Sant Jordi va matar un drac que tothom creia indestructible. El rei havia intentat per tots els mitjans que morís, sembrava el terror a la seva contrada, i fins i tot estava a punt de sacrificar la pròpia filla per poder saciar la fam del drac. Molts cavallers ho havien intentat, però no se n’havien sortit. Massa fort, era aquell drac, massa dolent, massa salvatge. Tenia massa gana.
I va arribar Sant Jordi, tan segur d’ell mateix, va agafar la llança, i com qui no vol la cosa, va clavar-la al lloc just, entre dues escates, i va enfonsar-la fins arribar al cor. I així, va matar el drac. I conte contat, ja s’ha acabat.
Els dracs grossos, ferotges i molt molt cruels també moren. És qüestió de trobar el lloc just entre les escates i ben segur d’un mateix, sense dubtar-ho ni un moment, clavar la llança ben fort, amb confiança, fins arribar al cor.
Un any més és Sant Jordi i haurem de matar un drac molt gros. Voldria que fos fàcil i ràpid però em temo que no ho serà. Confio que almenys trobem el lloc just, entre les escates, i que arribem al cor. I que puguem, així, matar-lo per sempre i que, de la sang que en brolli, neixi una rosa vermella, que ens permeti recordar, si mai apareix un altre drac indestructible, que els dracs més grossos també moren.
Núria Busquet Molist 