, amb el perill evident de morir electrocutada, la qual cosa seria molt trista: si m’haig de morir, ho vull fer, almenys, pentinada i ben digna, vestida, a poder ser, que quan vinguin els de les ambulàncies diguin tan morta i tan guapa. Tan guapa. 

El meu problema no té solució. L’amant, que sóc jo, sempre té les de perdre. La seva relació és massa estreta, massa estable, i ella és molt necessària. Ell sap que duc les ungles pintades i que mai, mai, sota cap concepte, li rentaré els calçotets. I jo no vull viure aterrada. Més val que em busqui un amant amb una rentadora menys complicada.

Grand Canyon

 


Un cotxe a tota velocitat en direcció al precipici. Cinc persones dins, no condueixo jo. Desesperada, intento primer convèncer el conductor, després, quedar-me parada, esperant un miracle, i finalment, provo de fer-me amb el volant, amb tota la força de què sóc capaç. No puc. Hem de saltar. He de salvar la meva vida i la d’ells tres. 

El conductor no veu res més que l’abisme davant seu, i aquest abisme és més gros, important, imponent que tots nosaltres, res del que faci farà que freni, i agafa el volant amb força, apreta fort el gas, accelera al màxim. Si intento fer res, el que sigui, rebo de mala manera: accepta-ho, només saltarà si vol, només frenarà si vol, només t’escoltarà si vol. I si no vol, tinc dues opcions: o saltem tots i el deixem enrere, o ens quedem tots al cotxe, confiem que l’atracció de l’abisme disminueixi i tanquem els ulls, resant al cel. La segona opció és només per temeraris o persones sense seny. 

No puc decidir per altres, però puc decidir per mi i per ells. Per tant, vet aquí el que faig: els agafo a coll i els apreto contra el meu cos, obro la porta. L’observo, impotent, una última vegada, amb els ulls mirant endavant, oberts, freds, insensibles. No ens veu, fa temps que només veu la foscor que l’ha envait. Una llàgrima llisca per la meva galta, exhausta. I sense pensar, salto d’esquena, per amortir amb el meu cos els cops dels altres. Plena de sorra, de sang i de dolor m’aixeco, comprovo que tothom està bé. Tots quatre, drets, agafats de la mà, seguim amb la mirada el cotxe a tota velocitat endavant, cap a l’abisme. I desitjo, espero, amb tota la meva ànima, veure que s’obre la porta del conductor abans d’arribar-hi. La llàgrima segueix allà, impassible, expectant.

Els dracs més grossos també moren


Sant Jordi va matar un drac que tothom creia indestructible. El rei havia intentat per tots els mitjans que morís, sembrava el terror a la seva contrada, i fins i tot estava a punt de sacrificar la pròpia filla per poder saciar la fam del drac. Molts cavallers ho havien intentat, però no se n’havien sortit. Massa fort, era aquell drac, massa dolent, massa salvatge. Tenia massa gana.

I va arribar Sant Jordi, tan segur d’ell mateix, va agafar la llança, i com qui no vol la cosa, va clavar-la al lloc just, entre dues escates, i va enfonsar-la fins arribar al cor. I així, va matar el drac. I conte contat, ja s’ha acabat. 

Els dracs grossos, ferotges i molt molt cruels també moren. És qüestió de trobar el lloc just entre les escates i ben segur d’un mateix, sense dubtar-ho ni un moment, clavar la llança ben fort, amb confiança, fins arribar al cor.  

Un any més és Sant Jordi i haurem de matar un drac molt gros. Voldria que fos fàcil i ràpid però em temo que no ho serà. Confio que almenys trobem el lloc just, entre les escates, i que arribem al cor. I que puguem, així, matar-lo per sempre i que, de la sang que en brolli, neixi una rosa vermella, que ens permeti recordar, si mai apareix un altre drac indestructible, que els dracs més grossos també moren.