L’aire, entrant als pulmons

Fa una mica més de dos dies que vaig tornar a respirar, després de dos mesos i mig de no fer-ho, potser més, no n’estic segura. M’havia aguantat la respiració tant de temps que pensava que era normal, anar obrint la boca, fent petites respiracions acompassades, fins que els pulmons semblaven plens. Però es veu que no, es veu que el normal és aspirar ben fort amb el nas, que els pulmons s’omplin del tot, i llavors anar traient l’aire a poc a poc, expirar, que en diuen. I jo ni me n’havia adonat, que feia tant de temps, que no ho feia. I quan ho vaig tornar a fer altra vegada, fa dos dies, em va semblar meravellós. Aire, entrant als pulmons, omplint-los. Fins i tot em vaig marejar. I amb l’aire que entrant pels narius omplia els pulmons també va entrar-hi l’olor de la menta i la de l’espígol del jardí. I em vaig asseure a l’esglaó ple de pedretes que havien deixat allà els meus fills, i vaig mirar endavant, cap al Montseny. I em va semblar entreveure, amagada allà a la llunyania, la meva felicitat futura. I em vaig saber, per fi, en pau.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s